El final de les baronies al PSOE

G. CABANILLES      

El 39 Congrés del PSOE, que es celebra este cap de setmana, certificarà el final de l’etapa de les baronies en el PSOE, un «parèntesi» en la història del partit que es tanca aquest cap de setmana. Ho ha dit l’alcalde de Valladolid i portaveu de l’Executiva socialista, Oscar Puente. Més tard que d’hora, perquè els impresentables papers que hi han jugat durant la campanya de primàries barons com Javier Lambán o García-Page han sigut d’antologia i han avergonyit fins i tot als seus propis acòlits. 

Les baronies s’han acabat però els barons sembla que no hi estan d’acord. Només cal observar les maniobres del secretari general del PSPV, Ximo Puig, per a retenir el càrrec. Ara pensa amb una secretaria política a l’executiva nacional per tal de disuadir una candidatura alternativa. Puig no ha entès el missatge, o si. Ara es troba desorientat  i qüestionat, una situació que, casualment, ha coincidit amb la ratlla que li han marcat des del Bloc a la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, d’Iniciativa, a qui la coordinadora del Bloc i ara també coportaveu de Compromís, Àgueda Micó ha dit alguna cosa així com que Oltra és el referent públic i visible, però no la líder de Compromís. Els efluvis institucionals.

I no sé si paga la pena arriscar-se a que els problemes de lideratge intern afecten a la gestió del Consell. La impressió cada cop més generalitzada és que Puig està més ocupat amb els embolics interns, en intentar retenir el poder al PSPV, i en salvar als cosins de Gandia, que en la gestió institucional. Res de nou. 
No obstant, per més que Puig negue la realitat, el ben cert és que al 39 Congrés del PSOE 1.035 delegats establiran un model federal del partit, amb una direcció federal que marque l’estratègia i directrius polítiques, enfront dels poders dels líders territorials. Males notícies per a Puig, i també per a Alfred Boix, qui somiava en ocupar la butaca que acaba d’estrenar José Luis Ábalos. 
Óscar Puente ha estat insistent i contundent: «L’etapa, per desgràcia en els últims temps, dels barons ha sigut un parèntesi en el partit que es tanca aquest cap de setmana. El PSOE és un partit federal i al capdavant ha d’estar una direcció federal que marque l’estratègia i directrius polítiques, amb aportacions dels territoris, però no al revés». I resulta que en eixa direcció federal ni està Puig ni té lloctinents, però prova d’enrocar-se al Palau, perquè la seu en venda de Blanqueries la trepitja ara poc. 
Arran d’aquest missatge ja hi ha qui renuncia a la condició de baró. És el cas d’Idoia Mendia, secretària general dels socialistes bascos, qui ha dit que ella mai s’ha sentit baronessa, per la qual cosa no se sent al·ludida per la qüestió. No li donem idees a Puig.

Manifest contra una nova edició de Gandia Shore

MESA DEL TURISME DE GANDIA    (*)       

Totes les persones que pensem i imaginem Gandia des de l’estima i el respecte, amb independència de les ideologies, el sexe, la procedència o els oficis de cadascú, la volem veure sempre al cim de les ciutats més admirables i admirades de tot arreu. I quan parlem d’ella ho hem de fer sempre també des del respecte i l’educació, en positiu, en tot cas. La nostra Gandia no serà mai una ciutat que accepte resignadament qualsevol imatge ni iniciativa que vinga del desficaci, de la burla, de la irresponsabilitat o l’adulteració. Nosaltres no tolerarem cap iniciativa que embrute el seu nom ni que ens cause vergonya.

Els gandians i gandianes, a més de valencians emprenedors, som i serem sempre fidels a tota una herència secular plena d’orgull i de progrés. Ens avalen segles de treball ben fet i lideratge històric dins i fora del territori valencià. Actualment, la Generalitat Valenciana ha reconegut Gandia la primera Capital  Cultural Valenciana de la història, valorant tota una trajectòria que va des del Segle d’Or Valencià fins ara mateix.

 Hui, tots i totes les que ajudem cada dia a millorar el passat, ens sentim obligats a treballar sincerament per estar a l’alçada de l’herència que hem rebut. Des de la qualitat aconseguida, ens esforcem per arribar a l’excel·lència, lluitem diàriament per aspirar al reconeixement internacional de ciutat singularment atractiva.

La ciutat s’ha incorporat al projecte “Segell de Qualitat en Destí” i ha apostat definitivament per un turisme urbà i sostenible, respectuós amb el medi físic i cultural, familiar, complementari a l’oferta de sol i platja que ens ha donat a conèixer i convertit en referent turístic. Volem ser visitables i visitats tot l’any per raons que valga la pena recordar i tornar novament.

Per això, ni Gandia ni cap habitant seu que l’estime desinteressadament, amb el cor a la mà, permetrà mai cap ofensa ni cap iniciativa que pose en risc tot allò que ens ha costat i està costant-nos tant de guanyar: una imatge amable, digna, atractiva, tranquil·la de la ciutat i la platja capaç de transmetre valors d’identitat, però també d’universalitat, de bones pràctiques i de bons serveis.

