ELS POLÍTICS I LA NOCIÓ DE LA REALITAT

G. CABANILLES      

Primer lliurament: Una intervenció militar internacional amb militars sobre el terreny «és un debat que hem d’obrir» i, tot i que recolza eixa mesura, abans prefereix les sancions o mesures econòmiques. «Al final estem comprant el petroli a l’Estat Islàmic per a pagar més barat, aposte per deixar de fer-ho i deixar de finançar des d’Occident aquestes compres ja que quan es toca la butxaca es toca la medul·la del problema. Si finalment no queda una altra que intervenir militarment, caldrà abordar el tema encara que tenint en compte que cal salvaguardar a la població civil».

 

Segon lliurament: el regidor, diputat i secretari general del PP de Gandia, Víctor Soler, en el context de la imminent celebració del Nou d’Otubre, s’ha embardissat en una polèmica sobre si la senyera coronada ha d’onejar eixa jornada a una rotonda, al mateix lloc on el 12 d’octubre vol fer onejar la bandera d’Espanya. És el que necessiten els ciutadans. Però si Soler havia donat mostres de perdre el sentit de l’orientació, ho ha ratificat apel·lant al tant recorregut enemic extern: «A Gandia no hi ha cap persona que vullga la nacionalitat catalana». Potser Soler es sorprendria del percentatge de gandians disposats a adquirir una virtual nacionalitat catalana. Això és no voler acceptar la realitat i sobre ella demostrar la capacitat de practicar la cirugia social que se li presumeix a tot politic. 

Quart lliurament: El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, se’n va a Menorca i renega del concepte de Països Catalans. «No existeix eixa realitat». És només una nova mostra d’hipocresia. M’agradaria saber quin terme empraria Puig per a definir uns territoris que comparteixen llengua i cultura, tal com ell mateix ha reconegut en diverses ocasions, com ara quan sent alcalde de Morella es va unir a la Xarxa Lluís Vives. Potser Puig intenta atraure el vot de Som Valencians. I posats a ser hipòcrita, el president valencià reivindica que els valencians siguen allò que ells desitgen ser, i no obstant viatja de forma compulsiva a Barcelona per demanar als catalans que no facen cas dels cants independentistes, i que s’adherisquen a la seua fe federalista. És a dir, els valencians han de ser allò que ells decidisquen, però els catalans han de ser allò que decidisca Ximo Puig. Ha perdut la noció de la realitat en la seua obstinació de convertir-se en un líder supra-autonòmic. El seu cap està ficat ara en organitzat forums a Madrid i Barcelona, i en inventar-se propostes estatals. 

AL NOSTRE PAÍS LA PLUJA NO SAP PLOURE, NI HEM SABUT CONSTRUIR

JOAN FRANCESC PERIS     

 

