Rosa Sansaloni, ciclista, pionera, «rècord de l’hora», esposa, mare i lluitadora

– Rosa Sansaloni tota una vida lluita’n a contrarellotge

Tavernes de la Valldigna és una ciutat d’esportistes, esportistes de primer nivell, com han sigut els seus tenistes José Altur com Óscar Martínez que van ser els primers valencians classificats entre els 100 millors de l’ATP, guanyant títols internacionals.

Però a vegades no recordem històries d’esportistes, com la que hui presentarem, ella va ser pionera de l’esport de la bicicleta i va aconseguir ser la primera dona a obtindre el record de l’hora.

Rosa es va obrir camí en un esport totalment dominat pels homes, com és el ciclisme. Va ser l’any 1982 quan va bregar de valent en uns moments en el que les dones, malauradament, estaven mal vistes en l’esport en general i particularment en el ciclisme, on era estrictament d’homes i para homes.

Rosa va sofrir i suportar insults de tota classe, fins que molts pares obligaven als seus fills que no feren pinya amb ella o amb qualsevol dona que volia ser ciclista, inclús arribant a boicotejar-la perquè fracassara i li ho deixara. Però Rosa, no va cedir davant aquests propòsits i continua lluita’n per tal de complir el seu somni de ser ciclista, ara no es pot entendre la no participació per raons de sexe en qualsevol disciplina esportiva.

Rosa Sansaloni assenyala «Vaig patir moltíssim, però des del minut zero vaig estar motivada. La il·lusió i l’esperit de superació és el que m’ha portat a estar més de 30 anys damunt de la bicicleta. Ara per on vaig tots em saluden, inclòs el que em giraven el cap en èpoques passades».

La ciclista vallera recorda molt bé quan va començar a muntar amb bicicleta als 21 anys, «havien molt poques ciclistes en la Comunitat Valenciana tan sols cinc, havia de córrer en alguna carrera social o en categoria cadet, ja que la mateixa federació no li interessava fer carreres per a dones». Va ser sens dubte un estira-i-arronsa en què Sansaloni mai va defallir i gràcies a això es va proclamar 11 vegades campiona autonòmica de ciclisme femení, aconseguint el primer rècord nacional de l’hora i en la modalitat de duatló va ser campiona d’Espanya i subcampiona i va obtindre la setena posició en el campionat d’Europa. L’any 2016 va rebre el reconeixement com millor esportista de la Safor.

Als finals dels 80, Rosa Sansaloni acompanyada per Salvador Talens «Puxero» anaren a Salou on va córrer la seua primera carrera de dones, «ací és on va començar tot realment, ja que vaig veure a moltes xiques córrer. La participació en aquesta carrera em va fer decidir per seguir en aquest esport». «No sé si era més dur lluitar pels drets que havíem aconseguit davant la federació valenciana o davant la mateixa carrera, però puc dir ben alt que tot el que he aconseguit ha sigut gràcies al suport del meu marit i als meus fills que sempre han fet costat amb mi tots els esdeveniments que inclús ells mateixos em proposaven».

Fa un parell d’anys Rosa Sansaloni va lluitar en una altra carrera, una carrera de la vida quan la diagnosticaren un càncer de còlon a l’edat 55 anys, la mateixa edat que també el va patir la seua mare i que va morir.

Rosa ha lluitat contra la malaltia aconseguint que al cap de sis mesos del diagnòstic ja va disputar un campionat autonòmic, on el paper jugat pel seu marit Paco, ha sigut fonamental, ja que ha estat constantment al seu costat.

Rosa reconeix que «sempre m’han posat obstacles, poques vegades he vist reconegut tot l’esforç que he realitzat i tan sols les dones han entés tot pel que he hagut de lluitar».

Rosa ha tingut una companya i rival amb María José Silvestre que han sigut les propulsores del ciclisme femení a la Comunitat Valenciana.

Ambdues corredores es tornaran a retrobar el pròxim 21 de juny en Tavernes per a entrenar juntes, cal recordar que la de Bocairent és la primera espanyola a guanyar les 24 hores del mític circuit Francès de Le Mans amb bicicleta amb 636 quilòmetres.

Indubtablement de haver rebut el suport de la » vella guàrdia» de la federació,  que es va mantindre en el càrrec 30 anys, haguera arribat al professionalisme i inclús disputar el Tour de França, un somni que no va poder complir però si que al temps ha obtengut el respecte de tots,  què tal vegada siga el més important.

