Diana Morant demostra poc sentit de l’oportunitat política

G. CABANILLES          

No ha estat cap sorpresa que l’alcaldessa de Gandia s’haja posicionat expressament partidària de que Susana Díaz siga la pròxima secretària general del PSOE, però amb el seu pronunciament s’arrisca a cometre un error que en realitat en són una pila. D’una banda, sent la secretària general del PSPV de Gandia li haguera quedat més elegant romandre al marge, per molt que diga que ha acudit al recent acte de Díaz a Xàtiva a títol personal. Més que res perquè fa l’efecte que Morant segueix sota l’obediència estricta d’allò que dicten José Manuel Orengo, Alfred Boix i Ximo Puig, i això no li pot aportar res positiu en la seua vertadera aspiració, que és revalidar l’alcaldia. 

En segon lloc, el suport de Diana Morant a Susana Díaz és una gran contradicció. L’exsecretari general Pedro Sánchez va ser forçat a dimitir per la seua voluntat de pactar amb tutti quanti per tal de formar un govern alternatiu al del PP, justament el que ha fet Morant a Gandia per impedir un govern del PP, i que a Pedro Sánchez se li va negar amb les famoses línies roges que marcaven Susana Díaz, Felipe González, Fernández Vara i tota la camarilla. Els arguments per evitar un govern del PP a Gandia eren potser encara menys contundents que els emprats per impedir un govern a Espanya presidit per Rajoy.

I l’error més greu és que Diana Morant ha triat el pitjor moment per a manifestar la seua advocació per la presidenta andalusa. A vore com justifica ara la camarilla socialista l’abstenció en la investidura de Rajoy amb tot el seguit d’escàndols que estan brollant i escampant-se com una taca d’oli per tot el PP. El jutge Eloy Velasco li està fent la millor campanya a Pedro Sánchez. I eixe és un altre error de Diana Morant, el mal càlcul de les probabilitats. La possibilitat de que Sánchez siga de nou secretari general és real, i la gestora ho sap, i en eixe escenari a l’alcaldessa de Gandia li haguera eixit més a compte guardar una discreta equidistància, i de pas, tallar d’una vegada el cordó umbilical amb Orengo, Puig i Boix. 

I si Diana pren part per Susana, també hauria d’explicar què en pensa de la moció del PSOE a les Corts Generals, instigada per Susana Díaz, García-Page i  Javier Lambán, per donar prioritat al Corredor Central des d’Andalusia a França passant per Castella-la Manxa i Aragó, en detriment del Corredor Mediterrani. No ha tingut sentit de l’oportunitat l’alcaldessa de Gandia en els seus moviments orgànics. 

Més que ignorar aquesta realitat, m’incline a pensar que Diana Morant ha estat subtilment convidada per les seues ascendències polítiques a acudir a l’acte de Susana Díaz a Xàtiva i fer públic el suport explícit a la presidenta andalusa en les seues aspiracions. A Diana Morant no li anava res en aquesta batalla. Tampoc li va a Ximo Puig, però sí que s’ho juga tot Alfred Boix, qui pot passar del tot al no res en el cas de que Sánchez retorne a Ferraz, però Diana Morant no tenia necessitat de tirar els daus a la ruleta. 

