Els empresaris diuen prou

G. CABANILLES            

Els empresaris de l’anomenat Arc Mediterrani han dit prou a la manca d’inversions en infraestructures, i ho han fet emprant uns termes que si arriben a eixir d’algú de la CUP li envien els antidisturbis. No és la primera vegada que milers d’empresaris fan una trobada per reivindicar, en concret, celeritat amb el Corredor Mediterrani. La de Madrid d’esta setmana ha estat la quarta, després de les celebrades a Murcia, Almeria i Tarragona. 

Al cap i a la fi, en l’essència les queixes dels empresaris s’assemblen molt a les que a la llarga han fet esclatar els catalans, i en menor terme els valencians, on sembla que la gran mobilització per a reivindicar un “finançamente just” segueix endavant, probablement sense el suport del PP. 

Els empresaris reunits esta setmana a Madrid han dit que s’ha de posar fi a l’Espanya radial, i que s’ha d’invertir d’una vegada en l’Espanya circular per fer el país més competitiu. Fins i tot les associacions empresarials han engegat iniciatives per a conscienciar a la societat civil de tota Espanya de la necessitat d’invertir a la “perifèria”, com ara la campanya de recollida de signatures #QuieroCorredor, per a donar a conèixer la infraestructura i sumar suports. Aquesta campanya ja porta més de 12.000 signatures a hores d’ara. 

Els origens de tot plegat cal situar-los, necessàriament, en una constant dominació de la cultura prominent a la Península sobre la resta, i en un ancestral sotmetiment cultural i econòmic. Ahí rau tot, i cadascú esclata a la seua manera, uns en rebel·lia i altres seguint els procediments reglats. Qui no ho vullga vore seguirà generant tensió. 

No és la independència, és la injustícia

TERESA GARCÍA              

Diputada de Compromís a les Corts Valencianes

Que la configuració de l’Estat Espanyol està fent aigües ha quedat i quedarà palesa la pròxima tardor de forma inequívoca. Que la Constitució Espanyola s’ha quedat petita, també.Degradació de gris d’èpoques superades per a aquells que hem crescut en democràcia.

El que ocorre a Catalunya n’és una mostra, però quedar-se amb l’anàlisi frontista que va des dels “desafiaments sobiranistes il·legals” als escorcolls de la Guàrdia Civil d’impremtes i mitjans de comunicació “al més pur estil franquista” seria caure en el folklore o en la teatralitat que acompanya aquesta crisi de les institucions.

El desig legítim del poble català de decidir democràticament què vol ser i com vol organitzar-se no s’alimenta de l’independentisme ni del somni de la nació catalana; descansa, principalment, sobre la injustícia de la pèssima organització del sistema del benestar de l’Estat Espanyol i d’una no menys deficient organització de la seua estructura territorial, de la qual els i les valencianes també som un clar exemple de discriminació. Només cal pegar una ullada a publicació de les balances fiscalsper adonar-se’n.

El sistema del benestar de l’Estat descansa sobre competències autonòmiques i locals. Allò que les administracions públiques, una volta recaptats els impostos, retornen a la ciutadania en forma de serveis universals: educació, sanitat, atenció a la dependència, ocupació, serveis urbans, accés a la cultura, garanties de sostenibilitat i medi ambient, són competència de les autonomies o dels ajuntaments. I tant el sistema autonòmic, com el local, no compten, actualment, amb recursos suficients per tal d’oferir eixos serveis, els quals estan directament relacionats amb els drets humans, la igualtat i la qualitat de vida.

A aquesta mancança de finançament cal afegir-li una pèssima distribució territorial, que fa que les perifèries alimenten un sistema centralitzatque rescata bancs i acontenta als amics, sense que els territoris que aporten puguen rebre el retorn en serveis que els correspondria. Ni en serveis, ni en infraestructures, amb un model territorial radial, que fa que a la perifèria, les autovies siguen de pagament i al centre es rescaten autopistes. Consolidant una estructura centralitzada que respon a una concepció artificial imposada en la dictadura, que no a la realitat econòmica de l’Estat Espanyol.

Es tracta, en el fons, de la competència entre un sistema centralitzat, que acumula recursos i poder en poques mans, o un sistema descentralitzat que els distribueix en forma de serveis a la ciutadania. I es tracta, conseqüentment, de desenvolupar un ordenament jurídic que oferisca garanties i recursos i capacitat de decisió per aquesta descentralització, el que es tradueix en majors cotes de democràcia; o aquell que possibilite la concentració de recursos i de poder de decisió, que es tradueix en major grau d’autoritarisme.

