DECLARACIÓ INSTITUCIONAL AMB MOTIU DEL DIA DE LA DONA

DECLARACIÓ INSTITUCIONAL DE L’AJUNTAMENT DE GANDIA     

 

La discriminació que pateixen les dones està present tant en l’àmbit públic com en el privat. Estem davant d’un problema de desigualtat estructural, ja que la crisi econòmica ha potenciat i perpetuat aquesta situació. La desocupació femenina, els treballs més precaris, les jornades reduïdes, l’escassa presència de dones en els llocs de responsabilitat política, sociocultural i econòmica són indicadors que evidencien que, encara que s’ha avançat en la lluita per la participació de la dona en l’àmbit públic i laboral, queda molt per fer. Estem davant d’un camp de batalla on les dones troben obstacles i reminiscències d’un sistema basat en estereotips massa interioritzats que les col•loquen en un lloc subordinat.
El punt més crític de la desigualtat entre homes i dones es troba en la jubilació, on la bretxa salarial arriba a ser d’un 40% en les pensions de les jubilades. D’altra banda, no ens volem oblidar de la situació quotidiana que viuen moltes dones, que han d’enfrontar-se a la cura de xiquets, majors i/o malalts. Un treball invisible i no remunerat que per qüestions culturals i per la naturalització de què aquestes tasques formen part de les seues obligacions, encara hui en dia s’associen a la dona.
És necessari realitzar un esforç col•lectiu, per part de totes les institucions públiques per a fomentar la mobilització i sensibilització de la societat, a través de la conscienciació de la ciutadania i de la progressiva implantació de la perspectiva de gènere en tots els àmbits.
L’Administració local és l’Administració més pròxima a la ciutadania, més pròxima als problemes que afronta la dona i per això constitueix l’agent dinamitzador més apropiat per a promoure una societat verdaderament igualitària, promovent accions concretes dirigides a la prevenció de conductes discriminatòries i a la previsió de polítiques actives d’igualtat sobre els diversos àmbits socials, i culturals.

EN MANS DE QUI ESTÀ GANDIA?

G. CABANILLLES         

 

El sorollós silenci del PSPV i Més Gandia al voltant de la forma d’entendre la política de qui realment «mana» a l’ajuntament, Salvador Marí, no convida a somiar en una resolució satisfactòria del conflicte que se li ha presentat al govern local. No sé fins on arriba el poder de Marí, però a les gravacions se l’escolta dir que Gandia no tindrà pressupost municipal mentre no s’autoritze la declaració d’interés comunitari del camp de golf. I el fet és que a hores d’ara Gandia no té pressupost. El coordinador d’Economia, Salvador Gregori, ens ha dit de forma reiterada que el motiu del retard és només tècnic, cosa de quadrar xifres per fer uns comptes reals i legals, però a hores d’ara ja no sabem si creure a Marí o a Gregori. La darrera notícia que tenim dels pressupostos és que a final de febrer es van remetre al Ministeri d’Hisenda.

L’actuació de Ciutadans a Gandia està resultant patètica, tan patètica com les paraules dels dirigents autonòmics cada vegada que han fet referència a Gandia. No oblidem les declaracions de l’exportaveu a les Corts, Carolina Punset, quan per justificar la decisió d’atorgar el govern a PSPV i Més Gandia va dir que s’estimava més governar amb nacionalistes que amb corruptes (en referència al PP). És a dir, per a Punset nacionalistes i corruptes són gent de mala classe, però els nacionalistes són un mal menor. I després d’eixos elogis Més Gandia continua fent com qui no fa, com si les opinions que Ciutadans té de Compromís foren un bri primaveral que s’esvaeix pels carrerons dels voltants de la plaça Major. 

El que més m’intriga, no obstant, és conèixer l’autor de les gravacions de les que ha estat objecte Salvador Marí. De segur que ell ho sap, perquè si era una partida de cartes, estem davant una reunió d’íntims i coneguts, i amb poca gent. Qui ha traït a Marí? Qui ha posat l’Ajuntament de Gandia potes enlaire? Ha estat el PP? Hi havia un jugador del PP a la partida de cartes? Qui ha difòs les gravacions? És realment un grup anònim de «Ciutadans indignats», o ha sigut el PP?

Al remat, Gandia no mereix tot aquest espectacle. 

