Carles Mulet: Per què ens hem quedat bona part del País Valencià en la Fase 0?

Opinió de Carles Mulet, senador de Compromís.

Anit ens va caure a tots un calder d’aigua gelada al cap que el Ministre de Sanitat i Fernando Simón, el director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, com dos xiquets de San Ildefonso crescudes, ens va deixar a bona part del territori valencià fora del premi gros de passar a l’anomenada Fase I i quedar-nos com estaven, despagats i indignats i bramant tots per les xarxes.

Com deia pocs minuts després la Consellera de Sanitat, incomprensible aquest suspens quan el mateix examinador ens deia que el nostre treball per passar de grau era de Matrícula d’Honor. La mateixa part de l’administració valenciana, que ha volgut capitalitzar tota la posada en escena, tot el focus mediàtic, havia estat durant els últims dies donant per fet que anàvem tots a passar a la Fase I, que la divisió provincial i provinciana que havia proposat el Ministeri calia canviar-la a les àrees sanitàries i això ens assegurava encara més poder donar un passet més cap a una nova “normalitat” sí, deixar-ho en províncies haguera estat encara pitjor, les zones que ha superat la fase 0 per regla general tenen menys població que les que s’han quedat i hagueren arrossegat a la resta, no haguera eixit ningú aplicant els criteris que es pressuposen, però no sabem).

Veníem del ridícul de les actuacions ministerials, de les contradiccions i rectificacions del que entre els ministres es feien; allò que es deia de matí s’havia de rectificar a les vesprades per altres ministres. Veníem del caos de Madrid, focus de la propagació. Veníem d’anuncis de repartiments injustos dels fons dels 16.000; calia repartir molts més diners a les comunitats que més havien desmantellat la sanitat pública, les que pitjor estaven, les que eren epicentre de l’epidèmia, especialment Madrid, i en segon terme Catalunya. Als valencians, maltractats, infrafinançats, no es tocava quasi res més que la “pedrea” (de diners que també eren nostres) perquè estàvem millor que aquestes comunitats, deia el Gobierno.

Mande?, i ara estem com aquestes comunitats?

Mentre ací es contractaven avions, es gastaven els diners que no tenim (perquè ens fan pagar però no ens tornen el que es pertoca), mentre creàvem tres hospitals de campanya, mentre la gent en la immensa majoria tenia un comportament exemplar, veiem amb estupor el contraexemple de la comunitat de Madrid, fent el ridícul dia sí i dia també. El més greu de tot açò no és que estiguem parlant d’un concurs, és que estem parlant de salvar vides, i de veure com eixim de la pitjor crisi sanitària, social i econòmica que hem vist la majoria en la nostra vida.

El centralisme absurd de sempre ens deia que calia desescalar per províncies, una divisió que no té massa sentit al País Valencià, ¿què tenia a veure Almenara més en comú amb Sorita que no amb Sagunt? ¿Què ha de veure el Racó d’Ademús amb la ciutat de València, ¿Que té a veure Orihuela amb Benimarfull? L’abisme poblacional de les dos realitats del País Valencià, entre l’interior i la franja costanera, calia tindre-la en compte. No per qüestions sentimentals; hi ha pobles on el seu futur penja d’un fil, despoblats i on les poques activitats econòmiques que el mantenen viu més enllà d’una població envellida.

Al final es va optar per departaments sanitaris; és a dir, les zones que depenent d’un hospital concret, i la desescadala s’havia de calcular d’acord amb la capacitat d’aquest departament d’atendre en l’UCI la desescalada i l’Estat d’Alarma era això, no era superar la COVID-19, era garantir que el sistema sanitari no se sature, esperant el miracle de la vacuna per al coronavirus). Les dades que donava la Conselleria, o feia entendre, era que estàvem en tots els departaments complint, religiosament, els requisits per superar la Fase I. SI estem complint el requisit, per què no eixim?, si no estem complint, perquè se’ns ha venut la moto?
I entrar en FASE I no vol dir haver superat la crisi sanitària, estar més curats, era alleugerar un poc el patiment que tot el món està vivint; reprendre certa activitat econòmica de gent que no pot més, certa normalitat perquè anímicament fa falta; que el nostre esforç d’aquests dies es notara.

No conec a ningú que haja vist l’informe que ha remés la conselleria al Ministeri, ni si el Ministeri té per escrit els motius per què denega aquest pas per a bona part del País Valencià, vaig a demanar-ho per via parlamentària, però tinc la sensació que algú no diu la veritat. Entenc que al Ministre ahir li haguera agradat més que a ningú en el món dir que tot l’Estat directament passava a fase 3 i havíem superat la crisi, però tot el món pot entendre que no, que cal ser cauts i garantir la seguretat de les persones. Però alguna cosa falla. Ja vaig haver d’interpel·lar al Ministre de Sanitat en el Senat, i vam coincidir prou; ningú ho està fent malament a propòsit, cap càrrec, encara siga el regidor del poble més menut de l’Estat. No hi ha cap llibre d’instruccions per a lluitar contra aquesta crisi.

