Perdre el nord li passa a qualsevol

MARC CABANILLES            

President Agrupació Ciutadana Arc Iris de Simat

No es pot parlar del xalet (i tampoc de quasi res), perquè no hi ha pensaments coherents, no hi ha unes pautes d’actuació assentades.

No es pot parlar del xalet (ni de quasi res) perquè falten idees ben afermades, perquè s’opina en funció d’interessos, amistats, ambicions, perspectives o militància.

No es pot parlar del xalet ( i de res), perquè no sabem escoltar, creiem que alçant la veu tenim la raó, i perquè sempre tractem d’imposar en compte  de convèncer.

I així no hi ha discussió possible, i si no hi ha discussió tampoc hi ha debat, i sense debat mai va a haver-hi ni enteniment ni confiança.

Un exemple.

Tots expliquem meravelles de la forma de vida senzilla, austera, que porta Pepe Múgica, fins i tot de la que portava quan era president d’Uruguai. Ara, ja retirat de tota activitat política, totes considerem que eixa actitud és PÚBLICA i a més, constitueix un patrimoni que serveix d’exemple a milions de persones que diem voler canviar el món.

En canvi, en el tema del xalet, afectant a dos càrrecs públics de total rellevància i en actiu, tot es redueix a un tema PRIVAT, i per tant, no es pot ni esmentar.

Si no mesurem tot amb la mateixa vara, estem davant un diàleg de sords sense discussió possible, ni opinions que valga la pena exposar i debatre.

I eixe “no mesurar amb la mateixa vara” pot portar a perdre el nord fins i tot quan et dius Pablo Iglesias.

El xic diu recolzar a l’alcalde de Cadis en la construcció de vaixells de guerra per a Aràbia Saudita o en la concessió de la medalla de la ciutat a no sé què verge, perquè segons ell, en accedir a l’alcaldia es deixa de ser anticapitalista. En realitat, el que ens està dient Pablo, és que quan ell va accedir a ser diputat, va deixar de ser antisistema, va deixar de ser indignat i va deixar de representar la 15M, i per tant, no hi ha res que dir ni opinar sobre el xalet. Punt.

Una altra cosa. Ell sap que el referèndum sobre la seua continuïtat és trampós i ho té guanyat. I ho sap perquè avui en dia, per desgràcia, la majoria de la gent necessita d’un líder que contínuament diga que ha de fer-se, quin camí prendre, quina tàctica aplicar, quan i a qui votar. Ja va passar amb Felipe González quan va dir allò del marxisme o jo, i curiosament, sent el Psoe un partit marxista, van optar per ell. Doncs ho mateixet.

I tot açò passa perquè hi ha molta “avantguarda” acostumada a anar per la vida demanant que la gent avale les seues decisions, sense cap interès en què siga la gent qui prenga les seues pròpies decisions, en comptes de limitar-se a avalar les dels altres.

Ara vindran els de la bena en els ulls a dir que menys parlar de Pablo, i més de la corrupció. Parlar de la corrupció, si només és parlar, no serveix de res. Si açò fóra una societat normal, la corrupció s’acabaria amb els jutges i amb la gent en el carrer. Però de normal, no té res.

Tot política vella, però de la vella, vella.

 

 

 

Et Pot Interessar