María José Campanario i nosaltr@s

HARMONIE BOTELLA            
Presidenta de l’ONG Plataforma Fibro Protesta Ya

Una revolada tremenda s’ha originat en les xarxes socials dels malalts de fibromiàlgia. Maria José Campanario ha sigut ingressada per un brot de fibromiàlgia. La compadisc. És una malaltia neurològica tremenda, crònica, invalidant i desconeguda pel públic en general i certs metges en particular que t’envien a casa de seguida dient-te que no és ni més ni menys que una malaltia sicosomàtica.
Però tornem al tema de la discòrdia en les xarxes. Qui és aquesta senyora? Si ja recorde. És l’esposa d’un famós, adinerat pel que sembla. I ella podem dir que també brilla per les seues qualitats inherents. Resumint el cas: Una parella famosa, amb un bon peculi que viu de les seues obres i miracles. Millor per a ells perquè en la nostra societat només impera allò material.
Nosotr@s els fibromiàlgic@s del carrer hem de suportar la incultura popular que “ens veu sempre bé” encara que no puguem moure’ns o alçar un got d’aigua. Nombrosos malalts segueixen sense diagnosticar i uns altres, la majoria, prenent antiepilèptics, medicació per a la diabetis o altres drogues que no han sigut dissenyades per a la FM, el SFC o el SQM.
La fibromiàlgia és una malaltia neurològica que es caracteritza pel dolor crònic i violent, generalitzat. Aquesta patologia pot manifestar-se a qualsevol edat.
Els símptomes més freqüents són: dolor muscular, fatiga i cansament, entumiment, trastorns del somni, deterioració cognitiva, ansietat i depressió. Finalment, existeixen molts símptomes relacionats amb trastorns gastrointestinals.
Els tractaments de la fibromiàlgia no són curatius. Van dirigits a alleujar els símptomes dels pacients.
La fibromiàlgia existeix des de fa molt de temps però només va ser reconeguda en 1992. Quasi 25 anys. I mentrestant quasi no ha canviat el panorama d’aquests malalts crònics que no poden treballar i no perceben ajudes per la seua malaltia. El problema material implica un altre molt important: L@s fibromiàlgic@s no tenen accés a tractaments per a pal·liar el seu dolor. I…
I el govern no destina subvencions per a la recerca. Les associacions de malalts com Fibro Protesta Ya busquen fons perquè investigadors puguen seguir investigant i oferir un remei als dos milions de pacients que no tenen una altra solució que aguantar i esperar.

Reviure en primavera

CIRO PALMER            

Regidor delegat de Setmana Santa a l’Ajuntament de Gandia

 

Un any més acomiadem la Setmana Santa de Gandia. Vull expressar el meu més sincer agraïment a tots aquells que han donat el seu temps, dedicació i sacrifici, perquè els altres hàgem pogut gaudir d’uns actes religiosos multitudinaris i entranyables, dignes d’una ciutat com la que tenim.
La vida està composta de tradicions que ens ha anat llegant el passat, i de fets nous que es van produint. La Setmana Santa de Gandia ha experimentat eixa contínua evolució. Sent una celebració eminentment religiosa no deixem d’apreciar el caràcter artístic i cultural de la mateixa, la qual cosa suposa un potencial reclam per als visitants.
Com a delegat de la Setmana Santa en l’Ajuntament de Gandia, vull enviar el meu primer agraïment a la directiva de la JMHHSSG amb la seua presidenta M.ª José Martí, al capdavant, i a Carmen Gregori, Padrina de la Setmana Santa de Gandia 2017, per haver realitzat tan dignament el treball que se les va encomanar. També, com no, donar gràcies als milers de ciutadans que ens han acompanyat, abrigallant-nos amb la seua presència i respecte, en el nostre discórrer pels carrers, encoratjant-nos en la nostra passió.
Agrair a les 18 germandats que han bolcat tots els seus esforços en benefici de la celebració, amb un major dinamisme en el si de les confraries, una major labor de caritat, i la realització d’activitats: conferències, exposicions, concerts…. El culmen ha arribat amb la gran quantitat de penitents que han processionat en l’escenificació del Misteri de la Redempció de Crist.
Gràcies als treballadors de les empreses i entitats que participen en el dispositiu especial de la Setmana Santa de Gandia pel bon transcórrer de les celebracions i el manteniment de la imatge d’una ciutat acollidora: el Departament de Serveis Bàsics, Participació Ciutadana, Policia Local, Cossos de Seguretat, Creu Roja Gandia, Protecció Civil, voluntaris de la JMHHSSG…
No puc oblidar-me de la sempre capritxosa climatologia, que ha sigut la nostra aliada més favorable per al desenvolupament de tots els actes programats, podent complir-se amb la tradició i alhora amb l’atractiu turístic. Enguany s’han registrat xifres de complet al 100%, propi dels mesos d’estiu, tot un èxit econòmic per al sector, que es ve a sumar a l’excel·lent campanya de Falles.
La importància de la Setmana Santa de Gandia transcendeix de l’àmbit purament religiós per a projectar-se en l’esfera cultural, social i econòmica. Hem de saber conjugar, totes les parts implicades juntament amb les administracions públiques, els aspectes que milloren major repercussió social.
És destacable la difusió que està prenent la nostra Setmana Santa, per la importància de la seua imatgeria, per la major participació de portadors, pel seu acompanyament musical autòcton… Cal redoblar esforços en la promoció turística i facilitar que els mitjans de comunicació s’ocupen dels nostres actes principals. Tenim la necessitat de mostrar una Setmana Santa peculiar, amb essència i amb història.
Hem d’orientar les nostres mirades en favor d’un millor aprofitament de les oportunitats. En la ciutat tenim dinamisme en les germandats, un importantíssim valor patrimonial religiós, una implicació total de la societat en general… Anem a unir sinergies per a fer-ho possible.
La Setmana Santa, és puntual, reviu cada any a la primavera amb la predisposició i l’ànim que cadascú li vulga donar.
Gràcies a tots!