En conseqüència, estem convençuts que, tot allò que pose en risc o es desvie dels principis adés esmentats, no ens afavorirà i jugarà en contra nostra. Gandia no pot ni deu tolerar frivolitats o jocs de cap tipus que vagen en contra dels seus interessos generals. Ens hem de protegir davant qualsevol projecte que ens faça recular del nostre compromís i ens condemne a posicions de ridícul o rebuig interior i exterior.

Gandia ja ha superat el gran mal que l’any 2012 li va causar el reality show “Gandia Shore”. Tots nosaltres ens vam alegrar d’aturar la imatge indigna, bruta i analfabeta que aquell programa divulgava. Ara no és hora de recular ni tornar a repetir experiències inacceptables.

Tots i totes vam dir un dia “PROU”, i ara hem de dir “NO” davant la inimaginable possibilitat d’una nova edició d’aquell malson.

(*) Signen la totalitat dels integrans de la Mesa del Turisme de Gandia

Els Verds, davant el Dia Mundial del Medi Ambient

ELS VERDS DEL PAÍS VALENCIÀ    

Els Verds del País Valencià, davant del 5 de juny, Dia Mundial del MediAmbient, volem insistir en la denuncia de la situació crítica que viu el conjunt del nostre planeta, ja reconeguda per tothom com a canvi climàtic, excepte pel President dels EEUU, senyor Trump, que acaba de treure a la seua nació de l’Acord de París (COP21), a la que s’uneix indestriablement els efectes que estan patint la majoria de les classes socials mitjanes i baixes per les mesures que les organitzacions internacionals, la UnióEuropea i els països amb majoria conservadora han aplicat per a que l’eixida de la crisi financera suposara una baixada dels costos socials dels Estats i de la massa salarial dels treballadors, que ha portat a l’aparició d’un nou proletariat encara més pobre, el tancament de xicotetes i mitjanes empreses, la crisi estructural de l’agricultura tradicional i a la manca d’expectatives de futur a curt i mitjà termini a les joves generacions, de les quals, els més preparats i les més preparades no tenen altra opció que anar-se’n a l’estranger, produint-se en aquest moments en Espanya la major fugida de cervells de la seua història.

Quan els desastres ecològics que està provocant el canvi climàtic ens recorden com l’actual model econòmic posa sempre el negoci de les multinacionals per davant dels interessos de les persones i el Planeta, Els Verdsvolem recordar que és urgent un altre model econòmic i social que supere amb garanties de futur l’actual crisi del sistema.

Però, malgrat la política neoliberal que domina la Unió Europea, una bona part dels dirigents europeus, de diferent signe, estant complint els seus compromisos en la reducció d’emissions de CO2 i ja són onze països de la Unió Europea els que han abastat els seus objectius de reducció per a l’any 2020. En canvi, Espanya, no solament és el paradís de la corrupció sinó que, a més a més, dirigits per l’ecoescèptic Rajoy, durant 2016, va augmentar en 1,6% les emissions de CO2 per la crema de combustibles fòssils i estem orfes d’una política seria i transversal de reconversió de la producció i economia espanyola per a millorar la nostra eficiència energètica, estalviar energia i apostar decididament per les energies renovables.

Solament això, la total absència de voluntat decidida en el PP per ser un dels països capdavanters en la lluita contra el canvi climàtic, doncs som un dels països mediterranis que més està patint i patirà més greument de les seues conseqüències, mereix la moció de censura a Rajoy, tot i sumat a la corrupció, a la vergonya de mantenir al Fiscal General de l’Estat i al Ministre de Justícia després de la seua reprovació pel Congrés. Per això, no entendríem que el PSOE, ara novament de Pedro Sánchez per la mobilització de la seua base militant que és d’esquerra, no siga capaç d’arribar a acords amb Podemos i la resta de forces polítiques de l’oposició per aconseguir el final de la nefasta política del PP i de la presidència del senyor Rajoy.

Els Verds del País Valencià tornem a exigir del Govern d’Espanya i de la Generalitat Valenciana, al PP i alPSOE-Compromís que programen el tancament de la Central Nuclear de Cofrents i el desenvolupament d’un Pla d’Estalvi Energètic i d’Energies Alternatives i Renovables per a substituir l’actual energia nuclear que consumeix la societat valenciana.

També, Els Verds exigim a la Generalitat Valenciana que abandone, definitivament, el projecte del PP d’ubicar fins a quatre incineradores de rebutjos de residus en el territori valencià pels seus alts costos econòmics i ambientals així com pel perill real per a la salut de les persones de les seues emissions atmosfèriques i de les cendres resultants de la combustió i centre els seus esforços en promoure la reducció en la generació de residus, la recollida selectiva i el reciclatge, així com paralitze els actuals permisos i elimine definitivament la incineració de residus que està produint-se a les cimenteres valencianes que provoquen perillosos riscos per a la salut dels veïns de les zones on estan ubicades, com és el cas de la Foia de Bunyol.