Falten veure dades, per analitzar què ha passat. Si partim del fet que ha estat el més sensat, cal veure quines dades ha enviat la Conselleria a Madrid i com i per què ha justificat Madrid que bona part del PV no isquem de la FASE I mentre si ha eixit territoris amb unes dades infinitament pitjors.

No es tracta de superar etapes per aplegar abans a la meta, com han dit tots els dirigents, es tracta de què la gent puga anar deixant de patir menys del fet imprescindible, siga d’on siga. El regust de què tornem a ser la moneda de canvi, de quedar “castigats” a pesar de portar-nos bé se’ns ha quedat en el cos. La sensació de quedar en la classe de recuperació perquè la irresponsable Madrid no es quede a soles, també la mantenim, i són sensacions i sentiments, perquè no tenim cap dada oficial per contrastar. Per això, hem demanat ja per via parlamentària còpia dels informes remesos per totes les CCAA (totes, també el PV, perquè tampoc les he pogut veure a cap lloc) per poder valorar-les amb calma. I còpia també dels informes que avalen la decisió del Ministeri, que imagine seran tècniques i no polítiques; necessite entendre per què quedem relegats en la fase 0, i vull entendre-ho, i espere tindre la justificació que em convença i no quedar ara en cara de bobo més de la que tinc en estat normal).

Durant tot aquest estat d’Alarma, he intentat sempre tindre un paper constructiu, no podia ser d’altra manera, hem dedicat a posar en evidència mesures o decisions que calia prendre o modificar, i el temps ens ha acabat donant sempre la raó; la polèmica de les perruqueries, falta ajuts autònoms, eixida dels xiquets, ajudes a la cultura, moratòria bancaria hipotecaria i no, ajudes al sector primari… podeu mirar la web de Compromís senat i tindreu un bon resum; crítica propositiva, de mesures que després s’han aplicat sempre; calia escoltar la gent que pitjor ho estava passat i posar el focus per ajudar a accelerar aquestes mesures. En la interpel·lació al ministre crec que va quedar molt clar i ell ho va agrair: https://www.youtube.com/watch?v=ZKcypHDnCsA&t=297s.

Ara, amb el mateix to, crec que la gent que ens governa ens ha de donar explicacions, són decisions que han causat molt de malestar, on la falta de transparència evident no ajuda gens. La gent, el poble valencià, ha mostrat una maduresa inimaginable, una responsabilitat inqüestionable, ha tingut un comportament exemplar en el 99,9999999999% de la seua població, per això, i el mínim que pot fer tant la Consellera com el Ministre, és donar màxima transparència, què es va enviar a Madrid i per què Madrid ha dit que no a bona part del territori. O se’ns explica bé, o ens quedarem que ens han pres el pèl.

Sector Primari o Principal?, article d’opinió de Ferran Segui Sanmateu

Des d’un concepte econòmic a la ramaderia i l’agricultura se’ls considera sector primari, des d’un vessant macroeconòmic aquells Estats que tenen un sector primari destacat se’ls són anomenats «Estats Desenvolupats», donat què, el sector industrial i el sector serveis tenen un pes més marcat al PIB i que són els que indiquen el desenvolupament social i econòmic de l’Estat.

La teoria de les necessitats de Maslow, marca a la seua base com a prioritat absoluta entre altres bàsiques el que és comú a tots els mortals independentment del seu nivell econòmic: el menjar, beure aigua, etc.

Fa aproximadament un mes els llauradors i ramaders van eixir al carrer per demanar preus justos, els productors de béns observen com venen el seu producte sense cap mena de guany i inclòs per davall del preu de cost, els quals no han parat de pujar durant els darrers anys el què provoca l’abandonament de la ramaderia, la terra, etc. com és el cas per exemple de la taronja.

Als finals de la dècada dels anys 40 i la meitat la dècada dels 50, el NODO obria els seus informatius informant com el règim Franquista exportava, trencant el bloqueig polític al qual les democràcies Europees van sotmetre a l’Estat Espanyol, era fàcil veure vaixells de taronja, trens plens de fruita, etc.

El model de minifundi en el cas valencià i el bon preu de la taronja com altres productes possibilitaren la creació d’una família Mitjana valenciana i la qual cosa facilitava accedir en garanties a l’educació i a un sistema sanitari completament destrossats per la guerra civil i la postguerra. A partir de 1959 i els posteriors plans d’estabilització dels diferents governs franquistes degut en gran mesura a l’obertura per part dels Estats Europeus provoquen el començament d’un canvi exponencial en el pes dels altres dos sectors, l’industrial però sobretot el sector serveis.

Avui el pes del sector primari valencià dins de l’Estat espanyol està situat en un 8 per cent amb una superfície del 4,6 respecte de l’Estat. Amb un pes del 2’3 per cent del PIB valencià quan a principis de l’any 1980 suposava el 6’5 segons la Cambra de Comerç Valenciana.