Efectivament, la Constitució del 78 suposà un avanç democràtic respecte d’una dictadura i ha garantit un marc de convivència durant aquestos 40 anys, però s’ha demostrat insuficient quan es tracta de garantir el dret a l’habitatge, ha permès una reforma exprés que prioritza el pagament del deute als bancs a atendre necessitats bàsiques de la ciutadania, i a més a més, impedeix desenvolupar una convivència territorial satisfactòria per a tots aquells pobles i territoris que la van ratificar al seu moment.

El Partit Popular és l’essència d’aquesta constitució antiga i de la concentració de l’Estat, i eixe projecte centralitzador i extractiu continua ité diferents exemples: la llei de sostenibilitat va ser l’intent de segrest de l’autonomia local, la batalla del referèndum és l’intent de no reconèixer el dret d’autodeterminació, i que hem de dir al País Valencià si fins i tot s’han atrevit a tancar la televisió pública?

Davant d’aquesta situació, adobada, amés, amb la podridura de la corrupció, el que no ens podem permetre els ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol és continuar fent seguidisme del PP i no buscar una via de diàleg i organització, que necessàriament no pot estar dirigida ni pilotada pel principal causant de la situació actual que es pateix a Espanya: el PP i Mariano Rajoy.

Si no és així i sense interlocució davant aquestes demandes, cadascú serà lliure de triar de quina manera lluita contra la injustícia de tindre menys metges i menys escoles, estudiar en valencià o informar-se sobre les notícies de la teua comarca.

La societat catalana, amb més o menys encert, ha triat una via i la vol votar.

Parlem de Bloc i País?

VICENT FERNÁNDEZ      

Secretari d’Organització del corrent Bloc i País

Comence una nova etapa en el tema polític, de fet ja fa temps que la vaig començar, però ara ho fet involucrant-me activament als assumptes interns del meu partit. Em defineix a mi mateix com una persona activa (de vegades inclús hiperactiva), amb inquietuds i preocupacions, en definitiva, em mou les ganes de ser útil a la meua gent i l’estima pel meu país.

Aquestes voluntats però, no les he vistes, o almenys, ja no les veig tan a sovint en el tarannà del meu partit. No negaré que, potser, tinc desavinences en l’actual línia de la direcció (allò que s’ha anomenat com el “aparato”), però la casuística dels últims viratges polítics no han deixat lloc a altra possibilitat.

No vaig a repetir totes les actuacions que adés i ara van demostrar que els abanderats de la nova política no es comportaren com a tal. Tots sabem quines són. Però d’una si que en parlaré, una que per a mi fou bastant reiterativa i té molta relació en un dels principis de Goebbels, que és el de fer creure que la discrepància era única. Tots els qui discrepàvem d’alguna actuació érem automàticament etiquetats com “Mayoristes”, és a dir, seguidors de Pere Mayor, i se’ns afegia el Sant Benet, a més, de que érem quatre gats, pocs i mal repartits – eixos són “els de Torrent” o els d’altre lloc, tant se val-. No n’estava d’acord, sabia que la gent del meu partit és plural i amb sentit crític, així que vaig decidir entaular converses amb els pocs contactes polítics que tenia, ja que la meua vida personal i professional estava pràcticament fora d’ella. El resultat de les converses ens feu adonar que hi havia quelcom capciós en els classificats com a “Mayoristes”. I el que passa en estes coses, uns parlem en altres i els altres amb uns -i mira per on- a molts ens havien fet la mateixa jugada, si més no, el mateix etiquetatge.

D’aquesta manera, un conjunt de militants del BLOC (més de 100 inicialment), i en pocs mesos de marge de treball, decidirem reunir-nos en aquell dinar de Nadal de 2015; on ens reunírem una cinquantena de militants que compartíem inquietuds i motivacions similars.

Després de diversos contactes, decidirem donar suport a Rafa Carbonell i a la seua candidatura de 2016, en la qual sí em vaig involucrar personalment (sense massa èxit, tot siga dit). El resultat del congrés ja el sabem, un pacte entre les dos candidatures. Personalment, tot i no veure-hi amb bons ulls aquesta nova bicefàlia, una part de la nova l’executiva estava conformava per gent de la candidatura a la que vaig donar suport; per tant, calia confiar-hi. Esperàvem una bona comunió entre les distintes vessants i perspectives del nostre partit, per dur endavant un projecte de país que ens fora propi i aglutinador.

