L’auditoria de Gandia indica que Orengo i Mut van gastar a mans plenes i Torró no va fer res per solucionar-ho

L’Auditoria Interna dels Comptes Municipals de 2003 a 2016 a l’Ajuntament de Gandia, que s’ha fet pública este dijous, assenyala que José Manuel Orengo (PSPV) i Fernando Mut (Plataforma), van gastar a mans plenes entre 2007 i 2011, el moment de la pitjor situació financera va arribar a eixe mandat, però el PP d’Arturo Torró es va dedidar a cometre els mateixos errors. 

Els regidors del Grup Municipal de Més Gandia Alícia Izquierdo (Compromís) i Nahuel González (EUPV) han afirmat sobre l’Auditoria Interna dels Comptes Municipals de 2003 a 2016 que “es tracta d’una demanda de Més Gandia i els partits que en formem part. Va ser un dels punts de l’acord de govern i per això s’ha fet. És una ferramenta ciutadana necessària per a fiscalitzar l’acció política. És una auditoria interna, perquè els funcionaris són imparcials. Cal interpretar-la. No s’ha tocat ni una coma del que han signat els tècnics municipals. Més Gandia ho ha garantit”, ha recordat González.

Izquierdo ha explicat que l’auditoria del deute ens ajuda a distingir 4 fases al llarg dels anys considerats, que es corresponen aproximadament amb les últimes 4 legislatures: 1) anys de bonança econòmica i bombolla immobiliària (2003-2007), 2) anys de crisi mal gestionada (2007-2011), 3) “saqueig” per part del PP (2011-2015) i 4) fase d’ajust pressupostari (2015-present).

Durant els anys de bonança econòmica les desviacions entre ingressos i despeses no són greus: les partides pressupostàries augmenten aproximadament d’acord amb el nivell de vida, la població i els ingressos; el deute és autoritzat i correspon a inversions i els ingressos procedents de l’activitat immobiliària complementen els corresponents als impostos i taxes municipals.

“A partir de 2007 apareixen els cànons anticipats, que són prèstecs encoberts que no només es “cremen” ràpidament, sinó que són utilitzats per a augmentar el deute bancari. Eixa legislatura acaba amb un volum ingent de deute als proveïdors, que veuen com les seues factures passen d’un exercici pressupostari al següent perquè “no caben”, no les poden cobrar. L’any 2011 l’Ajuntament està en una situació hisendística desesperada, però encara corregible amb mesures menys dràstiques que les aplicades anys després. Gandia toca fons entre 2011 i 2015 amb el PP. Cada problema creat pel govern d’Orengo i Mut s’agreuja amb Torró”, aclareix Izquierdo.

I és que 3 dels pressupostos del PP són il·legals, deixa de pagar als bancs i d’atendre obligacions contractuals, puja els impostos i abusa dels Plans de Pagament a Proveïdors per a continuar “empastrant” proveïdors, i potencia l’empresa pública IPG com a ferramenta per a contractar gent i moure diners sense control per part dels funcionaris de l’Ajuntament. No només es perden les oportunitats per atacar el problema del deute, sinó que s’augmenta de forma irresponsable i immoral. “Tota la legitimitat que el PP tenia en 2011 per a criticar la situació heretada del govern del PSOE i Plataforma la perd, perquè practica un saqueig sistemàtic d’uns recursos municipals ja minvats i compromesos”, ha explicat González.

L’actual govern de Gandia, des de 2015, ha aprovat i acomplit un Pla d’Ajust que al seu parer ha permés augmentar els ingressos, reduir les despeses, solucionar amb mitjans propis el deute a proveïdors i liquidar i tancar l’empresa pública IPG. Tot i mantindre nivells alts de deute a llarg termini que aniran cobrint-se amb superàvits pressupostaris durant les pròximes legislatures, s’ha normalitzat el funcionament del dia a dia de l’administració local: els pressupostos són legals i s’acompleixen, els proveïdors cobren prompte, les contractacions es fan de forma supervisada i legal. “Eixa hauria de ser la nova normalitat amb què esperem que funcione l’Ajuntament durant les pròximes legislatures. La ciutadania té dret a conèixer en què s’ha gastat els diners els polítics d’aquest ajuntament. I més, després d’haver tingut que patir pujades d’impostos”, ha conclòs González. 

