Estem vivint en una societat caracteritzada pel pluralisme: Pluralitat de cultures, de llengües, de races, de creences religioses, de tipus de famílies, de relacions afectives, de nacionalitats, de partits polítics,…
En el cas de la religió, tenim la «relativa» fortuna de viure en un estat aconfessional, on fa molts anys que estem convivint, harmoniosament i civilitzadament, catòlics, protestants, testimonis de Jehovà, musulmans, ortodoxos, agnòstics, ateus. I dic relativa, perquè els principis bàsics d’aquesta aconfessionalitat, fins ara totalment ignorats, continuaran sent nul·lament respectats.
Amb la nova ona conservadora, s’incrementarà l’al·luvió d’autoritats civils, elegides en eleccions lliures, abillades amb banda, faixí o vara de comandament, que es desviuen per participar, com a tals autoritats, en els esdeveniments religiosos (misses, processons, tedèums, .), ocupant llocs destacats i reservats, cosa que contradiu l’esperit aconfessional definit en la Constitució i que no hauria de succeir, ja que són representants de tota una variada ciutadania.
Per què les autoritats, tant progressistes com conservadores, s’obstinen a participar en celebracions religioses ocupant llocs destacats i reservats expressament? Per què no poden limitar-se a participar com qualsevol altre ciutadà, ocupant qualsevol lloc lliure en el temple o en el cas de les processons, anant en la mateixa fila que la resta dels participants? Potser necessiten alimentar el seu ego o simplement és fer saber a la ciutadana qui mana ací? Aquestes autoritats les donen de sentit comú, de ser persones totals, responsables, presumeixen de ser respectuosos amb les lleis, diuen voler governar per a tots.
Llavors. Què passa amb l’incompliment en l’aconfessionalitat de l’estat?
Si la Constitució, a la qual tantes vegades es recorre, defineix Espanya com un estat aconfessional, ajuntaments i mancomunitats, com a part d’aquest estat aconfessional, haurien de ser independents de qualsevol organització o confessió religiosa, les seues autoritats polítiques no haurien d’adherir-se públicament a cap religió determinada, i haurien de vetlar perquè cap religió influïra sobre les decisions que aquestes autoritats han de prendre a cada moment.
Això és precisament el que significa estat aconfessional.
A la ciutadania, se li exigeix que complim la llei, que paguem puntualment els impostos, que complim amb les normes,… I si no és així, ens veiem abocats a la presó, a un embargament, als desnonaments, a pagar multes,…
Per què les autoritats civils no compleixen el precepte d’aconfessionalitat de l’estat recollit en la constitució? Per què aquest menyspreu als qui no ens considerem catòlics?
Serà perquè segueixen ancorats en el que «ací mane jo i faig el que em dona la gana»?
Serà per falta d’imaginació per a programar actes i necessiten la missa per a omplir el programa?
Serà que 40 anys de dictadura franquista han gravat en el cervell de les nostres autoritats civils que l’església i estat són la mateixa cosa? (acordem-nos que Franco entrava a les esglésies sota el pal·li).
Serà perquè no s’assabenten que és el que diu la Constitució, de la qual tant presumeixen o és que d’unes certes coses no els interessa estar assabentats?
Segurament diran que la majoria de la ciutadania és catòlica i vol aquesta actuació de les autoritats. Jo els conteste que això no és raó suficient, perquè segur que també hi ha una majoria que considera que paguen molts impostos, i no per això li’ls rebaixaran.
Quan vinga la celebració del Ramadà, Van les autoritats a participar en els dejunis i pregàries a la Meca?
Més d’un tindrà la temptació de dir-me que amb els problemes que tenim d’atur, corrupció, sanitat, habitatge,… escriure aquest article és una ximpleria i una pèrdua de temps.
Perquè això mateix dic jo. Amb les dificultats que tenim, les nostres autoritats civils segueixen obstinades a fer ximpleries, perdre el temps i enverinar la convivència, participant, en nom de tots, en actes religiosos de confessions particulars. I que conste que, a més d’incomplir la llei, ells cobren per fer aquestes ximpleries i perdre aquest temps, cosa que jo no faig per escriure aquest article.
És inaudit, que en els actuals moments de desenvolupament de la societat i després de diversos lustres de ser un estat aconfessional, hàgem de continuar exigint als representants democràtics, el més elemental respecte als ciutadans i ciutadanes de totes les creences, però també a l’ordenament jurídic, que proclama que «cap confessió tindrà caràcter estatal”. La separació efectiva de l’Estat i l’Església ha de formar part dels usos i costums i, per tant, també en les tradicions religioses, que res tenen a veure amb les funcions institucionals dels poders públics.
Es pot caure en la temptació de justificar aquest comportament apel·lant a la «tradició», però les úniques tradicions que val la pena conservar són aquelles que uneixen, no que separen, aquelles que afavoreixen la convivència, no que la pertorben, aquelles que garanteixen el respecte, no que el destrueixen.
Si de veritat es creuen el paper «sagrat» de la Constitució per a aconseguir una convivència pacífica i harmoniosa entre la ciutadania, haurien de començar per respectar les creences (o no creences) de tots els ciutadans i ciutadanes, comprometent-se a garantir la no participació com a alcaldes o regidors en tota mena de manifestació religiosa, separant explícitament les seues creences personals d’aquelles conductes que realitzen en qualitat de representants polítics.
Desprestigiar aquesta petició amb la socorreguda excusa que aquesta postura representa una minoria, l’única cosa que suposa, és no afrontar el problema, i damunt, carregar les culpes sobre els qui no són responsables de la situació.
I si les coses es deixen com estan, continuarem insistint cada vegada que l’única justificació que es té per a no respectar drets i mantindre privilegis, siga que «som la majoria».