La renda agrària valenciana en els darrers 10 anys no ha fet menys que retrocedir, hui en dia en dades del 2019 respecte a l’any 2018 la renda agrària espanyola ha baixat vora un 9 per cent i comparant la valenciana amb la renda agrària de Múrcia segons La Unió és de vora un 34 per cent inferior. A què és degut? Minifundi, augment de costos, manca de professionalització al sector amb menys joves al camp, maquinària antiga, canvi climàtic, tractats europeus, etc.

L’Estat Espanyol junt amb França sols els que posseeixen la renda agrària més importants dins de la UE, en articles anteriors em posicionava clarament en un canvi radical de la política agrària comú, no s’entén, com els principis de solidaritat i de mercat únic, de col·laboració entre Estats i la política de manteniment de la renda agrària que sí que es manté i augmenta segons les dades de la UE però que afecten greument a l’economia espanyola i sobretot a la valenciana.

La terrible crisi sanitària que estem patint ha demostrat no sols que el nostre sector primari és important sinó que és necessari per a garantir no sols una necessitat bàsica com és el menjar sinó com a capacitat econòmica i de manteniment de llocs de feina.

Activitats importants dins del sector primari com potser la pesca, que ha vist caure terroríficament la seua venda al consumidor, necessiten ajudes directes al sector, una per les rendes inferior i segon pel mateix manteniment de la flota, de vegades envellida per l’augment de costos i la pèrdua de benefici.

Si som europeus, ens creiem Europa i apostem pel benestar de la societat homogènia en conjunt la reforma del mercat únic passa per la reforma d’un mercat únic de proximitat, que vol dir això? Que garantia a mínim el preu de cost i acceptar les importacions en funció del mercat europeu, no fer això comporta pèrdua irremeiable de conreu però sobretot de renda agrària i accelera el canvi climàtic.

Com a consumidor i, en aquest cas, com a opinador ens demostra com dos dels pilars inherents a l’ésser humà entre molts altres com és el menjar, la sanitat entre altres s’han convertit com a garants del benestar, sols ens resta com a societat dependre dels nostres error i articular mecanismes Europeus garants del sector primari i com no d’un Estat de Benestar atacat directament pel neoliberalisme salvatge que hem patit i patim.

Sobre l’herència real. Article d’opinio de Carles Mulet

L’actual monarca acaba d’emetre un comunicat en el qual “amb la finalitat d’observar una conducta íntegra, honesta i transparent” vol trencar amarres amb el seu predecessor, és a dir, que considera, com ho és, que la conducta de Juan Carlos ha sigut corrupta, deshonesta i térbola, per aplicar els antònims als termes emprats.

Anunciar que Felipe renuncia “a l’herència de Don Juan Carlos que personalment li poguera correspondre, així com a qualsevol actiu, inversió o estructura financera l’origen de la qual, característiques o finalitat puguen no estar d’acord amb la legalitat o amb els criteris de rectitud i integritat que regeixen la seua activitat institucional i privada i que han d’informar l’activitat de la Corona, és a dir, reconeix que el monarca emèrit ha actuat de manera il·legal i deshonestedat i corrupció, però clar, malgrat existir aquesta herència il·legal, el rei és irresponsable davant la justícia, un delinqüent sense delicte imputable. Però que major herència il·legítima, corrupta, i deshonesta que la mateixa Corona?, renunciarà també Felipe a aquesta part de l’herència? (pregunta òbviament retòrica).

El comunicat deixa clar que els fons de la Fundació Lucum poden ser únicament part de la herència, a saber quines sorpreses més poden veure’s (o silenciar-se)
Com a gran mesura, el Rei Don Juan Carlos deixa de percebre l’assignació que té fixada en els Pressupostos de la Casa Reial, uns 189.000 euros, que òbviament, per a algú que pot regalar per la cara 65 milions d’euros a una concubina, o del qual segons Forbes pasta una fortuna de més de 2300 milions d’euros, és xavalla prescindible. El pressupost de la Casa Reial supera cada any amb escreix els 8 milions d’euros, però el sou del monarca està per davall dels 250.000 euros a l’any. Ja m’expliques com pastes aquesta fortuna amb aquest salari.

Curiós també que la Casa Reial reconega que des del 5 de març de 2019 era coneixedora dels fons il·legals dels negocis de Juan Carlos, i que Felipe era beneficiari d’aquests fons il·legals de la “Fundació Lucum”, però esperen quasi un any per a prendre mesures, i justament el dia que es decreta a Espanya l’Estat d’Alerta, el millor dia perquè aquesta decisió quede el més eclipsada possible; perquè el més important que constata aquest acte és que Felip VI reconeix que Joan Carles I és un corrupte, ell renuncia a aquesta part de l’herència solament a aquesta part), i el seu pare queda lliure de qualsevol repercussió judicial. Perquè cal recordar, Què poder tenia Juan Carlos per a pastar diners de manera il·legal?, Perquè ser rei d’Espanya i el poder i influències que li comportava el càrrec.