A 1.000 dies de la finalització del peatge de l’AP-7

 

CARLES MULET             

Senador de Compromis

Avui, a 1000 dies hipotèticament de la fi de la reconcessió de l’explotació privada, PP i Ciudadanos han votat de nou en el Senat en contra dels valencians i valencianes, i el PSOE, dons ha fet el que sols fer, ni menjar ni deixar menjar, s’ha abstingut. De nou, quasi a soles en la defensa de la nostra moció a la Cambra Alta; que a soles ens apleguem a sentir en reivindicar per al nostre territori.

L’Autopista del Mediterrani, o AP-7, és un eix que comunica tota la costa mediterrània des de la frontera amb França fins a Algecires.

El 1970 el dictador Francisco Franco i el seu vicepresident Carrero Blanco,  signaven un decret d’execució i règim expropiatori per als terrenys necessaris de l’autopista. L’autopista va ser una destrossa mediambiental enorme per al nostre país. Però… era el preu que calia pagar; expropiacions ridícules, terreny quartejat per on ja passen carreteres nacionals, línies fèrries, carreteres comarcals, en un terreny fèrtil escàs però molt productiu.

Vam pagar en terra, i en peatges, però, en 1981 es va decidir (UCD) que calia exprimir més als valencians, prorrogant la concessió. En 1986 (PSOE)  va decidir que calia exprimir més als valencians, prorrogant la concessió.

Finalitzava en 2004, però en 2004  el PP van decidir que calia exprimir-nos més, i van allargar fins a 2019. Qui ens garanteix que en 2019 no ens tornaran a voler exprimer més?, no ningú, la veritat.

Una autopista que ve del franquisme, i una concessió allargada a traïció del poble, per UCD, PP i PSOE, quina metàfora.

Una autopista que signava un decret Carrero Blanco, eixe sinistre personatge al qual no se li poden fer tuits, o te’n vas a la presó. «Atado y bien atado», l’herència del dictador, en vassallatge a les empreses constructores, reeditades pels partits dels pactes de silenci.

I ara, continuem en una semi dictadura, on si fas tuits de mal gust, contra polítics de la dictadura, a la presó, però si envies cartes con la Fundación Francisco Franco, a alcaldes i regidors de pobles amb nomenclatura franquistes, amenaçant-los per a que no complisquen la llei, no passa res.  Si la Fundació demana traure els tancs contra Catalunya, no passa res, però si un jutge demana complir la llei de memòria històrica, se l’aparta de la carrera

Si fas un tuit sobre un jerarca de la dictadura, a la presó, però si un periodista del règim amenaça de disparar escopetes sobre polítics, no passa res. Atado y bien atado… com les concessions a AUMAR

I el Govern ja ha anunciat, no confirmat, que no tenen previst renovar-la, no aclareix quines previsions futures té per al vial, com si pensen mantenir el peatge o implantar un sistema de pagament per ús (eurovinyeta), el que suposaria un nou cop a les pretensions dels usuaris que han estat pagant durant dècades abusius peatges per circular amb seguretat, quan en altres punts de la península no ha estat així.

