Quique Llopis, el príncep de les tanques, entrevista de la RFEA

La nòmina d’il·lustres que se situen darrere d’ell en la llista sub-20 de tots els temps lleva el singlot, i la hipòtesi que arribarà a estar per dalt com a corredor de tanques cobra força per moments…com els protagonitzats a Gandia recentment. Amb la seua alçada no li resultarà complicat fer-se el longuis en la ja imminent cita continental. A més dels seus nous i inicials set suports, comptarà amb el millor suport de tots, el del mestre Toni Puig.

Fa ja 14 mesos es va convertir en el primer espanyol sub-20 de la història a trencar la barrera dels 14 segons (13.92) amb les tanques absolutes d’1,067 triant el seu feu per a protagonitzar tan gran gesta: «aquesta carrera la recorde molt bé, ja que va ser a Gandia; vaig aconseguir baixar dels 14 segons i em vaig quedar impressionat, ja que no esperava fer aquest temps». Aquest crono no va ser sinó la punta de l’iceberg del qual esdevindria en el present exercici estival, on ja ha batut altres dues vegades la plusmarca nacional, primer a Castelló amb 13,85 i després a Gandia amb una altra mossegada d’una dècima per a deixar, momentàniament, el guarisme en 13,75. Aquest registre li situa  per davant dels establits en el seu moment per llegendes vives de la disciplina com Felipe Vivancos (14.01), Javier Moracho (14.09), o Carlos Sala (14.23), la qual cosa sens dubte valora en gran manera: «certament, li done molta importància en estar davant d’aquestes ‘bèsties’ però vaig a poc a poc i tant de bo arribe algun dia al nivell que van arribar tots ells».

En tot cas, el 7.72 absolut reeixit en els 60 tanques del míting de pista coberta de Madrid auguren imminents retallades sobre els actuals 13.75…»sí, crec que aquest 7.72 és per a fer menys de 13.60, que és una gran marca que intentaré fer res més acabar amb el meu Campionat d’Europa sub-18 en Suècia dins d’un parell de setmanes«.

La paradoxa estadística d’aquesta última pista coberta consisteix en el fet que va finalitzar amb millor marca (7.72) amb les tanques absolutes que amb les corresponents a la seua edat (7.84), palmària conseqüència de la seua dedicació a les primeres: «sí, la veritat que sabia que tenia moltíssimes possibilitats d’anar a l’Europeu absolut de Glasgow i per això em vaig centrar exclusivament en les tanques absolutes; era també conscient que estaria difícil anar allí, ja que hi ha grans rivals, però vaig confiar en tot moment en què ho podia aconseguir».

Explica seguidament per als neòfits les subtils diferències entre les dues altures de les tanques i què canvia per aquests menys de set centímetres «amb les tanques de 1,00 m vas amb una mica més de freqüència que amb les d’1,067 i, respecte a l’atac, amb les tanques d’1,067 ataques de més lluny que amb les d’1,00″.

Fa exactament un any, el futur de les tanques altes el va brodar en el Mundial sub-20 de Tampere aconseguint la gran final, no sense abans triturar la seua marca personal en la primera ronda amb un crono de 13.47 (i 13.52 en semifinals) i només una traïdorenca tanca li va impedir travessar la meta en la final, «la veritat que la temporada passada va ser un gran èxit colant-me en la final d’aquest mundial, ja que era el xicotet de la categoria i estava molt complicat; després vaig tindre un problema amb la primera tanca i em vaig anar al sòl; el problema va vindre arran de què tenia a un japonés al costat, el qual eixia rapidíssim; encara que la meua eixida no és bona, vaig intentar eixir amb ell i em vaig enganxar amb la tanca, però de tot s’aprén i jo en aquest campionat vaig aprendre una gran lliçó».

Tres setmanes abans d’aquesta participació mundial  ‘només’ havia sigut plata en el Nacional de Múrcia per darrere del seu inseparable company de fatigues Luis Salort, (13.43/13.50) el que evidencia el dolç futur dels 110 tanques patris. Llopis es batia el coure amb un atleta que ja havia cronometrat en 13.31! i sabia ja del procel·lós de conquistar l’esglaó més alt del calaix, «aquesta carrera la veritat és que va ser una passada, perquè tant Luis com jo érem conscients que teníem moltíssimes possibilitats d’anar al Mundial i sabíem que quedant primers aniríem a Tampere; sincerament, la posició m’era irrellevant, jo volia estar entre els dos primers i fer una bona marca; sabia que Luis estava en aquest moment intractable i que seria complicadíssim guanyar-li». El frenètic juliol del 18 va acabar amb la medalla de xocolate de l’absolut a Getafe, on es presentava amb els seus escassos 17 anys, la qual cosa no va ser obstacle per a batre el rècord d’Espanya sub-20 en la primera ronda amb 13.88: «Getafe va ser una gran experiència, sabia que tenia moltes opcions de fer podi, però la veritat és que en la final no vaig tindre la meua millor carrera i em queda a res del bronze». Cinc centèsimes (13.87/13.92) li van separar de l‘americà’ Francisco Javier López.

