EL CONFLICTE CATALÀ MIRAT DES DE LA CONVENIÈNCIA I LA HIPOCRESIA

Totes les reaccions, diguem-ne convencionals, a la resolució que ha pres el Parlament català per reivindicar la independència, semblen estar fetes al mateix motlle, des dels interessos particulars i la hipocresia. Tots els editorials van en el mateix sentit, i crida l’atenció l’opinió d’una capçalera com la de El País, que, només amb la mirada fixada al compte de resultats, titlla “d’insurgència” el pronunciament del Parlament català i crida a actuar amb contundència. En la mateixa línia es mou La Vanguardia, i la gran majoria de mitjans que a les darreres setmanes han fet del conflicte català el tema únic per suggeriment de la Moncloa per tal de deixar de parlar d’altres coses, com ara la trama Gürtel. O dels Pujol.

Totes les postures es prenen des dels interessos personals, econòmics o electorals, des de la hipocresia, i sense voler enfocar el problema en la seua realitat. El conflicte català no és un conflicte entre Espanya i Catalunya, com el cor mediàtic convencional i tradicional vol dibuixar. És un conflicte entre dues cultures, la castellana i la catalana, propiciat pel crònic i constant sotmetiment de la primera cap a la segona en tots els termes, econòmic sobretot, però també cultural, social i polític. Que cap dels ediitorials ni cap líder polític vullga referir-se a la vertadera causa de que Catalunya haja dit prou representa també un problema.

El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, amb tota la hipocresia que el caracteritza, ha titllat de “fal·làcia” el procés independentista català i ha advertit que “és un camí que no arriba a cap part”. Per a més paradoxes, Puig ha fet eixes declaracions al costat de la presidenta del Govern Balear, Francina Armengol, qui s’ha mostrat prou menys estrident que Puig. El president valencià actua en termes de rendibilitat electoral i marketing polític, com també ho fa el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, més crític que el propi Rajoy amb l’efervescència catalana, però amb la mirada posada en la possibilitat de que Ciutadans haja de triar entre ell i Rajoy per a presidir el pròxim Govern d’Espanya.

No tenim polítics amb la velentia suficient per admetre i reconèixer les causes ancestrals que han portat a la declaració del Parlament català del 9 de novembre, i per tant el problema no és la ridícula metàfora del xoc de trens, sinó l’absència de polítics amb capacitat real de donar solucions.

Et Pot Interessar