Aquesta important via de comunicació discorre en els seus trams Tarragona-València i València-Alacant, seguint un recorregut paral·lel a dues carreteres nacionals (N340 i N332) que, de vegades, travessen importants nuclis de població i que suporten una elevada densitat de trànsit de vehicles.  Torreblanca, Ribera de Cabanes, les Alqueries, Oliva, Bellreguard, Palmera, l’Alqueria de la Comtessa, travessats per les nacionals.

Falten 1000 dies en teoria per a que finalitze la concessió. Els sembla poc?, a nosaltres, suposant que no ens tornen a trair… massa

El delegat del Govern Central a València va afirmar, com també va fer la ministra en el seu moment, que no s’allargarà més la concessió -després de 2 pròrrogues- però que el Govern podria optar per no suprimir totalment el peatge a l’AP-7 per «compensar» el dèficit acumulat en altres autopistes com les radials de Madrid o optar per altres fórmules de gestió.

Si posem xifres, Aumar explota els trams Tarragona-València i València-Alacant.  Va obtenir en l’exercici 2015, uns ingressos de peatge de 264 milions d’euros i un benefici abans d’impostos de 106 d’euros respectivament.

Hem proposat en diverses ocasions al Govern, sense obtenir resposta, si no és més econòmic alliberar com més aviat aquest vial que realitzar pegats i noves afeccions territorials, com va passar amb la variant del Maestrat de la N-340, que va costar 81,5 d’euros, va destruir milers d’explotacions agrícoles a ple rendiment, per finalment reproduir un vial saturat amb un carril per sentit. Però sembla clar que el Govern no està per realitzar reflexions tan profundes o molestar les concessionàries.

-Qui fa eixes variants desastroses, que conten tants diners?, doncs les grans constructores; també eixes implicades en la Gürtel i en el finançament il·legal del PP… també eixes.

La principal excusa per no voler recuperar l’AP-7 és l’alt cost que generaria el pagar els drets a l’empresa concessionària pel lucre cessant; però mai s’han aportat dades sobre què seria més costós econòmicament, si la construcció de noves infraestructures o aquest rescat (que faria innecessàries les variants ) i això parlant només en termes dineraris, ja que en termes ambientals o paisatgístics, a llarg termini, no hi ha comparació possible.

I encara així, no hi ha projectes per actuar en les Nacionals, fan nyaps, empastres, com desviar el trànsit per carreteres secundàries com el desviament entre Torreblanca i Nules, arruïnant comerços i creant nous punts negres.

Nosaltres, des de l’esquerra verda, òbviament ens agradaria un món ideal, on hi haguera transport públic de qualitat i on l’ús del cotxe fóra un luxe, que es penalitzara a qui fa ús

Però. Ens neguen trens dignes; han votat que no rodalies CS-Tortosa-Vinaròs, ens neguen invertir tren de la costa a les Marines o invertir com pertoca en el tren d’Alcoi a la platja.

Mentre han gastat els diners de tots en autovies gratuïtes que ningú gasta, mentre no tenen problema en amenaçar en rescats en radials que ningú usa… els valencians a pagar, repagar, tornar a pagar i pagar fins la sacietat el que fa més de 40 anys que hem pagat. Perquè a més a més, l’estat de conservació de l’AP7 és més bé lamentable

Els conductors d’aquestes zones estan farts de pagar peatges a la concessionària de l’AP-7 i de veure com en altres zones de la Península es construeixen autovies segures i les autopistes són rescatades, quan ací porten dècades pagant, de manera que la inversió està més que de sobres amortitzada. La gratuïtat de l’AP-7 és l’alternativa a l’elevada sinistralitat de la resta de carreteres saturades que tenim els valencians i valencianes.

