Puig, Falles i un nou afront a Pedro Sánchez

G. CABANILLES                

Ximo Puig ha excusat la seua assistència a l’Escola de Bon Govern del PSOE amb el fet que coincideix amb els dies grans de Falles.  El PSOE pretenia escenificar amb l’Escola de Bon Govern la unitat interna del partit, però de seguida s’hi han confirmat absències: la de l’exsecretari general Alfredo Pérez Rubalcaba i la del president d’Astúries, Javier Fernández, i també les de l’expresident Felipe González i el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig. Un nou afront a Pedro Sánchez. Si pensava el ressuscitat que anava a tenir una secretaria general pacífica és que no coneix als de Susana.

El cap del Consell, Ximo Puig, ha comunicat a la direcció del PSOE que no podrà desplaçar-se a l’Escola de Bon Govern per coincidir amb els dies grans de les Falles de València. Però a qui se li ocorren eixes dates, quan Ximo Puig té previst de fa temps vestir de brusa i recórrer tres dies els carrers de València fent esclatar masclets? És clar, no anava a patrimonialitzar Mónica Oltra el fervor faller. 
Puig havia sigut inclòs per l’organització de les jornades en una taula redona amb la resta de presidents autonòmics socialistes en la vesprada del dissabte 17 de març per a parlar de l’Espanya autonòmica. La mateixa taula de la qual s’ha descartat Javier Fernández, que es troba molt distanciat de l’actual direcció del partit. Quina llàstima, sense les profundíssimes teories de Puig sobre el federalisme com a solució al guirigall, la taula redona perdrà  consistència sense remei. 
Felipe González, per la seua part, va parlar amb el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, el dimecres passat per a comunicar-li que un viatge privat a Portugal li impedia impartir la classe magistral que l’organització de les jornades li havia adjudicat sobre ‘Aportació de la socialdemocracia a la construcció europea’. Sense González, eixa part del programa s’anul·larà.
El propi Pedro Sánchez ha restat transcendència a aquestes absències i remarca que des del dinar que va mantenir fa unes setmanes amb Felipe González, la relació entre ells s’ha canalitzat després de la deterioració patida en 2016, quan González va reconèixer haver-se sentit enganyat per Sánchez, qui li va prometre que s’abstindria en la investidura de Mariano Rajoy amb tal de no forçar unes terceres eleccions.
Pendent de confirmar encara està la presidenta d’Andalusia, Susana Díaz. Sí es compta en canvi amb els dirigents d’Extremadura, Guillermo Fernández Encalla; Aragó, Javier Lambán; Balears, Francina Armengol; i Castella-la Manxa, Emiliano García-Page.
Aquesta Escola de Bon Govern es desenvoluparà entre els pròxims 15 a 18 de març en el districte madrileny de Villaverde. A través de classes magistrals, conferències i diversos tallers, pretén formar als quadres socialistes de cara a les pròximes cites electorals i servir d’aparador per a cares poc conegudes que es presentaran a eixos comicis. 

 

Repectar les idees?

MARC CABANILLES       

President de l’Associació Valenciana  d’Ateus i Lliurepensadors

Només un 36% dels estats del món ( 71 dels 194 existents) castiguen les ofenses a la religió, segons la Comissió de Llibertat Religiosa Internacional (USCIRF, en les seves sigles en anglès), i Espanya, reserva espiritual d’occident, és un d’ells. Formem part, doncs, d’un selecte grup de països liderats per Iran, Pakistan, Iemen, Somàlia i Qatar, que posen límits a la llibertat d’expressió quan s’utilitza per criticar la religió, contra les recomanacions de la majoria dels organismes internacionals que defensen els drets humans.

En el codi penal espanyol, segueixen existint diversos articles que tipifiquen com a delicte, l’ofensa als sentiments religiosos, i baix eixa genèrica denominació, es contempla l’insult religiós, l’escarn, la profanació, i d’amagat també, la blasfèmia, que ja havia desaparegut com a delicte en 1988.

Se segueix confonent el concepte de «pecat» amb el de «delicte», cosa que sembla més pròpia d’altres èpoques quan se sancionaven comportaments que es consideraven que anaven contra la religió, com desobeir el mandat diví de santificar les festes treballant els diumenges, o el fet de posar música comercial en setmana santa.

I aquest delicte està en el codi penal des de 1995 gràcies, una vegada més, als socialistes que van impulsar la seva redacció. En què estarien pensant quan van aprovar aquest codi penal, amb constància, a més, de grans celebracions ? A l’efecte de repressió, de què serveix denunciar el Concordato, si no es modifica el Codi Penal?

Ni tan sols l’esquerra, sembla tenir clar que el respecte i la protecció, es deu a les persones no a les seves idees. Els titulars de drets (en aquest cas protecció i respecte) són els creients. Demanar respecte a les idees, és com demanar respecte als colors: No hauríem de barrejar-los perquè això és una falta de respecte a cada color individual. La ciència i la filosofia hagueren mort fa temps si hagueren respectat les idees, si no les hagueren criticat, esmicolat, ridiculitzat.

L’obstinació de polítics, jutges i creients, a protegir i respectar les idees en comptes de les persones, implica que aquestes idees no poden ser criticades, ni rebutjades, no les post contradir, no es poden catalogar de falses o de superxeries.

