Ricardo Tormo possiblement el millor pilot de tots els temps

Tal dia com ahir, 27 de desembre, de l’any 1998 ens deixava el que possiblement va ser el millor pilot de motociclisme de tots els temps, Ricardo Tormo, el dos vegades campió del món en la categoria de 50 centímetres cúbics.

A més d’aquests dos Campionats del Món, va aconseguir tres Campionats d’Espanya en la categoria de 50 cc i quatre en la de 125 cc.

Ricardo, va estar lligat al món del motor des de menut i mai no el va abandonar. Era menor d’edat encara quan va aconseguir un segon lloc en la seua estrena com a pilot federat a Cullera l’any 1971. I, malgrat un malaurat accident de trànsit el 1984, va seguir lligat al món de les dues rodes ajudant a pilots joves amb talent i participant en iniciatives emmarcades dins de l’àmbit d’educació viària. El Circuit de la Comunitat Valenciana du amb orgull el seu nom. Un circuit que representa un dels seus somnis com a pilot, la construcció d’un circuit permanent en la seua terra.

Ricardo Tormo

Ricardo Tormo, com tants pilots de la seua època, es va iniciar en els trofeus de fires dels pobles llevantins que cada cap de setmana se celebraven al llarg de la geografia valenciana. Amb poc mitjans per a competir, com tants pilots en aquella època, el seu no va ser un inici fàcil.

Va córrer en 1971 falsificant la signatura de el senyor Ricardo, el seu pare, i ni el trofeu aconseguit en el seu debut motociclista va aconseguir aplacar el seu enuig. Li va prohibir córrer. Allí va romandre el trofeu, sobre el televisor del saló familiar, quasi un any, fins que ja Ricardo, amb 21 anys (complia la majoria d’edat) va poder actuar sense el seu consentiment. Encara que el senyor Ricardo no va tardar a acceptar i gaudir amb l’afició del seu fill.

Els èxits en la seua etapa júnior es van succeir, i Tormo de seguida va destacar. El problema va ser disposar de material competitiu. Corria amb motos de segona mà, sovint preparades per ell mateix, i encara així va aconseguir obrir-se camí fins a començar a disputar el Campionat d’Espanya. Corria en 50 amb una Derbi RAN i en 250 amb una OSSA monocilíndrica, però no van tardar a arribar els seus primers podis en 1973, i la seua primera victòria en el Nacional, en la categoria de 50, a Guadalajara. Aquest any va disputar el seu primer Gran Premi en el Jarama, també en 50, on va ser desé.

A partir de 1974 és un contendent pel títol en el Nacional, però és a partir de 1975 quan Tormo apunta alt i es converteix en un seriós rival de Nieto i Grau en les carreres nacionals, No obstant això, té un seriós accident a Guadalajara, on pateix una complicada fractura de cama que compromet la seua continuïtat.

Tormo es va recuperar amb prou faenes, però va rebutjar la proposta per a córrer en el Mundial al costat de Nieto amb el nou equip Bultaco, un rebuig que no va ser entés per tots i pel qual va ser severament criticat. Però la realitat era altra: no es trobava plenament recuperat de la lesió. “Sabia que si fallava, allò es podia convertir en la meua tomba esportiva”, va escriure Tormo en la seua autobiografia. Així que en 1976 va seguir centrat exclusivament en el Nacional de 50, on seria subcampió encara que va collir una positiva sisena plaça en el Gran Premi d’Espanya disputat en Montjuïc.

Al Mundial amb Bultaco

Però en 1977 Bultaco va tornar a reclamar-li, i aquesta vegada sí, Tormo es va sentir en condicions de competir. Va tindre una excel·lent estrena: tercer en el Mundial de 50, i va guanyar el seu primer Gran Premi a Suècia, en Anderstorp, sota un intens xàfec.

Aquest dia va demostrar una de les seues majors qualitats: era especialment ràpid en aigua. En 1978 va viure un passeig triomfal: va guanyar cinc carreres i es va proclamar amb total autoritat campió, continuant la ratxa triomfadora de Bultaco. També va començar a fer eixides en 125, i Nieto es va trobar a partir d’aquell moment amb el seu major rival.

