.
– Els agricultors alerten del risc de mortalitat dels tarongers per asfíxia radicular si no s’aplica immediatament fosetil d’alumini, mentre denuncien 40 anys d’inacció institucional en el manteniment del riu Vaca i de les infraestructures rurals.
Tavernes de la Valldigna, redacció, 24 d’octubre de 2026 – 11:00 h
El paisatge agrícola de la Valldigna ofereix una imatge desoladora només uns dies després del pas de la DANA Adam. En desenes de parcel·les de cítrics, on l’aigua va arribar a cobrir la meitat de l’alçària dels tarongers durant el pic de les riuades, les taronges jauen ara sepultades pel fang o surant en un terra encara anegada.
Una estampa tràgica per als llauradors de la zona, que veuen com la collita de tot un any de treball es perd a tan sols una setmana d’iniciar la recol·lecció.
Aquesta desfeta suposa, a més, una reincidència dolorosa: és la segona vegada en només dos anys que el sector citrícola de la Valldigna enfronta una catàstrofe d’aquestes dimensions, un colp econòmic directament assestat sobre l’economia de centenars de famílies de la comarca.
Cursa a contrarellotge: polvoritzar amb fosetil per a salvar els arbres
Més enllà de la pèrdua directa de la fruita, la principal preocupació dels agricultors se centra ara en la supervivència dels mateixos arbres. L’entollament perllongat de les arrels amenaça de provocar l’asfíxia radicular i l’aparició de fongs com el Phytophthora.
Per a evitar la mort massiva dels tarongers, els tècnics agronòmics i els productors coincideixen que és urgent i vital polvoritzar les capçades amb fosetil d’alumini tan prompte com la maquinària puga accedir als camps. Aquest tractament fungicida sistèmic és la primera mesura de xoc per a intentar salvar la fusta i garantir la continuïtat de l’explotació de cara a pròximes temporades.
Quatre dècades d’incompliments institucionals
La indignació en el sector agraris és majúscula. Des de les associacions de llauradors es torna a posar el focus en la responsabilitat de les administracions públiques, a les quals acusen de “no fer els deures” durant prop de 40 anys. El col·lapse repetit del riu Vaca, la falta de neteja continuada de lleres, séquies i barrancs, i l’absència d’infraestructures d’evacuació d’aigua adequades tornen a situar el col·lectiu agrícola com l’última víctima que assumeix, en solitari, les conseqüències dels desastres naturals.
“Com sempre, el llaurador és qui paga els plats trencats. Fa quatre dècades patint els mateixos problemes cada vegada que plou amb intensitat i veiem com les promeses de les administracions es queden en un paper mentre els nostres camps s’afonen”, lamenten des del sector. Els productors reclamen que les ajudes d’emergència no es queden en tràmits burocràtics i que s’executen d’una vegada per totes les obres hidràuliques estructurals que necessita la Valldigna.