1000 dies?, ningú ens garanteix siguen més després, però  1000 són una eternitat quan parlem de seguretat vial.

Rescatar l’ap7 és una actuació que es podria dur a terme de forma immediata, sense obres i aportaria un important valor afegit social i econòmic, per exemple, a zones turístiques i perifèriques. No em val  l’excusa del diners, mentre fins fa poc veien normal rescatar per 5.500 milions les autopistes radials, eixes que ningú gasta. Aumar, benefici abans impostos :106 millons, per tres anys 2017,2018, 2019: 318 milions d’euros.

O el que és el mateix, amb el què el PP  plantejar rescatar les radials ruïnoses que ningú gasta, es podrien rescatar 17 AP7 ja.. que sí que gastem i hem repagat.

Sense Núremberg, sense Alfonsín, sense esperança, amb Cassandra

JOAN LLUÍS SOLER      

Membre de Els Verds-Gandia

En 1945, els suposats Aliats es van oblidar d’Espanya -i de Portugal-. Ací, no hi va haver Judicis de Núremberg que condemnaren crims contra la pau, de guerra o contra la humanitat. No hi va haver forques. Ni tan sols va haver-hi una presó de Spandau on Franco passara la resta de la seua vida acompanyat d’uns altres -com Carrero Blanco-. Hi va haver terror, més terror, en l’Estat del terror.

Landscape

En 1945+30, després de la mort del «Caudillo», no hi va haver una Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones. No hi va haver un Raúl Alfonsín. No hi va haver un Videla condemnat a cadena perpètua.
En 1945+70, el Govern d’Espanya denega l’extradició d’una vintena d’acusats perquè hi va haver una querella contra crims del Franquisme a Buenos Aires, perquè hi va haver una jutgessa, María Servini, que la va admetre, perquè hi va haver un exhort a l’Audiència Nacional per a interrogar a exministres franquistes o expolicies torturadors.
Així les coses, quan la justícia ha de venir de fora, a qui li estranya que l’Audiència Nacional jutge acudits, amb gràcia o desgraciats, sobre criminals? I… com hem arribat fins a ací o per què ho hem consentit? L’Estat del terror no jau en la Vall dels Caiguts? Gaudeix de bona salut?

Jo sóc del Bloc i País

VICENT XAVIER VILA

Sóc militant del Bloc al col·lectiu d’Ontinyent, i al llarg dels meus pocs catorze anys de militància ja he conegut l’existència de tres corrents al meu partit.

En primer lloc, el BES, un corrent encara vigent, encara que ningú no sap ben bé si compleix els requisits per a seguir ser corrent ara per ara.Després va aparèixer Bloc de Progrés, que es va dissoldre ràpidament coincidint amb els canvis d’equilibris a la Executiva Nacional del Bloc.

Ara ha nascut Bloc i País i no és com en altres ocasions, cap casualitat. Som un corrent que cristal·litza com a tal després d’haver recorregut junts els darrers 2 anys. A diferència d’altres grups (corrents o sectors) al si del Bloc, no som uns amics que hem crescut junts a les joventuts o als col·lectius del partit i que ens uneix més l’amistat o la edat que la coherència ideològica, la visió del futur o la estratègia. Tampoc no som un corrent que vol imposar un sistema de quotes de repartiment de poder com hem vist en el passat recent. El corrent Bloc i País és molt tranversal en tenir gent de totes les edats i condicions i  a més a més de moltes comarques arreu del País Valencià.

Val a dir per als que no estiguen molt al dia en política orgànica, que un corrent assumeix els estatuts i els valors del partit al que pertany per defecte i per això no cal que repetim cada volta que es parla d’ell que és feminista, progressista, inclusiu, que lluita per la justícia social i per atendre a tota la xarxa social que suposa la gent més necessitada al nostre País.

