10.3 C
Gandia
Dimecres, 8 febrer, 2023

El requisit descafeïnat sense promoció social del valencià normalitza la preponderància lingüística del castellà i el retrocés del valencià 

A la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Decidim, considerem que, fer passes per a la normalització del valencià a l’administració pública sempre és positiu. Entenem que ja és hora, després de quatre dècades d’estatut d’autonomia i de la llei d’ús i ensenyament del que s’hi incorpore la necessitat de demostrar la capacitat mínima per poder atendre a tota la ciutadania valenciana, independentment de quina siga la llengua oficial que parlen, de les dues que inclou el nostre estatut. És un avanç, que s’ha fet esperar molt, massa pensem nosaltres, i que encara es farà esperar més (el decret no es desenvoluparà totalment fins a 2025).

Tanmateix, comprenem que a la política, tot té un cost d’oportunitat, i parafrasejant a Fuster “tota política lingüística que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. Així doncs, és realment decebedor que després de huit anys de govern del Botànic l’avanç que es presenta no s’assolisca la garantia d’igualtat lingüística a totes les esferes de l’administració pública. Deixem-ho clar: cap persona naix amb un dret d’exercir a la funció pública, però cada valencià o valenciana sí que tenim el dret a expressar-nos en la nostra llengua al nostre País i davant totes les administracions, i aquesta deixa fora l’administració sanitària. Precisament per l’elevat nombre de discriminacions lingüístiques a l’àmbit sanitari, pareix particularment discriminatori, fins i tot cruel, que no es garantisca el dret de les persones valencianoparlants a poder ser ateses en la seua llengua en moments molt vulnerables, com és el cas de l’atenció sanitària. No garantir que el cos sanitari parle la llengua dels valencians, és garantir un patiment extra a moltes persones valencianoparlants i no és ni just, ni acceptable.

Com tampoc no és acceptable que les persones que ja són funcionàries de carrera no hagen de garantir la seua competència en valencià, i per tant, que s’afavorisca que continuen donant-se situacions de discriminació, com tampoc no és comprensible que no es doten de cursos gratuïts i en horari de treball per a les persones que no tinguen la capacitat d’entendre i expressar-se en valencià. Ara bé, atés que el valencià és una llengua minoritzada històricament i més recentment amb a causa de la repressió franquista, no solament cal garantir aquesta competència lingüística sinó que cal potenciar l’ús social de la llengua i incrementar l’ús de la llengua va molt més enllà de tindre o no un certificat. En aquest sentit considerem que caldria anunciar quines altres mesures prendran les administracions (autonòmiques, locals i estatals en l’àmbit autonòmic) per garantir que es compleix el dret a l’atenció en valencià i en general per la normalització i ús social de la llengua.

Evidenciem l’anormalitat que institucions i polítics no impulsen aquest ús social i parlen sempre en castellà a Alacant o Elx, que es mantinga l’exempció del valencià en zones castellanoparlants, de forma que es discrimina o minusvalora la capacitat d’aprenentatge de les persones d’aquestes zones, o que es continue dificultant un espai audiovisual en valencià impossibilitant la reciprocitat dels mitjans de comunicació al domini lingüístic.

Atorgar el C1 en batxillerat podria ser comprensible si tinguérem un sistema d’immersió lingüística. Però, tal i com ara està plantejat, considerem que traspassa massa pressió al professorat i, a més a més, possibilita a les institucions d’educació privades i concertades hostils al valencià atorgar una nota que garantisca la certificació del seu alumnat, sense els coneixements per obtindre-la, cosa difícilment controlable i que suposaria un desavantatge a les persones que estudien a les institucions públiques. Per això, creiem que cal treballar per un model d’immersió lingüística que garantisca al nostre País, que l’alumnat que finalitze les distintes etapes educatives siga competent en comprensió i expressió oral i escrita en les dues llengües oficials que marca el nostre estatut, oferint més suport a les zones castellanoparlants per tal de facilitar-los aquest aprenentatge.

Aquest acord permet la posició de supremacisme lingüístic del castellà en alguns sectors de l’administració, com la sanitat i la justícia, així com per algun personal funcionari contrari a atendre en valencià, i això no és acceptable. Per això és imprescindible i urgent començar a, paral·lelament, fer una política transversal de promoció de la llengua pròpia a totes les institucions i conselleries, i a tota l’administració local, ja que sense una política de sensibilització lingüística, la certificació mai serà prou per garantir la igualtat lingüística.

Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià

Articles relacionats