 

Rosa Sansaloni en primera persona

Jo vinc d’una família humil de llauradors, Manolo i Gertrudis, som tres germanes, Encarna, Francisca i jo, Rosa, la menuda. Sempre he sigut el nervi de casa, el terratrémol, no parava mai. Pel meu caràcter i predisposició, jo era la que ajudava més a mon pare a l’horta. Inclús, quan podia anava a collir (això també era una faena d’homes en aquella època).

A l’entrar a treballar a Asfaltos Chova, tenia 21 anys, però no tenia cap vehicle per anar i em vaig comprar una bicicleta de carreres, amb el pensament d’arribar més de pressa al treball.

Aquella bicicleta va ser la que em va fer el cuquet de fer més coses amb ella que anar a treballar, vaig començar per fer algun passeig més llarg. I ma mare, que patia de veure’m tota sola, és la que em va animar perquè buscara algú i em vaig acostar al club. (Ma mare estava molt mal pel càncer de fetge que patia)

Què dir de les brometes i riures dels de la Penya de Tavernes, i dels ‘desplantes’ que em feren. Encara que n’hi havia alguns que em van fer costat com el Roget, el Gato, Paula, Barres, Puxero i pocs més.

Recorde que Pepín, que tenia 3 fills, els entrenava, i també a Juanjo de los Angeles, quina jovenalla érem!, eren el futur, tenien qualitat i ho van demostrar, uns més que altres, encara que de vegades a Pepín li disgustava que jo anara amb ells a entrenar, que els destorbava…

Quan Puxero em va portar a una cursa de dones a Salou, jo em vaig quedar meravellada. Veure que hi havia més dones practicant ciclisme em va donar, si és possible, més motivació per a seguir pedalejant.

La qüestió era que, com treballava tot el dia, sols podia entrenar 1 hora a migdia i els caps de setmana, a més que no tenia a ningú que m’ajudara o m’acompanyara a les curses.

Per aquest motiu pràcticament competia en cadets i màsters. I què dir també de com de mal vista estava per a molts dels corredors i per molts dels pares dels cadets.
Recorde amb molta estima l’àrbitre, Àngel, el gran Àngel, ell sempre en deixava posar-me en primera fila, i en deixava acabar les carreres en circuits, l’apreciava, m’apreciava.

Recorde especialment l’època del Cabrera, un dels millors equips d’aficionats, Carlos Cabrera, pare, que gran persona, gaudia amb el seu equip i en va fer costat.
Vaig conéixer i festejar 2 anys amb Toni Miralles. Recorde el Tio Pepe, el massatgista, que em va espentar per a fer-me massatgista, m’encantava veure’l fer massatges als corredors després de cada cursa, i després l’ajudava a preparar l’avituallament per a la cursa de l’endemà.

I Escrig, el director del Cabrera, pujava amb ell en el cotxe i l’ajudava a donar bidons (tampoc hi havia dones fent aquesta labor en aquells anys). Fins a l’any 90 que vaig conéixer el meu home, jo anava a palp en els entraments (el poc que em van ensenyar el Roget i Puxero). Quan ell va veure el malament que ho feia, em va agafar per davant i estiguérem 3 anys ensenyant-me i assimilant entrenaments, i a poc a poc vaig anar recollint recompenses.

Podia córrer amb cadets i acabar les curses amb ells, o curses de fèmines i estar allí, sempre dins dels meus límits (treball, casada, fills –bessonada-, massatges… i tot el que suposa ser, després, ama de casa), no puc estar mai a nivell ni d’Anna Sanchis ni d’altres fèmines amb més joventut i disponibilitat.

La mort de mon pare li va servir al meu home per a animar-me a fer el rècord de l’hora, que també va suposar una escalada d’inconvenients, per tots els costats (però això ja és història), i al final ho aconseguírem i gràcies a això també estic en l’Enciclopèdia valenciana, potser sempre algú es recorde de mi.

Enrique Benavent també va comptar amb mi, quan va fer equip de xiques, i també quan corria amb cadets, i també va estar allí per ajudar-me a fer el rècord de l’hora. També ha estat al meu costat.

Tant el meu home, Francisco Rosales, que també ha sigut un molt bon corredor, amb moltes curses guanyades (que curiós, a ell mai no l’he destorbat) ens ha unit i segueix unint el ciclisme, és la nostra passió i espere, desitge acabar la meua vida dalt de la bicicleta, gaudir-la, sentir-nos vius. I a la barbaritat de corredors, aficionats, espectadors que han format part de la meua vida, GRÀCIES.

Et Pot Interessar