Altra dona confessa que l’han violada

AMPARO ARIÑO                   
Doctora en Filosofía y Vicepresidenta de AVALL (Associació Valenciana d’Ateus i Lliurepensadors)

“Va confessar que l’havien violada…”. Tal actriu, periodista, secretària… vaja, tal dona, confessa haver patit abusos, assetjament, haver sigut violada en el passat o recentment, per tal director de cinema, productor, etc., vaja, per algú, un home, amb més poder que ella. Resulta habitual en aquests dies llegir i escoltar el relat que inclou l’expressió “confessa haver sigut violada” en els mitjans de comunicació, incloses les xarxes socials. Amb més freqüència encara des que estan eixint a la llum els casos d’assetjament i violència sexual perpetrats per polítics, directors de cinema, personatges famosos, homes en situació de poder en definitiva.
No obstant açò, a ningú se li ocorreria confessar que ha patit un robatori, l’atropellament d’un vehicle, una agressió… Es confessa, és a dir, es reconeix a contracor, allò que avergonyeix. Per açò la víctima d’un delicte no confessa, la víctima denuncia, acusa a l’agressor, al delinqüent, al culpable. Fins i tot quan es pateix una estafa, un engany, quan algú s’ha aprofitat de la nostra bona fe, es parla d’ “haver sigut víctima de”, es denuncia el cas, no es confessa haver-lo patit.
Però des dels valors que la societat patriarcal imperant tracta d’imposar, es vol convèncer a les dones en particular i tots els ciutadans en general que, en el cas dels delictes comesos per homes contra les dones, la vergonya, el deshonor, la culpa, és de la dona, de la víctima i no de l’home agressor. I l’imperi d’aquests valors patriarcals és tan omnímode que transcendeix fins al llenguatge periodístic, moltes vegades sense intenció conscient per part del periodista. El periodista només pretén, segurament, ser i mostrar-se comprensiu amb la vergonya que suposadament ha de sentir la dona violada. Vergonya la víctima? Vergonya de què? Vergonya, oprobi, escarn i condemna social és el que ha de caure sobre l’agressor. El rebuig dels altres homes, l’aïllament social.
Mentre que solidaritat i respecte és el que ha de mostrar una societat justa cap a les víctimes d’eixa barbàrie. O és que per ventura el col·lectiu masculí s’identifica amb els violadors, els agressors i per açò és el seu còmplice des del silenci? Si no és així, ja estan tardant els homes a demostrar-ho, des dels jutjats, des de les comissaries, les universitats, els hospitals, fins i tot des dels més quotidians llocs de trobada, el centre de treball, el bar del cafè del matí o la tertúlia esportiva.
És difícil fer-ho, veritat, benvolguts homes? Els energúmens masclistes són perillosos. I quan posseeixen algun poder social o econòmic encara més. Però, o els declareu la guerra obertament o sou els seus còmplices. A vosaltres us correspon decidir.

Et Pot Interessar