EVOLUCIÓ DELS INGRESSOS

La primera secció de l’auditoria se centra en l’evolució dels ingressos municipals. Durant molts anys (sobretot a partir de 2008) no només no es van actualitzar els recursos ordinaris de l’ajuntament, adequant-los a l’IPC mitjançant les ordenances, sinó que reiteradament es pressupostaven més ingressos dels que s’havien d’esperar fent una previsió raonable: així podien aprovar-se, any a any, pressupostos de despesa cada vegada majors (que no es respectaven: algunes factures passaven a anys següents)

De quines formes s’ha intentat corregir, puntualment, eixe creixent desequilibri estructural en els ingressos ordinaris de l’Ajuntament de Gandia? La resposta (en este com altres aspectes tractats en l’auditoria) depén de cada moment. Fins a 2008 hi havia importants ingressos per l’Impost d’Obres i Construccions (de l’ordre de deu vegades més en els anys de bombolla que en els de paràlisi immobiliària). En els anys 2007 i següents van aparèixer cànons anticipats que incrementaven els ingressos de forma extraordinària però fictícia i contraproduent. En 2012 es va pujar l’IBI per exigències d’un pla d’ajust que no es va acomplir. Bona part d’aquest desequilibri acumulat en la part dels ingressos va haver de corregir-se amb el Pla d’Ajust de la present legislatura, amb pujades d’impostos directes fins a màxims en 2016, que han hagut de garantir a llarg termini ja no només la cobertura de les despeses, sinó la generació de superàvits per a tornar el deute a llarg termini.

L’auditoria presta una merescuda atenció als cànons anticipats dels exercicis a partir de 2007: es cobraven de colp ingressos corresponents a serveis adjudicats per a molts anys, de tal forma que es convertien en préstecs encoberts de les empreses adjudicatàries a l’Ajuntament. Eixos ingressos puntuals i massius després suposen compensacions anuals elevadíssimes, com en el cas dels aparcaments subterranis o càrregues directes a la ciutadania com en el cas del cànon de l’aigua. La percepció d’eixos cànons extraordinaris fou fonamental per a augmentar els nivells de despesa i de deute de la legislatura 2007-2011, governada pel PSOE i Plataforma: no només entraven molts diners de colp (que es gastaven ràpidament) sinó que s’empraven eixos ingressos per a justificar l’accés a nous préstecs bancaris que, a la llum del desequilibri d’ingressos ordinaris estava clar que resultaria molt difícil poder pagar. El PP, durant la legislatura 2011-2015, no només va criticar (amb raó) eixa forma de fer sinó que va consignar pressupostàriament cada any uns quants milions d’euros en cànons ficticis per a quadrar ingressos i despeses (això no va augmentar els ingressos ni va evitar que eixos pressupostos foren declarats il·legals).

EVOLUCIÓ DE LES DESPESES 

La part de l’auditoria que avalua l’evolució de les despeses és complexa. En teoria, cada pressupost anual ha d’equilibrar ingressos i despeses, però en els darrers anys s’han produït fonamentalment dues distorsions: 1) l’abús, des de 2007, del reconeixement extrajudicial de crèdits com una forma de pagar, en exercicis posteriors, les factures que no cabien en un pressupost donat (deute a proveïdors)  i 2) des de 2012, la combinació de pressupostos il·legals i de desviació de la despesa a l’empresa pública IPG. Esta secció de l’auditoria intenta reconstruir quines despeses corresponen realment a cada any, però resulta difícil perquè hi ha distorsions freqüents d’una sèrie temporal sempre afectada per qüestions extraordinàries (cànons anticipats que permeten gastar més, plans de pagament a proveïdors, ús instrumental de la empresa pública IPG, etc.). Eixa és la primera conclusió: és impossible triar una mesura clara i inequívoca de l’evolució de les despeses, resulta més revelador veure de quines formes s’han pervertit cada vegada més els mecanismes de control pressupostari.

