GANDIA SEGUEIX SENSE SABER QUI ÉS EL “MANIRROTO” DEL DEUTE

G.CABANILLES       

El PSPV de Gandia se n’ha enorgullit d’una mesura de la Diputació consistent en rebaixar la taxa que l’ens provincial cobra a Gandia per la recaptació d’impostos, una mesura que atribueix a la pressió de l’alcaldessa de Gandia i també diputada provincial, Diana Morant. Aquesta és, diu el PSPV, la primera de les mesures d’una bateria d’ajudes que necessita  

Gandia i altres municipis considerats de “situació especial” es beneficiarà d’una mesura que consisteix en rebaixar del 3% al 0,225% la taxa que li cobra la Diputació, i que vindrà a representar una quantitat d’uns 300.000 euros.

L’argument del PP a la Diputació de València per justificar la seua oposició a esta iniciativa és que “no se puede rescatar a los manirrotos”. Ah, però! Tornem a la casella d’eixida. Per al PSPV el “manirroto” de Gandia, responsable de la situació econòmica en la qual es troba la ciutat, “seu unes butaques més enllà de la que ocupa Diana Morant”. És a dir, Guillermo Barber. Si escoltem al PP, però, la fallida ve de l’era del PSPV d’Orengo i la Plataforma de Mut. Els ciutadans estan cansats d’escoltar frases com ara “l’herència rebuda del PP” o “els préstecs d’Orengo”, tirs creuats en l’atribució de les responsabilitats sobre la situació en la qual es troba ara Gandia.

De tot el creuament de responsabilitats que he escoltat al darrer any sobre la culpa de la situació només he trobat una dada objectiva que va proporcionar l’actual coordinador general d’Economia de l’Ajuntament de Gandia, el socialista Vicent Gregori, qui en una roda de premsa va admetre que al juny de 2011, és a dir, quan el PP va accedir al govern local amb majoria absoluta, el deute municipal era de 200 milions d’euros. Ara estarà al voltant de 350. Cal deduir, per tant, que la responsabilitat hauria de ser en tot cas compartida: uns i altres van disparar confeti quan hi van tenir l’ocasió. Tanmateix, seguim escoltant del PP que “el manirroto” és el PSOE, i del PSOE que la situació és “herència de Torró”. I enmig de tot, una ciutadania desorientada que agrairia que cadascú assolira la part alíquota que li pertoca. 

Et Pot Interessar