Tanmateix, encara que s’haja volgut vendre que hi havia unitat, aquesta ha estat prostituïda de mode infame. No estic desvetllant cap secret. Duverger senyalava que en un sistema majoritari hi haurà dos candidats(grups) aspirant al poder, això no es pot evitar. No se pot estar d’acord en tot, però ha d’haver-hi, necessàriament, doncs som del mateix partit, una línia pròpia de treball, espais de treball propis i comuns per tal de poder avançar i en açò deixeu-me citar també a Pzeworski, que ens indicava que per a que hi haja una real democràcia cal haver competència, i amb possibilitats reals. Potser fou aquest el problema, la falta de displicència en el discurs de l’altre, o potser el costant menyspreu en les propostes que eren alienes; tanmateix la incapacitat d’ambdós postures en buscar unió que no imposició ens ha portat a la situació actual.

Dit això, després del congrés, vam veure que la suposada “nostra” (a la que havíem donat suport durant la campanya) part de l’executiva no acabava d’organitzar-se com a nosaltres volíem, o, si més no, com a un grup de gent, més bé pareixia una suma d’individualitats. Així que decidirem reunir-nos en Torrent per veure quin era el camí a seguir després d’aquest desencant.

Els qui ens vam reunir, vam decidir constituir-nos en corrent i organitzar-nos com nosaltres pensàvem que seria millor per al nostre partit. D’aquesta manera, es va decidir quin equip de treball seria l’encarregat d’executar el projecte i es creà una executiva provisional, on entraren tots els qui volgueren.

Continuarem treballant i organitzarem una altra assemblea a Xilxes, amb la mateixa executiva provisional (que era l’encarregada de treballar els estatuts, el Congrés, etc.), i amb uns estatuts. Comptàvem també amb els requisits que els estatuts del BLOC requerien acomplerts. Hi havia un però, doncs el sentir de la gent que s’havia sumat al nou projecte era distint perquè hi havia gent que pensava que ens havíem de llançar ja i donar a conèixer el corrent, i per altre costat, hi havia gent que pensava que podíem esperar fins al següent Consell Nacional. Al final prevalgué la primera opció i el 23 de maig del 2017 ens vam constituir a Guardamar de La Safor com a corrent. El congrés resultà un enriquidor exercici de participació, d’intercanvi, d’exposicions en pla d’igualtat, de debat positiu i de suma de les aportacions. Fou també en aquests moments on s’instaura el primigeni secretariat, on obertament s’hi podia presentar qualsevol amb ànims de treballar i d’aportar.

El secretariat, posteriorment s’ha hagut d’ampliar donat el nombre d’adhesions rebudes pel corrent. Ningú ens va dir que havíem de fer, ho vam decidir nosaltres. Tothom pot parlar, aportar, debatre, dissentir, afirmar o negar, però sempre en pro del BLOC, el nostre partit i del nostre País Valencià. Som o no som un experiment de democràcia radical?

L’atemptat de Barcelona

CARLES MULET        

Senador de Compromís

Estarem dies i setmanes tots i totes en estat de shock pels atemptats de Barcelona, i les rèpliques a baixa escala a Cambrils. Ha tocat molt a prop, qualsevol de nosaltres segur hem estat passejat i segurament més d’una vegada per l’escenari del crim.

L’atemptat no ha estat ara en llocs que veus per la televisió, en ciutats que te sonen d’oïdes, o potser alguna dia de passada van estar prop, ara, com a l’11M de Madrid (ara més prop), són escenaris més quotidians, una ciutat a la que has pogut anar a estudiar, viure, a descobrir, a passejar-la, una ciutat que segurament forma part de tu perquè tindràs alguna vivència en ella. I t’han atemptat en eixe trocet teu. 

Molt hem criticat i ho seguirem fent que sols fem minuts de silenci pels morts en atemptats en la vella Europa, i menyspreem, invisibilitzem i passem dels que cada dia moren en Àsia o Àfrica, són d’una categoria inferior, sembla. Però ara sí, ha estat al costat mateix de casa nostra.

