.
– “L’insult no és política, és la fi de la política”
La recent polèmica protagonitzada per una regidora del Partit Popular, els insults de la qual cap al President del Govern han saltat a la primera línia de l’actualitat, ens obliga a reflexionar sobre la preocupant degradació del llenguatge públic.
Resulta inquietant que, lluny d’una condemna rotunda i sense matisos, la direcció del Partit Popular haja optat per una resposta tèbia. Intentar justificar l’injustificable davall el pretext que el “clima social” actual explica tals reaccions és un exercici de cinisme perillós. Els representants públics no són meros miralls de la crispació; són, precisament, els qui tenen la responsabilitat de rebaixar-la.
Si s’utilitza el malestar ciutadà com a escut per a validar la falta de respecte, s’està enviant un missatge devastador: que en política tot val si s’està prou enfadat.
L’insult és el recurs de qui s’ha quedat sense arguments. No construïx hospitals, no millora l’economia ni oferix solucions als problemes reals dels espanyols. Al contrari, el soroll generat per estes eixides de to només servix per a ocultar el debat de fons i alimentar una polarització que no beneficia a ningú més que als extrems.
És exigible que un partit amb vocació de govern com el Partit Popular entenga que la cortesia institucional no és una debilitat, sinó una fortalesa democràtica. El respecte a les institucions —i a qui les encapçala, independentment de les sigles— és el pilar que sosté la nostra convivència. Si permetem que l’insult es normalitze com a ferramenta d’oposició, haurem acceptat que la política ha deixat de ser l’art de la paraula per a convertir-se en un simple intercanvi de desqualificacions.