Els Verds del País Valencià cridem a totes les formacions verdes, a tot el teixit social ecologista i defensor dels valors ecosocials i cívics, a totes les persones que aspiren a una societat amb democràcia real i participativa, on no càpiga la corrupció política i econòmica, on els drets de la ciutadania, dels pobles i de les espècies naturals siguen respectats, on l’economia estiga al servei de les persones, de totes les persones, conservant el Planeta per a les futures generacions a fer un gran acord verd que canvie l’actual crisi econòmica, ecològica i política en un futur d’esperança i de pau per a la Terra i la gent.

El Reial Club Nàutic de Gandia

DIARI SERPIS              

L’exercici de redempció que el Reial Club Nàutic de Gandia (RCNG) havia practicat els darrers anys sembla que no ha estat suficient per a evitar que l’Autoritat Portuària de València haja descartat a l’entitat social que ha gestionat el port esportiu durant més de mig segle en el procés de renovació de la concessió del port esportiu. Ara venen els laments i les protestes. 

Durant dècades el Reial Club Nàutic ha actuat com una entitat exclusiva, excloent, endògena, on el sistema de socis i quotes havia posat al servei de qui podia pagar-ho unes instal·lacions que, no oblidem, s’hi ubiquen en un espai públic. Es mirava de reüll i per damunt del muscle a qui en feia ús sense la condició de soci. Centenars de places d’aparcament exclusives per a socis, piscina, gimnàs, infraestructures per a esports nàutics, salons i altres instal·lacions reservades en un lloc privilegiat. 

Només als darrers anys, tot veient la proximitat del final de la concessió, el RCNG havia engegat, només en aparença, un tímid procés d’obertura, escenificat amb un chill out obert al públic amb accés des del passeig marítim, però la barrera seguia a l’entrada. Only members. L’intent més nítid de conservar la concessió va ser la presentació d’un projecte per renovar les instal·lacions valorat en sis milions d’euros, però mantenint el sistema de socis i quotes. 

El RCNG no se n’ha adonat a temps que potser el gran públic vol disfrutar en les mateixes condicions i oportunitats d’un espai públic quan ho desitge, tenir l’oportunitat d’aparcar al mateix recinte amb un sistema rotatori i universal, i triar el moment per fer-ne ús sense tenir l’obligació d’estar subjecte a un pagament inicial d’inscripció i un sistema anual de quotes. És l’essència del projecte que ha presentat la mercantil Alcara, virtual adjudicatària de la concessió, a qui se li retrau que no és altruista, una obvietat, d’altra banda, com tampoc són altruistes els concessionaris que exploten els quiosquets de la platja, el restaurant de la boca del dic nord, o el chill out Varadero. Han arribat nous temps que el RCNG no ha sabut albirar amb antelació. 

Arribats ací, el millor que podria passar és que el RCNG i Alcara signaren la pau, i que el nou concessionari se n’avinguera a aprofitar l’experiència del club social en la gestió del port esportiu, que donara l’oportunitat als treballadors de consevar els llocs, afavorira la continuïtat dels clubs esportius, i, encara que no en tindria cap obligació, que d’alguna manera compensara als socis per tots els anys que han estat pagant. La resta és una batalla que el RCNG sembla que té perduda, i la va perdre fa anys. 

Dos anys del canvi

CARLES MULET              

Senador de Compromís

 

Els feus inexpugnables, ajuntament de Castelló, de València o Alacant, la Diputació de València, o la Generalitat, on amb l’acord de govern o investidura entre Compromís, PSOE i les marques locals de Podemos, van iniciar una nova etapa en el País Valencià.

Sembla per tant, tot una vida, i també que va ser ahir; i ja ens posem en l’equador d’eixe canvi; encara que és cert que les investidures es van allargar al mes següent. El 22 de juliol, també a nivell personal, vaig gaudir d’eixos aires de canvi i vaig ser triat per les Corts Valencianes com a primer senador que tenia Compromís. I sí han passat coses des d’aquells dies.

Aplegar a llocs nous, noves maneres d’haver de treballar, nous companys, noves situacions. Anar obrint calaixos i veient factures per pagar, «empastres», coses sense resoldre, la caixa buida i amb obligacions indefugibles. La frustració de no poder fer les coses en l’ordre i urgència que veuries «normal», veure que des de fora les coses semblen sempre més fàcil; haver-te de centrar en tota la gestió diària immediata que els teues predecessors no van fer per la pura ineptitud i passotisme habitual; vore que vols fer coses noves però no tens ja no diners per fer allò que tu vols, sinó per pagar les malifetes dels que estaven abans.