Una segona apreciació molt general és que les xifres de magnitud en alguns capítols arriben a màxims en els anys al voltant de 2008-2011, la qual cosa podria, en una primera impressió, suggerir alguna classe de millora o de correcció en la legislatura 2011-2015: convé aclarir que no és el cas, sinó al contrari. L’accés als cànons anticipats, a prèstecs bancaris i al recurs de no pagar fa que, efectivament, la magnitud de la despesa (i el deute) atribuïts a la gestió de 2007-2011 siga major. Però la gravetat d’eixa situació econòmica en 2011 “fa més incomprensible i immoral”, afirma Més Gandia, primer que el govern del PP no la corregisca dràsticament (com es fa en 2015 a un cost major i en circumstàncies més dures) i segon la classe de tàctiques d’accés a nova despesa i deute que s’empren, que no poden quedar ben reflectides en els quadres de dades d’aquesta auditoria: traslladar despesa a l’empresa pública, no pagar als bancs ni a les concessionàries generant penalitzacions que caldrà negociar en el futur, incomplir contractes d’una forma que tindrà conseqüències econòmiques en l’actual legislatura (carregant més deute a llarg termini al Fons d’Ordenació). Les “ferramentes” del PP per a seguir endeutant l’Ajuntament són més “sofisticades” que les de PSOE i Plataforma, i no resulten tan fàcils de llegir en els quadres numèrics d’aquesta anàlisi, segons la interpretació de Més Gandia.

En principi, cada any l’Ajuntament pot gastar en cada partida el que té pressupostat i no més. Però pot ocórrer, excepcionalment, que un servei es realitze un any, la factura “no càpiga” en el pressupost de l’any en curs i haja de ser reconeguda (extrajudicialment, és a dir: abans i per a evitar que el proveïdor demande judicialment a l’Ajuntament) i pagada en l’exercici següent. Pot ocórrer un efecte dominó: haver de pagar en un any (per exemple, 2010) factures de l’any anterior (2009) desplaça a l’any següent (2011) encara més factures, perquè s’esgota el pressupost de l’any en curs. Eixa excepcionalitat es va convertir en norma en l’Ajuntament de Gandia a partir, sobretot, de 2009, fins a tal punt que l’Auditoria proposa l’exercici teòric de recalcular a quin any d’origen corresponen les despeses que acumula l’Ajuntament (restant de 2010, per exemple, el que correspon a 2009 però sumant el que es va traslladar des de 2010 a exercicis posteriors: 2011, 2012, etc.). Esta anomalia hauria d’haver-se corregit dràsticament en 2012, quan un Pla de Pagament a Proveïdors va permetre posar el “comptador a zero”, convertint eixe deute a proveïdors en deute a llarg termini. Va passar exactament el contrari: l’expectativa de nous plans de Pagament a Proveïdors va estimular eixa pràctica irregular, i tant l’Ajuntament com IPG van arribar als exercicis 2016 (l’Ajuntament) i 2017 (IPG) amb quantitats desorbitades de deute a proveïdors, que s’han hagut de pagar “a pulmó” sense “comptadors a zero” (el govern central no va oferir més “comptadors a zero” generals després de 2015 perquè en la majoria de ciutats que els havien fet servir ja havien aconseguit el seu objectiu; a Gandia no). Eixe és un problema ja resolt en la present legislatura: el període de pagament a proveïdors s’ha reduït dràsticament, el deute de l’Ajuntament és a llarg termini i a institucions financeres, no a les empreses que han patit no cobrar durant tant de temps, afirmen González i Izquierdo.

L’auditoria examina l’evolució de la despesa per capítols. En el capítol I (despeses de personal) els augments es produeixen entre 2003 i 2010: es contracta més gent i es milloren els salaris. A partir de 2011 es conté eixa despesa en l’Ajuntament, però es dispara en l’empresa pública IPG, on entre 2012 i 2014 es duplica el cost en nòmines que, en molts casos, escapen als criteris de mèrit i capacitat amb què han de cobrir-se els llocs de treball en un ajuntament. L’auditoria, centrada en l’Ajuntament i no en IPG, no arriba a reflectir la reducció d’eixe cost en personal d’IPG durant 2015 i 2016, ni l’impacte de la cessió global i d’actius (entre ells el personal) i passius d’IPG a l’Ajuntament en 2017.

En el capítol II, que inclou la despesa en bens i serveis de l’ajuntament, l’augment entre 2005 i 2010 és espectacular (més que duplica la despesa respecte a 2003-04): això no es correspon amb la realitat dels ingressos ordinaris de l’Ajuntament, de manera que només es pot dur a terme eixa expansió gràcies als cànons anticipats i a “no pagar” (és a dir: a desplaçar factures a anys posteriors). La situació no millora després de 2011, sinó al contrari: el que sembla desaparèixer del capítol II és que s’ha desplaçat a l’empresa pública IPG, i per tant, sense ser una despesa inferior en quantitat passa a estar encara menys supervisada. El capítol IV de subvencions a entitats externes també es dispara/duplica entre 2006 i 2010 (de 4 a 10 milions d’euros) no tornarà a les quantitats inicials fins l’any 2016. (Cal interpretar correctament els valors del capítol IV en els anys en què hi havia Plans de Pagament a Proveïdors en IPG -2012, 2014-, perquè s’articulaven a través d’aquest capítol i per això ix unflat eixos dos anys.)

