Antonio de Miguel, expresident del Getafe Club de Futbol durant deu temporades, entre 1983 i 1992, va descobrir la platja de Gandia fa més de quaranta anys, i s’hi va quedar després d’haver provat estiuejos a Peníscola, Guardamar del Segura, Santa Pola i altres platges valencianes. Primer llogava cada estiu allotjament al que aleshores era l’aparthotel Estrella de Mar, al carrer Mare Nostrum, propietat del metge gandià Andrés Escrivá, una edificació típica de platja, ara enderrocada, i on es construeix ara un edifici d’apartaments després d’haver estat el solar abandonat durant gairebé una dècada a causa de la crisi de la rajola. Era altra forma d’estiuar, l’antiga Estrella de Mar era un complex amb un gran pati arbrat i un tipus d’edificació d’escassa volumetria.
Van coincidir aquells primers estius a Gandia amb un partit de futbol que el seu Getafe va jugar a Gandia, convidat pel CF Gandia a un torneig. Llavors el Getafe tenia caixet: va cobrar 400.000 pessetes pel partit més l’hotel.
La història d’Antonio de Miguel al capdavant de l’actual Getafe va començar presidint el Peña Madridista Getafe, un equip de la Segona Regional (aleshores hi havia Tercera Regional). La Peña coincidia amb el que va ser l’antecessor de l’actual Getafe CF, el Getafe Deportivo, que va desaparèixer per motius econòmics. En eixe moment, per tal de recuperar la tradició futbolística d’aquesta ciutat, les autoritats van convéncer a Antonio de Miguel per a que el Peña Madridista Getafe es convertira en l’equip de la ciutat, i així va ser. L’equip, sota la presidència de De Miguel va passar a anomenar-se Getafe Club i entre 1982 i 1986 va viure cinc ascensos consecutius, de la Segona Regional a la Segona B. En els tres anys posteriors De Miguel va viure des de la llotja tres intents frustrats d’ascens a la Segona A, una categoria que el club no va aconseguir fins a 1992, pocs mesos després de que Antonio de Miguel haguera deixat ja la presidència.
Les anècdotes que conta d’aquella etapa no tenen desperdici. Recorda, per exemple, com en un dels play off d’ascens a la Segona A contra el Racing de Santander el Getafe va ser temptat amb un intent de compra que tenia com a intermediari un conegut jugador del Real Madrid de l’època. El Getafe s’havia de deixar perdre, i Antonio de Miguel s’hi va negar, però no sense abans posar-ho en coneixement de qui llavors era l’alcalde de Getafe, Pedro Marco, qui també s’hi va negar: “el Getafe CF no es ven”, van dir. I tot i això, l’eliminatòria es va perdre, el Santander va ascendir a Segona A, i el Getafe es va quedar sense ascens i sense maletí. “Done fe de que no es va pagar a ningú, ni tan sols a un jugador nostre que va tenir la mala fortuna de fer un gol en poteria pròpia en aquell partit, que es va perdre 2-3”, afirma. Tant de bo, a De Miguel no li feia cap gràcia la Segona A perquè implicava, entre altres coses, una transformació del club en societat anònima. S’hi van jugar altres dos pla offs sense èxit, i entre els rivals a ascedir Antonio de Miguel recorda equips com ara el Real Murcia o el Tarragona. Entre els millors jugadors que recorda d’aquella època al Getafe CF figuren Loren, Antonio Ribera i Carlos (cunyat de Michel, exjugador del Real Madrid i ara entrenador del Málaga).
De Miguel va tenir amistat amb Vicente Calderón, altre enamorat de Gandia, encara que no van coincidir a la platja, però amb qui més tracte va mantenir va ser amb altre president de l’Atlético de Madrid, Jesús Gil, de qui desvela que, a més d’intentar llevar-li jugadors, entre els seus projectes tenia en ment construir una ciutat esportiva a Getafe que no es va arribar a fer.
Antonio de Miguel va deixar de ser president del Getafa en desembre de 1992, i des de llavors ha romàs un tant al marge, tot i que manté el carné de soci amb el número 20. En l’actualitat només desitja que arriben els periodes de vacances per escapar-se a l’apartament que fa unes dos dècades va adquirir en propietat a la platja de Gandia, molt prop de la seua anyorada Estrella de Mar. Els sues fills i néts han heretat la seua passió per la platja de Gandia, on assegura trobar-se a casa, no sense haver deixat enrere, per sort, els tradicionals estigmes que els valencians han exhibit durant anys contra els madrilenys de la platja. Recorda trist com portar matrícula de Madrid li ha costat més d’un disgust a Gandia, però assegura alleujat que les animadversions han desaparegut.