Igual que els defensors d’unes idees tenen dret a expressar-les i defensar-les, els qui pensen que aquestes idees són falses, perjudicials o simples ximpleries, tenen el mateix dret a criticar-les, rebutjar-les, contradir-les o ridiculitzar-les.

I clar, quan passen els segles, i algunes idees no es poden discutir, ni analitzar, ni criticar, ni posar en evidència, el resultat és el que estem veient, la repressió i el dogmatisme avancen, mentre la llibertat i el lliurepensament retrocedeixen.

Clarament, la persistència d’aquests delictes en el Codi Penal suposa un pretext per limitar el dret de la ciutadania a expressar amb total llibertat les seves opinions. Si un grup de gent (en aquest cas els creients) necessiten unes lleis que els protegeixen de la crítica, s’hauria de fer el mateix amb els seguidors d’un equip de futbol que se senten ofesos pels seguidors de l’equip rival, o els militants d’un partit polític.

La religió, que no deixa de ser una ideologia més, ha de ser objecte de crítica com altres creences polítiques, econòmiques, socials, i per tant, no ha de rebre cap tracte de favor en la llei. A ningú en el seu sa judici, per protegir la ciència, se li ocorreria introduir en el codi penal un delicte contra els sentiments científics.

En un estat aconfessional, les actuacions públiques (polítics, jutges, funcionaris) no han de regir-se per creences irracionals d’una part de la societat, sinó per criteris basats en la raó i que siguen comuns a tota la ciutadania.

 

 

Tavernes trenca la Valldigna

G. CABANILLES                         

No li haguera pressuposat mai a l’alcalde de Tavernes, Jordi Juan, de Compromís, que haguera mancat de l’habilitat política suficient com per a liderar la Valldigna com a territori, com a ens institucional, i com a conjunt de poblacions amb infinitat de llaços i interessos comuns. Era la seua missió, i per contra, el que ha fet ha estat comportar-se com un antieuropeista britànic o un republicà nordamericà. Ha actuat amb poc de tacte, ha menyspreat a la resta de la Valldigna, i ha mostrat un egoisme extrem. Com ha d’haver estat la seua actitut per a que els seus propis companys de Compromís de Simat i Benifairó li hagen dit que prou, que fins ací hem arribat, que s’han acabat les bones formes i que si vol abandonar la Mancomunitat de la Valldigna ho haurà de fer de forma reglamentària, pagant, i amb acords de ple, sense més miraments. Bont vent i bona barca.

El que més estrany resulta és que un alcalde amb pretensions autonòmiques genere una situació com aquesta en el seu territori, que en res l’ajudarà en les seues intencions de fer carrera a la política autonòmica. Ha estat una mala jugada, una maniobra poc intel·ligent, ha mogut la peça equivocada. I més estrany resulta encara que Jordi Juan s’arrisque d’esta forma a perdre recolzaments a l’àmbit local, perquè, és clar, tots els habitants de Tavernes no comparteixen esta forma d’actuar al voltant de les relacions amb Simat i Benifairó. 

Hi ha una cosa en la que Jordi Juan està carregat de raó: la Mancomunitat de la Valldigna no és operativa. No ho ha estat mai, però la seua obligació era fer funcionar la institució, demostrar que era capaç de capgirar la situació, exercir el lideratge valldignenc, fer pinya, anar a una, i fer-se escoltar ací i allà en nom d’un àrea desvertebrada, sense inversions i sense serveis, tot just el contrari del que ha fet Jordi Juan. Va dir que abandonava la Mancomunitat, va emprar el terme «patxutxades» com a utilitat única de l’ens, després va dir que romania quan va vore que era l’única forma d’accedir a les ajudes europees EDUSI, i quan la subvenció europea es va denegar, definitivament va anunciar que deixava la institució comarcal. 

Hi ha pel mig episodis per explicar, com ara el bloqueig que va imposar Tavernes a la permuta d’uns terrenys de la Mancomunitat a Benifairó si els terrenys resultants no estaven a Tavernes.

La Valldigna s’ha trencat a nivell institucional, i ara només resta esperar que les relacions no es deterioren a l’àmbit de les persones. Rescate arran d’açò una conversa de la que vaig ser testimoni entre un farmacèutic de Tavernes i una clienta: la dona retreia a Simat i Benifairó que es queixaren perquè se’ls havia retirat l’atenció pediàtrica a l’estiu per a traslladar-la a la platja de Tavernes, i per tant, simaters i benifaironers s’havien de desplaçar al centre de salut de Tavernes si volien rebre atenció pediàtrica. La resposta del farmacèutic va ser que molt bé, que si venen a comprar a Mercadona, també poden vindre al peditra. Tot un titulat, es suposa, encara que potser només fora un dependent. En fi, eixe és el risc. Si els representants a les institucions acaben d’eixa forma, si estirem del fil ens trobarem el mateix. 

I no serà perquè Tavernes no s’haja beneficiat fins ara en les seues relacions amb la resta de municipis de la Valldigna. Ahí tenim el segon institut d’ESO a Tavernes, quan ben bé haguera pogut ubicar-se a Benifairó o Simat i estalviar a més d’un centenar d’adolescents viatges diaris en autobús o vehicles particulars. El segon institut s’hi va construir a Tavernes sense que Simat ni Benifairó posaren objecció. És el cas més flagrant, però no l’únic. Bé que va saber negociar Tavernes en solitari les indemnitzacions pel pas de l’alta tensió, per exemple, i de segur que acaba aconseguint d’algun lloc els 40 milions que demana en nom de la Valldigna per a una cosa que en diuen «laminar el riu Vaca» i que en realitat consisteix a esmenar una irregularitat urbanística amb diners de tots. 