EL XANTATGE A MÉS GANDIA

G. CABANILLES                  

 

I en això que arriba la multinacional francesa Conforama amb deu milions d’euros a la butxaca per obrir una megatenda, i el PSPV es queda mirant als seus socis de Més Gandia amb aquella mirada que diu: «Atreveix-te a dir que no. Atreveix-te a negarte a modificar la qualificació del sòl. Atreveix-te a impedir l’arribada de Conforama». I ara què?

Per a tancar el cercle només resta posar un Ikea a Marxuquera. No passa res, les antigues zones industrials són ara boniques zones residencials, de la mateixa forma que les actuals superfícies comercials de la perifèria poden ser en un futur zones residencials. Només cal una votació al ple. El problema arribarà quan esgotem el terme, o ensopeguem amb les marjals. 

ANTONIO MONTIEL HA DE DIMITIR SENSE DILACIÓ

G. CABANILLES          

El secretari general de Podem al País Valencià, Antonio Montiel, ha de dimitir de forma imminent del seu càrrec orgànic (si ho desitja i el fa feliç que conserve l’escó a les Corts) després d’haver comparat al secretari general del seu partit, Pablo Iglesias, amb 

No obstant, Montiel no només ha de dimitir per unes declaracions desafortunades, sinó per la constatada irrellevància que ha imprimit a la gestió política. Sent politòleg, ell mateix hauria de trobar una explicació al fet que, tot i tenir un grup parlamentari necessari i determinant per a la formació de govern, siga tan poc influent. No em puc desprendre de la impressió de que Montiel i Podem han donat un xec en blanc al PSPV i Compromís, però sobretot al PSPV, per a que la primera tasca de Ximo Puig com a president fóra resituar de nou els seus en consells d’administració d’empreses públiques, i fer visites de «cortesia» als consellers delegats d’empreses privades concessionàries de serveis públics. 

Montiel ha malbaratat el crit d’indignació que va donar bona part de la societat valenciana atorgant des del no res una representació decisiva i determinant a les Corts a una nova formació, les expectatives de la qual s’han quedat a mig camí.  El darrer despropòsit de Montiel ha estat prendre partit en el contuberni d’Íñigo Errejón i Tania Sánchez. Somoure les estructures estatals de Podemos després d’haver protagonitzat un fet inaudit en la política espanyola en un temps ínfim és una irresponsabilitat. La batalla interna de Podemos és un joc d’egos. Errejón té la seua visió política, però estic convençut de que si la visió política de Pablo Iglesias fóra la d’Errejón, l’aspirant haguera canviat de postulats per tal de conformar-se com alternativa. 

I a més, em pregunte què hi fa Tania Sánchez fent i desfent a Podemos després d’haver conegut el que hem conegut de la seua gestió com a regidora de Rivas Vaciamadrid. És clar, Tania no podia entrar de militant de base, havia d’entrar de zitzaniera major. 

Però no, Montiel està dedicat a buscar «mecanismes per a evitar el que s’ha vingut a conèixer com a cesarisme democràtic». L’enlluarnadora intervenció de Montiel va ser, per sort, gravada en video i ha sigut difosa en el seu compte de Twitter per un dels fundadors del partit, Juan Carlos Monedero, juntament amb el següent missatge: «Poca il·lusió es recupera comparant el teu secretari general amb Hitler. Compte Íñigo que acaben dient-te populista els teus!».

És una llàstima que l’excés de coneixements en politologia hagen portat a Montiel a fer unes reflexions d’eixe estil.  La forma plebiscitària per a reafirmar-se com a líder és una practica a la qual recurrien Saddam Hussein, Franco i altres personatges al llarg de la història per a justificar la idea que entre el líder carismàtic i el poble no hi ha res. «Ells ho feien per a justificar la dictadura i nosaltres a voltes ens carregàvem l’organització o la tensionàvem amb este recurs al poble. Crec que que això cal corregir-ho», assenyala. En tot cas, el que caldria corregir és la forma que té Montiel d’ordenar els seus coneixements i establir relacions i paral·lelismes. I el que caldria corregir també és l’anomalia de que Montiel estiga liderant Podem al País Valencià. 