Tots sabem de la responsabilitat occidental de l’existència i “èxit” del fonamentalisme, que fa tremolar a tot el món amb els seus atemptats, però res justifica mai cap assassinat, el llevar-li la vida a ningú i menys encara de manera tant gratuïta i sense sentit, a sang freda i fora de cap conflicte bèl·lic obert.

La reflexió que sempre em faig, és què es pretén amb aquest tipus d’atemptats? Doblegar a qui? Aconseguir quins objectius?.  En altres tipus d’injustificables atemptats seria intentar aconseguir per la pressió uns objectius polítics, però en aquests? Sembrar la por per la por? Això genera un rebuig  i cap possibilitat d’empatia ni suport a les causes ideològiques, polítiques o religioses dels promotors; atemptant en Barcelona, Madrid, o en qualsevol part del món només van a aconseguir un posicionament ferm unànime contra qui promou aquests actes.

No és un problema de religió, les religions són estructures socials creades per interpretar l’existència i intentar donar-li un sentit, per mantindre estructures de control i poder, per organitzar societats, i elles han servit d’excusa al llarg de la història per justificar guerreres, genocidis, repressió, massacres, que res tenen a veure amb l’esperit d’eixes creences.

Fer-nos sentir por és l’objectiu? Segurament també t’hauran aplegat gravacions d’imatges o vídeos dels atemptats, era eixe l’objectiu, que tots els convertirem en propagandistes seus? Estem caient en un parany?

Pretenen que es genere un conflicte obert entre Occident i l’Islam? Òbviament gent amb pocs llums difon ara missatges perillosos de si els assassins estaven cobrant ajuts socials de l’estat espanyol, es criminalitza als refugiats, a les persones que viuen ací que professen l’islam i viuen en respecte, a les mesquites;  no anem bé, tota esta gent també és víctima d’uns pocs desgraciats.

Solucions? Difícil, però deixar-los clar que no van a aconseguir absolutament res amb aquests atemptats, que no van a dividir-nos, que no van a fer-nos creure que és un conflicte religiós, ni territorial, ni cultural, ells no formen part de l’espècie humana, no representen a ningú.

Qui els ven les armes? Qui els ha obert les portes a empoderar-se? Això també caldrà analitzar-ho, no?  Ara està clar que no han hagut armes, però darrere hi ha una organització que ha crescut gràcies a elles. I podríem parlar i parlar i recomanar centenars de lectures i anàlisi, però superen aquestes línies.

Malauradament aquest nou fenomen és global, i ja podem dir que ningú al Món està lluny d’estos atemptats, que atempten contra la dignitat humana, contra tots i totes, ja siga en Madagascar, Filipines, Iran o a Barcelona.

Si algú m’ha de convèncer que té raó en alguna posicionament, ha de ser amb les paraules, mai amb la por.

De nou, violència gratuïta entre joves

DIARI SERPIS          

L’escena de set joves aferrissant-se a colps contra altre este diumenge a la fatídica hora d’eixida d’una discoteca a la platja de Gandia és per desgràcia massa habitual a una concentració humana estiuenca d’estes característiques. És estrany la setmana que la Policia Local no ha d’actuar en baralles originades en la seua major part per la ingesta de substàncies tòxiques, i representa la catarsi dels instints més primaris, violència absurda i gratuïta de vegades amb conseqüències fatals, com la recent mort d’un jove de Vilallonga a una baralla a una discoteca de Xaló.

I si els fets en si ja són tristos, més ho és encara que l’oposició municipal (PP) els aprofite com a estratègia per a alimentar la batalla política tot tractant de responsabilitzar al govern local d’una situació que descriuen com de violència inusial i constant. Efectivament els episodis de violència juvenil gratuïta són massa freqüents, però este és un dels espais que hauria de quedar exempt de ser emprat com a arma política . Baralles i agressiona hi ha hagut a tots els llocs amb governs de tots els colors, i allò urgent és eradicar eixes actituds des de la prevenció, la conscienciació, i també la coacció. Els legisladors s’ho han de prendre de debó abans no hàgem de lamentar més desgràcies irreparables, i si a l’espectador d’un esdeveniment esportiu se li prohibeix l’entrada a estadis, potser caldria pensar en l’oportunitat de prohibir l’entrada a establiments o zones d’oci als protagonistes d’escenes de violència. 