Juan Carlos no és un cas aïllat, no és una poma podrida, és un Borbó. Si Pilar de Borbó operava en paradisos fiscals com el de Panamà, si la infanta Cristina, ja sabem, no s’assabentava del que feia el seu marit robant a mans plenes, si destacats borbons es van acollir a l’amnistia fiscal del Montoro per a blanquejar els seus tripijocs, es demostra que Juan Carlos ha actuat com un borbó més, intocable, impune, immune, sense cap responsabilitat penal, mentre la Fiscalia a Ginebra investiga les seues corrupteles ací pau i silenci, i de pas Felipe sembla tallar amarres amb el seu antecessor a pesar que l’únic motiu que té aquesta persona per a ser cap de l’Estat és haver sigut el primer fill home, del corrupte (és a dir, per herència, masclista, però herència).

Perquè molt bé, Felipe renúncia a l’herència, Qui l’heretarà?, les infantes Elena o Cristina, Urdangarin?, Corina o els seus fills?, els fills bastards? Són els fons Fundació Lucum els únics tripijocs i negocis bruts en els quals Felipe és hereu? I si aquesta herència de diners pastats de manera il·legal la cobrara ja Felipe i la destinara a l’emergència social actual? Perquè molt bé renunciar a part de l’herència, però aquesta si no la cobra Felipe altres butxaques els cobraran.

L’art. 991 Codi Civil ho deixa clar, «Ningú podrà acceptar ni repudiar [una herència] sense estar cert de la mort de la persona a qui haja d’heretar i del seu dret a l’herència» art 816 “Tota renúncia o transacció sobre la legítima futura entre el qual la deu i els seus hereus forçosos és nul·la, i aquests podran reclamar-la quan muira aquell; però hauran de portar a col·lació el que hagueren rebut per la renúncia o transacció”.

Des de Felip V fins hui, una família embolicada en casos greus de corrupció, una estirp de lladres; que han usat el poder per a saquejar i enriquir-se a costa dels seus súbdits. Juan Carlos va arribar al poder com a hereu del dictador Franco, aquest va acceptar el llegat i ha sigut el més fidel hereu del genocida; aquesta herència ha sigut traspassada a Felipe, que la va assumir sense cap problema. I mentrestant, en les Corts Generals ens veten qualsevol pregunta que afecta la Corona encara que siga tangencialment; demostrat pel seu propi fill que Juan Carlos és un corrupte, però no preguntes per ell en les Corts Generals.

Carles Mulet
Senador de Compromís

Ser Competitius, article d’opinió de Ferran Segui

Els 40 anys de democràcia amb els diferents governs de la UCD, PP i PSOE ha comportat una visió radial en la concepció d’Estat que té la seua màxima visibilitat en la inversió pública en infraestructures.

Els efectes d’aquesta inversió territorialitzada des d’una concepte radial de l’Estat Espanyol, que prima més la capitalitat que el vessant econòmic, no ha fet més que penalitzar els territoris més dinàmics cap a l’àrea d’influència de Madrid dins del mercat intern espanyol.

És estrany des d’un concepte de mercat únic de l’Estat Espanyol que dos de les comunitats en més vocació exportadora amb un pes industrial important com són el País Valencià i Catalunya no estiguen unides fins ara mateix en infraestructures bàsiques que faciliten l’exportació dels productes cap a Europa així com facilitar la inversió estrangera dins dels seus territoris per la qualitat de les seues comunicacions com evidentment el caràcter històricament emprenedor del seu empresariat el qual ha sigut penalitzat en costos de transport per la nul·la, fins ara, comunicació tant al mercat europeu com l’incipient mercat que s’obri al Magreb i la cada vegada major presència empresarial valenciana i de la resta de l’Estat a Portugal.

En dades del pes dels diferents sectors econòmics s’observa que la indústria al País Valencià està situada en un 17,4 del PIB i del 22,4 del comerç en un mercat de consum que està canviant radicalment per l’aparició de les noves tecnologies i la superació d’un àmbit territorial cada vegada menys localista que necessita bones vies de comunicació per ser més competitiu en un mercat global.

Segons dades del Govern de la Comunitat de Madrid el pes industrial dins del PIB de la comunitat no arriba a l’11 per cent, sent el sector de serveis el qui acapara el gros del PIB regional en un 84,5 % sent la destinació preferida per a la inversió estrangera dins de l’Estat Espanyol.

En dades de pes industrial, la suma de Catalunya i el País Valencià concentren un pes de més del 30 per cent del sector industrial Espanyol que sumant a Andalusia puja vora al 45 per cent sense comptar amb elmenor  pes de la Comunitat de Múrcia.

Partint dels tres corredors finançats per la UE i en una visió econòmica de mercat únic Espanyol és més que necessari superar l’Espanya radial, la qual no ha complit l’efecte multiplicador de creixement i de cohesió sinó més aviat de penalització dels sectors productius de l’Estat la qual cosa redunda en un fals equilibri territorial i una més que minvant política d’igualtat donat que ha deixat d’invertir en els territoris més productius el que comporta menys solidaritat cap a altres territoris.