Tenim la platja que tenim, urbanitzada durant molts anys, des dels 60 del passat segle, al dictat dels constructors que, en moltes corporacions del tardo-franquisme, estaven ben representats o directament eren regidors municipals i que oblidaren que estaven fent carrers i edificis d’apartaments sobre la marjal i, a partir de la segona línia, sota el nivell de la mar. Fins i tot, aterraren ullals com el del Clot de la Mota. Si a tot això, afegim el microclima de la Safor, amb fenòmens de pluges molt intenses en les mesos de setembre i octubre, les catàstrofes són previsibles i, malauradament, arriben.
No obstant això, sí que es poden fer coses, moltes coses en el sistema de clavegueram de Gandia que, si és impossible resoldre problemes d’inundacions de 200 mm amb un urbanisme tan caòtic com, per posar un exemple, la tolerància dels semisotans o plantes baixes de locals comercials sota el nivell del carrer, sí que ajuden a fer menys dramàtics -i tenir menys problemes així com menors pèrdues econòmiques- els fenòmens atmosfèrics tan violents.
Intentar resoldre alguns d’eixos problemes em portaren al llarg de 12 anys, entre 1995-2007, a dirigir amb ferma voluntat política el Pla contra Inundacions de la Platja de Gandia, realitzat per tècnics municipals de Medi Ambient i que ha resolt algunes coses importants.
El barri de Venècia -conegut així el popular barri del Grau de Gandia per les inundacions- i, també, el barri de Rafalcaïd, tenen avui un sistema potent de bombeig que ha funcionat perfectament. Zones de la platja -la platja antiga- que compten amb el dipòsit de pluvials del carrer Alcoi no s’han vist tan afectades per la intensa pluja com ho ha sigut la Platja Nord. Són dos exemples d’aquell projecte, dissenyat per a pluges entre 70 i 80 mm d’intensitat, després d’un estudi d’un Institut danés especialitzat en aquests temes. Durant aquells anys de gestió política, recorde la dificultat de treure diners dels pressupostos per a obres hidràuliques com aquestes -molt costoses- que no s’havien fet quan tocava abans de fer els carrers i els edificis, que estan soterrades i que, només puntualment, quan passa la catàstrofe, la gent se’n recorda d’on té el local o l’habitatge. Doncs bé, en eixos dotze anys, a la platja de Gandia és va fer el dipòsit nord (a la zona del camp de rugbi) i el primer sistema de bombeig, el dipòsit del carrer Alcoi i el dipòsit de la plaça de Navarra. Restaven per fer l’ampliació en dos parts més del primer dipòsit del Nord i altres dos dipòsits de pluvials a la zona de la Plaça Baladre i en el Parc de la Mota.
Ja he dit que la pluja de 200 mm hauria causat molts problemes, ja que és, de fet, una pluja catastròfica i és inviable econòmicament i física fer un sistema de drenatge de major capacitat de 80mm, però també vull dir -i ho hem advertit, públicament, algunes vegades- que, des de 2007, quan vaig abandonar l’Ajuntament, es va paralitzar el Pla Contra Inundacions i no s’ha executat cap dels projectes que estaven pendents ni amb el canon que es va cobrar en la concessió de l’aigua potable, ni amb el Pla Zapatero, ni amb el Pla Camps. En els vuit anys que van des de 2008 al 2015, no ha existit voluntat política alguna per acabar d’executar el Pla Contra Inundacions de la Platja de Gandia. Eixa és la veritat. Ara, al nou govern municipal el que li toca és ajudar als damnificats d’aquesta pluja torrencial i jo els demane que recuperen del Servei de Medi Ambient els projectes dels dipòsits pluvials que resta per fer i posar-los en marxa amb les actualitzacions i ampliacions o correccions que els tècnics consideren necessàries. No siga que per no posar-se en marxa, una vegada més, una pluja de 80 o 90 mm cause danys molt pareguts als que hem patit ara i, això, sí que seria imperdonable.
Canta Raimon allò de què, al nostre País, la pluja no sap ploure, però li hem d’afegir, malauradament, que tampoc hem sabut construir i molts governs municipals, no només els de Gandia, sovint, ho obliden en la seua gestió.

EL DILEMA DEL TURISME

G. CABANILLES           

Arran de la publicació de les dades d’ocupació hotelera del mes de juliol, s’ha obert un debat a Gandia sobre el mèrit dels excel·lents resultats. El govern local i els seus antecessors reclamen la part proporcional, per a uns és un fet purament cojuntural amb augments de visitants per tot arreu, i per a altres fruit de les polítiques d’esdeveniments del PP. El ben cert és que Gandia, destinació preferida del turisme francés, s’ha vist beneficiada en major mesura a causa de la inestabilitat a les destinacions habituals del turisme francés al nord d’Àfrica.

 

M’estremeix el menyspreu amb el qual es tracta a joves que, sense identificar-se amb l’esborronador model de MTV Shore, només cometen el delicte de voler divertir-se, com hem volgut divertir-nos tots quan hem sigut joves, sense excessos i tractant de no molestar ningú. Que els joves estiguen fins la matinada a una discoteca no és sinònim de turisme de borratxera, i els joves que volen viure una diversió sana s’haurien de rebel·lar contra aquells que miren mal a tot aquell que vaja pel carrer després de les dos de la matinada. 