És molt complicat, haver de pagar una hipoteca absurda, que no és responsabilitat teua, i no tindre ni per pagar ja no la quota d’amortització, sinó ni els interessos; com pots pensar aleshores en anar més enllà?, com vas a poder complir amb el teu programa, les teues promeses?; això sumat a un Govern Central que si bé abans ja ens feia passar pel forat amb uns pressupostos restrictius, injustos, maltractadors, i que a més a més no els executava, ara vol fer-te patir encara més perquè eres per a ell una espècie de govern hostil, no eres dels seus, i no te pot donar ales no siga cas que el teu exemple s’escampe….

I encara així,… el canvi. Penseu tot el que s’ha avançat en tant poc de temps en totes les àrees, com tenim un govern autonòmic que pensa per fi en les persones i no en deliris de grandesa que ens ha arruïnat; com s’estan donant passos de gegant.

Segurament, molta gent estarà queixosa perquè no s’està avançant tot el que s’esperava; però valdria la pena fer una recés, i mirar d’on venim, i en el què ens hem trobat. Per fer una anàlisi positiva del què han estat estos governs del canvi, segurament caldrà mirar-ho amb molta perspectiva, no sols al final d’esta legislatura, sinó en anys futurs, i poder comparar amb fredor què ha suposat anys llargs de govern del PP, i què han suposat els anys dels governs del canvi, que esperem que siguen molts anys.

Quins canvis es podran fer quan per fi es puga treballar sense hipoteques i rèmores i ja coneixent el terreny com toca, quins canvis socials i avanços no ens podran ja tornar a fer enrere després de tants de retrocessos. Com haurà millorat la vida de les persones després de tant d’anys de maltractes.

Una idea que crec que ja ningú posa en dubte, és que aquella vella frase feta de que » la dreta governa millor», ja no és que ningú se la creu, sinó que es pot prendre com un insult a la intel·ligència.

Estem fent, encara que no ho semble, un bell camí del qual amb el temps, la perspectiva, i el resultat en els anys, anem a estar tots i totes orgullosos, fins i tot, qui no haja votat per les forces del canvi.

Dos anys són res i són molt, però d’ací a dos més, parlem i a vore què n’opines.

La guerra dels endollats

G. CABANILLES            

El PP de Gandia ha tirat mà de roda de premsa per denunciar la contractació de «quatre nous endollats» a l’Ajuntament de Gandia de la mà de Més Gandia. Tres dels nous endollats no ho són. Dos d’ells, Juan Luis Alía i Ingasi Minyana, substituiran dos companys que per diversos motius han renunciat al seu nomenament com a personal eventual, i la tercera, la professora d’Economia Àngels Durà, compleix tots els requisits per ocupar un lloc al Consell d’Administració de Caixa Ontinyent, un lloc que a més no comporta retribució (sí dietes i assistències).

En això té raó Més Gandia quan qualifica de «falses i infundades» les acusacions del Partit Popular, una formació que, d’altra banda, és la menys indicada per a donar consells sobre l’ús dels recursos públics.

No obstant, Més Gandia ha d’anar en compte amb la quarta suposada endollada,  l’especialista en patrimoni Isabel Canet, a qui esta coalició atribueix un «reconegut prestigi». És cert que no està en nòmina l’Ajuntament de Gandia, i que realitza treballs puntuals per a una empresa que assessora de forma externa al departament de Patrimoni. El que hauria de mirar Més Gandia és que l’empresa d’Isabel Canet té una estranya propensió a ser contractada per institucions que controla Compromís. En aquesta ocasió l’escriptora simatera, candidata en la posició número deu de la llista de Més Gandia en les passades eleccions municipals, cobrarà 9.680 euros per un contracte menor que s’ha d’executar en el termini de sis mesos, un periode poc generòs per a catalogar un patrimoni com el de la ciutat de Gandia.

Compromís s’erigeix amb garant de la perfecció pel que fa a l’aplicació de l’honradesa i honestedat en l’exercici de la política, i seria una llàstima que determinades pràctiques amenaçaren la seua puresa espiritual i política. No oblidem que les advocades excompanyes de despatx d’altre il·lustre militant de Compromís, el director general d’Urbanisme, Josep Lluís Ferrando (casualment també de Simat), encara estan prestant els serveis jurídics que Ferrando prestava abans del seu nomenament a diversos ajuntaments en matèria d’urbanisme. I és clar, es repetia la propensió entre els ajuntaments de Compromís a contractar a Josep Lluís Ferrando. 

Diu Més Gandia que la catalogació, regulació, protecció i conservació del patrimoni històric era una assignatura pendent de l’Ajuntament i un compromís electoral de Més Gandia, i en això estan, posant-hi molts esforços des de la regidoria que dirigeix Xavier Ródenas. Però si la catalogació del patrimoni és un assumpte tan important i mereix tants esforços per a Més Gandia, haguera quedat millor que la regidoria de Xavier Ródenas, en compte d’un contracte menor, s’haguera rascat un poc més la butxaca i haguera tret a concurs eixa catalogació. I si Isabel Canet és la més capacitada i fa l’oferta més avantatjosa, per suposat atorgar-li el contracte.

