– Article d’opinió de Carles Mulet, senador de Compromís.
Hi ha oficis que amb el pas del temps i els radicals canvis socials i tecnològics, s’han perdut inexorablement, alguns d’ells els podem veure en llibres d’història, en museus etnològics o en fires costumistes.
Existien en la seua època (crec que ara no), l’ofici dels palanganers, que, amb llibrell en mà i tovallola o drap en una altra, netejaven les parts més íntimes de les dones explotades sexualment i els seus clients, abans i/o després de l’activitat contractada.
Un altre ofici, antic, és el que en anglés es va denominar “Groom of the Stool”, una privilegiada ocupació professional que des del 1500 fins al 1700, segons comptes les xarxes, els monarques atorgaven a la noblesa triada, per a tindre la tasca de netejar acuradament les posadores del rei o reina, després d’expulsar els aliments digerits.
Desconec si en l’actualitat aquestes dues professions existeixen. Però continuen existint dones explotades sexualment (encara que siga per elles mateixes) i continuen existint monarques (sí, en ple 2020, i a Europa també). També existeixen monarques amb afició a contractar o tindre tarifa plana de la primera activitat. La qual ens pot costar als súbdits que el seu harem visca a cos de reina, en edificis i amb seguretat de l’Estat, i ací et pague amb fons reservats el teu silenci, ací et done un programa de cuina en una televisió autonòmica, ací et done 65 milions d’euros d’una mossegada, etc. El cap de l’Estat (el cap sobre la qual es diposita la corona, concret), que hereta el càrrec per la gràcia divina, que representa els valors tradicionals de la família catòlica, apostòlica i romana, també hereta la incontinència sexual i la hipocresia màxima… que allà cadascú amb les seues febres, però que no les carregue mai a l’erari públic.
Em vaig del tema, si existeixen prostitutes i si existeixen monarca, i si existeixen monarques que usen de prostitutes, existeixen palanganers i “neta culets del rei”? (traducció lliure del “Groom of the Stoll”)?
No sé, però, canviant de tema, justament he llegit ara que 70 ex-alts càrrecs públics, han promogut un manifest a favor de la “presumpció d’innocència” de Joan Carles I, exministres, expresidents autonòmics i gent de la vella faràndula política començant per Alfonso Guerra, passant per “gira jaquetes” com el ministre Corbacho, gent d’extrema dreta del PSOE com Juan Carlos Rodríguez Ibarra, personatges com Jaime Mayor Oreja, Esperanza Aguirre, la sinistra Luisa Fernanda Rudi o Rodolfo Martín Villa, el franquista acusat de crims de lesa humanitat requerit per la justícia argentina, el millor de cada casa.
Costa defensar la presumpció d’innocència de qui durant uns 40 anys ha sigut irresponsable davant la justícia, i del qual únicament es debat ara si els seus delictes han prescrit o no, o si gaudeix encara de la inviolabilitat davant la justícia perquè no és rei en actiu.
Solament he pogut llegir les notícies sobre el manifest i no el manifest en si, no sé si aquesta gent defensa la presumpció d’innocència dels crims d’elefants i ossos emborratxats per a ser assassinats a tirs pel monarca (en cap moment he parlat del seu germà), del cost a les arques públiques que ens ha costat la seua incontinència sexual, dels negocis que durant dècades han pogut permetre grans beneficis a costa del càrrec públic ostentat, del qual segurament l’incident últim de les últimes comissions dels règims petroliers àrabs són la punta de l’iceberg. Recomane llegir el llibre “Un Rei, colp a colp: biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó”, publicat fa unes dues dècades, per si queden dubtes de l’honorabilitat d’aquesta persona.
Voler ara defensar l’indefensable, la trajectòria d’una persona que s’han dedicat esforços titànics a blanquejar, d’atribuir-li un paper modèlic en la transició quan els més acreditats i independents historiadors apunten justament en direcció contrària; en lloc de “salvador de la democràcia” com a instigador o còmplice del 23 F (ho podeu consultar en centenars d’articles en les xarxes).
Si el paper d’aquesta persona ha sigut purament simbòlic, quin protagonisme polític se li vol atribuir?, què ha fet per la democràcia espanyola una persona que, segurament, o presumptament ha tingut més preocupació a pastar una fortuna com la que té i que no quadra amb les grans assignacions de diners públics, que no a treballar per i per als seus “súbdits”. Quina legitimitat i exemplaritat de qui va ser imposat i nomenat hereu del dictador, i sobre el qual no es va poder votar directament, ni si volíem monarquia, ni si volíem borbons? El mateix Adolfo Suarez va reconéixer que se’ns va empaquetar als borbons en el lot perquè davant una consulta a la ciutadania no s’haguera aprovat ni borratxo acceptar la monarquia.
Després hem tingut 40 anys d’emblanquiment, exalçament, propaganda, per a fer-nos passar a aquesta persona com un rei exemplar, “trempat”, milers de republicans només de boca convertits en juancarlistes, era el pacte del règim del 78, no moure massa les andròmines perquè tot continue igual, però ni per aquestes, al final l’evidència ha sigut inocultable, i el monarca, com els seus borbons predecessors, amb el botí ple, ha optat per fugir d’Espanya i ha optat justament per un règim que segons Amnistia Internacional “sotmet a persones detingudes, algunes d’elles estrangeres, a reclusió arbitrària, tortura i desaparició forçada. També restringeixen la llibertat d’expressió, empresonen en condicions terribles a persones crítiques amb el govern. Les dones continuen estant discriminades en la legislació i en la pràctica. Els tribunals continuen imposant condemnes a mort” .
Davant l’escàndol públic d’aquest calibre, un rei enxampat in fraganti, fugit, Quina necessitat d’aquests presumptes decrèpits amb alta responsabilitat política antany, de victorejar la figura d’una persona posada en qüestió amb aquesta gravetat? Perquè segurament, perquè el que estiga ara mateix en dubte és el mateix règim del 78, el tripijoc infame, el fet de ser conscients del que passava i mirar cap a un altre costat a canvi d’omplir el mateix pap, el republicanisme asimptomàtic del PSOE còmplice dels abusos d’una monarquia corrupta (encara que solament siga èticament, corrupta), ells i elles, els del manifest, no defensen a Joan Carles de Borbó, intenten defensar-se a ells com a còmplices d’una classe política còmplice dels abusos del sistema, personatges infames com Martín Villa o Rudi, caricatures de si mateixos com Guerra, segurament, amb aquest manifest per a reivindicar la generació del silenci, de l’amnèsia, fan un flac favor al borbó, intenten fer-li-ho a ells mateixos.
No estaria malament que aquests autoinculpats en la defensa del borbó, en un gest de solidaritat, aportaren a les arques públiques el que haja pogut evadir el seu venerat.
Imagine que serà el mateix de qui ha exercit de palanganer o Groom of the Stool, a aquests també els agradarà reivindicar la seua ocupació, però ja veus que vaig d’un tema a un altre amb massa facilitat.