GOVERNAR DES DE LA INCERTESA

G. CABANILLES      

Estar intentant governar l’Ajuntament de Gandia amb seny, responsabilitat i la millor de les voluntats, tot tractant de fer les coses el millor possible, bregar cada minut amb la precarietat, quadrar els inquadrables comptes, i comunicar tots els dies a la ciutadania que no hi ha diners ni per a això ni per a allò, mentre el regidor que de forma suficient i necessària t’ha permés formar govern, ha de produir una barreja de sensacions i frustracions difícil de descruire si no es presencien en directe les escenes a l’interior dels despatxos municipals.

  

Ciro Palmer té les claus. 

Convé dir que el govern local del PSPV i Més Gandia no ha trepitjat amb massa tacte, i en certa manera ha actuat com si la permanent mirada vigilant de Ciro Palmer no existira. Només cal observar els nomenaments de lliure designació, els noms dels coordinadors generals, els responsables de comunicació, el fluxe de la informació, o els titubejos en alguns assumptes tan delicats com els que afecten a l’Església. El regidor de Més Gandia Xavier Ródenas (Gandia està condemnada a moure’s entre cosins), va intentar replantejar-se la presència municipal en actes religiosos i el suport econòmic a l’Església, i immediatament va ser desautoritzat per les alcaldesses i pel mitjà digital de referència oficial, on en un editorial li estiraven les orelles, li recriminaven que actuara per lliure, i atribuïen les seues paraules a la seua condició de novençà a les tasques de gestió pública. De cop, el socialisme i tots els colors de Més Gandia havien recuperat la fe cristiana, no siga que hi haja càstig.

XIMO PUIG NO DISSIPA ELS TEMORS ANNEXIONISTES DE CATALUNYA

G. CABANILLES         

El PP valencià se’n puja literalment pels barandats per les ànsies annexionistes de Catalunya, i això que el president de la Generalitat (Valenciana), el socialista Ximo Puig, ha dit, en un intent patètic de mantenir l’equilibri, que no vol saber res de Països Catalans ni res que se li assemble, que com a molt, relacions comercials, i de les relacions culturals, ni esmentar-les. La presidenta del PPCV, Isabel Bonig, ha trobat munició amb les paraules del conseller de Justícia català, Germà Gordó, per la seua «ofensiva i perversa» proposta de concedir als valencians la nacionalitat catalana dins d’un marc d’independència de Catalunya.

«Els valencians estem farts que des de Catalunya, amb l’empara dels partits nacionalistes i d’esquerres valencians, menyspreen la Constitució, els nostres senyals d’identitat i història i seguisquen obsessionats amb l’entelèquia dels Païssos Catalans», diuen del PP. El que sorprén és que la renúncia de la màxima autoritat valenciana a «l’entelèquia», no haja dissipat els temors de la dreta valenciana, més preocupada en intentar reeditar el rèdit electoral de la batalla de València que en fer una sessió d’exorcisme per expulsar del PP tots els mals derivats de la corrupció.

La majoria de les emissores de TV i ràdio que van aconseguir llicència segueixen incomplint la concessió, sobretot pel que fa al percentatge d’emissions en valencià, i Ximo Puig roman impassible. Si jo fóra president del PP estaria tranquil i còmode. Els crits de Bonig estan fóra de lloc, perquè amb Puig els valencians tenim garantida la nostra essència. No vorem ni escoltarem mitjans catalans, potser fins i tot se li prohibisca a El Periódico vendre a València exemplars de l’edició en català. Caldria ara tancar els diaris digitals en català, o obrir un procés sumaríssim contra la factoria d’Eliseu Climent o contra l’editorial Bromera, i podríem també substituir el nom de Generalitat per Chunta per tal d’evitar paral·lelismes que només porten a confusió.