Més Gandia ha d’anar en compte. D’ací a dos anys hi ha eleccions i els votants de Compromís i Més Gandia són moltíssim menys indulgents que els del PP. 

 

Manifest de l’Ajuntament de Gandia en el Dia contra la LGTBIfòbia

 

Hui, 17 de maig, recordem que en 1990 l’Assemblea General de l’Organització Mundial de la Salut va eliminar l’homosexualitat de la llista de malaltiesmentals.

Un pas important en la lluita per la igualtat real entre totes les persones, però cal seguir avançant perquè la LGTBIfòbia encara continua vigent.

Assetjament escolar i discriminació cap a les persones lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals; camps de concentració per a homes gais o bisexuals en Txetxènia;agressions físiques a persones pel fet de ser lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals, transgènere o intersexuals; països que sancionen l’homosexualitat i la transsexualitat amb penes privatives de llibertat i, fins i tot, amb la mort; i en els col·legis, el bullying LGTBIfòbic és el principal motiu dels alumnes per a plantejar-se el suicidi.

Volem que totes i tots, ciutadania, ajuntaments, sindicats, entitats socials, formacions polítiques, mostren públicament el seu rebuig cap a la violació dels Drets Humans que segueixen patint les persones LGTBI.

Des de Gandia, ens volem sumar a eixe rebuig amb el compromís polític i social contra la discriminació i la seua conseqüència: els delictes d’odi. Cal desenvolupar mesures pedagògiques per a previndre eixes agressions físiques i verbals, perseguir a aquells que agredeixen i protegir a les víctimes.

Des de Gandia, ens sumem a l’exigència que, el mateix que en 1990 es va despatologitzar la homosexualitat, d’una vegada per totes la Organització Mundial de la Salut despatologitze la transsexualitat.

Enguany, en el Dia contra la LGTBIfòbia, demanem que s’aprove la Llei d’Igualtat LGTBI que fa unes dues setmanes es va presentar al Congrés dels Diputats per al seu debat parlamentari.

El seu objectiu és el que avui ens  uneix, és a dir, desenvolupar i garantir els drets de les persones LGTBI eradicant les situacions de discriminació i, així, assegurar que en l’Estat espanyol es puga viure la diversitat afectiva, sexual i familiar amb plena llibertat.

Això és el que cridem des de Gandia perquè, malgrat els avanços aconseguits, la realitat que ens envolta justifica la necessitat d’una Llei estatal amb sancions administratives davant accions o omissions que no constituïsquen ilícit penal.

Com s’assenyala des de la Federació Estatal LGTB, la LGTBIfòbiaés un problema social i humanitari de primer ordre que és necessari combatre. I si estem d’acord què l’Estat democràtic de Dret ha de combatre la discriminació  i les conductes i idees que alimenten l’odi contra el col·lectiu LGTBI, cal dotar-nos de eïnes eficaces; i les ferramentes de l’Estat de Dret no han funcionat fins ara.

No oblidem que la LGTBIfòbia qüestiona drets fonamentals, com són el dret a la dignitat i a la integritat física i moral, entre d’altres.

En el Manifest publicat des de la Federació Estatal LGTB, es recorda que la igualtat i la llibertat de totes les persones, independentment de la seua orientació sexual o identitat de gènere, són drets fonamentals reconeguts per la Declaració Universal dels DretsHumans, la Carta Europea de Drets Humans i la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea.

Malgrataixò, l’homosexualitat està penalitzada en 72 països amb sanció de tractament psiquiàtric forçat, presó, treballs forçats de per vida o la mort.

Volem fer-nos ressò de les demandes realitzades des de la Federació Estatal LGTB:

  • Aprovació de la Llei per la igualtat de les persones LGTB i contra la discriminació per orientació sexual o identitat de gènere, que està a la Mesa del Congrés.
  • Posada en marxa d’un Pacte Social contra la discriminació per VIH i Sida.
  • Compliment dels acords europeus en matèria d’asil i refugi per aquelles persones que ho demanden per ser perseguides dins el col·lectiu de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals.
  • Que l’Estat espanyol dedique fons a la Cooperació Internacional en defensa de les llibertats del col·lectiu LGTBI.

Des de Gandia, ens sumem a la campanya de Lambda i cridem que el món ha de ser un Espai Lliure de LGTBIfòbia;lliure d’odi, por i prejudicis on totes les persones tinguem un lloc segur per ser qui desitgem ser.

Coms’assenyala des de la Federació Estatal LGTB, per una societat plena, democrática i diversa, on capiem totes i tots.