La unió dels tres corredors, Cantàbric, Central i Mediterrani mitjançant finançament Europeu i una política d’inversió que prime l’econòmic més que el centralisme és un factor de cohesió social, de mercat únic i d’igualtat d’oportunitats.

Superar l’Espanya radial comporta una vertebració territorial de l’Estat, un mercat únic competitiu, genera més recursos per destinar-los a la Solidaritat, no penalitza territoris i facilita la inversió estrangera però sobretot supera la visió d’un Estat més pensat en el segle XIX que no del XXI, pendent d’abordar la més que necessària reforma del sistema de finançament de les CCAA que no ha deixat d’empobrir el País Valencià en els darrers 40 anys de democràcia i 40 de dictadura.

Falta una visió homogènia de l’Estat que supere un model d’inversió en infraestructures arcaic i que penalitza el creixement per favorir la centralitat.

«L’Equilibri» article d’opinió de Ferran Segui, Diplomat en Gestió i Administració Pública

L’EQUILIBRI

El pes de l’economia moderna recau en gran part en una estructura de base sòlida com és la classe mitjana, la socialdemocràcia i els democristians impulsors de l’Estat de Benestar en una Europa democràtica que fugia de la II guerra mundial i de la divisió en dos blocs d’una societat convulsionada per dues guerres mundials, les dues ideologies articulaven estructures socioeconòmiques que eren perfectament aprofitables per ambdues ideologies i feien de motor del creixement econòmic i de drets socials que articularen una classe mitjana que creixia exponencialment i era el nucli gros dels ingressos i finançament dels estats via tributs directes en funció de la renda.

Recents estudis apunten d’una forma clara un recés en les tres darreres dècades del pes social de la classe mitjana en la nostra societat, dades extremadament preocupants que ha donat lloc a un debat sobre la reformulació de l’Estat de Benestar i de la Fiscalitat al nostre Estat.

El futur a mitjà termini és preocupant, els indicadors així ho apunten, la baixada de salaris que ha comportat la darrera crisi econòmica és un motiu, com molts altres, són la precarització del mercat laboral, les noves tecnologies, la funció d’un estat social i el seu finançament via impostos directes, la baixa natalitat, l’edat de jubilació, etc.

Tot aquest debat ideològic ha de tindre dos punts de vista clars que han d’obtindre una resposta adequada per garantir l’equilibri en un Estat Modern que fuja dels Estats Fallits, un és el mercat laboral i l’altre els salaris. Des de l’OCDE, FMI, estudis dels principals Bancs de l’Estat Espanyol i Internacionals, sindicals, etc., veuen en preocupació el finançament de les jubilacions i la recaptació via impostos en una societat on la classe mitjana perd pes enfront de les rendes més altes i al contrari les rendes més baixes, és a dir l’Estat pot recaptar menys degut a la pèrdua de pes de la classe que consumeix i nodreix l’Estat via Impostos, el desplaçament de l’equilibri es troba en diversos factors risc, potencialment perillosos per a un Estat Social, democràtic i de dret que garantisca la igualtat d’oportunitats.

L’Estat Espanyol es troba a l’inici d’un canvi social, la baixa natalitat comportarà que no hi haja mà d’obra qualificada i suficient per a cobrir les necessitats del mercat laboral, ho anuncien els darrers governs a l’Estat Espanyol tant del PSOE com del PP i el pagament de les pensions quan les generacions «Baby Boom» es jubilen i l’augment de l’esperança de vida trastocaran encara més la viabilitat d’una economia social.

Que ha de veure aquests canvis en la classe mitjana?, no podem caure en una substitució del mercat laboral de nacionals per immigrants que produïsquen una baixa de sou, no per la viabilitat del sistema de pensions, sinó pel mateix equilibri de la societat i de l’Economia macroeconòmica interna del nostre Estat.

Cal articular polítiques que recuperen salaris dignes per a la classe mitjana que fomenten la natalitat i el consum, bàsic per a una Economia Moderna.

Fiscalitat diferenciada i progressiva que ajuden a la consolidació d’una classe mitjana i l’augment del seu pes en la població, i això com es fa?

Reformulant completament l’IRPF, adequant el tipus impositiu modulant-lo en funció a la cada vegada més difícil decisió de ser pare, l’educació obligatòria Tec d’acord amb un augment dels impostos indirectes i de les rendes superiors.

La falta d’ingressos seria compensada en un augment de la base de la classe mitjana i en un augment del consum, una descompensació radical comportarà la possibilitat d’un Estat fallit però sobretot generarà desigualtat donat què la sanitat, la cobertura social, la dependència, no serien garantides per un Estat Social la qual cosa posaria en fallida el principi d’igualtat i d’oportunitats.

«Una nova Revolució?» article d’opinió de Ferran Segui Sanmateu. (Gent de Guardamar)

UNA NOVA REVOLUCIÓ?

