Opinió de Carles Mulet, senador de Compromís: La importància que Felipe González done explicacions al Senat.

En tot el que porte d’activisme social o militància política, l’“ara no toca”, “hi ha coses més importants que aquesta”, i frases similars han servit sempre d’excusa per a esquivar qualsevol tema. Òbviament sempre hi ha temes més importants que uns altres, i per aquesta reducció a l’absurd els éssers humans ens hauríem de limitar a alimentar-nos, procrear, dormir i salvar la pell dels possibles depredadors (com durant el confinament, anem, però durant tota la nostra vida).

L’escala de prioritats no ha de ser la mateixa per a totes les persones, no tots tenim les mateixes circumstàncies, problemes, aspiracions, ideals, i l’acció política pot perfectament diversificar-se. En un mateix ple del Senat, podem estar discutint coses tan importants i que sí que toquen per a alguns com la condemna a Veneçuela (no a l’Aràbia Saudita, Marroc o Israel, clar), de com es trenca ara més mai Espanya, de la defensa dels bous com a emblema nacional, i a vegades fins i tot ens arriba la presa en consideració o votació d’una llei. I no ens produeix cap esquinç cerebral estar debatent sobre 5, 6 o 20 temes diferents (als xicotets ens toca ser multiinstrumentista i estudiar i posicionar-nos en temes dels quals mai havíem imaginat, els grans, poden estar 4 anys sense cap intervenció o anàlisi de cap punt que vaja a ple).

L’ara no toca o no és prioritari és un acte d’arrogància, de paternalisme, d’autoritarisme, “solament jo puc decidir de què toca i que no toca parlar, i si el temps és ara o no”.

Per això, que els qui fa mesos venien a dir que Felipe González tenia les mans tacades de calç viva, ara diuen que no toca per a no distraure, fent un mal retrat. Que malament els ha assegut a aquells que volien assaltar els cels; es van quedar a mig camí assaltant unes butaques ministerials i es dediquen a engolir-se les seues ànsies. Podríem parlar del que deia el ministre Garzón sobre les cases d’apostes i en què s’ha quedat, o anar ministeri per ministeri veient en quin ha quedat aquesta aspiració per canviar les maneres de fer política.

Fa poc, quan explotàvem en Compromís pel maltractament ara també en el repartiment anunciat dels 16.000 milions per a les CCAA no atés un criteri just, també van eixir en tromba veus autoritzades/autoritàries estatges per a dir “ara no toca”. Després el temps ens va donar de nou la raó i es va rectificar el criteri (evidentment no gràcies a la connivència dels ara no toca). De voler ser una alternativa a ser subalterns i justificar l’injustificable.

Que es filtre ara els expedients de la CIA que corroboren el que era una cosa assumida com a verídic, té una importància meridiana, però no nul·la; hi ha mans no solament tacades de calç viva, també de sang. 27 persones assassinades, pel terrorisme d’estat, on Barrionuevo o Rafael Vera van ser acomiadats a la porta del penal amb abraçades del mateix González, per a passar uns dies com a responsables polítics de l’organització terrorista, per a eixir al cap de pocs dies gràcies a un indult vergonyós.

Així és la justícia a Espanya, 27 morts et costen menys dies de presó que una baralla de carrer, com està passant amb els joves d’Alsasua.

La CIA ve ara a evidenciar el que era clar, que l’últim responsable polític era Felipe González Márquez, es va salvar de la condemna i exerceix ara de rondinaire disparant (ara metafòricament) contra les mesures socials del Govern, corroint amb la seua opinió (i no corroint ara amb calç viva) els avanços per a no deixar a les persones més vulnerables arrere.

De la mateixa manera que no s’ha reparat encara tot el mal fet per ETA, i encara que les vides no es poden recuperar, ni el sofriment causat, un pas imprescindible és el reconeixement de l’error, l’assumpció dels fets, la condemna, la petició de perdó i la seua concessió o no, en el cas dels GAL no ha existit mai reconeixement ni petició de perdó, per això, és important que González tinga aquesta oportunitat, de comparéixer davant el Senat, de reconéixer el seu error, i de demanar perdó a les víctimes de la seua decisió política (en el supòsit que el publicat per la CIA siga així, cosa que crec fermament, però no puc demostrar òbviament i he de deixar-lo en un presumpte). Una porta tancada en fals, mai pot ser reparació i reconeixement.

Això m’impedeix poder afirmar públicament que Felipe González ha sigut un terrorista (és a dir, ha exercit el terrorisme d’Estat), ho puc pensar i sempre ho he pensat, i ho pense, però no puc dir-ho públicament per què no tinc manera de demostrar-ho, i la publicació dels documents de la CIA aprofundeixen en aquesta teoria.

Per això crec important que l’expresident comparega en seu parlamentària, tenim molt a preguntar-li, sé que pot servir de poc perquè pot vendre la versió que vulga, sense assumir cap responsabilitat, i quedar en res, però constarà en publicacions oficials les nostres preguntes, es resolguen o no. Que això de la CIA no aporte res nou? Bé, igual no tenen entitat per a reobrir el cas en l’àmbit judicial però políticament és suficient per a davant un tema que es va tancar en fals es puga fiscalitzar en les Corts Generals.

Si aquesta persona assumira els càrrecs que s’apunten en els documents, renunciara als seus privilegis com a expresident (que tampoc li fan falta, vivint com un rei, sense metàfora, gràcies a les portes giratòries), segurament Espanya faria un pas de gegant a cicatritzar ferides, en una època negra on els uns i els altres van pensar que assassinant es podien aconseguir objectius polítics per legítimes o no que foren aquestes aspiracions. El terrorisme no era la via per a aconseguir objectius polítics, el terrorisme d’estat no era la via per a lluitar contra el terrorisme d’ETA, a ETA li la va véncer amb la mobilització de la ciutadania, no usant els mètodes il·legals i criminals del GAL. Per això, que algú defense ara l’ús indiscriminat d’armes personals com a solució per a no se sap què, els situa en un nivell miserable.

Et Pot Interessar