Els set autors de l’agressió d’este diumenge a la cantonada dels carrers Navegant i Mallorca saldaran la gesta amb una sanció de mil euros. És l’única que se’ls pot imposar perquè només se’ls pot aplicar l’ordenança municipal de convivència, i ni tan sols s’han creuat denúncies entre agressors i víctima. I encara sort que se’ls ha pogut identificar gràcies a que algú mòbil a la mà va immortalitzar els fets i els va fer virals a les xarxes. Quantes vegades queden impunes les accions d’agressors que escampen sense deixar rastre. 

El PSPV és meu

G. CABANILLES           

Després de l’absurda ponència de desconnexió del PSPV i la patètica sumulació de ruptura amb el PSOE que li van encarregar escenificar al militant gandià Vicent Mascarell en el XIII Congrés Nacional del PSPV, només es pot interpretar que un Ximo Puig alleujat pels resultats de les recents primàries ha intentat transmetre que el PSPV és seu i que ningú gose barrar-li les intencions. La pregunta és si la ponència mascarellana de ruptura amb el PSOE haguera arribat al congrés del PSPV en el cas de que la presidenta andalusa haguera estat elegida secretària general del PSOE. La resposta és no, i per tant Ximo Puig només defensa els interessos del partit de cara a la galeria. Allò que li preval per damunt de tot són els seus interessos, el control del partit, i la potestat d’assignar sous i butaques. Res nou.

El que sí serà nou serà observar de quina forma s’ho fa Puig per a preservar la continuïtat en la professió política d’aquells que en teoria ha sacrificat en aquest XIII Congrés, entre ells el fins ara secretari d’Organització, el gandià Alfred Boix, o el seu cosí José Manuel Orengo (tot i el sobresforç que va fer durant la recollida d’avals), Vicent Sarrià, Joan Calabuig …. És tota una incògnita, però les possibilitats són immenses: d’ací a no res arriba l’hora de fer llistes autonòmiques, es renovaran els representants d’órgans estatutaris, es nomenaran senadors de desginació territorial, i es completaran consells d’dministració en empreses públiques i semipúbliques. Tot un ventall.

Qui sobreviu de moment és el linx de Picanya, Ciprià Císcar, qui ix d’Alacant amb plaça per al Comité Federal. D’altra banda, la representació gandiana als órgans de direcció del PSPV és ben escassa, tret del poder a l’ombra que puguen exercir Boix i Orengo. Només l’alcaldessa, Diana Morant, el propi Boix, els alcaldes de Bellreguard i Benirredrà, i el desafecte Carlos Mengual han clavat el cap a un comité nacional de cent integrants, i on Puig s’ha garantit una proporció que el lliura d’ensurst, sobretot després d’haver-se lliurat de Francesc Romeu. El de Silla ha perdut influències després d’haver-se situat i resituat durant anys ara amb moros i després amb cristians sense lògica ni fonament. 

Al remat, les coses estan on Ximo Puig volia que estigueren, i no li ha resultat massa costós, només ha hagut de cedir un terç del poder orgànic, sense incerteses a la vista i la via lliure per al pròxim repartiment de prebendes. No sé si els militants es poden considerar en condicions de rebre l’enhorabona. Tot es vorà en els resultats de les pròximes eleccions autonòmiques i locals. De moment, a Gandia els sondejos no pinten massa bé per a Diana Morant, qui té a Lorena Milvaques fent-li un avançament per l’esquerra, en una estampa anàloga a la de Ximo Puig, qui no sap encara per quin costat l’avançarà Mónica Oltra. 

Subvenció de promoció del valencià als mitjans: falta de respecte o professionalitat?

VICENT XAVIER VILA                  

Secretariat del corrent Bloc i País

 

Bloc i País, corrent organitzat del BLOC, va presentar una proposta de resolució per al debat en el Consell Nacional de la formació nacionalista el passat dissabte 1 de juliol on s’instava el partit a demanar al Consell que es retirara la subvenció als mitjans que fan una traducció automàtica sense revisar del castellà al valencià en la seua web. 

Es justifica aquesta iniciativa per la falta de respecte i professionalitat que es demostra amb traduccions ridícules que són la riota diària a les xarxes amb casos esperpèntics com, per exemple, ‘Vaig Pelar’ per l’astre brasiler del futbol Pelé o “Gambeta de l’Illa” pel cantador flamenc Camarón de la Isla, entre moltes altres”.