Als darrers anys al País Valencià està sofrint una constant pèrdua de terreny agrícola, tant de secà com de regadiu. L’abandonament de la terra de cultiu es deu en gran mesura a tres factors, un el preu, la gestió del minifundi incapaç d’adaptar la seua gestió als constants augments dels costos de producció i la tercera la dificultat de mantindre una renda agrària que facilita el relleu generacional.

Estem davant d’un problema estructural amb nombrosos efectes socioeconòmics, com potser la gestió del territori, despoblament alarmant en zones d’interior per falta de polítiques que incidisquen en la renda agrària, la seua especialització el rendiment econòmic així com noves plagues que comporta l’abandonament del camp.

Cal articular polítiques en diferents vies d’actuació, la principal des d’un punt de vista productiu és la creació de la figura del gestor del territori, que coordine la riquesa i la potencialitat de sòl, com bé apuntava l’eurodiputat per Compromís en l’anterior legislatura a la UE Jordi Sebastià, quines serien les funcions d’un gestor territorial?, des del meu punt de vista, el primer la col·laboració de les diferents associacions agràries per mantindre la producció del sòl.

Com s’hauria de fer?. Estudiant el territori per adaptar el cultiu a les potencialitats de la terra amb la finalitat d’intentar concentrar la producció i facilitar en la mesura del possible, si és procedent, la transformació de cultiu per fer competitiva la gestió.

Altres de les funcions que hauria de tindre el Gestor és coordinar les figures dels bancs de terres que han sorgit per intentar donar solució a l’abandonament del conreu facilitant la informació entre propietari i llogater de la terra, això com la d’ajudar a la comercialització del producte, o les fanecades destinades a conreu ecològic, etc.

Un canvi substancial en les polítiques agràries a la UE que done solució real i efectiva a un problema diferenciador al País Valencià com és el minifundi. Els principis bàsics en la UE es basen en la solidaritat entre territoris, doncs bé, fem efectiu un dels principis fundacionals de la UE, la solidaritat garantida pels Tribunals Europeus. El canvi de model sols serà possible amb la coordinació de les diferents Comissaries Polítiques de la UE, l’agrària, la mediambiental i la comissaria Europea de Política regional, amb tres finalitats concretes, garantir el conreu en un sòl productiu, el factor paisatgístic i mediambiental, com a element enfront del canvi climàtic i protecció d’espècies que donen un plus al conreu com és el cas per exemple de les abelles, i tercer garantir la renda agrària, el canvi de cultiu en el seu cas per ser més competitius als diferents mercats tant interns com externs i la creació de centres especialitzats per a transformar el producte com factor de creixement econòmic en les zones que pateixen el despoblament.

Aquesta reflexió que pretén obrir un debat ha de comptar inexorablement amb la col·laboració constant entre les Administracions Públiques, el sector privat i com no les associacions i sindicats agraris, que done inici a un lobby socioeconòmic dins de la UE que puga posar, dins de la Comissió Europea, els problemes immediats, la peculiaritat i elements diferenciadors d’una part del sector productiu de la mediterrània europea que garantisca en gran part el subministrament de productes de qualitat, sostenibles els quals abasteixen als territoris del nord de la UE, d’acord amb un preu just que cobrisca els costos de producció i que consolide una renda agrària que facilite la professionalització del sector, el paisatge, la biodiversitat i ser un motor potent front al canvi climàtic al qual ens ha portat la irracionalitat humana, fem que aquesta revolució comence a visualitzar-se com una vertadera oportunitat.

Ferran Seguí Sanmateu. Gent de Guardamar

Una candidatura unitària de progrés valenciana

Decidim, emplaça a totes les forces de progrés a defensar els interessos del poble valencià.

La nova convocatòria d’eleccions a l’àmbit estatal està provocant greus conseqüències al País Valencià.

La crisi política oberta per la demanda de retallades de 450 milions d’euros per part del govern central, resolta temporalment amb un nou préstec del FLA, n’és una clara mostra. És a dir, la crisi de flux monetari s’ha solucionat perquè el govern del PSOE (en funcions) ha decidit cobrar interés per donar els diners que són legítimament nostres i que no arriben excusant-se en el fet que no s’ha format govern a Madrid.

El País Valencià va decidir democràticament un govern progressista en les eleccions del passat abril, es va formar un govern del Botànic 2, que
tenia com a tasca primordial solucionar les emergències del país. La majoria de les forces polítiques i del conjunt de la societat valenciana tenen clar que aquestes emergències socials, ecològiques i territorials del País Valencià no poden suportar per més temps un bloqueig
polític de l’Estat, alhora que creix la consciència que tenim dret a decidir com a poble sobre els nostres recursos i els nostres drets, dret que ha de ser respectat independentment de qui controle el govern estatal.

