ESTIUS DE VERGONYA

MARC CABANILLLES      

És curiós i sorprenent que quants més avanços científics i tecnològics registra la societat, una part considerable de la ciutadania es manté apegada a pràctiques indignes i perverses que torturen als altres animals i que, a més, en un intent de netejar consciències, pretenen situar-les com a festes “culturals i tradicionals”.
En multitud de pobles, ens esperen les terribles imatges, d’uns animals de dues potes, als quals se suposa intel•ligents, torturant, i en alguns casos matant, a altres animals, sense més objectiu que la burla i el divertiment.
En el millor dels casos, masses enfervorides i orgulloses de complir amb la “tradició”, faran per córrer, cridar, acorralar o intimidar als animals.
En el pitjor dels casos es tiren cabres o polits des de l’alt de campanars, s’escapcen ànecs, o persegueixen bous durant hores amb dards, ganivets o llances, provocant una llarga agonia, que remataran amb la brutalitat de veure qui és el “mascle” que aconsegueix el trofeu més apreciat: Arrancar-li els testicles.
En les recents eleccions municipals, molts ens hem felicitat pel “gran” canvi polític que s’ha produït, i que esperem ens porte cap a una societat més justa, més solidària, més respectuosa. Però veient aquestes celebracions, és clar que en relació al maltracte animal, res ha canviat. Aquest “gran” canvi polític del que molts ens alegrem, no afecta als animals. De moment, aquestes eleccions han servit per a llevar a uns i posar a uns altres, però aquestes tradicions indignes i absurdes, sembla seguiran tan vigents com abans del “gran” canvi.
Qui no vol pensar molt el tema, simplement diu que és una tradició. Els polítics, més interessats en els vots i a conservar el seu càrrecs, ho justifiquen dient que es tracta d’una festa d’interès turístic i cultural.
Etimològicament, la paraula “tradició” deriva del llatí “tradere”, i significa allò que ve transmès del passat i s’entén com un conjunt de coneixements i pràctiques que són lliurades per una generació a la següent. Però perquè la tradició no es convertisca en algo denigrant, ha d’actualitzar-se i renovar-se al compàs dels canvis produïts en la societat, perquè de no ser així, la tradició perd el seu component cultural, i queda únicament com una cosa obsoleta, inadequada, xabacana o simplement com quelcom ancorat en el passat.
Algun dia hauríem de parar-nos a pensar i contestar algunes preguntes:
Per què seguim sent tan extremadament perversos?
Per què la crueltat col•lectiva es basa a celebrar festes populars on els altres animals es converteixen en éssers torturats, que només serveixen per a diversió del grup?
Per què s’amaga el maltractament d’animals etiquetant-ho com a tradició, cultura, interès turístic o identitat, desconeixent el que açò significa?
Si ja no vivim en les cavernes, si la nostra tecnologia i la nostra ciència ens han fet canviar la manera d’apreciar la complexitat del món on vivim, per què continuem tractant als altres animals com ho fèiem antany?
Que es pot esperar d’un poble que diu basar la seua identitat i la seua cultura a tirar animals de campanars, fer-los córrer durant hores entre burles y provocacions o matar-los amb ferotgia després de fer-los patir el indicible?
El més còmode és negar en els animals la capacitat que tenen per a sentir emocions i expressar-les; la comunitat científica, amb treballs reconeguts per revistes com Science o Nature, entre unes altres, ha demostrat que els animals tenen les mateixes emocions que nosaltres, però les expressen de manera diferent. Açò no ho hem pogut entendre i per açò els considerem éssers inferiors.
Hem sigut capaços de frenar el “RACISME” perquè viola el principi d’igualtat en donar un pes major als interessos dels membres de la pròpia raça enfront dels d’una altra raça.
Hem sigut capaços de censurar el “SEXISME” perquè viola el mateix principi d’igualtat en afavorir els interessos del propi sexe enfront dels de l’altre sexe.
Però encara mirem cap a un altre costat amb l’ “ESPECISME”, que permet que els interessos de la pròpia espècie predominen sobre els interessos “essencials” dels membres d’altres espècies.
El model és idèntic en els tres casos i la resposta hauria, també, ser la mateixa.
Però perquè així fora, seria necessària una profunda renovació pedagògica en el sistema d’ensenyament, dirigida, específicament, al desenvolupament d’una educació ambiental que afavorisca un nou compromís amb la resta d’éssers vius que ens acompanyen en el nostre planeta, amb noves formes de relació i convivència que no comporten un dolor i sofriment innecessari.
!! Encara que a molts els semblarà que açò és demanar massa !!
Què li anem a fer: És la tradició, que es modela com la plastilina, per a justificar-ho tot, encara que siga injustificable.

Et Pot Interessar