Aquests casos són producte d’aplicar la traducció automàtica sense revisar a la versió en castellà del diari, ja que no discrimina entre noms propis o la circumstància gramatical de les oracions. Una subvenció pública s’ha de justificar per uns criteris de bé públic i queda clar que no s’està aplicant, més quan la riota a les xarxes és generalitzada amb pàgines que es dediquen a recopilar els casos de traduccions surrealistes que es donen cada dia. 

Així doncs,  des de BiP afirmen que no es pot rebre diners públics per fomentar la lectura en valencià quan s’està fent tot el contrari. En un primer moment, quan es varen produir aquests casos, molts vàrem pensar que es tractaria de problemes dels començaments, però ja ha passat més d’un any i no es veu cap millora ni, pitjor encara, cap intenció de millora. Cosa que fa pensar que l’únic interès que hi havia per fer la versió en valencià era cobrar la subvenció sense criteris professionals ni de dignificació lingüística.

Perquè hi haja una garantia de compliment d’aquests criteris professionals, la proposta de resolució de BLOC i País demanava, en consonància amb els criteris del Consell per a atorgar aquestes ajudes públiques, que només se subvencionen continguts creats en valencià i no les traduccions; es millore la fiscalització de la justificació de les ajudes en tot allò referent a l’assessorament tècnic lingüístic mentre s’exigeix un mínim de correcció de les publicacions, i siga un requisit la contractació de personal amb perfil professional específic adient en totes les opcions (ràdio, televisió, premsa escrita i premsa digital).

Sis anys de Compromís a Tavernes

EVA PALOMARES     

Portaveu del PP a l’Ajuntament de Tavernes

Sis anys donen per a molt. Però amb el Govern de Compromís sembla que no siga suficient. Passem l’equador d’aquesta segona legislatura amb una imatge de Tavernes abandonada. Estrenàvem legislatura amb els passos de vianants encara per pintar però amb una flamant pantalla gegant de prop de 3.000 euros per a seguir la sessió d’investidura de Jordi Juan com a alcalde. I des de llavors fins ara mai havíem vist els carrers, els camins i les instal·lacions tan abandonades com en estos últims anys. Mai la platja havia tingut jardins que recordaren la selva, per la seua falta de manteniment, llambordes pels quals cresquera l’herba, ni un escaló de més de dos metres en cap de les nostres platges. 

Els veïns de Tavernes paguem cada vegada més impostos amb Compromís, no obstant açò, en sis anys no han sabut obrir la piscina, ni construir la depuradora, ni redactar el projecte de col·lector de la platja, ni aconseguir la reforma de l’IES Jaume II el Just, ni acostar l’estació del tren a Borderia, com prometien. Tenim un alcalde que és diputat en les Corts Valencianes però no ha aconseguit res per a Tavernes malgrat tenir línia directa amb els membres del Govern Valencià. No solament és l’alcalde que menys ha portat al municipi, és l’únic que ha votat en les Corts en contra d’infraestructures per a Tavernes en les Corts. 

Falsa participació

Estos dos anys de legislatura hem patit a un Govern de Compromís que es descobria amb la seua falsa participació, amb consultes populars incomplides, amb reunions de barri les propostes del qual s’han quedat en paper mullat. Han aconseguit desmotivar a la població amb la participació. A pesar que un Ajuntament és l’administració més pròxima al ciutadà, amb Compromís s’ha convertit en la més llunyana. Mai hem tingut a un alcalde que viu a València. Mai hem tingut un alcalde que no rep als veïns. Mai abans havíem vist que un Ajuntament dirigira les queixes dels seus veïns a l’Administració de l’Estat per a resoldre-les. Açò l’estem vivint ara. 

Incompliments del Govern

I l’incompliment de la paraula de Compromís arriba des dels fets fins a la ejemplariedad en la gestió. Encara no hem vist cap foto del nostre alcalde sol·licitant a Infraestructures que portara l’estació de tren a Bordería, com prometien en el seu programa electoral. I respecte a la transparència l’actual Govern destaca per l’opacitat en el moment de lliurar informació i dades a l’oposició. La falsa transparència de Compromís s’ha fet més evident amb la negativa a sotmetre’s a una comissió per a investigar les irregularitats que es denuncien en la policia.