Per això, emplacem a totes les forces polítiques valencianes a estudiar la possibilitat de conformar una candidatura unitària de progrés  valenciana de cara a la nova convocatòria d’eleccions en l’àmbit estatal. Una candidatura que, tot i mantindre les proporcions escaients, incorpore totes les forces polítiques que volen defensar els interessos socials valencians i persones significatives de la societat civil de l’àmbit acadèmic, econòmic, sindical, feminista i ecologista, sempre comprometent-se a garantir l’estricta fidelitat als interessos de la majoria del nostre
poble.

Aquesta candidatura hauria de dotar-se d’un programa de mínims al voltant dels grans problemes que hem d’afrontar com a societat: infrafinançament, deute i espoli; defensa d’un nou model econòmic i d’infraestructures en consonància amb la Declaració d’Emergència Climàtica; recuperació dels drets laborals, socials, sanitaris i de cobertura social que s’han perdut en l’última dècada; increment i aplicació efectiva de totes les mesures contra la violència de gènere i un programa que garantisca veritablement la igualtat de drets de totes les persones i garantia dels drets lingüístics dels 5 milions de valencians i valencianes.

Aquesta candidatura en clau de país, podria complir la formidable tasca de fer front als reiterats entrebancs jurídics o polítics que acostumen a emprar en contra de les decisions acordades democràticament a les nostres institucions.

Des de Decidim emplacem a partits i entitats a garantir una presència forta a Madrid que denuncie les necessitats que patim i defense els drets
del poble del País Valencià. 

La necessitat d’un nou sistema de finançament

VICENT MAURI                                       

Crida pel Finançament Valencià

En els darrers quaranta anys, cap dels parlaments -valencià i espanyol- que han eixit de les diferents eleccions ha situat la reivindicació clara -sense embuts, més enllà de declaracions institucionals- d’una reforma del sistema de finançament autonòmic per al País Valencià que es traduïra en un control total de la fiscalitat i dels ingressos/despeses per part del govern de la Generalitat. Com a màxim, cal reconèixer-ho, s’ha posat damunt la taula la crítica al sistema actual; un sistema que empobreix els valencians i valencianes i que està basat en un espoli fiscal per part de l’estat espanyol al País Valencià.

Davant d’aquesta situació, cal que els valencians i les valencianes donem una resposta contundent i unitària per fer-nos escoltar. Els ciutadans i ciutadanes del País Valencià hem de cridar «Prou!». I demanar solucions duradores a aquest problema que arrosseguem sistèmicament.

Aquest és un problema polític, no és un problema metafísic sense cap repercussió en la vida dels ciutadans i ciutadanes; quan parlem de finançament, quan parlem de qui controla les claus de la caixa, estem parlant d’en què es gastaran els diners que paguem els valencians en forma d’impostos. Estem parlant d’escoles, d’universitats, de professorat, de carreteres i de rodalies, de salaris i pensions. Estem parlant de la nostra qualitat de vida, del nostre estat de benestar: de biblioteques, hospitals, de personal sanitari, de l’atenció a la dependència i centres de dia.

És per tot açò que la Crida pel Finançament i les organitzacions que hi formen part fem una crida a tota la societat civil, associacions, partits polítics, sindicats, etc. a sumar-se a la reivindicació d’un sistema de finançament que, com fan bascs i navarresos, traga el País Valencià del finançament de règim comú i ens permeta recaptar i gestionar els fruits del nostre esforç per poder millorar la nostra vida, i donar un pas endavant cap una societat més lliure, justa i igualitària.

Algèria: Règim! Treu les teves mans del moviment popular

Carta-Declaració política d’Acció d’Esquerra Popular (Algèria)

 Estem al costat de les classes populars en el seu desig de decidir sobre els seus propis assumptes i que no pot haver-hi veritable democràcia si no es té en compte les seves aspiracions específiques.

L’aixecament popular del 22 de febrer de 2019 ha significat un massiu moviment per a recuperar la dignitat. Representa una ruptura important tant en la història d’aquest país com en la del Magrib. S’ha expressat enèrgicament als carrers a favor d’un canvi radical i ha fet trontollar al règim. El moviment ha aconseguit un triomf i ha delimitat el seu territori de manera radical. La dimissió de Bouteflika confirma aquest nou equilibri de poder. No obstant això és una semivictoria que ha de ser preservada i consolidada. Per a la gran majoria de la població, la cerca de la llibertat és inseparable de la cerca de la igualtat.

El moviment del 22 de febrer de 2019 ha de retornar a les classes populars els instruments polítics per a desenvolupar la veritable democràcia!