L’anàlisi de les inversions (capítol VI de despeses) resulta difícil: per naturalesa, impliquen grans quantitats executades no sempre en un sol any natural i amb efectes a mig i llarg termini. Però s’aprecia com es disparen entre els anys 2006 i 2011, fins que va resultar impossible accedir a més crèdit bancari per haver-se superat amb escreix les ràtios legals per a endeutar-se més. De 10-12 milions d’euros en 2003-05 es passa a 30-35 en 2009-2010. [P. 55-57]  És digne de menció l’impacte que l’ajust pressupostari ha tingut sobre la capacitat d’inversió de l’Ajuntament: el capítol VI de 2016 és més de 20 vegades inferior al de 2010. En algunes de les defenses que solen fer-se del deute generat en èpoques anteriors, s’apel·larà a que bona part d’eixe deute correspon a inversions que han quedat en la ciutat; això ni és del tot cert ni justifica el preu altíssim, en termes d’una relativa paràlisi del volum d’inversions executables, que estem pagant des de 2016. “Eixa distribució tan irregular en el temps de la capacitat d’invertir és poc democràtica i ens deixa amb possibilitats molt minvades (que depenen sempre dels recursos d’altres d’institucions) per a decidir, ara, on convé invertir per a adaptar la ciutat als nous reptes”, lamenta Més Gandia.

Les seccions de l’auditoria relatives als capítols de caràcter financer poden resultar àrides, l’evolució de les xifres requereix d’una comprovació constant de les notes adjuntes. Es poden destacar, tanmateix, dues qüestions. El capítol 8, residual fins a 2011, s’empra entre 2012 i 2014 per a alimentar l’empresa pública IPG, que no pot tornar eixos préstecs de l’Ajuntament pel mateix motiu pel qual els necessita: no té ingressos propis amb què finançar la seua activitat, és un pur instrument per a la despesa sense control. I una altra anècdota reveladora: tot i que el volum global del deute ha crescut any rere any, el valor més alt de la sèrie del capítol IX (l’amortització de prèstecs) correspon a l’any inicial 2003: des d’aleshores s’ha fet un ús excessiu i irresponsable del refinançament i els períodes de carència, o directament de l’impagament (a partir de 2012 i fins 2015-16, ja en la nova legislatura, en què cal notar que la dada de 2016 és un tecnicisme irreal per a les operacions de refinançament de l’Ajuntament i d’IPG).

ANÀLISI DE L’ENDEUTAMENT, EVOLUCIÓ EN EL TEMPS I PLA D’AJUST

El deute de l’Ajuntament de Gandia és el resultat del desajust entre les dues dimensions que s’ha analitzat separadament: la dels ingressos i la de les despeses. Eixe desajust acabarà sent brutal, i quadruplicarà el màxim legal del 110% d’ingressos ordinaris. A més, en massa ocasions el deute no guarda tant relació amb inversions (que perduren en el temps) sinó a despeses corrents desorbitades, que hauran de ser objecte de rescat pels Plans de Pagament a Proveïdors o el Fons d’Ordenació. 

Els paràgrafs finals de l’auditoria fan referència ja a les distintes accions coordinades que, a partir de 2015, han servit per a endreçar els comptes municipals: refinançament dels prèstecs, augment dels impostos, i una reducció considerable de la “despesa corrent ajustada” (el que vam gastar realment eixe any) en el pressupost 2016, la qual cosa és la prova que l’ajust hagués estat possible sense tants traumes d’haver-se abordat en anys anteriors.

EL PSPV NO ES SENT AL·LUDIT

El PSPV no assumeix cap responsabilitat i afirma que aquell deute que va generar anava destinat a inversions. Així ha valorat el portaveu del Grup Municipal Socialista, José Manuel Prieto, l’auditoria interna del període de 2003 a 2016. Segons Prieto, l’auditoria deixa “ben clar que hi ha dues formes distintes de governar: la que permet transformar la ciutat i, com queda demostrat en les dades, la que sols utilitza Gandia per aprofitar-se’n d’ella, fer negoci i, quan ha buidat la caixa i el Pressupost, convertir l’Ajuntament en un forat, i la ciutat en un solar”.

