DECLARACIÓ INSTITUCIONAL DE L’AVL SOBRE LA LLEI DE SENYES D’IDENTITAT

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA    

‘L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va demanar al Govern valencià el 18 de novembre del 2014 el text de l’avantprojecte de Llei de Reconeixement, Protecció i Promoció de les Senyes d’Identitat del Poble Valencià, tramitat per la Conselleria de Governació, a fi de poder pronunciar-se respecte a esta iniciativa legislativa. Lamentablement, a diferència d’altres projectes normatius del Govern valencià –com és el cas, per exemple, dels relatius a l’ensenyança del valencià–, la nostra petició fou desatesa. Esta actitud ha impedit que el Govern valencià puga conéixer les consideracions de l’AVL sobre l’avantprojecte de Llei de Senyes abans de l’inici de la tramitació parlamentària.

Davant la inquietud que ha suscitat en alguns sectors de l’opinió pública la Llei de Senyes, especialment en allò que afecta la llengua valenciana, cal recordar que tant la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana, com l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, consagren l’AVL com l’única institució normativa de l’idioma valencià. Així mateix, les citades lleis establixen que la normativa lingüística de l’AVL és d’aplicació obligatòria a totes les institucions públiques i entitats privades que compten amb finançament públic, el sistema educatiu i els mitjans de comunicació. Per tant, d’acord amb el principi de jerarquia normativa, cal entendre que qualsevol aplicació o interpretació de la Llei de Senyes que no respecte les resolucions de l’AVL en matèria de llengua vulneraria el bloc de constitucionalitat en el qual s’inserix la nostra norma institucional bàsica, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la llei de majoria qualificada que regula la nostra institució estatutària.

ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE EL CONGRÉS FALLER

JOAQUIM BARBER         

Davant els comentaris confusos, altres simplement falsos, dels darrers dies, he d’aclarir el següent:

El passat 13 de febrer van rebre la inesperada i traumàtica notícia de la mort de Pep Lloret. Sense dubte una figura capçal de diferents moviments, com el faller. Pep no deixava indiferent a ningú; no sempre s’estava d’acord amb ell, però ningú li podrà negar la passió i la dedicació que posava en tot allò que mamprenia.
Si Pep no haguera faltat, el congrés faller que celebrarem aquest cap de setmana s’haguera dut a terme abans del 19 d’abril, tal i com marca la nostra normativa, ja que aquest és el darrer any de la legislatura que Pep va encapçalar. El fet luctuós de la seua pèrdua ha avançat aquesta data… 20 dies.
El congrés faller està en marxa des del més desembre. Sí, des de desembre. El dia 16 del mateix va tindre lloc al Museu una reunió amb les secretaries de les falles per abordar per primera vegada l’aportació del cens faller electoral. Aquest cens havia d’estar -segons normativa- presentat abans del 28 de febrer. En aquesta reunió es van posar les bases en comú per facilitar la tasca dels secretaris i secretàries donant un temps per a correcció d’errades al cens fins al 23 de març. Pràcticament dos mesos per elaborar el cens i un més per a correccions: temps en que la gran part de comissions han efectuat aquesta tasca d’una manera més que eficient.
Els estatuts i el reglament són el marc de convivència que ens hem donat entre tots per a dur a bon terme la festa de les falles. Quan se sent pel carrer aquella màxima dels fallers antics “l’assemblea és sobirana” – i tant que ho és, per cert -, fa referència a que és el màxim organisme faller, el que té l’última paraula, el que pot canviar les coses… això sí, seguint els mecanismes que ella mateixa ha previst a tal efecte.
La celebració del congrés per la dimissió o cessament, o per “qualsevol motiu” (que ho diu així el reglament) del president, precipita un congrés que s’ha de convocar en quinze dies naturals i celebrar-se en trenta. El passat 25 de febrer, en assemblea extraordinària convocada dins d’eixos quinze dies (i amb déu dies d’antelació, com dicta la norma), es va exposar a les falles la dificultat de realitzar el congrés dins de la setmana fallera, ja que el termini comença a contar des del fet causal, és a dir, el 13 de febrer. Després d’una assemblea intensa, i amb diversitat d’opinions – com no pot ser d’altra manera- , els socis de la federació, les falles, van optar per celebrar el congrés el cap de setmana del 28 i 29 de març per ser les dates efectives més properes al que dicta la norma, desvirtuant així el menys possible l’esperit de la mateixa. Aquest acord es va prendre per 23 vots a favor, 0 en contra i cap abstenció. En eixa sessió es va habilitar un termini de quinze dies per la presentació de temes per al seu estudi i ponències, i per a la inscripció dels congressistes.
Estatuts i reglament detallen al mil•límetre on, com i quan es desenvolupa el congrés: nombre de sessions, persones que han de formar les meses, terminis, requisits, perfil del votant, censos, etc. Tot està regulat.
La missió de l’executiva en funcions no és altra que fer complir el nostre marc legal, no interpretar-lo ni esquivar-lo per interessos particulars.
Els comentaris dels darrers dies als mitjans de comunicació en el sentit de que no hi ha res ni regulat ni preparat, desitge siguen fruit del desconeixement i no d’una mala praxis. Espere que estiguen fonamentats en la falta d’informació i no en la mala fe.
L’última paraula la tindran els fallers i falleres que exercisquen el seu dret a vot el diumenge que ve. Un dret que tenen des del moment en què es convoquen les eleccions. Un dret que pareix poc interessar a certa gent, però que està per damunt d’altres consideracions: així és la democràcia. Un joc on no caben els interessos particulars sinó els de de la majoria. Privar del dret de votar als electors una vegada convocades les eleccions, seria un fet inaudit.
Falleres i fallers censats correctament a 28 de febrer, majors d’edat i acreditat correctament (açò és una cosa que se sap de de desembre, per molt que s’esforcen en repetir el contrari) decidiran qui coordina les falles de Gandia els propers quatre anys. Disposaran de cinc hores, de 16:00 a 21:00 al Museu Faller.
Que guanye el millor. Que guanye la democràcia.