En aquests dos últims anys d’esta legislatura hem vist clarament com governa Compromís. Decisions improvisades, despeses innecessàries, escassetat d’inversions, i en cas d’haver-les, innecessàries i problemàtiques com les mega voreres del carrer La Barca o les illetes i la mini redona de la carretera, despesa destacada en propaganda, recursos per a contractar a empreses de regidors… són només una mostra. Ha empitjorat la qualitat de vida dels veïns malgrat pujar contribució un altre 8% més en aquest últim any fins a aconseguir el 24% en sis anys d’alcaldia de Compromís.

Dos anys reclamant qualitat en la gestió

En estos dos anys de legislatura el Partit Popular de Tavernes ha denunciat els abusos del Govern com l’ús del vehicle de policia, amb xofer pagat per l’Ajuntament,  per part de l’alcalde per a traslladar-se de sa casa a València a Tavernes, els viatges a Mèrida i Atapuerca del nostre alcalde amb despeses públiques duplicats, la pujada de la contribució, l’intent de llevar les armes a la Policia Local, la contractació del sistema d’emissió en directe dels plens a una empresa del regidor de Transparència, les inversions innecessàries com les mega voreres i mini redones, el lamentable estat de voreres, carrers, camins i instal·lacions o la mala il·luminació i la falta de neteja.

El Grup Popular de Tavernes també ha denunciat que Compromís estiguera onze mesos sense prestar en Tavernes el Servei Especialitzat d’atenció a menors en risc o amb mesura jurídica de protecció i a les seues famílies (SEAFI).

Propostes del PP en aquesta legislatura

El Partit Popular ha sigut constructiu en aquests anys i ha oferit propostes de millora al Govern. Però aquest les ha rebutjat, com en el cas de les mini redones, rebaixa d’impostos i taxes, reparació determinats camins de Tavernes que pateixen hui encara importants danys, o la proposta de comissió de recerca per a esclarir les anomalies que se succeeixen en la policia.

En estos anys hem observat el poc que serveixen per a Compromís les propostes per a la millora de qualitat de vida dels veïns de Tavernes, el lluny que viu l’alcalde el dia a dia de la nostra ciutat i el poc que respecta les institucions democràtiques i la Constitució Espanyola amb iniciatives que únicament provoquen i generen divisió entre els ciutadans.

 

El cavall de Troia a l’executiva de Pedro Sánchez

G. CABANILLES          

Diu este dimarts un diari provincial de la València castellana que la consellera de Sanitat, Carmen Montón, “se’n passa de bàndol”, en referència al seu suport a Ximo Puig per a que siga reelegit secretari general del PSPV, després d’haver recolzat a Pedro Sánchez, aparentment en contra de les indicacions del seu mentor Puig. 

 

Jo, no obstant, tinc la meua pròpia teoria i ningú me la fa traure del cap: Carmen Montón era el cavall de Troia de Ximo Puig a la nova executiva federal de Pedro Sánchez, el talp dels susanistes a la direcció federal del PSOE. Una vegada conformada l’executiva de Sánchez, i amb Montón sense cadira a Ferraz, la consellera de Sanitat ha retornat a les seues fidelitats innates. Pense sinzerament que a Pedro Sánchez li ha fet olor el suport incondicional de Carmen Montón. A mi també me’n feia. Era tot tan estrany. La lleialtat de Montón cap a Puig era infrangible, a prova de tot, i des de que la consellera va fer les primeres passes en política. El seu sotmetiment a les maniobres orgàniques de Ximo Puig ha estat sempre tan incondicional que el seu sobtat reclutament per la causa de Sánchez era del tot sorprenent. 

Ara Montón, com la resta de professionals a sou del clan de Puig, està capficada en una defensa a mort del castell, amb arguments tan absurds que el contrincant, Rafa García, no hauria de tenir més maldecap que deixar fer a la gent de Puig. Venjança? Intent de desestabilitzar? Es recorre amb insistència al fet que el PSPV ocupe la presidència de la Generalitat després de vint anys en mans del PP. Potser són il·legítimes les primàries? Passa alguna cosa si Puig es dedica només a l’àmbit institucional? I tant que passa.