Però per al PP no és suficient, i davant «la gravetat» de les paraules del conseller de Justícia català, ha demanat que es produïsca un pronunciament oficial de tot el Consell de la Generalitat Valenciana i de tots els regidors del tripartit i de l’alcalde de l’Ajuntament de València, «en el qual clarament es diga que els màximes òrgans de representació dels valencians rebutgen la il·legalitat i barbaritat que suposa les pretensió pancatalanista del senyor Gordó». I no només això, també vol el PP valencià que el Consell de Catalunya emeta una resolució oficial en la qual reprove al conseller de Justícia. Que el destituïsquen, i que cessen d’una vegada per sempre les ofenses «als nostres senyals d’identitat». I si ens descuidem demanaran una declaració oficial de l’alcalde de Simat negant tota vinculació del monestir de la Valldigna amb el de Poblet. 

ISABEL BONIG NO ALÇA PASSIONS AL PP

G. CABANILLES    

Les darreres intervencions públiques de la coordinadora general del PPCV, Isabel Bonig, m’han portat a interrompre el tradicional periode de gràcia que se li concedeix als representants polítics en l’exercici de la seua funció, i a qüestionar-me si la dreta valenciana ha encertat amb el relleu d’Alberto Fabra al capdavant de la seua formació. 

 

Només en una cosa ha encertat en part l’antiga coordinadora general del PPCV: les baralles internes al Consell. Bonig ha denunciat les contínues tensions que s’estan produint en les diferents conselleries i entre les conselleries entre si pels nomenaments del segon graó i la distribució de competències. La denúncia és parcialment certa, i s’ha fet evident, per eixemple, amb el nomenament de la persona que ocupa la Direcció General de la Funció Pública, o amb el veto a persones nomenades per Ximo Puig que procedien de Compromís.
El PP ha vist consellers «lligats de peus i mans» per a escollir al seu equip, el disseny del qual està condicionat per les lluites internes dels partits que formen el Consell.
Bonig ha captat eixe ‘estira-i-arronsa’ entre els membres del Govern i ha aprofitat per denunciar una absència de projecte, un ball de competències, i tensions entre departaments les competències dels quals es dupliquen. Només ahí ha estat hàbil Bonig, en denunciar l’evident existència de dos governs dins d’un mateix Consell, i l’existència d’un president formal i una presidenta ‘de facto’ que de moment maneja els fils dels nomenaments i acapara el protagonisme, però que molt prompte marcarà l’agenda política del Consell, si és que no la marca ja, i que en el moment que veja l’oportunitat apartarà a Puig de la presidència, va dir la dirigent popular.
Però ahí se li ha acabat la gràcia. La resta de les seues intervencions indiquen que la renovació al PPCV també ha estat més aparent que real, i els populars es veuran abocats a buscar un nou referent d’aci a 2019 -si el Consell no rebenta abans- si volen acudir a les eleccions amb un mínim de garanties. 

EL PSPV VOL PREMIAR ELS MALS RESULTATS DE CALABUIG AMB UN LLOC AL CONGRÉS

DIARI SERPIS     

La direcció nacional del PSPV ha deixat caure la notícia de que hi ha la possibilitat de que el candidat socialista a l’alcaldia de València i ara portaveu municipal, Joan Calabuig, ocupe un lloc d’eixida en la candidatura de les eleccions generals per València amb la intenció de que abandone l’Ajuntament i propicie una «transició» pacífica a causa dels mals resultats que ha obtingut.

 

Joan Calabuig ha ocupat tota mena de càrrecs públics des de jove, ha sigut secretari general de l’IVAJ, diputat al Congrés, eurodiputat, regidor. I ara se li vol premiar els seus bons resultats a la ciutat de València amb una nova acta al Congrés. 

