«Maquis i franquisme: lluita armada, por i repressió» de José Ramón Sanchis

– José Ramón Sanchis publica les seues recerques sobre ls maquis de l’Agrupació de Llevant i Aragó»

José Ramón Sanchis Alfonso, president de l’Associació de Cronistes del Regne de València i arxiver-bibliotecari de l’Ajuntament de Torrent, acaba de publicar ‘Maquis i franquisme: lluita armada, por i repressió. L’Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL.) i Aragó (AGLA) (des de finals de 1947 fins a la retirada a França).

Aquest llibre estudia la lluita de guerrilles contra el Règim de Franco, dirigida pel Partit Comunista des de França, que va tindre lloc en un àmbit geogràfic per les províncies de Castelló, Terol, Tarragona, Conca i València. El marc cronològic ens ve delimitat entre els anys 1947, quan el mes d’octubre es reorganitza l’agrupació i es crea el 23é Sector, i 1952, quan durant els mesos de juliol i agost es duu a terme la retirada definitiva a França dels últims guerrillers.

Està prolongat en el temps en estudiar la partida independent de “Francisco” i la “Pastora”, que després de desertar de l’AGLA va estar activa fins a l’any 1954, i també en oferir unes pinzellades històriques sobre el llarg exili d’alguns guerrillers, a França i Txecoslovàquia, fins al seu retorn definitiu a Espanya; així com en dedicar un apartat al guerriller Florencio Guillén García “Viejo” de Gúdar i els seus fills, Dionisio i Gerardo Guillén Montolio.

Aquest període històric s’havia iniciat en 1944 amb l’arribada de les primeres partides guerrilleres, conegudes com a maquis, a la zona del Maestrat i la regió muntanyenca de Conca després de la fallida Invasió de la Vall d’Aran. Amb la seua arribada es va produir un aglutinament de les partides autònomes existents, i també l’entrada en la guerrilla d’un bon nombre de republicans d’esquerres, en la seua majoria autòctons, que amb la guerrilla anaven a trobar una esperança, la de lluitar per a recuperar una República perduda.

De considerable importància per la seua transcendència va ser l’assalt guerriller a la població de Gúdar (Terol) el 29 de setembre de 1947, on van atacar la Caserna de la GC i van assassinar a huit dels seus veïns. La forta repressió de les autoritats va ser immediata, amb la finalitat de crear el terror entre la població civil, amb l’afusellament de 22 persones, sense judici previ de cap mena, el 2 d’octubre de 1947. A partir d’aquests fets s’inicia el present llibre, que presenta dues grans etapes, amb les seues grandeses i les seues misèries, però amb unes característiques molt marcades.

El període inicial s’identifica per la lluita armada, en coincidir amb el període més àlgid de la lluita guerrillera, al capdavant de la qual es troba “Antonio” i que durarà fins al mes d’octubre de 1948. En aquesta etapa es produirà la caiguda dels principals campaments guerrillers el de Jujarra en Fortanete (Terol) l’octubre de 1947, al novembre el de Puertomingalvo (Terol), al desembre el de Carramacho en Cabra de Mora (Terol) i el de Monte Ródeno en Valdecuenca (Terol), el gener de 1948 el de Santerón en Algarra (Conca) i el del Cerro de la Campana a Tuéjar (València) i al març el de la Rebollosa en Cabra de Mora (Terol).

Fets transcendents d’aquest moment són l’enfonsament del sector 17é i el 23é, després de les detencions de Pedro Ferriz Coracho “Madriles” i de Victorino Prada de Conflent Pitarch “Oronal”, el mes d’abril de 1948, i la consegüent pèrdua de bona part dels punts de suport, que van ser detinguts i ingressats en la presó; també les desercions generalitzades de guerrillers que van marxar a França. D’altra banda es va produir l’evacuació de la població de les masies, obligats a anar a viure als pobles. Les constants accions de les contrapartides i la generalització per part de la GC de la llei de fugides entre els masovers, per a crear en ells un profund terror i evitar així que feren costat a la guerrilla. En aquest context esdevé el mes de maig de 1948 la mort d’“Antonio”, el cap de l’AGL., i l’assalt al campament de Salinas de Valtablado en el terme de Villar del Cobo (Terol), amb la mort de “Medina” el cap del 5é Sector. I el mes de juliol en un nou enfrontament amb la GC en La Ginebrosa (Terol) la mort de Peregrín Pérez Galarza «Ricardo«, el nou cap per a l’AGL., acabat d’enviar per la direcció del PCE a França.

El segon període s’inicia l’octubre de 1948 amb el canvi de tàctica, llavors els dirigents del Buró Polític des de França decideixen també canviar el nom de l’agrupació d’AGL. pel d’AGLA (Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó), tot això coincident amb l’arribada d’Adelino Pérez Salvá «Teo«, com a ajudant de “Ricardo”, que no sabia que aquest ja havia mort. La seua funció va ser eminentment política, per a promoure el canvi que suposava abandonar la lluita armada, i dedicar-se a la conscienciació dels llauradors, a la creació dels Consells de Resistència, i a la instrucció del poble en la lluita per al derrocament del franquisme. Va resultar un autèntic fracàs, tant en les zones urbanes com rurals, degut d’una banda a la forta repressió de la GC i per un altre al fet que els guerrillers no estaven preparats per a això.

