CACATUA

G. CABANILLES       

L’alcalde de Vilallonga, Enric Llorca, del PSPV, ha comparat durant un ple una de les dues exregidores del seu partit, ara al grup de no adscrits, amb una cacatua, un vistós però molest ocell que pel que sembla no para de clacar. En tots els anys que estic contemplant la vida municipal de la Safor des de la talaia dels mitjans de comunicació, m’atreviria a afirmar que Vilallonga ha estat un dels municipis més convulsos amb la perspectiva de més de tres dècades d’ajuntaments democràtics. De segur que es podria rebatre l’afirmació, perquè hem viscut també episodis esperpèntics amb el Barx de Paco Olmos, o en el Xeraco del malmès Juan Bautista Todolí, o fins i tot a Tavernes amb aquella coalició que van fer PSPV i UV.

Recorde vagament algunes malifetes de l’alcalde Fernando Sendra, independent i recolzat per UV, potser per qüestions urbanístiques, recorde haver anat per la dècada dels vuitanta o noranta a cobrir algun ple tumultuós, i alguna moció de censura. Recorde el llenguatge singular d’aquell representant públic.

Enric Llorca tenia totes les eines per fer fora la inestabilitat, una majoria absoluta per haver governat amb comoditat, i no obstant se li està retraient amb massa freqüència des de l’oposició el seu caràcter. Si l’anterior mandat de Llorca ja va ser poc pacífic amb constants enfrontaments amb qui llavors era el seu soci, Compromís, l’actual mandat no pinta millor, amb dues regidores exsocialistes al grup de no adscrits, i per tant, amb la nova llei electoral, incapacitades per a qualsevol acció per demanar responsabilitats polítiques a qui encapçalava la llista que compartien.