ANTONIO CAÑO I LA VERITAT ABSOLUTA

 

 

És una enrabiada patètica de qui fins ara ha estat abusant de la seua capacitat d’influència per a crear cercles de connivència político-empresarial, però també és el reconeixement oficial de que se li ha acabat el bròquil. Antonio Caño fins i tot ha hagut de disculpar-se públicament davant els seus lectors per alguna de les seues campanyes més cruels, com ara l’assetjament a l’exsecretari general del PSOE, Pedro Sánchez, però allò més indignant del seu article d’este diumenge, escrit també en un cert to amenaçant, és que considere als lectors desprovistos de la capacitat de criteri suficient per a distingir les notícies vertaderes i la qualitat periodística. 

NEU I CAOS

G. CABANILLES           

Una ona de fred i una nevada no haurien de ser motiu per al caos que s’ha generat gairebé a totes les comarques valencianes. Torres elèctriques per terra sense deixar passar als vehicles d’emergències, l’hospital de Requena sense subministrament elèctric, línes de rodalies i AVE fora de servei, milers de passatgera en transbord, milers de vehicles atrapats a les carreteres hores i hores. Hi ha qui ha estat dotze hores dins el vehicle sense que ningú haja estat capaç de preguntar-li si necessita alguna cosa. 

Ara arriba l’horA del creuament de responsabilitats. El delegat del Govern, Juan Carlos Moragues, ha demanat que no es faça política de les situacions d’Emerències, el Consell s’espolsa tota responsabilitat i diu que va posar els seus mitjans a disposició de la Delegació del Govern, l’oposició anuncia iniciatives al Congrés per a depurar responsabilitats, i el partit del Govern recorda les competències autonòmiques i provincials en matèria de coordinació d’emergències i manteniment viari.El caos podia haver-se evitat perfectament amb els nombrosos avisos previs i alertes que existien davant de fortes pluges i nevades, però no s’ha evitat. Es podien i es deurien d’haver adoptat mesures preventives per a reaccionar davant d’un temporal que tothom coneixia, i si algú ha pres alguna mesura preventiva, com l’Ajuntament de Gandia, encara li han retret un excés de zel. Els polítics estaven a la Fira de Turisme de Madrid, i que es sàpiga només un, el president de la Diputació de Valècia, va fer públic que tornava de forma anticipada a causa del temporal. 

El PSPV demana al Govern que es detalle què és el que ha passat, per què no han estat previsors, per què van actuar amb tanta lentitud i per què han sigut tan incompetents, però des de l’altre bàndol es recorda al Consell les seues competències en Emergències. El que no sabrem és si seran capaços de que una jornada dramàtica anunciada es torne a repetir.

XIMO PUIG GIRA LA MIRADA CAP ON LI CONVÉ I QUAN LI CONVÉ

G. CABANILLES           

Ha dit el secretari general del PSPV i president de la Generalit, Ximo Puig, que el PSPV ha de centrar-se més en els assumptes valencians que en el que ocórrega a Madrid, és a dir, estar menys pendents del que està passant al PSOE i treballar políticament pels problemes que tenen els valencians.

No obstant això, bé que va fixar la vista a Madrid Puig quan del que es tractava era de defenestrar a Pedro Sánchez. Aleshores va acudir a tots els comités, ben acomanyat dels lampistes professionals habituals, i fins i tot va dimitir de l’Executiva Federal, per no parlar de les vegades que en eixe moment va visitar Madrid d’incògnit. 

Ximo Puig mira a Madrid quan li convé, i quan no, de sobte disminueix el seu interès pel de fora i demana tots a una veu centrar-se en la realitat casolana. Ara toca limitar-se als assumptes dels valencias, però si de cas la cosa es posara malament per Madrid, o per Sevilla, i Susana Díaz veiera perillar les seues ambicions, tocarà de nou fixar la mirada a Madrid, enviar d’avançáda a Alfred Boix i a Ciprià Ciscar a inspeccionar, i fer el que calga per «reconduir» la situació. 
És d’un cinisme que la militància socialista no pot consentir, és inadmissible que Ximo Puig ordene on mirar, i quan mirar, en funció d’on li convé mirar. No mireu ara a Madrid, no convé mirar a Madrid, tenim massa problemes a casa com per perdre el temps a Madrid. Els mateixos problemes que teníem quan Ximo Puig només mirava cap a Madrid, o cap a Sevilla. Quines estratègies més perverses, funestes, i de mal record. 