SIGNEN EL MANIFEST:

 

DepartamentIgualtat, Diversitat i PolítiquesInclusives de l’Ajuntament de Gandia

Fundación Daniela

Mujeres por la Dignidad

www.comunitatgay.com

 

 

 

 

La injustícia marcada

VÍCTOR MANSANET            

Alcalde de Simat (EUPV)

La jerarquia eclesiàstica espanyola intenta commoure les càndides ànimes dels contribuents perquè marquen la «X» en la casella corresponent de la declaració de la renda. Un altre privilegi per a una organització que actua en connivència amb el Govern central i bona part de l’aparell de l’estat, inclosa la Corona, i potser la santa companya d’imputats, jutjats i empresonats del braç secular. Qui marca la casella de l’església participa en una presumpta malversació de fons públics, ja que eixos diners es detrauen de l’impost de l’IRPF, a costa de catòlics, ateus, agnòstics, avortistes, rockers o simples adoradors nocturns.

Marcar amb la «X» l’esmentada casella conculca l’article 31 de la Constitució espanyola, que fixa la contribució a la despesa pública en condicions d’igualtat. Eixe tracte de favor fa que l‘Estat assigne el 0,7% de la recaptació a atendre les despeses d’una institució privada, l’església, la qual cosa atempta contra l’article 14 de la Constitució, el desè manament i la cinquena esmena. Això implica un perjudici del que és públic respecte del privat. No hi ha dret!, perquè amb eixa transferència es rebaixa la inversió en necessitats públiques, com ara escoles, hospitals, serveis socials, infraestructures, medi ambient o promoció d’ocupació, i es fomenta l’adoctrinament en centres educatius concertats ―eufemisme de privat―, una desviació que denuncià ja fa  cinc-cents anys Erasme de Rotterdam en el seu Adagiorum Collectanea: «Aquell menester pontifici per excel·lència, l’ensenyament del  poble, està viciat pel lucre». Les coses no han canviat massa d’aleshores ençà.

En 2016, el Govern va destinar a l’església catòlica vora 13.000 milions d’euros. Per mitjà de l’IRPF, n’ingressa més de 250 milions a l’any, una quantitat escandalosa avalada any rere any per governs del PP, però també del PSOE. Woody Allen pensava que amb aquestes transaccions, déu —si n’hi ha— haja donat una senyal clara per a «dipositar, en nom de l’església, ingents sumes de diners en el soterrani de la banca». On van a parar aquests diners? A les sotanes del clero, als ciris pasquals, a programar i sufragar campanyes propagandístiques contra la llibertat sexual, a afavorir la discriminació i la segregació de gènere, a posar obstacles als avanços científics i a la investigació, amb la qual cosa s’entrebanca la millora de les condicions de vida i salut de la ciutadania. 

La jerarquia eclesial ha perdut l’oremus i el sentit de la paraula «cristià». Està «administrada» principalment per un lobby d’ecònoms la majoria dels quals sostrauen hàbilment de l’Estat injustos beneficis fiscals, exempcions d’impostos (IBI), abusives apropiacions (immatriculacions) i, per a acabar-ho d’adobar, operen amb productes financers, la qual cosa converteix l’església en un autèntic «paradís fiscal», el qual actua amb total impunitat. Aquesta imatge deplorable suggereix el passatge de l’Evangeli segons Mateu, en què Jesucrist recrimina els sacerdots del temple de Jerusalem d’haver convertit aquella casa d’oració en una «cova de lladres».

No només el lobby eclesiàstic contradiu principis constitucionals, sinó que dota l’església d’una imatge desoladora, forjada en la desraó teocràtica i el més ranci clericalisme, estigmatitzada per la complicitat amb una dictadura cruel, sense que això li haja reportat cap remordiment de consciència. L’església catòlica malda per sotmetre el poder —polític, econòmic, celestial— als seus interessos, malgrat que l’article 16 de la Constitució consagra el caràcter aconfessional de l’estat. A més a més, no ha sabut adaptar-se a la realitat, en gran part per culpa d’una casta de prelats als quals el papa Francesc anomena «vanitosos que fan el ridícul», i que ací tenen noms de Roucos i cognoms de Cañizares, Reig Pla o Munilla. Són aquests personatges els que inciten a l’ateisme o, si més no, a l’astènia espiritual.

Des d’una òptica no confessional, de llibertat, convivència democràtica i de justícia social, encoratge els contribuents, sobretot els catòlics, perquè NO marquen la casella d’«assignació tributària a l’església catòlica», ni tampoc la destinada a «fins socials», ja que també se’n beneficia l’església. Em resulta immoral encobrir una injustícia marcada. El que realment seria just és que no hi hagués cap casella per a poder revertir els diners de tothom en inversions públiques, i que l’església fóra finançada pels seus fidels. Això és més adient a la parèmia «al cèsar el que és del cèsar i a déu el que és de déu».