Jordi Juan ha perdut l’oportunitat de ser el líder que pretén ser. I d’ací a no res es celebra el Dia de la Valldigna, caldrà estar atent a la hipòcrita desfilada de torxes. 

Com podem «salvar» la revolució tunisiana?

GÖRKEM DURU                    

Lluita Internacionalista

A Tunísia, set anys després de la revolució de 2011, va començar una nova revolta el gener de 2018. Les masses tunisianes, les exigències econòmiques i socials de les quals no han canviat de cap manera però que les seves condicions de vida s’han deteriorat cada vegada més des de la revolució, han tornat als carrers amb el lema «treball, pa i una vida digna» contra els plans d’austeritat que el Govern d’Unitat Nacional està tractant d’engegar en el marc de l’acord amb l’FMI sobre el pagament del deute i l’augment dels preus i els impostos.

L’any passat, en signar amb l’FMI un acord per quatre anys, el govern va acceptar el programa de pagament del deute i la limitació de la despesa pública. Després de la revolució, el deute ha augmentat un 56% en set anys a causa que els governs van acordar pagar el deute de l’enderrocada dictadura de Ben Ali. Al país on el dèficit comercial va aconseguir els 6.500 milions de dòlars, el dinar tunisià no va perdre el seu valor a causa de l’elevada inflació. Les xifres oficials de desocupació han seguit augmentant. La taxa de desocupació ha augmentat al 16%. La taxa de desocupació entre els joves titulats ha aconseguit el 30%. Els preus dels productes de consum i la gasolina van pujar un 9% el passat mes de desembre. Així doncs, es van donar les condicions per a una nova revolta espontània de treballadors tunisians pobres.

Més enllà d’aquest marc, hi ha tres factors més que han aixecat la ira del poble tunisià. La primera és la llei adoptada el passat mes de setembre per iniciativa del govern per concedir l’amnistia als funcionaris implicats en la corrupció del règim de Ben Ali. Com a resultat d’aquesta legislació, la majoria d’aquestes persones corruptes han tornat als seus treballs i alguns d’ells van ser assignats a ocupacions «tecnòcrates» al govern. El segon factor que va provocar el descontentament del poble tunisià va ser el fet que tots els governs que han arribat al poder després de la revolució han utilitzat àmpliament un dels instruments més importants d’explotació de l’antic règim, a saber, la corrupció i el nepotisme. Recentment, els comentaris del president Essebsi sobre que el poder executiu del govern hauria d’enfortir-se revisant la constitució de la revolució i restablint el sistema presidencial van ser un atac fonamental a les llibertats conquistades de la revolució de 2011.

Tots aquests factors han impulsat la mobilització espontània dels treballadors, dones i joves tunisians. La mort d’una persona com a resultat d’una violenta intervenció policial i militar ha portat a l’extensió de manifestacions en més de deu ciutats. Fins avui, més de 800 manifestants han estat detinguts per la policia. Les dues organitzacions simbòliques del moviment obrer i l’esquerra tunisiana, la UGTT i el Front Popular, han demostrat una vegada més el seu caràcter reformista. La UGTT, recentment guardonada amb el Premi Nobel pel seu paper en la «transició democràtica» postrevolucionària, simplement va demanar al govern que prengués mesures econòmiques contra la pobresa en lloc de mobilitzar la seva pròpia base durant les manifestacions. El Front Popular, que des de la revolució s’ha limitat a defensar les llibertats conquistades, que ha ajornat la transformació econòmica i social i que segueix reivindicant encara una revolució per etapes, malgrat haver cridat a les masses a sortir al carrer amb el lema «Tunísia salva la seva revolució», ha preferit, en lloc de proposar un programa de lluita per sortir de la crisi econòmica i conquistar el poder, intentar empènyer al govern cap enrere i fer que retrocedeixi.

El govern, per salvar la situació, va declarar que anava a augmentar el pressupost per a les famílies de baixos ingressos en 70 milions de dòlars i proporcionar atenció mèdica gratuïta als ciutadans afectats per la crisi econòmica, pretén calmar a les masses i reprimir les manifestacions. Però aquestes mesures disten molt de ser suficients per satisfer les demandes dels treballadors tunisians que fa set anys que lluiten per «treball, pa i una vida digna».

Llibertats democràtiques sense pa, com fer-ho?

En primer lloc, cal assenyalar que la insurrecció revolucionària de 2011 va començar amb el mateix lema que ara: «treball, pa i una vida digna». Després de la brutal intervenció de les forces policials del dictador, la insurrecció va prendre un caràcter antigovernamental.  S’intenta ara detenir la lluita en l’etapa de conquestes democràtiques, encara que des de l’inici sempre ha estat una lluita contra el capitalisme i la política neoliberal. La causa principal d’aquesta situació és el fet que l’esquerra tunisiana i les organitzacions sindicals no han proposat un programa que vinculi les reivindicacions democràtiques i socials per sortir del sistema.