El que si que fem com a corrent, es posar l’accent en allò que nosaltres trobem que cal fer-ho i no és altra cosa que no perdre de vista que l’actuació de totes les nostres polítiques tant als àmbits municipal com de País, han d’estar executades des del prisma del valencianisme polític o nacionalisme valencià i fent valer a tota la nostra gent, tant els que estan en l’actualitat a les institucions, com totes les militants i militants de base, que des de fa molts anys ha estat a les trinxeres de la lluita política en un País on ser nacionalista mai no ha sigut fàcil.

Som corrent en vocació de deixar de ser-ho perquè això voldrà dir que no cal que existim com a grup organitzat al Bloc i per extensió a la Coalició Compromís en la qual estem a gust i volem seguir estant-ho en el futur sense ingerències exteriors que ens afecte en les relacions dels nostres socis actuals.

Seguirem lluitant per fer escoltar la nostra veu al Bloc i a la Coalició Compromís, recordant que deia Estellés: “Potser et maten o potser se’n riguen, potser et delaten; tot això son banalitats.  Allò que val és la consciència de no ser res sinó s’és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament.”

L’absurda violència entre joves

DIARI SERPIS           

Ens sorprenen ja massa a sovint notícies de joves que moren en baralles absurdes a les portes d’una discoteca, però la mort d’un jove de Vilallonga en una baralla a Xaló la nit d’este darrer diumenge ens cau massa prop com per no dedicar una reflexió a unes actituds irracionals amb conseqüèncias tan tràgiques.

Álex tenia 24 anys, era veí de Vilallonga, i traballava, com molts altres veïns de Vilallonga, a la coneguda multinacional de rebosteria de la població. Tenia pares i un germà menut. Diumenge va anar a una discoteca de Xaló amb la intenció de divertir-se amb amics, com fan gran part dels joves, i es veu embolicat en una baralla que acaba amb el seu cos inert estès a la carretera. Tant fa el motiu de la baralla, la pregunta és perquè en eixe context brolla la part més irracional de l’ésser humà per a acabar a colps de peu amb la vida d’un congènere.  

Ha deixat de ser l’oci una activitat innòcua? Per què no podem deixar els nostres joves anar a divertir-se amb la tranquil·litat de que tornaran sans i estalvis? Per què es barallen els joves? Per què es desencadena eixa agressivitat? Quins factors hi intervenen? Com es pot evitar?

És una mort absurda, gratuïta, i sense sentit, com moltes altres, però aquesta més. Aquesta baralla ha acabat de forma tràgica, però les baralles entre joves a zones d’oci han esdevingut tan habituals que caldria prendre mesures en tots els ordres, en l’acció legislativa, en l’educació, en el policial, en el preventiu, en el psicològic… No es pot entendre que hi haja cap motiu per a que esclate la violència en espais d’oci, però menys encara es pot entendre que eixa violència siga tan extrema que cause víctimes mortals. 

Les bogues del terme i la ridícula batalla de les fites

G. CABANILLES      

La disputa pels límits dels termes municipals entre Xeraco i Gandia s’està semblant a una pel·lícula de Berlanga. Xeraco diu s’ha limitat a senyalitzar el seu territori d’acord amb els límits que estableix l’Institut Cartogràfic, però este organisme ha remés una carta dirigida a l’alcaldessa de Gandia, Diana Morant, en la qual diu que no ha fet cap acció per determinar la línia que separa els termes, però si ambdós municipis ho demanen està a la seua disposició.

