.
Gandia, 2 de juny de 2026
Proposar un calendari de les solucions fins a 2028 mentre es recorre a la duresa policial per a callar unes protestes pacífiques és una humiliació intolerable per als docents valencians.
Quatre setmanes. Es diu prompte, però un mes sencer de vaga indefinida en el sector educatiu és un símptoma inequívoc d’una ferida profunda que dessagna el nostre sistema públic. Davant d’esta situació d’extrema gravetat, la resposta de la Conselleria d’Educació ha deixat de ser una simple mostra d’ineficàcia política per a convertir-se en una vertadera actitud vexatòria cap al cos docent. No estem davant d’un desacord tècnic; estem davant d’una falta absoluta de respecte institucional a qui sosté el dia a dia de les nostres aules.
La gota que ha vessat el got de la paciència d’uns mestres i professors ja exhaustos ha sigut l’última «oferta» minvada de l’administració: una negociació diferida fins a l’any 2028.
Plantejar que els professionals de l’ensenyament hagen d’esperar dos anys més per a veure ateses unes demandes urgents és, directament, una presa de pèl. És l’estratègia de la puntada de peu cap avant, d’esperar que el desgast econòmic i físic de les famílies i els mestres doblegue el braç d’un col·lectiu que ja no pot més.
Però el cinisme polític no s’acaba ací. Des dels despatxos de la Conselleria es repetix com un mantra, amb una supèrbia intolerable, que esta proposta és «la millor negociació que han tingut mai els docents». Com es pot tindre la gosadia de titllar d’històrica una proposta que només oferix promeses a llarg termini? Amb quina cara es demana un xec en blanc a uns professionals que arrosseguen anys de pèrdua de poder adquisitiu i drets laborals?
La realitat que la Conselleria es nega a admetre: El conflicte actual no naix del capritx, sinó de full de ruta clar on es demana una reducció real de les ràtios, inversions dignes en infraestructures i una defensa tancada de la nostra llengua.
L’administració s’ha instal·lat en una línia de ceguesa voluntària. No volen adonar-se que les ràtios continuen desbordades, impedint una atenció a la diversitat de qualitat. Es neguen a assumir el dèficit estructural en inversions, reflectit en barracons crònics i centres sense un manteniment bàsic, i giren l’esquena a la defensa del valencià en el sistema educatiu, arraconat per les últimes polítiques que dinamiten el consens lingüístic. En lloc d’afrontar estes reivindicacions de fons, la Conselleria opta per cantar cançons.
Però el que és encara més greu i alarmant és com s’està responent a la dissidència al carrer. Davant d’unes mobilitzacions absolutament pacífiques, on els docents només defensen el futur de l’escola pública amb llibres, pancartes i cançons, la Policia Nacional ha escomés amb una duresa desproporcionada.
Resulta vergonyós i d’una falta total d’educació democràtica veure com les forces de seguretat carreguen sense cap mirament contra els qui eduquen els nostres fills. No hi ha vergonya ni justificació possible per a respondre amb porres a qui demana diàleg per la qualitat de l’ensenyament. Esta violència institucional no sols intenta criminalitzar un col·lectiu exemplar, sinó que demostra la debilitat d’una administració que, mancada d’arguments en la taula de negociació, prefereix delegar la seua incapacitat en la repressió del carrer.
Quatre setmanes de vaga indefinida són el reflex d’un col·lectiu que ha dit «prou». Menysprear els docents amb calendaris impossibles, discursos buits i càrregues policials és menysprear el futur de tota la societat valenciana.
L’educació pública no és un mercat on regatejar terminis fins a 2028, ni un problema d’ordre públic que s’haja d’escombrar amb violència. Exigen solucions ací i ara per a les ràtios, els col·legis i la nostra llengua. Si la Conselleria no rebaixa la seua supèrbia, no frena la repressió i s’asseu a negociar amb un respecte real, l’enquistament actual es convertirà en el llegat més fosc de la seua gestió.