En aquest context, els set governs que han estat en el poder des de la revolució, mentre col·laboraven amb l’imperialisme, han posat l’accent en la «transició democràtica» però segueixen governant per a les multinacionals i els acords amb l’FMI.  I segueixen usant la repressió contra el poble.  Continuen amb les privatitzacions i altres formes d’atacs socials i han preparat la destrucció de les condicions de vida. I quan han pensat que eren prou poderosos, també intenten atacar les llibertats democràtiques. És en aquest context on han d’abordar-se la corrupció, la tornada dels antics funcionaris del règim dictatorial i el debat sobre el sistema presidencial.

Però les condicions de vida del poble tunisià s’han deteriorat tant que la vida s’han fet insuportables. En un país en el qual la gent està completament aclaparada per la desocupació, la pobresa i la fam,  la “democràcia” no pot ser construïda pels responsables de l’antic règim. Els que volen «salvar» la revolució tunisiana han d’enfrontar-se a aquesta realitat. La revolució tunisiana solament podrà salvar-se si es recolza en els seus veritables protagonistes: els treballadors, les dones i els joves.  Els canvis de fons vindran amb la instal·lació d’un altre govern, un govern dels treballadors, la joventut i els sectors populars que trenqui amb l’FMI, amb les multinacionals i les privatitzacions i governi pels de baix. La tasca més urgent és proposar un programa de lluita que vinculi les reivindicacions democràtiques i socials, que apunti a la construcció d’una economia planificada  al servei del poble i que, per a això, proposi l’establiment de comitès locals coordinats per organitzar la lluita en tot el país. Per això cal exigir:

La cancel·lació immediata de tots els acords amb l’FMI!

La suspensió urgent del pagament del deute! Utilitzar les fonts de finançament per crear ocupacions, millorar l’educació i la salut!

La nacionalització sense compensació de tots els establiments públics ja privatitzats!

L’explotació de les terres agrícoles no urbanitzades de l’estat pels treballadors de la regió!

Tornar a obrir sota control obrer les fàbriques i instal·lacions de producció tancades!

L’establiment de comitès populars i independents per lluitar contra la corrupció!

Portar les persones involucrades en corrupció davant els tribunals sota la supervisió d’aquests comitès!

Llibertat per a tots els presos polítics!

EUPV va abocada a la confrontació interna

DIARI SERPIS                        

EUPV va jugar un paper determinant en la persecució de la corrupció en la vuitena legislatura de les Corts (2011-15), i també a la Diputació de València, on va posar al descobert els tripijocs de l’expresident Rus, i no obstant, va quedar sense representació parlamentària a les eleccions autonòmiques de 2015. D’aleshores ençà, la situació interna no ha fet més que empitjorar, fins l’extrem que s’ha hagut de convocar una assemblea extraordinària per a febrer per a ratificar o fer for l’actual coordinador, David Rodríguez.

Escoltant uns i altres no es sap ben bé qui era qui desitjava l’assemblea extraordinària, si els partidaris de Rodríguez o els seus detractors. El sector afí al coordinador, que s’anomena «L’esquerra a l’ofensiva», afirmen que la convocatòria arriba arran de centenars de signatures de militants donant suport a Rodríguez, i presenten l’assemblea de febrer com una oportunitat de depurar el Consell Polític Nacional, on creuen que no estan ben representades les actuals correlacions de forces. Els detractors preferien una dimissió de Rodríguez i la reposició del càrrec al Consell Polític, órgan que fa pocs mesos va retirar la confiança al coordinador.

«Ara serà la militància la que amb els seus vots decidisca el futur de l’organització», afirmen des de l’entorn de David Rodríguez. En aquest sentit, afirmen l’aposta ha sigut ferma perquè és el conjunt de de la militància la que vote de manera presencial a la nova direcció. 
En la petició d’Assemblea Extraordinària, hi ha en joc la «necessitat» d’harmonitzar els estatuts d’EUPV amb els de IU (en relació a la presència dels partits polítics integrants en l’òrgan de coordinació, la recuperació dels protocols amb els partits, la representativitat de les comarques, etc), encara que aquesta última proposta no ha sigut aprovada pel CPN en la seua actual composició.
Ara començarà un procés democràtic de consulta amb les bases per a l’elaboració d’una candidatura «el més àmplia i representativa d’EUPV».
Tal com ha destacat el propi coordinador general d’EUPV, David Rodríguez, «aquesta assemblea ha de significar el primer pas per a posar a l’organització a treballar plenament en els seus objectius, per a mobilitzar a la societat cap a la transformació real, per a combatre la situació d’emergència social que es viu en el País Valencià, i per a aplicar mesures que realment s’enfoquen a la defensa de la classe treballadora, amb una aposta clara per un programa d’esquerres. Allo important no són les individualitats sinó el millor equip de direccio, i que tot està obert”. 
EUPV era l’esperança per als electors de l’esquerra que ja no es senten representats pel PSOE, i que han quedat un tant decebuts amb Podemos en el paper de combatre la situació d’emergència social a través de mesures realment transformadores i en defensa de la classe treballadora.

Però la condició d’extraparlamentari d’EUPV no ha sentat bé a les seues perspectives, per més que Rosa Pérez Garijo s’esforce des de la Diputació amb els tocs de distinció d’esquerra genuina davant un PSOE i un Copromís més ocupats en copar llocs de gerent en empreses públiques i semipúbliques. I si les perspectives d’EUPV ja no eren bones, no cal que parlem si l’assemblea de febrer l’han de resoldre a ganivetades. 