L’EUFÒRIA DELS IMMOBILISTES

DIARI SERPIS        

Els immobilistes respiren alleujats després dels resultats electorals a Andalusia. Wall Street, els banquers Francisco González i Ana Patricia Botín, i fins i tot Mariano Rajoy, qui malgrat la desfeta del PP s’ha declarat satisfet perquè entre PSOE i PP sumen el 70% de la representació al parlament andalús, com si tant li fera que el seu partit haja perdut un terç dels diputats mentre l’establishment es mantinga. 

 

Ara bé, quan arriba l’hora de fer extrapolacions tothom va amb molta cura, sobre tot a València. El recolzament majoritari al PSOE a Andalusia és un tret inherent als andalusos. Qui pense que els resultats d’este diumenge tenen traslació a València estarà fent una interpretació interessada. Si els socialistes valencians passen del 20% ja podran estar satisfets, i l’efecte Podem no ha fet més que començar. 

A Sevilla ja han avisat de que no recolzaran la investiduta de Susana Díaz com a presidenta: «Podem representa el canvi i no anem a recolzar que tot seguisca igual», han dit. Està per vore encara si els 15 parlamentaris de Podemos s’abstindran o votaran en contra. Això ho decidiran en assemblees oberte. Compte, Ximo Puig. 

EL REIAL MONESTIR DE SANTA MARIA DE VALLDIGNA EN BLANC I NEGRE

PACO GRAU     

Discurs pronunciat a la inauguració

En el dia de la Valldigna, com tots sabem, commemorem el naixement del que en temps passats va ser un dels màxims exponents de l’orde del Cister a la Corona d’Aragó, el Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna. Ens complau poder aportar per a la celebració d’esta efemèride, esta col•lecció de fotografies en blanc i negre, en la qual podem vore com era este cenobi cistercenc a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta.

VALLDIGNA 2015, RES A CELEBRAR

MARC CABANILLES       

Un nou 15 de març i els governants locals a la seua, a allò de sempre. Tot autocomplaença, cap autocrítica, baralles partidistes a les institucions, presentacions de llibres sense importar-los els ridículs índex de lectura, actes religiosos a recintes civils sense importar-los el caràcter laic de la representació política com una de les bases de la vertadera democràcia, etc. 
Jo no tinc res a celebrar.

LA LLISTA DEL XA-XA-XA

G. CABANILLES     

El quintacolumnista lermista del diari Levante-BOL (Butlletí Oficial del Lermisme), Jesús Civera, s’ha regirat al seu silló d’Ofimax per les crítiques del diputat del PSPV Francisco Toledo a la direcció del seu grup arran del «xou» de la paga extra de 2012. A la mínima, el PSPV «se deshilacha», diu el guardià de les essències lermistes, qui no obstant calla quan és el seu Ximo Puig qui li toca els famosos atributs a Pedro Sánchez. Es lamenta Civera de que, amb «quatre anys» que porta Toledo a la bancada socialista, ja podia haver aprés el funcionament intern. Si és que hi ha maldestres. El que toca és aprendre el primer dia, i utitilitzar els coneixements per perpetuar-se. ¨Vet per on, ara per no aprendre les coses internes, Toledo pot quedar exclòs de les candidatures. Encara sort que té plaça de catedràtic a la universitat. 