La idea del partit era enviar diners des de França, amb una assignació periòdica per a cada guerriller, i així evitar que cometeren accions armades; el que quasi mai es va poder complir, la solució per a esmenar aquest finançament va ser realitzar accions guerrilleres amb la finalitat de proveir-se d’aliments i de diners per a poder mantindre’s en la muntanya.

Entre altres fets que van esdevindre, el mes de febrer de 1949 es realitza per la GC l’assalt a la masia Cabanil en el terme de la  Pobla de Benifassà (Castelló) i l’ingrés de Teresa Pla Meseguer la “Pastora” en la guerrilla. En aquesta etapa l’agost de 1949 es produeix l’arribada a Espanya d’un dels grups amb nous dirigents per a l’AGLA, al davant de la qual figura Miguel Soriano Muñoz «Andrés«, com a nou secretari General del Comité Regional i cap de l’AGLA. Al novembre d’eixe mateix any, la GC assalta el campament de Cerro Moreno en el terme de Santa Cruz de Moya (Conca), on moren dotze guerrillers, entre els quals està bona part de l’EM i el nou cap de l’AGLA, «Andrés«.

Una fosca història va arribar quan una part dels guerrillers van considerar a aquesta època del canvi de tàctica com de mala direcció, de total regressió i de nul·la lluita armada. Una part dels crítics amb aquesta nova política van patir en les seues carns l’ajusticiament i la mort a les mans dels seus propis companys, com li va ocórrer entre molts altres a Joaquín Boj Bayod “Joaquín”. A aquest efecte, de depurar als guerrillers que no estaven conformes amb els nous postulats o que van ser crítics amb els dirigents de l’AGLA, l’octubre de 1950, es produeix l’arribada des de França de José Gros Camisó «Antonio el Català», enviat per la direcció del PCE, per a ocupar la prefectura de l’AGLA, encara que la seua preeminència no va ser reconeguda pels altres dirigents de la guerrilla.

En aquest període els guerrillers del 17é Sector han de marxar des de la província de Terol, per a evitar la forta persecució de la GC, a noves zones a la província de Castelló, al campament de Montán, on romandran fins a març de 1951.

Finalment el gener de 1952, envien des de la direcció del PCE a “Teo” perquè realitze els preparatius per a la retirada definitiva. El 2 de juliol des de Nogueruelas (Terol) s’inicia l’eixida a peu a França dels últims guerrillers.

Juan Luis Porcar, Investigador i membre del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, en la seua presentació diu sobre el llibre:
“Ens trobem davant un llibre resultat d’anys dedicats a la investigació històrica, al treball de camp en el qual conviuen paisatge i factor humà, que ens ofereix una àmplia i detallada informació sobre el fenomen de la guerrilla i la seua incidència en el territori i els seus habitants, una informació que pacientment José Ramón Sanchis ha sabut recollir, ordenar, i interpretar, i d’aquesta manera recuperar dades i testimoniatges d’una època fosca i silenciada, obrint arxius i permetent que protagonistes dels fets puguen també escriure la història i que aquesta memòria transcendisca fins nosaltres.

La incansable tasca de Sanchis, recorrent cada racó, cada poble, cada masia, en un ampli territori que incloïa zones de les províncies de Terol, Castelló, Conca, València i Tarragona, el contacte directe amb les víctimes i els seus familiars possibilita la recollida d’informació oral, que contrastada amb la documentació escrita ens permet analitzar no sols l’acció repressiva de l’Estat, sinó també les diverses actituds de la població enfront d’ella i les relacions interpersonals en l’àmbit rural.

El primer franquisme i el món rural colpejat pel fenomen de la guerrilla formen part també d’una història local, fins ara desconeguda, d’un silenci que ens parla de repressió i por, que s’imposa a les paraules i a les confessions només pronunciades durant les nits en la intimitat de la llar. El temps es deté per a les víctimes però els que ja no estan, els desapareguts, planegen sobre la comunitat com un espectre que exigeix veritat i justícia, sobre una història local fins fa pocs anys, escrita majorment pels vencedors de la Guerra Civil i els seus hereus.

Aquesta obra que tens entre les teues mans representa un estudi rigorós en el qual l’autor pretén també obrir noves vies d’investigació, un treball conscienciós i realitzat amb disciplina i dedicació, estudiant arxius, recopilant dades de la premsa de l’època, contrastant els resultats amb altres investigacions, i recollint testimoniatges i protagonistes per a rescatar una història en la qual el temps juga en contra seua.

Llibres com aquest són necessaris per a conéixer la nostra història no tan llunyana, per a desmitificar creences i fets donats com a veraços, ajudaran una comunitat a crear i assumir la seua pròpia identitat coneixent tot el reprimit i fins ara silenciat, en definitiva, per a poder enfrontar-se a l’oblit de les vivències traumàtiques, el qual mai serà possible si abans no s’assumeix el record.”

Et Pot Interessar