 

La professió periodística: Un poc, només un poc millor

VICTORIA PREGO   

Presidenta de l’Associació de la Premsa de Madrid

El nou Informe Anual de la Professió Periodística ens torna a oferir un retrat ajustadíssim de la situació en què es troba el nostre ofici tenint en compte dades recaptades al llarg d’enguany, 2017. La bona notícia és que el nombre d’aturats, almenys dels periodistes que s’inscriuen en el Servei Públic d’Ocupació a la recerca de treball, segueix disminuint des de 2012 i 2013, quan es van aconseguir els becs més alts des que es registren aquestes dades. Clar que, tenint en compte de l’elevadíssim nombre de facultats de Ciències de la Informació que existeixen avui a Espanya, no és d’estranyar que no només els periodistes veterans vagen a l’atur víctimes de la crisi econòmica i de la crisi de model de comunicació, sinó que els joves tinguen extraordinàries dificultats per a trobar treball. Prou dir que el nombre de matriculats en tota Espanya en el grau de Periodisme en la Universitat espanyola va aconseguir l’any passat la xifra de 22.000, la qual cosa, com diu el propi Informe, evidencia el grau de desajustament que la Universitat té amb el mercat, on les empreses redueixen cada vegada més les seues plantilles i els mitjans digitals es posen en peus amb equips molt reduïts. De tota manera, i comm a consol, afegim que l’increment d’alumnes matriculats ha disminuït i enguany ha sigut de menys del 3 % enfront d’un quasi 9 % de l’any passat. Però el curs 2016-2017 van eixir de les facultats ni més ni menys que 3 000 titulats en Periodisme i, per molt optimistes que vulguem ser, és innegable que el món de la comunicació, sumades totes les variables, no pot absorbir eixa xifra de llicenciats any rere any. 
D’altra banda, l’escena segueix sent bàsicament la mateixa encara que amb alguns matisos canviants que acabaran per modificar amb el temps d’una manera substancial el retrat de la professió. Em referisc al creixent nombre de periodistes que treballen en règim d’autònoms i que previsiblement seguirà augmentant amb el pas dels anys en la mesura en què es multiplique el nombre de mitjans digitals xicotets o mitjans i vaja decreixent el pes numèric dels grans mitjans tradicionals en paper o en versió digital. I aquesta nova realitat, que és encoratjadora perquè obri extraordinàriament les perspectives laborals dels periodistes –encara que no només en aquest aspecte concret–, té una traducció negativa o, almenys, inquietant, i és la del desemparament radical en el qual se sumeix un periodista autònom pel que fa a la seua capacitat de defensa davant una denúncia o una querella motivada per una informació que haja publicat.
En un altre temps ja passat, quan la immensa majoria dels periodistes estaven contractats per l’empresa de comunicació i pertanyien a la plantilla, els professionals estaven coberts pels serveis jurídics del seu periòdic, de la seua emissora de ràdio o de la seua cadena de televisió, que s’encarregava de pagar als lletrats de la seua defensa i que, en el cas d’una condemna, assumia els costos econòmics al fet que el mitjà haguera sigut condemnat. En el cas dels autònoms, eixa protecció, eixe sòl de seguretat, ha desaparegut i a la incertesa de la seua precària condició laboral ha de sumar la rigorosa solitud a la qual s’enfronta  a l’hora d’haver d’assumir la seua responsabilitat civil davant una condemna judicial. Aquesta és una de les novetats que s’està obrint pas amb cada vegada major força en la realitat de la professió periodística i que, com dic, acabaran per modificar substancialment la realitat de l’exercici del periodisme. Aquest Informe de la Professió Periodística a Espanya s’ocupa amb  detall dels autònoms i les seues circumstàncies. I fa també focus d’una manera detallada en un altre aspecte molt rellevant que està canviant –molt més per la base que per la cúspide– el perfil de la professió. Em referisc a la presència de les dones en l’ofici. Per a començar, les dades diuen que són aclaparant majoria, més de dos terços, les dones que es llicencien en Periodisme enfront de només un terç dels homes i que està més o menys igualada la presència de tots dos sexes entre els qui exerceixen la professió. En realitat, hi ha un lleu predomini dels homes però res que resulte molt significatiu. Però, i en açò no han canviat absolutament gens les coses en els últims anys, la total i indiscutible primacia dels homes en els llocs directius es manté inalterada amb el pas del temps.