La mala sort va començar a fer-li jugades. Bultaco va entrar en crisi, una crisi que portaria al tancament de la fàbrica, i en 1979 la moto va fallar estrepitosament. El seu únic resultat amb la 50 en tota la temporada va ser un cinqué lloc, però Tormo va guanyar el seu primer Gran Premi de 125, sota un xàfec en Imatra. En 1980 va córrer amb les Kreidler Van Veen llogades guanyant un parell de carreres, però sense opcions al títol.

Com no tenia motos per a 1981, Tormo va repescar les antigues motos campiones, amb l’ajuda i el patrocini de Motul, i les va posar a cura d’Ángel Carmona. I va tornar a ser campió, amb major autoritat si cap que en 1978. Va aconseguir sis victòries en huit carreres. A més es va convertir en pilot oficial de Sanvenero i va continuar guanyant carreres en 125. En total va sumar set triomfs en aquesta temporada, confirmant el seu excel·lent estat de forma. El motociclisme espanyol vivia un moment de plenitud, amb Nieto guanyant el Mundial de 125. Junts van completar un doblet històric.

La mateixa moto, quatre anys després

Kreidler li va prometre motos oficials de cara a 1982, però quan va anar a recollir el material, aquest havia volat i havia sigut assignat a Stefan Dorflinger. I Tormo va tornar a pujar-se a les veteranes Bultaco, que amb cinc temporades damunt a penes li van permetre fer alguns podis, però poc més. Aquesta va ser, teòricament, el seu comiat del Mundial de 50. En 125 es va mantindre com a oficial de Sanvenero, i va tornar a guanyar una carrera, però la marca italiana poc podia fer front al potencial de Garelli.

En 1983 es va centrar exclusivament en 125, amb una MBA privada, i va començar l’any liderant el Mundial després de la seua victòria en l’esvarós i mullat asfalt de Le Mans. La temporada es va complicar i no va tindre opcions al títol. I, sorprenentment, va tornar a córrer en 50. Va rebre la trucada de Garelli, per a fer costat a Eugenio Lazzarini en la seua lluita contra Dorflinger i Kreidler. Va complir la seua labor, però Lazzarini no va ser campió. No obstant això, va marcar una fita en la història del campionat en guanyar l’última carrera de 50. Va ser, a més, el seu últim triomf en el Mundial, el número 19.

El futur semblava complicat, però va sorgir Derbi, que va anunciar el seu retorn al Mundial de manera oficial en la nova categoria de 80. Derbi va triar a Tormo i “Aspar” com a pilots, apostant per un pilot expert i un altre novell. No va ser una estrena senzilla. Tormo va guanyar les primeres carreres de l’any, el Nacional a Cullera i l’Europeu del Jarama, però en l’estrena mundial a Misano la moto es va trencar.

Accident en Martorellas

Treballant en la seua millora abans del GP d’Espanya, Tormo va patir un terrible accident en el polígon industrial limítrof a la fàbrica Derbi, en xocar a 180 km/h contra un cotxe que va aparéixer per un dels carrers. Va patir múltiples fractures a les cames i un braç, i allí es va acabar la seua carrera esportiva. L’accident de Tormo va posar de manifest la manca de circuits que patia el motociclisme espanyol que, en 1984, només disposava de dues pistes permanents: Jarama i Calafat.

Aquell accident va ser l’inici d’un rosari d’operacions (més de 20 intervencions) i el final de la seua carrera esportiva, perquè Ricardo no tornaria a córrer amb moto. Darrere quedava un palmarés amb dos títols mundials, 19 victòries en el Mundial, huit campionats d’Espanya i desenes de triomfs en el Nacional.

Tormo va estar vinculat al motociclisme amb l’Equip Nacional de l’Europeu en 1986 i 1987, i va continuar sentint la passió per les motos. Sabedor de la seua bona mà com a mecànic, Nieto li va encomanar que posara a punt les seues motos campiones, que van quedar en perfecte estat de marxa. Tormo va continuar rebent l’afecte de l’afició allà on anava. En 1998 se li va detectar una leucèmia, una malaltia a la qual es va enfrontar amb la mateixa determinació que sempre va tindre, però, desgraciadament, Ricardo va morir al desembre d’aquest any, sense poder veure culminat l’homenatge de la seua terra, el Circuit Ricardo Tormo.

 

Et Pot Interessar