El moviment popular ha qüestionat tant els objectius com les estructures del sistema polític. Ha denunciat la realitat dels centres de poder, de les regles antidemocràtiques de la vida política i de la presa de decisions. En si mateix, aquest moviment planteja la qüestió de la representació política dels explotats i oprimits. Exigeix un projecte de societat que correspongui al nivell de les lluites socials, dels treballadors, estudiants i joves desocupats, que s’han anat produint al llarg dels anys. En les mobilitzacions quotidianes d’avui, el moviment busca una nova identitat col·lectiva que planteja la necessitat d’un programa polític clar. La tasca prioritària és aprendre de la intifada del 5 d’octubre de 1988, quan la confiscació de la sobirania del moviment popular va ser la base de la forma actual de l’opressió del poder. El sistema viu una profunda crisi amb enfrontaments interns que intenta resoldre enganyant al moviment popular i buscant imposar una transició que salvi al vell règim i restauri les seves pràctiques (corrupció, clientelisme, depredació, etc.). La democràcia per a les classes populars no és la rercerca del consens, que és l’estendard de tots els que van cortejar ahir al règim per a ocupar un escó en les assemblees triades. Encara avui, el consens és el crit de guerra de totes les classes dominants. L’exigència de relacions igualitàries, ancorades en l’inconscient col·lectiu, és la base del somni de la fraternitat, el «Tots som germans! «de la lluita d’alliberament nacional. Per a donar sentit a aquest impuls de fraternitat que reivindica el lema «Tots som iguals! «és necessari acabar amb la unanimitat de façana que impedeix la implicació de les forces reals del moviment i treballar en el reagrupament de les forces populars.

El poder amb tints monàrquics ha caigut i hem de lluitar contra totes les temptacions despòtiques reafirmant les aspiracions de les classes populars i, en el seu si, de les dones i els joves que estan en el centre de l’actual dinàmica de canvi. Hem de treballar per l’autonomia organitzativa d’aquestes forces socials, és a dir, dels treballadors, les dones, els joves i els aturats.

La consigna de la vaga general, que ja ha estat aixecada pels sindicats autònoms, dóna a les classes populars una perspectiva per a organitzar-se com una força independent.

Els partits d’oposició, que sempre han estat integrats en la política del govern, estan tractant d’imposar el seu projecte neoliberal als treballadors i a les classes populars. Els homes de negocis reconeixen les noves circumstàncies i volen defensar els seus privilegis unint-se al moviment. Aquests empresaris de la importació-importació [1], que van malversar recursos nacionals, que van finançar el tercer i quart mandats amb milers de milions  i que es van mobilitzar per a finançar el cinquè mandat, ara prefereixen no cridar l’atenció. Hem d’estar atents. La coartada de l’amenaça externa, per a imposar la gran germanor, és una trampa. La crisi enfronta a forces socials i polítiques locals amb la societat algeriana. Davant aquestes maniobres, els treballadors, els aturats i els pobres han d’afirmar els seus propis objectius. 

Per l’acte-organització dels treballadors!

Els treballadors, les dones, els joves desocupats i els joves han d’organitzar-se en assemblees en els barris, llogarets i ciutats per a discutir com abordar tots els aspectes de la vida quotidiana independentment del poder de l’Estat i dels professionals de la representació política. Aquesta dinàmica d’autoorganització ha de permetre qüestionar l’ordre injust i la camisa de força imposada a la societat i recuperar junts l’espai públic. És l’únic camí cap a l’emancipació social. El camí és llarg però segur, per a aconseguir l’alliberament de cadascun per tots.                

[1]  A Algèria, el terme importació-importació es refereix al fet que els patrons només importen. No exporten res, així que sobrefacturen per a obtenir beneficis a través del banc algerià. És la veritable màfia en el poder.

Pablo Casado es descarta

DIARI SERPIS                 

El PSOE i el seu candidat a presidir el Govern, Pedro Sánchez, veuen millorar les seues expectatives electorals, però més per demèrit dels líders de l’actual oposició, Pablo Casado i Albert Rivera, candidats del PP i Ciudadanos.

Casado perd adeptes cada vegada que obri la boca, i sembla obstinat en eixe propòsit. Els estrategs de la factoria FAES, comandada per Aznar, han provat fins i tot a pausar-li la vocalització i, per descomptat, li han rebaixat el to insultant cap al president del Govern, però de res serveix modelar les formes si en el discurs segueix clavant la pota a diari. La proposta de regular la situació administrativa de les dones estrangeres que decidisquen donar en adopció els seus fills ha estat tan irritant com l’absurda forma de desmentir la proposta. Causa incredulitat que un partit polític de les dimensions i recursos del PP comenta errors inexplicables que no fan més que aplanar el camí de Sánchez, qui cada dia troba motius per ajornar la decisió d’embolicar el matalàs de la Moncloa, com li va aconseller Casado. Amb aquestes estratègies del PP, el matalàs de Sánchez guanya en previsió de vida útil. 

A aquests despropòsits s’afigen els nervis que s’han instal·lat a PP i Ciudadanos per l’evolució de les enquestes, el que els fa persistir encara més en els errors. La forma de resoldre les primàries a Ciudadanos ha causat perplexitat, com també la forma de designar un candidat a l’alcaldia de Gandia, o almenys d’intentar-ho. Però potser l’error més infantil l’hem trobat en Casado quan ha demanat subtilment a Vox que retire les candidatures en determinades províncies on la fragmentació del vot de la dreta pot afavorir al PSOE. Amb els ulls com a plats.