12 de maig, solidaritat i meninfotisme

HARMONIE BOTELLA CHAVES      

 

Em sorprèn el meninfotisme dels polítics, els periòdics, les televisions, els famosos, tots els qui són solidaris quan reben alguna cosa a canvi.
Em vaig cansar durant 20 anys escrivint articles sobre solidaritat cultural a favor de causes o ONGs. I ara porte dos anys trencant-me els esquemes, la moral i la salut implorant als abans esmentats perquè dediquen 3 minuts als malalts de FM, FSC, SQM. No els demanava diners, sinó suport moral per a recolzar la visibilitat d’unes malalties neurològiques, cròniques, autoinmunes i per fi ( si existeix un final possible en aquesta lletania de dolències) invalidants.
Però el que naix o es fa ric, corrupte, polític o famós o gasiu també és gasiu amb els seus 3 minuts solidaris i empàtics. No siga cosa que els malgaste a canvi només d’un somriure o d’un simple agraïment.
Senyors, Senyores i Senyoretes, la seua gasiveria mental, espiritual i material ja em va incomodar. No perd res a dir-li-ho. No. M’allibere de les xerrameques i somriures que vaig usar per a robar-los una mica d’esperança per als dos milions de companys que s’estan morint en vida perquè el govern no subvenciona la recerca, els polítics acosten la seua cadira al sol que més calfa perquè els envien a Sevilla, els famosos lustren el seu ego i els seus euros i els periodistes dediquen el seu temps al que es puga vendre.
Com els malalts de FM, SFC i SQM segons certs sanitaris tenim tan bon aspecte, els volem obsequiar amb una semaneta de plaers, els mateixos que els nostres.
Un viatge fantàstic cap als blaus fons inexplorats i inesperats d’aquestes malalties per a vostè i la seua parella ( els seus fills no, per favor). En aquest periple extraordinari podrà beneficiar-se dels mateixos avantatges que nosaltres per a apreciar de primera mà aquest món desconegut que els espera. Podrà prendre tractament per a diabetis, depressió o epilèpsia.
Què no són aquests beuratges els que requereixen aquestes patologies? Ho sent, vostès tenen molt bon aspecte i a més poden seguir treballant encara que estiguen morint-se en vida.
Què gaudisquen del viatge!

Ha qualificat Susana Díaz d’esquerra inútil a Ximo Puig?

