G. CABANILLES
El secretari general de Podem al País Valencià, Antonio Montiel, ha de dimitir de forma imminent del seu càrrec orgànic (si ho desitja i el fa feliç que conserve l’escó a les Corts) després d’haver comparat al secretari general del seu partit, Pablo Iglesias, amb
No obstant, Montiel no només ha de dimitir per unes declaracions desafortunades, sinó per la constatada irrellevància que ha imprimit a la gestió política. Sent politòleg, ell mateix hauria de trobar una explicació al fet que, tot i tenir un grup parlamentari necessari i determinant per a la formació de govern, siga tan poc influent. No em puc desprendre de la impressió de que Montiel i Podem han donat un xec en blanc al PSPV i Compromís, però sobretot al PSPV, per a que la primera tasca de Ximo Puig com a president fóra resituar de nou els seus en consells d’administració d’empreses públiques, i fer visites de “cortesia” als consellers delegats d’empreses privades concessionàries de serveis públics.
Montiel ha malbaratat el crit d’indignació que va donar bona part de la societat valenciana atorgant des del no res una representació decisiva i determinant a les Corts a una nova formació, les expectatives de la qual s’han quedat a mig camí. El darrer despropòsit de Montiel ha estat prendre partit en el contuberni d’Íñigo Errejón i Tania Sánchez. Somoure les estructures estatals de Podemos després d’haver protagonitzat un fet inaudit en la política espanyola en un temps ínfim és una irresponsabilitat. La batalla interna de Podemos és un joc d’egos. Errejón té la seua visió política, però estic convençut de que si la visió política de Pablo Iglesias fóra la d’Errejón, l’aspirant haguera canviat de postulats per tal de conformar-se com alternativa.
I a més, em pregunte què hi fa Tania Sánchez fent i desfent a Podemos després d’haver conegut el que hem conegut de la seua gestió com a regidora de Rivas Vaciamadrid. És clar, Tania no podia entrar de militant de base, havia d’entrar de zitzaniera major.
Però no, Montiel està dedicat a buscar “mecanismes per a evitar el que s’ha vingut a conèixer com a cesarisme democràtic”. L’enlluarnadora intervenció de Montiel va ser, per sort, gravada en video i ha sigut difosa en el seu compte de Twitter per un dels fundadors del partit, Juan Carlos Monedero, juntament amb el següent missatge: “Poca il·lusió es recupera comparant el teu secretari general amb Hitler. Compte Íñigo que acaben dient-te populista els teus!”.
És una llàstima que l’excés de coneixements en politologia hagen portat a Montiel a fer unes reflexions d’eixe estil. La forma plebiscitària per a reafirmar-se com a líder és una practica a la qual recurrien Saddam Hussein, Franco i altres personatges al llarg de la història per a justificar la idea que entre el líder carismàtic i el poble no hi ha res. “Ells ho feien per a justificar la dictadura i nosaltres a voltes ens carregàvem l’organització o la tensionàvem amb este recurs al poble. Crec que que això cal corregir-ho”, assenyala. En tot cas, el que caldria corregir és la forma que té Montiel d’ordenar els seus coneixements i establir relacions i paral·lelismes. I el que caldria corregir també és l’anomalia de que Montiel estiga liderant Podem al País Valencià.