La carta de l’Institut Cartogràfic nega a més que el director provincial d’aquest organisme ni cap altra persona autoritzada hagen fet declaracions pel que fa al conflicte entre Gandia i Xeraco. Qui sembla estar segur de la línia exacta és el regidor coportaveu del Govern de Gandia, José Manuel Prieto, qui entre escarafalls va carregar enutjat amb Xeraco per les formes i el procediment amb els quals semblava haver resituat els límits del terme, i alhora Xeraco sembla estar també segur de la delimitació. Prieto va arribar a dir que la persona (de Xeraco) que ha realitzat aquestes accions no coneix els procediments per a canviar les bogues del terme municipal, peró Xeraco assegura que no era qüestió de modificar els límits, sinó de que Gandia havia estat tenint cura fins ara de 600 metres de litoral que no eren del seu terme. La platja de gossos sembla estar en l’origen del descobriment.

Prieto va dir que el fet que Xeraco reclamara sis-cents metres de franja litoral era una «anècdota». El portaveu del  Govern local de Gandia poc menys que ens havia fet creure que les autoritats locals de Xeraco s’havien tornat boges i havien protagonitzat un esperpent, com si en un arravatament Xeresa haguera sol·licitat també una reunió urgent de la comissió de seguretat l’ONU per reclamar una eixida al mar que Gandia li haguera arrabassat en algun moment de la història. 

José Manuel Prieto va assegurar que els tècnics de Gandia havien confirmat el que era “absolutament inqüestionable, que el terreny en disputa és terme municipal de Gandia», i va expressar oficialment el malestar de l’ajuntament de Gandia per les formes que havia emprat Xeraco. Però el garant de les fites, que és l’Institut Cartogràfic, diu que no pot delimitar la frontera si no s’hi posa. 

I per insistir en la seguretat d’allò que estava afirmant, José Manuel Prieto va assegurar que des de l’Ajuntament de Gandia anaven a seguir mantenint la franja de la falsa disputa realitzant les operacions de neteja necessàries. No obstant, Prieto hauria d’esperar una deliberació de l’organisme oficial, perquè en el cas contrari de segur que a Xeraco estan encantats, i si vol Prieto pot fer-se càrrec també de la neteja de la via pública als carrers de la platja de Xeraco, i del manteniment de les instal·lacions turístiques i mobiliari urbà fins al terme de Tavernes. De segur que Francesc Serralt no s’hi oposa. 

 

Crònica d’una mort anunciada

CIRO PALMER         

Coordinador local de Ciutadans a Gandia

En el fragor de la batalla política, i més en qüestions internes de partit, sempre hi ha pèrdues inevitables però es donen per superades si l’objectiu final és defensar el compromís polítics que adquirim en les urnes. En el cas de Ciutadans Gandia ho vam dir per activa i per passiva: impedir que el PP d’Arturo Torró, Guillermo Barber, Víctor Soler… seguiren quatre anys més minvant amb les seues decisions la caixa pública, sense mesura, i buscar transparència per als possibles casos de malversació en la legislatura anterior.
En aquest temps, internament, hem fet molta pedagogia per a explicar als nostres militants i simpatitzants la postura tan complicada de donar estabilitat a un govern amb el qual hem de consensuar totes les decisions, encara que siguen molt dispars. Aportar i cedir des de la responsabilitat en honor d’aconseguir el millor per a Gandia. Açò ens fa més vigilants a l’hora de reivindicar les nostres propostes de ciutat des d’una posició moderada.
No cal esforçar-se molt per a imaginar les pressions directes, indirectes, per terra, mar i aire dels nostres adversaris polítics. Amb especial esment al PP que no ha parat en l’intent d’assetjar a polítics i militants de Ciutadans en l’àmbit local, autonòmic i nacional.
Mentre, es produeixen les renúncies de Javier Sendra i Daniel Martí que, en un atac de penediment asseguren no poder més i abandonen. L’argument esgrimit? no permetre mostrar en públic una conversa privada de cafè que s’ha utilitzat per a extorquir, per la qual ja es va informar minuciosament als òrgans superiors del partit que són coneixedors des del primer moment de totes les circumstàncies i per les quals s’ha demanat disculpes.
Com vaig dir en l’Assemblea, em reitere en la negativa de participar en aquest “Aquelarre”, i més tenint en compte el caire mafiós de l’assumpte que ha sobrepassat les regles de la confrontació política. Potser ens hauríem de preguntar a qui li ha beneficiat l’emissió tergiversada de la conversa, i en quin moment passem de víctimes a botxins.
Evidentment que la Direcció Regional s’ha pronunciat, encara que potser no en els termes que als dimitits els haguera agradat. En el projecte de Ciutadans Gandia sempre han estat les portes obertes per a entrar i eixir amb total normalitat.
Javier Sendra, molt posicionat des de fa temps a favor de les vicissituds de Daniel, pot ser que no es reconega en la línia política que ha emprès Ciutadans a partir de la IV Assemblea Nacional del passat mes de febrer. L’evolució dels postulats socialdemòcrates i l’acostament al liberal progressisme, genera sens dubte encaixos difícils amb alguns membres de les bases, encara que la posició de centre continua mantenint-se intacta.
Cas apart mereix el de Daniel Martí, cessat del seu lloc d’assessor municipal i substituït per Salvador Marí (“la víctima necessària” per a plantejar el xantatge). Al temps la direcció regional també va autoritzar la suspensió de militància de Maximiliano Doncel, exsecretari del grup municipal després de les maniobres orquestrades contra el Coordinador Local.
Daniel sempre s’ha mostrat molt interessat en la seua projecció política i recentment ha sigut estret col·laborador del corrent dissident de Ciutadans, liderat per l’ex de Ciutadans i ara diputat no adscrit en la Diputació de València, José Enrique Aguar.
No estranyaria gens que tota la “Performance muntada” seguira el guió establit i provocara el soroll suficient per a justificar, en un temps no gaire llunyà, la participació dels interessats en una altra proposta política.
Pot ser que aquesta situació fóra la “Crònica d’una mort (política) anunciada”, com sempre el temps dóna i lleva raons. De moment deixem en l’aire l’aposta i salut per a veure-ho que és el més important.