CARLES MULET          

Senador de Compromís

Fa unes setmanes, ens arribava al Senat una moció signada pels senadors del PSOE d’Andalusia, Castella-la Manxa, Madrid i Aragó, en la qual es reivindicava el corredor «mesetario» com a prioritari, elogiava el port d’Algesires per ser el de més activitat, i posava com a secundari el corredor pel Mediterrani ( a pesar que amb només dos dels ports del País Valencià o Catalunya ja se superava l’activitat del d’Algesires, ho dic per si el seu únic argument era eixe, que d’altra banda és absurd, ja que tant fa quin port siga l’eixida d’Europa).
No era la primera vegada que el lobby el PSOE andalús llançava dards en eixe sentit, i veníem ja una mica escaldats per mocions presentades per tot el PSOE en defensa dels cítrics andalusos davant les amenaces de Sud-àfrica ( obviant al País Valencià, primera productora d’ells), o mocions reivindicant la figura de Miguel Hernández on semblava que el malmès poeta era de Jaén.
Ràpidament, el PP arreplega el guant i esmena eixa moció estrenyent més, corredor «mesetario» súper prioritari, i el mediterrani, si queden engrunes doncs bé. Nosaltres ja havíem presentat l’esmena en sentit contrari, primer el mediterrani, per pura lògica, i acabant a Algesires, i no a Almeria, doncs seria un atzucac.
Fins al mateix dia del ple, sense notícies del PSOE. El senador del PSOE valencià Joan Lerma sent la pressió mediàtica, mentre ells han callat, nosaltres portàvem dues setmanes picant amb el tema. No intenten arribar a cap acord amb nosaltres, solament amb el PP, suavitzen el posicionament radical del PP, i pacten una transaccional, pitjor que el text original del PSOE; corredor mediterrani també, citen alguna ciutat o punt de Catalunya, País València i Murcia, però desapareix la cita de 2020 com a data de finalització, data que sí mantenen per al «Mesetario». I obvia que el Mediterrani acabe a Algesires com demanàvem. Aquest text, contínua sent insultant per al PV, Murcia i Catalunya, però volen vendre’l com un avanç, com un mal menor…
Per a aprovar eixa transaccional, i que Lerma, Montilla, i els dos senadors murcians intenten salvar el tipus ( en açò ha quedat el PSOE de l’arc mediterrani en el Senat, senyors i senyores…) , i diguen que han aconseguit una millora en el text.. ( em pregunte jo quina millora és eixa, relegar a secundari el Mediterrani, sense dates, sense compromisos seriosos, sense acabar a Algesires…), pacten, com és de costum, PP i PSOE; i perquè eixa transaccional tire endavant i el PSOE perifèric tinga una excusa per a votar a favor, necessiten la signatura de quatre grups, aconsegueixen el del PP, PSOE i PNB, i els falta un quart.
Intenten la signatura de Podem, que els diu que no, la d’ERC, que els diu també que no, i ve finalment al mixt, on hi ha un pacte entre els seus components, que les transaccionals o compten amb el suport de tots els grups que formen part, o no se signa. Acudeixen a la portaveu, i aquesta ho trasllada al grup. Tant PDCat ( antiga CiU), com nosaltres, ens oposem. Envien llavors a una de les cares més amables del PP a intentar aconseguir la nostra signatura, dient que solament volen la signatura, no el vot, que els és igual què votem, però que intentem que es puga votar la transaccional i no el text original, per a parlant mal i clar, «salvar el cul» a Lerma i Montilla, bàsicament. ( que tampoc ho compartisc…no era cap millora, solament estètica).
Els diem que no va amb nosaltres, que haver-ho pensat abans de presentar-ho, que intenten l’acord amb un altre grup parlamentari… que no ens agrada açò de les llenties, de pactar un text amb el PP i després tenir nosaltres que votar-los si o sí.
I comencen les trucades i wasaps al més alt nivell, preguntant, dient que des de la cúpula del PSOE valencià hi ha molt malestar, que a veure què fem, que si es pot arribar a algun acord. Ens vénen des de Podem amb que a ells també els arriben per terra, mar i aire les pressions des del País Valencià. L’operació per a salvar la cara a Lerma està en marxa.
Ens mantenim ferms, i el PSOE demana ajornar la votació d’aquesta moció ( la primera del matí) fins a aconseguir la quarta signatura, i continuen les pressions.
Al final, per a resumir, ens mantenim, i a final del matí, quan va a produir-se la votació, el PSOE andalús a contracor i amb retrets a nosaltres, diu que retira la moció.
El debat havia sigut gruixut, el PSOE s’hi havia sentit atacat per la meua intervenció, i tant mentre intervenia com ja en els passadissos, crits i improperis, «portem 32 anys guanyant a la dreta, i vostès no han guanyat mai cap eleccions». ( I?, també va guanyar el PP per majoria en el PV; amb gúrtels i xarxes clientelares, s’oblida d’açò el PSOE andalús dels ERO i del PER, imagine, o s’oblida de l’últim i reiterat sorpaso valencià). Que atacar al PSOE andalús era atacar als andalusos, el mateix argument que utilitzava Jordi Pujol quan se li criticava, i dic jo, en les últimes eleccions andaluses, si sumes la gran abstenció, amb tots els vots que no anaren al PSOE, que no va traure ni des de lluny majoria, doncs infinitament més andalusos no van votar al PSOE que sí, i malgrat tot açò, quin dret els dóna per a maltractar-nos?.
Fem pública la votació, i de seguida el PSOE valencià vol parar la que els cau damunt, i intenten apuntar-se el tant que gràcies a Ximo Puig s’ha retirat la moció… perdonen?, si fins a l’últim moment ens ha estat pressionant perquè els permetérem votar-la!, si ha utilitzat tots els contactes i intermediaris possibles!. Per la seua sort, alguns dels mitjans que els fan més cas a ells que a nosaltres, venen la seua versió falsa de la realitat. Ximo Puig ha plantat cara als andalusos que han retirat per fi la moció (que cínics).
En teoria doncs, pau en el PSOE. Doncs no, es veu que el PSOE andalús està que trina per aquesta derrota, i ix en tromba Susana Díaz insultant-nos d’esquerra inútil, ens acusa de boicotejar la moció i impedir que es debatera, i de ser poc més que esbirros de Pablo Iglesias ( ja m’explicarà aquesta senyora quina relació té per exemple ERC amb Podem, per posar un sol exemple).
Llavors, no era Ximo Puig qui va aconseguir retirar la moció?, llavors li està dient inútil a ell?. O és que Ximo Puig ha mentit?. L’esquerra inútil és la que ha posat a Ximo Puig en el govern ( vist el que s’ha vist, igual sí que som una mica inútils per açò). L’esquerra inútil és la que cogoverna amb el PSOE en el PV, Diputació de València, les capitals del País Valencià, i bon nombre de pobles i ciutats?. Eixa idea la comparteix Puig també?.
La senyora que governa gràcies al partit-contenidor eixe anomenat Ciutadans, la senyora hereva de la casta andalusa dels ERO, el més semblat al PP més corrupte, la xiqueta del senyor X, la que va permetre que Rajoy, Montoro i la seua quadrilla estiga governant Espanya, ens crida esquerra inútil….tot per què?, Per plantar-nos i dir-li que no és no, que no acceptem engolir res, que nosaltres defensem a la nostra gent i el nostre territori, que estem farts de callar davant una maquinària centralista, egoista, i per cert, corrupta com la que més.
Si eixa ha de ser la nova cara del PSOE, i Ximo Puig el seu lacai, quin futur més negre ens espera…. cal recordar que el que es votava era simplement una moció, una moció és demanar-li al Govern que faça açò o allò, sense cap repercussió, sense obligar-lo a absolutament a res. El Govern pot fer cas omís a la moció, no és vinculant… Imaginen-se quan li demanem al Govern des de Compromís diners per al corredor Mediterrani en els Pressupostos Generals de l’Estat.

Susana, quina repulsió em dónes…