Les dades publicades en les taules d’aquest Informe ho demostren de manera taxativa. Ací cal detenir-se per a denunciar aquesta realitat que amaga un tracte discriminatori de fet i que reprodueix el fenomen universal segons el qual la presència femenina en l’àmbit laboral està assentada, però el seu accés als alts llocs de responsabilitat segueix sent excepcional. En el periodisme no es produeix, afortunadament, la major de les discriminacions tantes vegades denunciada i mai resolta segons la qual les dones cobren menys que els homes en igualtat de llocs de treball. Hi ha, açò sí, menys dones que homes amb contractes indefinits, i més dones que homes amb contractes per obra. Queda, doncs, de manifest que també en l’exercici del periodisme la batalla per la igualtat real entre homes i dones està lluny d’haver acabat. 
Un altre dels aspectes canviants en el món del periodisme és el nombre creixent de professionals que es dediquen a la comunicació dins d’empreses o d’institucions públiques o privades o directament en agències especialitzades en comunicació. Cada vegada són més les mitjanes i xicotetes empreses que contracten a periodistes perquè s’encarreguen de la seua comunicació cap a l’exterior. Aquest fenomen, que s’ha obert pas amb una força inusitada en el món del periodisme i que obri unes perspectives laborals amplíssimes als llicenciats, va ser durant molts anys una pràctica pròpia de les grans empreses, però és ja quasi un fenomen universal. I en aquest àmbit s’inverteixen les tornes: no només són majoria des de fa anys les dones que es dediquen a aquesta activitat, sinó que també ho són les que ocupen llocs de responsabilitat.
No cal dir que el periodisme espanyol, de la mateixa manera que el periodisme de tot Occident, segueix enfrontant-se a amenaces molt serioses, com són la crisi de la seua pròpia credibilitat, l’auge premeditat de la invasió de les notícies falses amb la finalitat de confondre a la població de les societats lliures i democràtiques i el descrèdit de la professió d’informar en el que militen els populismes de diferent signe que ocupen avui un espai important en la vida política dels països del nostre entorn i també en el nostre. Enmig d’aquesta crisi, els periodistes que creuen en la seua professió i que saben que sense informació lliure no hi ha democràcia tindran, tindrem, que seguir batallant per a sobreviure i per a impedir que el lliure exercici de la llibertat d’informació no quede ofegat perquè en eixa aposta es juguen també les llibertats públiques que garanteix tot Estat de dret digne de tal nom.

El viatge de Ximo Puig al Canadà acaba en ridícul polític

G. CABANILLES          

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha tingut l’oportunitat d’acabar el viatge institucional que ha realitzat al Canadà acompanyat d’empresaris i periodistes (els afectes només), amb alguna conclusió que es limitara a la intenció de millorar les relacions comercials dels valencians amb el país nord-americà, o un balanç i una valoració dels objectius aconseguits. Però no, Puig finalitza la missió político-comercial amb un gran ridícul polític que evidencia de nou la manca de fons del personatge.
Puig ha declarat al final del periple que «Canadà constitueix un bon exemple per a Espanya, perquè té una realitat amb diferents sensibilitats nacionals i lingüístiques, i amb el diàleg ha sabut reconduir la crisi independentista de Quebec». Amb el diàleg i alguna cosa més, perquè el que no ha dit Ximo Puig (anem a suposar que per una distracció) és que al Canadà s’han celebrat dos referendums d’independència del Quèbec, un en 1980 i l’altre en 1995, i en eixa segona ocasió la diferència entre un i altre bàndol va ser mínima (50,58% en contra de la independència, 49,42% a favor).
Estarem d’acord amb Puig, doncs, en què Canadà «constitueix un bon exemple per a Espanya» en esta matèria, i si seguirem el consell de l’exalcalde de Morella, caldria deduir que la millor solució per a la crisi entre Castella i Catalunya (o entre Castella i tot allò que no és Castella) haguera estat la convocatòria legal d’un referendum a la canadenca. Algun periodista malintencionat podria forçar el titular de que Puig demana un referendum legal i pactat per a Catalunya, però coneixent el manual d’estil del president més val deixar-ho en una clavada de pota que tira per terra la discreció amb la que haguera pogut tornar del Canadà.

La pròxima missió comercial la pot fer Ximo Puig a Escòcia, i després de reunir-se amb els fabricants de whisky delectar-nos amb una de les seues reflexions sobre la situació lingüística del gaèlic i les sensibilitat nacionals als Highlands, però no sense documentar-se abans de la forma amb la que anglesos i escocesos han resolt les seues diferències al llarg de la història. 

Altra dona confessa que l’han violada

AMPARO ARIÑO                   
Doctora en Filosofía y Vicepresidenta de AVALL (Associació Valenciana d’Ateus i Lliurepensadors)

“Va confessar que l’havien violada…”. Tal actriu, periodista, secretària… vaja, tal dona, confessa haver patit abusos, assetjament, haver sigut violada en el passat o recentment, per tal director de cinema, productor, etc., vaja, per algú, un home, amb més poder que ella. Resulta habitual en aquests dies llegir i escoltar el relat que inclou l’expressió “confessa haver sigut violada” en els mitjans de comunicació, incloses les xarxes socials. Amb més freqüència encara des que estan eixint a la llum els casos d’assetjament i violència sexual perpetrats per polítics, directors de cinema, personatges famosos, homes en situació de poder en definitiva.
No obstant açò, a ningú se li ocorreria confessar que ha patit un robatori, l’atropellament d’un vehicle, una agressió… Es confessa, és a dir, es reconeix a contracor, allò que avergonyeix. Per açò la víctima d’un delicte no confessa, la víctima denuncia, acusa a l’agressor, al delinqüent, al culpable. Fins i tot quan es pateix una estafa, un engany, quan algú s’ha aprofitat de la nostra bona fe, es parla d’ “haver sigut víctima de”, es denuncia el cas, no es confessa haver-lo patit.
Però des dels valors que la societat patriarcal imperant tracta d’imposar, es vol convèncer a les dones en particular i tots els ciutadans en general que, en el cas dels delictes comesos per homes contra les dones, la vergonya, el deshonor, la culpa, és de la dona, de la víctima i no de l’home agressor. I l’imperi d’aquests valors patriarcals és tan omnímode que transcendeix fins al llenguatge periodístic, moltes vegades sense intenció conscient per part del periodista. El periodista només pretén, segurament, ser i mostrar-se comprensiu amb la vergonya que suposadament ha de sentir la dona violada. Vergonya la víctima? Vergonya de què? Vergonya, oprobi, escarn i condemna social és el que ha de caure sobre l’agressor. El rebuig dels altres homes, l’aïllament social.
Mentre que solidaritat i respecte és el que ha de mostrar una societat justa cap a les víctimes d’eixa barbàrie. O és que per ventura el col·lectiu masculí s’identifica amb els violadors, els agressors i per açò és el seu còmplice des del silenci? Si no és així, ja estan tardant els homes a demostrar-ho, des dels jutjats, des de les comissaries, les universitats, els hospitals, fins i tot des dels més quotidians llocs de trobada, el centre de treball, el bar del cafè del matí o la tertúlia esportiva.
És difícil fer-ho, veritat, benvolguts homes? Els energúmens masclistes són perillosos. I quan posseeixen algun poder social o econòmic encara més. Però, o els declareu la guerra obertament o sou els seus còmplices. A vosaltres us correspon decidir.

