Tot el dret valencià va ser abolit el 29 de juny de 1707, mitjançant l’anomenat Decret de Nova Planta, i no ha estat sinó parcialment recuperat fins als nostres dies, especialment a través de la recent reforma de l’Estatut d’Autonomia, que reconeix al Govern Valencià competències plenes en matèria de dret civil.
La proclamació del Decret va fer desaparèixer el Regne de València creat al segle XII per Jaume I, i anomenà Capità General de València al sanguinari d’Asfeld.
L’abolició de “Els Furs de València”, que eren les lleis principals per les quals es va regir l’antic regne de València des del segle XIII fins a començaments del XVIII, i en constitueix la millor prova d’independència. Van ser concedits inicialment pel rei Jaume I a la ciutat de València, a finals de 1238, poques setmanes després de la conquesta de la ciutat, amb el nom de “Costum de València” però en el pròleg s’assenyala que el seu desig era que es convertiren en dret general de tot el regne. En origen constaven d’uns 1500 articles o furs, i tractaven sobre qualsevol matèria de dret.
L’any 1261 Jaume I en va ordenar la traducció del llatí al valencià i els va jurar com a dret general de tot el regne, amb la denominació oficial de “Furs de València”, si bé encara tardarien prou de temps a tindre una aplicació territorial generalitzada.
A partir del segle XIV i sempre presidides pels reis, les Corts valencianes es van reunir en nombroses ocasions, donant lloc a successius quaderns de Corts que contenien, segons l’ocasió, un nombre variable de furs nous. Amb el pas dels segles els Furs van sumar un total de diversos milers, a través dels quals es podia donar solució a qualssevol problemes de naturalesa jurídica que pogueren plantejar-se als habitants del regne de València.
A banda dels Furs, l’opressió del Decret de Nova Planta va tindre com a conseqüències la prohibició l’ús de la nostra llengua, subordinació a les lleis de Castella, iniciació de l’espoli fiscal, i dels Consells a l’absolutisme Borbó. Passant de la llum a la foscor absolutista.
