ELS POLÍTICS I LA NOCIÓ DE LA REALITAT

G. CABANILLES      

Primer lliurament: Una intervenció militar internacional amb militars sobre el terreny “és un debat que hem d’obrir” i, tot i que recolza eixa mesura, abans prefereix les sancions o mesures econòmiques. “Al final estem comprant el petroli a l’Estat Islàmic per a pagar més barat, aposte per deixar de fer-ho i deixar de finançar des d’Occident aquestes compres ja que quan es toca la butxaca es toca la medul·la del problema. Si finalment no queda una altra que intervenir militarment, caldrà abordar el tema encara que tenint en compte que cal salvaguardar a la població civil”.

 

Segon lliurament: el regidor, diputat i secretari general del PP de Gandia, Víctor Soler, en el context de la imminent celebració del Nou d’Otubre, s’ha embardissat en una polèmica sobre si la senyera coronada ha d’onejar eixa jornada a una rotonda, al mateix lloc on el 12 d’octubre vol fer onejar la bandera d’Espanya. És el que necessiten els ciutadans. Però si Soler havia donat mostres de perdre el sentit de l’orientació, ho ha ratificat apel·lant al tant recorregut enemic extern: “A Gandia no hi ha cap persona que vullga la nacionalitat catalana”. Potser Soler es sorprendria del percentatge de gandians disposats a adquirir una virtual nacionalitat catalana. Això és no voler acceptar la realitat i sobre ella demostrar la capacitat de practicar la cirugia social que se li presumeix a tot politic. 

Quart lliurament: El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, se’n va a Menorca i renega del concepte de Països Catalans. “No existeix eixa realitat”. És només una nova mostra d’hipocresia. M’agradaria saber quin terme empraria Puig per a definir uns territoris que comparteixen llengua i cultura, tal com ell mateix ha reconegut en diverses ocasions, com ara quan sent alcalde de Morella es va unir a la Xarxa Lluís Vives. Potser Puig intenta atraure el vot de Som Valencians. I posats a ser hipòcrita, el president valencià reivindica que els valencians siguen allò que ells desitgen ser, i no obstant viatja de forma compulsiva a Barcelona per demanar als catalans que no facen cas dels cants independentistes, i que s’adherisquen a la seua fe federalista. És a dir, els valencians han de ser allò que ells decidisquen, però els catalans han de ser allò que decidisca Ximo Puig. Ha perdut la noció de la realitat en la seua obstinació de convertir-se en un líder supra-autonòmic. El seu cap està ficat ara en organitzat forums a Madrid i Barcelona, i en inventar-se propostes estatals.