Ciutadans, el comodí de Ximo Puig

G. CABANILLES           

No és la primera vegada que el grup parlamentari de Ciutadans a les Corts s’ofereix al president de la Generalitat, Ximo Puig, per a traure’l de dificultats. Ja ho va fer quan PSPV, Compromís i Podem negociaven el pacte de govern, i ho ha tornat a fer ara quan Podem està posant condicions per a l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat de 2018. 

No es descarta que al final PSPV i Compromís acaben aprovant els pressupostos amb el suport de Ciutadans. Els terminis s’esgoten i ja han aprovat la llei d’acompanyament amb els no adscrits, ex del partit taronja. 

Tot aquest escenari ratifica el paperot de Podem a les Corts Valencianes una vegada entrem al tram final de la legislatura i en any electoral. Semblava que el suport extern i incondicional de Podem al Pacte del Botànic havia quedat enrere amb l’arribada d’Antonio Estañ a la secretaria general de Podem en substitució d’Antonio Montiel. Estañ, però, ha comprovat a la primera ocasió que la fidelitat no és recíproca. La taxa turística, que hi figura entre les exigències de Podem, era inicialment innegociable. Ara, però, el discurs es suavitza i Estañ deixa caure que tampoc la negativa a contemplar eixa proposta farà trontollar el pacte. 

I encara resulta més incomprensible que Ciutadans faça de crossa cada vegada que Ximo Puig té un problema. Els motius del grup parlamentari que dirigeix Mari Carmen Sánchez semblen viscerals, no hi ha exigències en forma de partides pressupostàries, i l’únic objectiu sembla el de combatre la capacitat d’influència de qui ells consideren extremistes, separatistes, antisistema, bolxevics, chavistes…, encara que amb eixe objectiu hagen de tapar-se el nas per aprovar-li els pressupostos a Ximo Puig. Però després d’haver estat utilitzats pel PSPV en les negociacions per a la formació del Consell per tal de rebaixar els fums de Mónica Oltra, no s’entèn que es presten de nou a ser utilitzats. I el PP d’espectador. 

Declaració institucional del ple de Gandia sobre el model de finançament

Declaració institucional aprovada pel ple de Gandia

amb el suport de PSPV, Més Gandia i Ciutadans

L’actual sistema de finançament autonòmic és del 2009. Eixe model va suposar un avanç respecte del sistema anterior (el del 2002), perquè totes les comunitats autònomes van rebre més recursos. La Comunitat Valenciana va ser la segona que més va millorar, però el desfasament acumulat era tan gran que la millora va ser insuficient.

Hui, pràcticament totes les comunitats estan curtes de recursos, especialment la nostra, que en els últims anys s’ha situat com la que menys recursos per habitant ha rebut

Davant de l’escassetat de diners, la Generalitat concentra la despesa en sanitat, educació i polítiques socials, encara que no arriba a aconseguir la mitjana de les autonomies de règim comú. La resta de competències (política industrial, polítiques actives d’ocupació, infraestructures d’àmbit autonòmic, etc.) patixen la falta de recursos

La Comunitat Valenciana no gasta més que la mitjana. De fet, la despesa per càpita en sanitat i educació ha sigut inferior a la mitjana durant els últims anys, i ha estat molt per davall de la mitjana en altres apartats.

A més, el balafiament i la ineficiència dels governs del Partit Popular en la Generalitat van provocar que eixa despesa, inferior a la mitjana, es traduïra en uns nivells d’inversions i serveis públics pitjors que els que s’haurien pogut aconseguir si la despesa s’haguera gestionat bé.

És a dir, la mala gestió dels governs del PP va ser responsable, fonamentalment, de què els valencians i les valencianes tinguérem pitjors nivells de prestacions públiques que els que hauríem pogut gaudir si els mateixos diners que es van gastar s’hagueren administrat millor i s’hagueren destinat a atendre les verdaderes necessitats del poble valencià.

Per tant, la principal raó del dèficit pressupostari i el deute públic de la Generalitat no és l’excés de despesa, sinó la falta d’ingressos del Sistema de Finançament Autonòmic.

Durant els últims anys, i en compte de reformar el Sistema de Finançament Autonòmic perquè els governs autonòmics reberen més diners per a sufragar les seues competències, el govern d’Espanya ha desplegat un programa de préstecs (a través del Fons de Liquiditat Autonòmica –FLA– i figures semblants) que, a diferència de les transferències del sistema de finançament no és una participació reglada de les autonomies en el conjunt dels ingressos públics, sinó una cessió de diners d’una Administració a altres que comporta obligació de reembossament i pagament d’interessos.