LA SITUACIÓ ACTUAL DE LES PROTECTORES D’ANIMALS

ROSA TORMOS          

 

Malgrat el canvi polític en la majoria d’ajuntaments, Diputació i Generalitat, les protectores es troben pràcticament igual que fa dos anys, algunes d’elles en una situació insostenible, amb moltíssims més animals refugiats dels que caben en els albergs, amb poques o nul•les ajudes públiques, amb deutes pendents de pagament per part dels ajuntaments amb els quals tenen conveniada la recollida d’animals, etc.

A més, no podem deixar de mostrar la nostra creixent preocupació per la reculada que estem vivint en els últims mesos en el benestar dels animals abandonats, ja que els últims 5 o 6 contractes que s’han signat, alguns d’ells en poblacions tan importants com Gandia o Torrent, han sigut amb gosseres que no respecten la vida dels animals que han tingut la desgràcia de ser abandonats, castigant així a l’animal abandonat en lloc de perseguir al responsable de l’abandonament.

Demanem a les diferents corporacions que, per a aconseguir la fi del sacrifici dels animals abandonats, es facilite a les entitats de protecció animal la creació de nuclis zoològics. A més, els plecs dels contractes de recollida han d’adequar-se al que és el servei, doncs no es pot exigir a una protectora d’animals que tinga els permisos per a poder arreplegar bous o ovelles, doncs açò impedeix a les protectores participar en els concursos per a la recollida d’animals abandonats.

En últim lloc, volem manifestar la nostra confiança en què el Consell no es demore molt més a aprovar una Llei de Protecció Animal autonòmica digna del segle XXI i adequada a les demandes de la nostra societat, cada vegada més preocupada pel tracte que donem als altres animals. Tenim el convenciment que aquesta Llei contemplarà, igual que ho han fet les lleis aprovades recentment a Catalunya i la Comunitat de Madrid, el sacrifici 0, deixant com un mal record del passat les cambres de gas, les electrocucions o les injeccions que han acabat amb les vides de desenes de milers d’animals sans que van tindre la desgràcia de ser abandonats per aquells que devien cuidar-los.