Per tal de variar eixa tendència, el PSPV podia tenir un detall i deixar que Calabuig es reincorporara a la seua professió, si és que la seua professió no és la política. 

ÉS URGENT UNA NOVA POLÍTICA FORESTAL: EL CAS VALENCIÀ

JOAN FRANCESC PERIS                   

 

 

En els últims vint anys, la Generalitat en mans del PP de Zaplana, Camps i Fabra han dedicat menys de 10 euros per ha/any de bosc quan caldria aproximar la inversió pública a uns 60 euros per ha/any al llarg dels quatre anys de cada legislatura. Un nou Pla Forestal Valencià hauria d’estar consensuat en el marc d’un reactivat Consell Forestal Valencià, previst en la llei vigent i que, en 2004, després de no constituir-se mai, va desaparèixer del Consell Assessor de Participació i Medi ambient: trista vida.

En temps de canvi climàtic, no hi ha major interès públic que protegir, conservar i restaurar les masses forestals, autèntics embornals de CO2 i garants d’humitat en el mitjà. Justament, al contrari del que vol el PP, que tornaria a posar en risc molts llocs de muntanya per possibles especulacions futures, ha de ser la prevenció dels incendis forestals la primera línia estratègica de la política forestal. La silvicultura preventiva ha de passar al primer pla de la política forestal a les muntanyes públiques i, també, en les privades.

Els Verds, demanem al nou govern valencià l’engegada real de la reforestació del bosc, amb importants inversions en tasques manuals de silvicultura preventiva, plantacions controlades d’espècies autòctones i reforestació de les conques hidrogràfiques dels rius valencians. Un bosc valencià protegit contra els incendis forestals i recuperat és una font energètica renovable de biomassa per a alguns sectors industrials, així com per a les poblacions rurals de l’interior. Al mateix temps que embornal de CO2, el bosc és, a més, una font d’ocupació important per a sectors laborals ara desocupats per la crisi de la construcció i l’agricultura. I, per si tornara la febre constructora, hauríem de declarar sòl no urbanitzable i protegit durant 100 anys tot aquell terreny que hagi sofert un incendi forestal, just el contrari del que, ara, pretén l’agònic PP des de Madrid.

SOBRE ELS BOUS AL CARRER A SIMAT

VÍCTOR MANSANET I BOÏGUES           

 

Jo no he prohibit res.
EU es declara una organització animalista i en contra de qualsevol tipus de maltractament i vexació animals, i jo em vaig presentar com a cap de llista d’eixa organització.
En l’Acord de Govern Municipal, subscrit per EU, Compromís i PSOE, hi ha 4 punts que fan referència al posicionament de l’equip de govern sobre participació, consultes populars i maltractament animal.

HIROSHIMA I NAGASAKI, 70 ANYS D’IGNOMÍNIA

JOAN LLUÍS SOLER                        

Aquesta setmana es compleixen 70 anys del bombardeig nuclear d’Hiroshima i Nagasaki, ordenat pel president dels Estats Units Harry S. Truman. Els atacs es van efectuar el 6 i el 9 d’agost de 1945 i van causar la mort de 246.000 persones, civils en la seua gran majoria.

 

Els Verds hem arreplegat el testimoni del pacifisme com a mètode de lluita rebel de persones com Gandhi i Petra Kelly i la de tots aquells que posen per davant la lluita contra les guerres, contra totes les guerres perquè no hi ha guerres justes, el respecte i la compassió per l’altre…

Els Verds plantegem la solució de qualsevol conflicte utilitzant paradigmes al marge dels utilitzats –i que es plantegen moltes vegades com a irresolubles- de fronteres, estats, nacionalismes, pobles…

Per açò, i en aquest terrible aniversari d’una massacre de persones per un bombardeig nuclear, hem de cridar ben fort i rebel·lar-nos contra la guerra i comprometre’ns radicalment per la pau, sabent per què es produeixen les guerres, a qui beneficien i quina ideologia les sustenta.

Page 23 of 26