D’altra banda, la falta de diners no és excusa per a eludir la reforma del Sistema de Finançament Autonòmic: El govern d’Espanya ha tingut recursos per al que ha volgut (rescatar bancs i autopistes de peatge, rebaixar impostos a rendes altes i grans empreses, eximir del pagament d’impostos als que havien defraudat durant anys –mitjançant una amnistia fiscal inconstitucional–).

Per tot això, El Govern d’Espanya ha d’assumir les seues responsabilitats, iniciant immediatament la reforma del sistema de finançament autonòmic i buscant mecanismes de compensació per a ajudar a les autonomies que, com la nostra, han rebut menys recursos en el passat i acumulen més deutes.

La qualitat del nostre sistema educatiu i de la nostra assistència sanitària, la cobertura del nostre sistema d’atenció a la dependència i dels nostres serveis socials, les nostres polítiques actives d’ocupació, la nostra política industrial, el desenvolupament de les infraestructures autonòmiques, el suport al nostre sector agrari, la promoció de la nostra cultura…, depenen que tinguem tants recursos com tenen altres Administracions autonòmiques per a impulsar eixes polítiques.

En esta línia d’actuació el passat 7 de setembre del 2017, el president de la Generalitat, Ximo Puig, va plantejar al president del Govern un decàleg de propostes per a dur a terme una reforma del sistema de finançament que garantisca la suficiència financera de les comunitats autònomes i els permeta exercir la seua missió fonamental, que és el manteniment i desenvolupament de l’Estat del benestar. 

El decàleg advoca per un gran acord polític en què s’incloguen tots els partits amb representació parlamentària i tots els territoris per a aconseguir que hi haja singularitat entre territoris i igualtat entre ciutadans, que és el gran objectiu.

El nou acord d’Estat sobre finançament ha de contemplar quatre pilars fonamentals. En primer lloc, basar-se en la suficiència de recursos perquè les comunitats autònomes desenvolupen de manera adequada les seues funcions, ja que, són les que assumeixen la despesa en educació, sanitat i serveis socials i les que, en gran part, han patit més esta crisi fiscal.

En segon lloc, l’assignació de recursos a les comunitats autònomes ha de fer-se des de l’equitat interterritorial, atenent a criteris de necessitat transparents, basat en la població i les seues característiques.

El tercer element de l’acord passa per reforçar l’autonomia fiscal de les comunitats autònomes, de manera que els seus compromisos de despesa vagen acompanyats per la responsabilitat de demandar recursos als seus contribuents sense que es produïsca dumping fiscal.

Finalment, un Quart pilar ha de contemplar com recuperar l’equilibri pressupostari i la normalitat financera, posant fi als mecanismes extraordinaris de finançament, com és el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), que està sent un instrument que només aporta major endeutament sense donar solució definitiva. 

Així mateix hi ha una part de l’infrafinançament, vinculada al deute, que ha de ser assumida pel conjunt de l’Estat. De no mutualitzar-se eixe endeutament, es prolongarà cap al futur la discriminació patida en el passat.

Acordar un nou model de finançament abans que concloga 2017 és absolutament necessari per a garantir la viabilitat de les institucions d’autogovern valencià i per a accedir a un nivell de serveis públics equiparable al de la resta dels espanyols.

Reclamem que El Govern d’Espanya assumisca la seua responsabilitat que impulse la reforma del sistema de finançament autonòmic, que és responsabilitat seua perquè el Govern té la majoria de vots en el Consell de Política Fiscal i Financera. Sembla que hi ha interés a allargar els mecanismes de finançament tipus el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) perquè permeten que El Govern condicione a les comunitats autònomes i que El Govern d’Espanya discrecionalment sobre quants diners presta a cada comunitat i en quines condicions ho fa.

La Comunitat Valenciana ingressa 1.300 milions d’euros menys a l’any respecte a la mitjana del conjunt d’Espanya. Si el model continua en 2018, eixe dèficit creixerà a 1.600 milions, és a dir, cada minut que passe la Comunitat perdrà 3.000 euros.

L’exigència d’un finançament just no és un tema de partits polítics sinó un problema que afecta el conjunt de la societat valenciana, es tracta d’una reivindicació històrica, en la que no volem ser més que ningú però tampoc menys.

Per si no fóra poca la marginació que pateix la Comunitat Valenciana a causa de l’infrafinançament, a ella s’uneix l’històric dèficit en inversions que ha patit la nostra Comunitat. Des de l’any 2012, els valencians i valencianes hem rebut 2.300 milions d’euros menys respecte a la mitjana en els Pressupostos Generals de l’Estat. Les inversions en territori valencià s’han enfonsat. Les inversions consignades en els PGE per al 2017 són les més baixes en molts anys, molt inferiors a les dels últims anys de govern socialista, i fins i tot a les que es preveien en altres pressupostos del Partit Popular.

I esta falta d’inversions repercuteix en la productivitat, la generació d’ocupació i les possibilitats de creixement econòmic i desenvolupament social de la nostra Comunitat i de Gandia

Amb un adequat finançament i una justa assignació d’inversions territorialitzades, en el nostre municipi es podrien construir els col·legis i els centres de salut que encara estan pendents, i millorar les connexions amb les comarques de l’interior.