LA IMPROBABLE MOCIÓ DE CENSURA DE GANDIA

Resulta desolador llegir les raons de pes que el regidor de Ciutadans a Gandia, Ciro Palmer, exposa per tal de deixar caure la possibilitat de que encara es puga presentar una moció de censura contra l’alcaldessa socialista, Diana Morant. En una entrevista a l’edició comarcal d’un diari provincial, Palmer fa referència este dimecres a dues qüestios d’extrema gravetat que al seu parer justificarien un canvi de govern: les protestes contra l’arquebisbe Cañizares pel seu discurs homòfob, i l’absència d’animals a la cavalcada de Reis a Gandia. 

És una calamitat imperdonable. S’entèn a la perfecció la indignació de Ciro Palmer quan declara en eixa entrevista que el fet d’haver impedit la presència d’animals a la cavalcada és un signe de que «no tenen en compte la nostra opinió, tot i ser el partit que està sostenint este govern». 

Aquesta ha estat la gran aportació de Ciro Palmer a la política municipal, titllar de radicals a tots aquells que protesten per les homilies xenòfobes i homòfobes d’Antonio Cañizares. El millor que pot fer ara el regidor de Ciutadans és comprometre’s a deixar almenys governar als partits que ell ha deixat governar, facilitar-los una tasca que no va a resultar fàcil, no amenaçar amb impedir inversions mentre no es rebaixen els tributs que van pujar ara fa un any, i esperar que si a les eleccions de 2019 és reelegit regidor la Divina Providència l’il·lumine millor del que ho va fer en les eleccions de 2015. 

 

EL PP DE GANDIA POT ANAR BUSCANT CANDIDAT

G. CABANILLES           

 

Víctor Soler em recorda molt a Ricardo Costa, fins i tot físicament, amb les seues expressions calculadament pausades (en ambdós casos preferentment en castellà) i el coll estirat en les seues compareixences. El menut de la saga castellonenca dels Costa-Climent estava cridat a ser el dofí de Francisco Camps, fins que les factures d’uns vestits i l’encàrrec telefònic de mig quilo de caviar rus per a sopar la Nit de Nadal amb la família el van dixar al voral. 

EL PAÍS VALENCIÀ NO EXISTEIX

G. CABANILLES             

El fet de que la connexió ferroviaria entre Gandia i Alacant amb una línia de rodalies no siga una prioritat per al Govern d’Espanya és un símptoma de moltíssimes coses que els governants d’ací tampoc tenen en consideració, per molt que la consellera de la Vall d’Uixó assignada a infraestructures i aficionada al turisme es faça fotos amb els alcaldes de Gandia, Oliva i Dénia i els empresaris de la Safor i la Marina per reivindicar el projecte.

El tren és un símptoma, com ho és la circumval·lació de la N-332 als municipis del sud de la Safor. Que les infrautilitzades autopistes radials de Madrid hagen estat una prioritat per davant de la solució a les travessies urbanes de la carretera nacional a la Safor (i també a la Marina), o que, posem per cas, un AVE Madrid-Toledo haja estat una prioritat per davant d’una línia de rodalies entre Gandia i Alacant, són símptomes. Eixos són els símptomes, i la malaltia és que el País Valencià no existeix com a tal. Tenia raó la dreta regionalista i castellanista, i nosaltres sense escoltar-la. El País Valencià no existeix.

Mentre, el president de la Generalitat, Ximo Puig, qui té la política com a mitjà de vida, com José Manuel Orengo, es limita a denunciar l’infrafinançament i a perdre’s en discursos de federalisme que només amaguen una fidelitat incondicional a l’Espanya radial, centralista, uniforme i homgènia. Està més preocupat en què Susana Díaz siga secretària general del PSOE (i si potser que nomene a Alfred Boix secretari d’Organització), que en plantar cara de debó i avisar a Madrid de que els diners dels valencians van a destinar-se definitivament a resoldre les mancances valencianes, vullga o no Madrid. 

una exdiputada autonòmica i exsenadora a l’òrbita, com no, del lermisme. En la primera prova Rochel Icardo va aconseguir la segona millor nota, però restava l’entrevista personal, on, ximpum, va ser la més puntuada, aconseguint la plaça.