 

Més que fer-se’n creus per la reacció de Toledo al xou de la paga extra, i més que el propi fet d’haver rebut una paga extra que ara s’ha de retornar, ningú ha parat atenció a la llista del xa-xa-xa a la qual fa referència Toledo.

FINS QUAN EL «DIA DE LA DONA»

MARC CABANILLES      

Abans de començar, una petita introducció de perquè se celebra el 8 de març, el dia de la dona treballadora.
En 1911 a Nova York, s’hi va produir l’incendi d’una fàbrica tèxtil, on més de 140 dones, joves treballadores, van morir. Des d’eixe moment, es va començar a parlar sobre els aspectes legals dels drets de la dona. I es va proclamar el Dia Internacional de la Dona Treballadora.
Per un succés semblant, ocorregut anys abans en una fàbrica de maquinària agrícola a Chicago en 1886, es va instaurar el Dia del Treball, que per cert, no va ser anomenat dia internacional de l’home treballador.
Dit açò, ja sabem que el 8 de març no van a faltar les felicitacions, de fet no dubte que tampoc falte l’home detallista que li regale roses a la seua esposa. Però, en veritat, no és del que es tracta aquest dia. Posats a fer alguna cosa en el que diuen «el dia internacional de la dona», el més adequat seria reflexionar, en comptes de commemorar no se sap molt bé què, ni felicitar no se sap perquè.

COMPANYS DE VIATGE

LAURA MORANT      

 

Companys de viatge, en això ens hem convertit, i no és poca cosa. Lluitar contra el sistema no és una tasca fàcil, i moltes vegades et trobes sol enmig d’una multitud política acomodada en el poder dirigint ciutats i pobles des de despatxos al marge del sentir de la gent.

Són nous temps, evidentment, i ho són perquè hi ha una nova generació de persones cansades i fartes de vore com s’han gestionat els diners públics. Patim una situació de crisi que no s’atura, amb destrucció de llocs de treball per tots els llocs, i pujada indignant d’impostos i taxes dels serveis públics, retallades a l’educació i a la sanitat, etc. A Gandia ho hem comprovat, amb privatitzacions de serveis públics encarint els mateixos serveis, compres estranyes per afavorir els amiguets, pujades d’impostos i massa circ per tots els costats, etc.

Ara, compartisc projecte amb grans companys, companys que tenen el seu treball al marge del món polític, que sé ben cert que no entenen la política com un mitjà per traure guanys, sinó com un servei a la ciutadania en un moment concret de la vida. Persones que si bé obtenen acta de regidor o regidora algun dia, ho fan des del convenciment d’ajudar per millorar aquesta ciutat. Persones que fa molt de temps que lluiten des de fora de les institucions públiques a favor d’una política que atenga les demandes de la gent del carrer, una política participativa i també transparent. I jo també els he acompanyat, amb la defensa del territori i la protecció de la platja de l’Auir, dels nostres espais verds, contra els camps de golf en zona verda, per la gratuïtat de les escoletes infantils, a favor de l’ensenyament i la sanitat, per la baixada dels impostos i la inversió en benestar social, i ara també amb la lluita pel parc Sant Pere, només per posar uns exemples. Una lluita, la del parc, que ens deixa un clar missatge: els polítics han de consensuar les obres amb el veïnat i atendre les seues necessitats, ja no ens val allò de faig el que jo vull perquè sempre tinc un favor per pagar (compra dels cinemes de la platja o del retén de policia per part del govern actual, que no devem oblidar).

DÍAZ DE RIVERA, CAPITÀ MARÍTIM DE GANDIA, ES JUBILA

TONI RODRÍGUEZ      

 

 

La reunió va tindre un aire molt emotiu, ja que els assistents, representants de diferents sectors com: l’autoritat portuària de Gandia i València, Confraria de Pescadors, Varadero, Exportadors, i com no municipals encapçalats per l’Alcalde de Gandia, Arturo Torró, i un servidor com a regidor, els quals, li recordaren multitud d’anècdotes, també ens recordarem dels qui malauradament ja no estan entre nosaltres.
Volem ressaltar la seua total integració a nivell personal, on a fet del seu lloc professional la seua residència, casant-se a Gandia i sent un amant més de la ciutat i del port. Ara, amb la jubilació, perdem un gran professional, però guanyem una gran persona, que segur continuarà vetlant per la societat gandiana.
Des de l’Ajuntament de Gandia i la Junta de Districte del Grau, volem reconèixer-li tots els serveis prestats, alhora que animar-lo en la nova etapa que comença.

