G. CABANILLES
Del resultat de les primàries del PSPV este diumenge només calen dues reaccions, la primera felicitar als guanyadors, Comprommís i Podem (no crec que Esquerra Unida es vaja a beneficiar de que els líders perpetus del socialisme valencià s’atrinxeren dècades i dècades a la poltrona), i la segona extraure la conclusió de que si Ximo Puig ha aconseguit revalidar el càrrec és que alguna cosa ha fet ben malament l’alternativa personificada en l’alcalde de Burjassot, Rafa García.
Amb tot a favor, l’alternativa als líders perpetus ha estat incapaç d’imposar-se a un personatge amb els antecedents electorals de Ximo Puig, i a qui tant li fa la vitalitat del partit mentre ell no perda el control. Que el principal rasputí de Ximo Puig, José Manuel Orengo, haja desparegut de les fotos i haja actuat a l’ombra recaptant avals i vots a plena dedicació, és un modus operandi que l’alternativa de Rafa García no ha sabut desemmascarar. És una tàctica antiga, ja la va aplicar Ximo Puig quan durant tota una matinada es va dedicar a recollir signatures per València per fer fora a Joan Romero, o quan li va fer l’abraçada de l’ós a Jorge Alarte.
La conseqüència del resultat d’aquestes primàries és que els líders perpetus ja estan fent comptes d’on posaran les seues natges la pròxima vegada que hi haja repartiment de càrrecs i sous. Orengo ja pot pensar en crear fundacions amb la tranquil·litat que li atorga aquesta victòria, Alfred Boix estarà a hores d’ara pensant si d’ací a dos anys seguirà a les Corts Valencianes o li anirà millor repetir experiència al Congrés, Joan Calabuig estarà debatint-se entre si seguir amb residència a Brussel·les o retornar a València i fer un nou intent a l’Ajuntament de València, Izquiereda Socialista també estarà fent comptes de a com cotitzen els seus serveis, amb un poc de sort si hi ha crisi de govern potser li toque una conselleria, Ciprià Ciscar potser tinga carta blanca per encapçalar la candidatura al Congrés per València en 2020, si és que Rajoy aguanta, i Vicent Sarriá estarà pensant en quins consells d’administració d’empreses públiques o semipúbliques hi figurarà a l’staff. Per suposat que Ximo Puig repetirà de candidat a president del Consell amb l’únic objectiu que traure un vot més que Compromís. El cinisme ha estat de tal extrem que Puig s’ha atrevit a afirmar en aquesta campanya que “el temps de les famílies s’ha acabat” i que “ara l’única família és la valenciana”. Només amb eixa afirmació Rafa García tenia munició suficient per a deixar KO al patriarca.
I a la Safor no parlem de l’alleujat sospir que hauran donat els Bufort i Cia. No se n’adonen que a les darreres eleccions municipals al PSPV el van esborrar del mapa electoral comarccal, una desfeta nomes dissimulada per l’elecció in extremis de Diana Morant amb el vot de Ciutadans.
I si amb açò l’alternativa ha estat incapaç de passar pàgina, és que no era alternativa. Les coses s’han fet ben malament. Rafa García no tenia la consistència necessària, i s’han encomanat més a la inèrcia de les primàries federals que a garantir amb mèrits propis una victòria. Arguments en sobraven, però els han sabut fer servir, i damunt han malbaratat una oportunitat històrica de capgirar les coses al PSPV i d’acabar amb les canongies.