Els socialistes assumeixen que transformar Gandia va deixar moltes inversions, molts esforços i també deute, però assumeixen també que no és el mateix “endeutar-se per a transformar i reformar la ciutat que endeutar-se per a eixir de festa com va fer el govern del PP, que sabia quina era la situació, i en compte de contindre la despesa, va accelerar-la en l’Ajuntament, i en l’Ajuntament ‘b’, que era l’empresa Iniciatives Públiques de Gandia, que nosaltres hem tancat ja”.

L’auditoria “reflecteix anys d’inversions amb governs progressistes, i quatre anys del PP (de 2011 a 2015) de forat negre”. I certifica durant l’època del PP “continus pressupostos irreals, il·legals, anul·lats pels tribunals, on no es cobrien els serveis i les despeses mínimes, i on s’unflaven les partides sols per quadrar ingressos i despeses. Cap Corporació com la de Torró i el PP va endeutar tant en tan poc de temps l’Ajuntament, després d’haver pujat tots els impostos i l’IBI el 21%. El PP no pagava proveïdors ni pagava bancs, ni tornava les operacions de tresoreria fetes per dotar de diners IPG i seguir gastant a mans plenes”.

Segons el PSPV, de l’auditoria es desprèn l’agreujament de la situació econòmica sobretot a partir de 2012, tot i que el document assenyala 2011 com el punt de major desesperació financera. Però per a Prieto, el PP “en sols quatre anys, amb 140 milions d’euros de deute, és directe responsable de la desfeta econòmica de Gandia”.

A més d’una cronologia, l’auditoria és també una comparativa. “Esta corporació i el Govern que formem, quan acabem el nostre mandat, haurem rebaixat el deute en 70 milions d’euros, el 20% del deute que vam trobar. Faran falta dos legislatures per deixar l’Ajuntament tal i com se’l va trobar Torró i el PP en 2011”, ha declarat Prieto.

 

La regidora de Polítiques Econòmiques, Alícia Izquierdo i el coordinador general de l’àrea d’Economia i Hisenda, Salvador Gregori, són els quihan comparegut a nivell oficial per tal d’anunciar que la ciutadania ja té a la seua disposició l’Auditoria Interna dels comptes municipals de 2003 a 2016, que es pot consultar al web municipal www.gandia.es.

    “Es tracta de l’acompliment d’un altre dels acords i compromisos ineludibles dels dos partits o grups que vam signar l’acord d’Investidura. Una auditoria que abastirà els darrers 14 anys, implicant l’anàlisi de la gestió econòmica de totes les forces vives de l’Ajuntament de Gandia que han tingut responsabilitat de govern durant les quatre legislatures, per tal d’evitar susceptibilitats”, ha indicat Izquierdo. 

   L’auditoria ha estat elaborada i certificada pels tècnics funcionaris municipals, dos d’ells habilitats nacionals, és a dir, depenents del Ministeri d’Economia. “Aquesta situació abarateix els costos, perquè no s’ha d’encarregar a una empresa externa (el govern anterior va encomanar una per valor de 60.000 €), i tampoc dóna lloc a cap tipus de susceptibilitat. Per contra, ha retardat la seua elaboració i presentació, donat l’alt volum de feina i treball del funcionariat d’aquesta casa, sobretot de la Intervenció Municipal”

Per la seua banda, Gregori ha destacat que el document “té molta professionalitat i analitza amb rigor quins han estat i són els patrons d’endeutaments durant aquests anys i el context en el qual es van realitzar. Les solucions aportades per l’actual govern a la terrible situació econòmica ha estat reconeguda pels tècnics i pel Ministeri mateix. També desmunta mentides del PP pel que fa al deute heretat en 2011 o el generat durant la seua gestió”.

Tot i ser una compareixença institucional, el coordinador d’Economia i Hisenda ha extret només unes frases textuals dels documents: “Lo que se produce a partir del 2012 no es una situación de saneamiento, sino de agravamiento, pero con un patrón de endeudamiento distinto”. “És a dir, que l’anterior govern va deixar de pagar”, ha conclòs.

Et Pot Interessar