IONKIS DE LIKES EN EL SECTOR DE LA COMUNICACIÓ

VICENT CANET      

Amb tot l’èxit té un preu que van saber plasmar amb ironia i humor l’equip de Moderna. Moltes hores de treball, horaris tan flexibles que sols treballar per les nits, negociació permanent amb el client, inicis econòmics més bé precaris, escassa vida social i dependència total i absoluta del wifi. L’emprenedoria en l’àmbit de la comunicació té el punt a favor que t’agrada el que fas però en contra el gran sacrifici personal que suposa. Raquel Córcoles explicava com sempre es feia el propòsit que a l’any vinent fora el de la definitiva estabilització la seua situació laboral tant des del punt de vista econòmic com de dedicació, i que sempre ho havia de posposar. Va assenyalar que no tenia ingressos per contractar a ningú que l’ajudara. I va remarcar la molta dedicació que tenia amb l’exemple del temps que havia d’ocupar només en el fet de penjar i fer difusió d’un treball seu: dues hores només per adaptar la vinyeta a tots els formats de les xarxes socials.

El dia anterior, el dijous, Javier Padilla amb la intervenció d’Emprendre en la llarga cua, i María Ramírez i Eduardo Suárez amb la presentació de l’Español, un nou digital en castellà que es llançarà en setembre, van analitzar els nous perfils professionals i les dificultats de l’emprenedoria. En l’actualitat el sector demana un perfil multidisciplinar amb moltes més competències, que genere valor, i que dispose d’una marca personal a les xarxes socials que serveixen, entre altres, d’aparador dels professionals de la comunicació. Els comunicadors ara han de pensar en el contingut i també en els ingressos. I, deien, han de ser capaços d’oferir a les marques fórmules creatives de fer publicitat a partir d’històries i experiències de marca diferents a la típica publicitat. El que estem vivint, en definitiva, és una reconversió brutal dels mitjans de comunicació, i del sector en general, que és un del que més atur i precarietat té. Amb tot, opine que, si bé estem al dia de les últimes tendències, poques vegades els professionals de la comunicació ens hem assegut a debatre sobre com volem que siga. L’emprenedoria és una aposta arriscada i pot ser no és l’eixida professional per a tothom. Com a mostra destaque que paraules molt escoltades en aquest àmbit en les dues ponències citades van ser: fracàs, èxit, sacrifici personal i aprenentatge. I Padilla va concloure que si ve fracassar “no mola” és inevitable i, sobretot, ajuda a aprendre de cara a noves iniciatives.

Per Moderna de Pueblo el més difícil de gestionar, especialment en els inicis, és la reacció de les xarxes socials a cada vinyeta. Si abans només es manifestaven els fans, ara es ho fan també els haters: les errades són detectades de seguida i assoleixen una àmplia reacció per internet. D’ací el concepte de ionki de likes, una reflexió en clau irònica sobre que, si no es posa límit, es pot dependre en excés de l’acceptació dels seguidors. Segons wikipedia un hater és un usuari que menysprea i critica destructivament a una persona, a una entitat, a una obra, a un producte o servei o a un concepte en particular, por causes poc racionals o pel simple gust de difamar. Si bé personatges d’aquest tipus han existit sempre, les xarxes socials han amplificat notablement la seua repercussió. Fins i tot, un com a comunicador pot fer-se unes expectatives del que creu que tindrà èxit, i finalment el que triomfa és allò que un menys s’esperava. Des de Moderna de Pueblo van posar l’exemple de les recomanacions que va rebre el seu personatge als inicis en revistes hipster que presentaven el seu personatge com a fresc i innovador. Però un cop va ser massiu i va deixar de ser exclusiu “comencen a buscar-te pegues”. Tenir sempre el termòmetre de l’èxit i les reaccions immediates pot tensar, però el fracàs està assegurat si sempre vols acontentar a tothom i no ets capaç de reaccionar amb humor i autocrítica davant les situacions de crisi. Una intervenció, la de l’equip de Moderna, senzillament genial, van donar al clau.

La cinquena edició de Comunica2 ha estat un èxit amb més de 150 persones i més de 1.500 usuaris que l’han seguit online. Un congrés complet, interessant i a l’última. Només he trobat a faltar alguna taula o experiència sobre la situació dels mitjans de comunicació valencians: especialment interessant hagués estat comptar amb Valencia Plaza, un exemple d’èxit de mitjà digital al nostre territori. A això li sumaria algun debat sobre els mitjans i les xarxes socials en valencià amb digitals com Diari Serpis, La Veu del País Valencià, la proposta de Vicent Partal -director de Vilaweb, per fer un nou mitjà d’àmbit valencià o les iniciatives per fer renàixer una radiotelevisió valenciana i en la nostra llengua. Una opinió que vaig transmetre per twiter i que van recollir des de l’organització de cara l’any vinent. Em quede a l’espera que la sisena edició de Comunica2 incloga ponents i temàtiques valencianes i de poder tornar assistir i gaudir de qualsevol de les seues interessants ponències i experiències. Fins l’any vinent!