Anem a fer un llistat. Altre diari amb pretensions que porta pocs anys a València publica un article en el qual dóna cinc motius pels quals Puig ha de seguir sent secretari general. Jo en puc donar cent per a que no ho siga. Ningú es pregunta a eixe partit els motius de la desafecció de l’electorat, però només cal observar les persones que envolten a Puig en les fotos de suport a la seua campanya “L’esquerra en marxa”. El partit dels militants, dels valencians i les valencianes? El suposat intent de desestabilitzar o enfeblir a Puig és en realitat una lluita a vida o mort per a conservar les potestats orgàniques d’elaborar candidatures, designar senadors territorials, nomenar càrrecs al primer, segon, tercer graó, asseure persones en consells d’administració d’empreses públiques i semipúbliques, en institucions estatutàries, a Estrasburg, a Brussel·les…. i a Nova York si ho ha oficina de la Generalitat.

El president de la diputació de València, Jorge Rodríguez, director de la campanya de Puig, ha declarat que “si es poguera veure o només que poguera semblar que l’Executiva Federal està prenent part per un candidat seria un gravíssim error. Entenc que açò no va a succeir i es va a garantir tota la neteja d’unes primàries en les quals ningú ha de tenir cap suport perquè eixe suport només l’han de donar els militants”. Quina llàstima que Rodríguez no emprara el mateix argument quan Puig va posar tota la maquinària orgànica al servei de Susana Díaz, o quan l’alcalde de Vigo, president de la Federació Española de Municipis, va convocar a toc de corneta als alcaldes a la presentació de la candidatura de Susana Díaz. 

I pel que fa a la Safor, només cal vore la foto de cares que donen suport a Ximo Puig per a albirar els motius de la desafecció electoral cap al PSPV. Diana Morant, qui fins i tot haguera estat una bona candidata a secretària general del PSPV, torna a jugar a la ruleta. 

 

El final de les baronies al PSOE

G. CABANILLES      

El 39 Congrés del PSOE, que es celebra este cap de setmana, certificarà el final de l’etapa de les baronies en el PSOE, un “parèntesi” en la història del partit que es tanca aquest cap de setmana. Ho ha dit l’alcalde de Valladolid i portaveu de l’Executiva socialista, Oscar Puente. Més tard que d’hora, perquè els impresentables papers que hi han jugat durant la campanya de primàries barons com Javier Lambán o García-Page han sigut d’antologia i han avergonyit fins i tot als seus propis acòlits. 

Les baronies s’han acabat però els barons sembla que no hi estan d’acord. Només cal observar les maniobres del secretari general del PSPV, Ximo Puig, per a retenir el càrrec. Ara pensa amb una secretaria política a l’executiva nacional per tal de disuadir una candidatura alternativa. Puig no ha entès el missatge, o si. Ara es troba desorientat  i qüestionat, una situació que, casualment, ha coincidit amb la ratlla que li han marcat des del Bloc a la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, d’Iniciativa, a qui la coordinadora del Bloc i ara també coportaveu de Compromís, Àgueda Micó ha dit alguna cosa així com que Oltra és el referent públic i visible, però no la líder de Compromís. Els efluvis institucionals.

I no sé si paga la pena arriscar-se a que els problemes de lideratge intern afecten a la gestió del Consell. La impressió cada cop més generalitzada és que Puig està més ocupat amb els embolics interns, en intentar retenir el poder al PSPV, i en salvar als cosins de Gandia, que en la gestió institucional. Res de nou. 
No obstant, per més que Puig negue la realitat, el ben cert és que al 39 Congrés del PSOE 1.035 delegats establiran un model federal del partit, amb una direcció federal que marque l’estratègia i directrius polítiques, enfront dels poders dels líders territorials. Males notícies per a Puig, i també per a Alfred Boix, qui somiava en ocupar la butaca que acaba d’estrenar José Luis Ábalos. 
Óscar Puente ha estat insistent i contundent: “L’etapa, per desgràcia en els últims temps, dels barons ha sigut un parèntesi en el partit que es tanca aquest cap de setmana. El PSOE és un partit federal i al capdavant ha d’estar una direcció federal que marque l’estratègia i directrius polítiques, amb aportacions dels territoris, però no al revés”. I resulta que en eixa direcció federal ni està Puig ni té lloctinents, però prova d’enrocar-se al Palau, perquè la seu en venda de Blanqueries la trepitja ara poc. 
Arran d’aquest missatge ja hi ha qui renuncia a la condició de baró. És el cas d’Idoia Mendia, secretària general dels socialistes bascos, qui ha dit que ella mai s’ha sentit baronessa, per la qual cosa no se sent al·ludida per la qüestió. No li donem idees a Puig.