Més allà de les tanques, Llopis presenta unes credencials en les proves llises de velocitat que ja volgueren per a si molts especialistes, havent parat el crono en 10.95 (100) i 21.82 (200), encara que la seua conquista de major fust va ser l’or que va atrapar en 2017 en el Nacional indoor de Sabadell. «M’agrada molt el 200, però és una prova que no he fet en tota aquesta temporada ja que m’estic centrant al 100% en les tanques». El ventall de Llopis en els seus inicis també va aconseguir el triple salt com a cadet, títol nacional inclòs, encara que no fora precisament per les hores que li dedicava, «sí, competia en triple, una prova que mai havia entrenat ni mai vaig entrenar, però se’m donava molt bé encara així; crec que podria haver arribat a tindre un bon nivell, però no al nivell al qual estic ara en les tanques, a més de que fotia molt els genolls i l’esquena i vaig deixar de fer-ho per a centrar-me únicament en les tanques». El seu imparable ascens en les llistes anuals ha sigut directament proporcional al seu creixement físic, encara que això li haja implicat ineficiències en el camí, «mesure 1,90m, ja porte bastant temps sense créixer i no crec que cresca molt més; sí que el creixement m’ha portat problemes físics en el passat, sobretot a l’esquena i els genolls».

Ens compta entusiasmat els seus progressos en el que era un dels seus punts menys forts, els primers suports després del tret: «solia fer huit passos fins a la primera tanca, però tenia molta camallada i els havia de fer molt curtets en huit suports, així que després d’aquesta pista coberta hem canviat a set, a la qual cosa m’he adaptat molt ràpidament, ja que per al poc temps que porte eixint així estic eixint molt bé, crec que vaig progressant bastant».

Tirant la vista arrere, en el Mundial sub-18 de 2017 a Nairobi va superar tota expectativa fins a acabar ensumant el podi després de tres portentoses actuacions, cronometrant successivament 13.4713.53 i 13.58. «acudia amb la dotzena millor marca i anava amb l’objectiu d’entrar en la final encara que sabia que estava molt difícil, però no impossible; en l’eliminatòria vaig fer una gran marca ja que em vaig presentar allí amb 13.72 i en la primera ronda vaig baixar a 13.47, la tercera millor marca mundial de l’any; vaig acabar entrant en la final i allí vaig ser per totes, a intentar estar en el podi, però una xicoteta fallada en l’eixida em va fer perdre molt de temps i vaig anar al final 4t a sol dos centesimes del bronze; en tot cas, em vaig quedar amb la part positiva que havia entrat en la final i havia barallat per les medalles».

El príncep Llopis opina a continuació sobre el rei Ortega, vivint molt de prop l’infinit desencantament de la pantera d’Àrtemis: «la gran majoria de vegades, que he coincidit amb Orlando ha sigut en competicions i lògicament cadascun ha estat concentrat en la seua carrera, però sé que si li demanara consell m’ho donaria, ja que és una gran persona i atleta».

No per haver-les triat deixa de pensar que les tanques són una disciplina especialment traïdorenca… « que ho és, ja que la mínima fallada et deixa fora de la baralla per les medalles però al final és això ho fa que siga una prova especial, pensar que ha d’anar tot bé per a estar en la baralla; jo ja ho vaig experimentar en el Campionat del Món sub-20 però em vaig alçar i més fort»

Quan parla de la figura de Toni Puig el seu discurs és rotund: «com a entrenador i persona és increïble, es preocupa de tu tant dins com fora de la pista i de debò que li dedica moltíssimes hores a aquest esport, estudiant setmana a setmana des de principi d’any fins al final i estic segur que sense ell no haguera arribat a res del que he arribat a aconseguir, li estic molt agraït per tot» .

Dissabte passat 29 en l’alemanya Mannheim es va quedar a tres centèsimes d’un caríssim rècord, el de Luis Salort amb les tanques de 1,00, establit en 13.31, parant el *crono en 13.34, «és un rècord molt complicat de batre i sabia que havia de fer una molt bona carrera per a poder batre-ho; vaig córrer bé, però no prou per a batre-ho». En un parell de setmanes arriba la cita cim de la temporada, amb l’Europeu sub-20, «Ja fa olor el campionat d’Europa i tinc moltíssimes ganes ja que poden passar grandíssimes coses sempre que vaja tot bé, esperem que siga així i la veritat és que preferisc no dir res de si em veig en el podi, preferisc anar a poc a poc; sí que és cert que preferiria competir amb les tanques absolutes, però és qüestió d’adaptar-se i ja està. Enguany hi ha molt de nivell i hauré de córrer segurament per davall del rècord d’Espanya per a estar a dalt; els meus rivals més perillosos són el britànic que lidera el rànquing, Joshua Zeller (13.26), el francés Jeanice Laviolette (13.39) i l’alemany Stefan Volzer (13.49)«.

Encara que aquest exercici de 2019 no està sent tan reeixit per a Salort com el pretèrit, el seu col·lega no deixa de mostrar una fe cega en les seues possibilitats, «Luis és un gran atleta i una gran persona, sempre ha estat a un gran nivell i sé que continuarà estant-lo».

Com hi ha vida més enllà de les tanques, un previsor Llopis ens comenta: «estic estudiant ADE en la UCAM, a la qual he d’agrair que m’haja becat ja que estudi a distància per a poder compaginar estudis amb entrenes i ho posen tot molt més fàcil per als esportistes».

Quan se’l cita les dues paraules màgiques, Doha, Tòquio, no sembla que les seues 17 anys li impedisquen somiar en gran, «són grans objectius, els quals intentaré ja que no perd res, encara que són molt complicats; abans he de centrar-me en l’Europeu i després ja centrar-me en les tanques absolutes de 1,067«.

Entrevista d’Emeterio Valenta – Fotos: Miguelez Team i propi atleta i entrenador

Et Pot Interessar