La professió periodística: Un poc, només un poc millor

VICTORIA PREGO   

Presidenta de l’Associació de la Premsa de Madrid

El nou Informe Anual de la Professió Periodística ens torna a oferir un retrat ajustadíssim de la situació en què es troba el nostre ofici tenint en compte dades recaptades al llarg d’enguany, 2017. La bona notícia és que el nombre d’aturats, almenys dels periodistes que s’inscriuen en el Servei Públic d’Ocupació a la recerca de treball, segueix disminuint des de 2012 i 2013, quan es van aconseguir els becs més alts des que es registren aquestes dades. Clar que, tenint en compte de l’elevadíssim nombre de facultats de Ciències de la Informació que existeixen avui a Espanya, no és d’estranyar que no només els periodistes veterans vagen a l’atur víctimes de la crisi econòmica i de la crisi de model de comunicació, sinó que els joves tinguen extraordinàries dificultats per a trobar treball. Prou dir que el nombre de matriculats en tota Espanya en el grau de Periodisme en la Universitat espanyola va aconseguir l’any passat la xifra de 22.000, la qual cosa, com diu el propi Informe, evidencia el grau de desajustament que la Universitat té amb el mercat, on les empreses redueixen cada vegada més les seues plantilles i els mitjans digitals es posen en peus amb equips molt reduïts. De tota manera, i comm a consol, afegim que l’increment d’alumnes matriculats ha disminuït i enguany ha sigut de menys del 3 % enfront d’un quasi 9 % de l’any passat. Però el curs 2016-2017 van eixir de les facultats ni més ni menys que 3 000 titulats en Periodisme i, per molt optimistes que vulguem ser, és innegable que el món de la comunicació, sumades totes les variables, no pot absorbir eixa xifra de llicenciats any rere any. 
D’altra banda, l’escena segueix sent bàsicament la mateixa encara que amb alguns matisos canviants que acabaran per modificar amb el temps d’una manera substancial el retrat de la professió. Em referisc al creixent nombre de periodistes que treballen en règim d’autònoms i que previsiblement seguirà augmentant amb el pas dels anys en la mesura en què es multiplique el nombre de mitjans digitals xicotets o mitjans i vaja decreixent el pes numèric dels grans mitjans tradicionals en paper o en versió digital. I aquesta nova realitat, que és encoratjadora perquè obri extraordinàriament les perspectives laborals dels periodistes –encara que no només en aquest aspecte concret–, té una traducció negativa o, almenys, inquietant, i és la del desemparament radical en el qual se sumeix un periodista autònom pel que fa a la seua capacitat de defensa davant una denúncia o una querella motivada per una informació que haja publicat.
En un altre temps ja passat, quan la immensa majoria dels periodistes estaven contractats per l’empresa de comunicació i pertanyien a la plantilla, els professionals estaven coberts pels serveis jurídics del seu periòdic, de la seua emissora de ràdio o de la seua cadena de televisió, que s’encarregava de pagar als lletrats de la seua defensa i que, en el cas d’una condemna, assumia els costos econòmics al fet que el mitjà haguera sigut condemnat. En el cas dels autònoms, eixa protecció, eixe sòl de seguretat, ha desaparegut i a la incertesa de la seua precària condició laboral ha de sumar la rigorosa solitud a la qual s’enfronta  a l’hora d’haver d’assumir la seua responsabilitat civil davant una condemna judicial. Aquesta és una de les novetats que s’està obrint pas amb cada vegada major força en la realitat de la professió periodística i que, com dic, acabaran per modificar substancialment la realitat de l’exercici del periodisme. Aquest Informe de la Professió Periodística a Espanya s’ocupa amb  detall dels autònoms i les seues circumstàncies. I fa també focus d’una manera detallada en un altre aspecte molt rellevant que està canviant –molt més per la base que per la cúspide– el perfil de la professió. Em referisc a la presència de les dones en l’ofici. Per a començar, les dades diuen que són aclaparant majoria, més de dos terços, les dones que es llicencien en Periodisme enfront de només un terç dels homes i que està més o menys igualada la presència de tots dos sexes entre els qui exerceixen la professió. En realitat, hi ha un lleu predomini dels homes però res que resulte molt significatiu. Però, i en açò no han canviat absolutament gens les coses en els últims anys, la total i indiscutible primacia dels homes en els llocs directius es manté inalterada amb el pas del temps.

Les dades publicades en les taules d’aquest Informe ho demostren de manera taxativa. Ací cal detenir-se per a denunciar aquesta realitat que amaga un tracte discriminatori de fet i que reprodueix el fenomen universal segons el qual la presència femenina en l’àmbit laboral està assentada, però el seu accés als alts llocs de responsabilitat segueix sent excepcional. En el periodisme no es produeix, afortunadament, la major de les discriminacions tantes vegades denunciada i mai resolta segons la qual les dones cobren menys que els homes en igualtat de llocs de treball. Hi ha, açò sí, menys dones que homes amb contractes indefinits, i més dones que homes amb contractes per obra. Queda, doncs, de manifest que també en l’exercici del periodisme la batalla per la igualtat real entre homes i dones està lluny d’haver acabat. 
Un altre dels aspectes canviants en el món del periodisme és el nombre creixent de professionals que es dediquen a la comunicació dins d’empreses o d’institucions públiques o privades o directament en agències especialitzades en comunicació. Cada vegada són més les mitjanes i xicotetes empreses que contracten a periodistes perquè s’encarreguen de la seua comunicació cap a l’exterior. Aquest fenomen, que s’ha obert pas amb una força inusitada en el món del periodisme i que obri unes perspectives laborals amplíssimes als llicenciats, va ser durant molts anys una pràctica pròpia de les grans empreses, però és ja quasi un fenomen universal. I en aquest àmbit s’inverteixen les tornes: no només són majoria des de fa anys les dones que es dediquen a aquesta activitat, sinó que també ho són les que ocupen llocs de responsabilitat.
No cal dir que el periodisme espanyol, de la mateixa manera que el periodisme de tot Occident, segueix enfrontant-se a amenaces molt serioses, com són la crisi de la seua pròpia credibilitat, l’auge premeditat de la invasió de les notícies falses amb la finalitat de confondre a la població de les societats lliures i democràtiques i el descrèdit de la professió d’informar en el que militen els populismes de diferent signe que ocupen avui un espai important en la vida política dels països del nostre entorn i també en el nostre. Enmig d’aquesta crisi, els periodistes que creuen en la seua professió i que saben que sense informació lliure no hi ha democràcia tindran, tindrem, que seguir batallant per a sobreviure i per a impedir que el lliure exercici de la llibertat d’informació no quede ofegat perquè en eixa aposta es juguen també les llibertats públiques que garanteix tot Estat de dret digne de tal nom.

Et Pot Interessar