Com podem “salvar” la revolució tunisiana?

GÖRKEM DURU                    

Lluita Internacionalista

A Tunísia, set anys després de la revolució de 2011, va començar una nova revolta el gener de 2018. Les masses tunisianes, les exigències econòmiques i socials de les quals no han canviat de cap manera però que les seves condicions de vida s’han deteriorat cada vegada més des de la revolució, han tornat als carrers amb el lema “treball, pa i una vida digna” contra els plans d’austeritat que el Govern d’Unitat Nacional està tractant d’engegar en el marc de l’acord amb l’FMI sobre el pagament del deute i l’augment dels preus i els impostos.

L’any passat, en signar amb l’FMI un acord per quatre anys, el govern va acceptar el programa de pagament del deute i la limitació de la despesa pública. Després de la revolució, el deute ha augmentat un 56% en set anys a causa que els governs van acordar pagar el deute de l’enderrocada dictadura de Ben Ali. Al país on el dèficit comercial va aconseguir els 6.500 milions de dòlars, el dinar tunisià no va perdre el seu valor a causa de l’elevada inflació. Les xifres oficials de desocupació han seguit augmentant. La taxa de desocupació ha augmentat al 16%. La taxa de desocupació entre els joves titulats ha aconseguit el 30%. Els preus dels productes de consum i la gasolina van pujar un 9% el passat mes de desembre. Així doncs, es van donar les condicions per a una nova revolta espontània de treballadors tunisians pobres.

Més enllà d’aquest marc, hi ha tres factors més que han aixecat la ira del poble tunisià. La primera és la llei adoptada el passat mes de setembre per iniciativa del govern per concedir l’amnistia als funcionaris implicats en la corrupció del règim de Ben Ali. Com a resultat d’aquesta legislació, la majoria d’aquestes persones corruptes han tornat als seus treballs i alguns d’ells van ser assignats a ocupacions “tecnòcrates” al govern. El segon factor que va provocar el descontentament del poble tunisià va ser el fet que tots els governs que han arribat al poder després de la revolució han utilitzat àmpliament un dels instruments més importants d’explotació de l’antic règim, a saber, la corrupció i el nepotisme. Recentment, els comentaris del president Essebsi sobre que el poder executiu del govern hauria d’enfortir-se revisant la constitució de la revolució i restablint el sistema presidencial van ser un atac fonamental a les llibertats conquistades de la revolució de 2011.

Tots aquests factors han impulsat la mobilització espontània dels treballadors, dones i joves tunisians. La mort d’una persona com a resultat d’una violenta intervenció policial i militar ha portat a l’extensió de manifestacions en més de deu ciutats. Fins avui, més de 800 manifestants han estat detinguts per la policia. Les dues organitzacions simbòliques del moviment obrer i l’esquerra tunisiana, la UGTT i el Front Popular, han demostrat una vegada més el seu caràcter reformista. La UGTT, recentment guardonada amb el Premi Nobel pel seu paper en la “transició democràtica” postrevolucionària, simplement va demanar al govern que prengués mesures econòmiques contra la pobresa en lloc de mobilitzar la seva pròpia base durant les manifestacions. El Front Popular, que des de la revolució s’ha limitat a defensar les llibertats conquistades, que ha ajornat la transformació econòmica i social i que segueix reivindicant encara una revolució per etapes, malgrat haver cridat a les masses a sortir al carrer amb el lema “Tunísia salva la seva revolució”, ha preferit, en lloc de proposar un programa de lluita per sortir de la crisi econòmica i conquistar el poder, intentar empènyer al govern cap enrere i fer que retrocedeixi.

El govern, per salvar la situació, va declarar que anava a augmentar el pressupost per a les famílies de baixos ingressos en 70 milions de dòlars i proporcionar atenció mèdica gratuïta als ciutadans afectats per la crisi econòmica, pretén calmar a les masses i reprimir les manifestacions. Però aquestes mesures disten molt de ser suficients per satisfer les demandes dels treballadors tunisians que fa set anys que lluiten per “treball, pa i una vida digna”.

Llibertats democràtiques sense pa, com fer-ho?

En primer lloc, cal assenyalar que la insurrecció revolucionària de 2011 va començar amb el mateix lema que ara: “treball, pa i una vida digna”. Després de la brutal intervenció de les forces policials del dictador, la insurrecció va prendre un caràcter antigovernamental.  S’intenta ara detenir la lluita en l’etapa de conquestes democràtiques, encara que des de l’inici sempre ha estat una lluita contra el capitalisme i la política neoliberal. La causa principal d’aquesta situació és el fet que l’esquerra tunisiana i les organitzacions sindicals no han proposat un programa que vinculi les reivindicacions democràtiques i socials per sortir del sistema.

En aquest context, els set governs que han estat en el poder des de la revolució, mentre col·laboraven amb l’imperialisme, han posat l’accent en la “transició democràtica” però segueixen governant per a les multinacionals i els acords amb l’FMI.  I segueixen usant la repressió contra el poble.  Continuen amb les privatitzacions i altres formes d’atacs socials i han preparat la destrucció de les condicions de vida. I quan han pensat que eren prou poderosos, també intenten atacar les llibertats democràtiques. És en aquest context on han d’abordar-se la corrupció, la tornada dels antics funcionaris del règim dictatorial i el debat sobre el sistema presidencial.

Però les condicions de vida del poble tunisià s’han deteriorat tant que la vida s’han fet insuportables. En un país en el qual la gent està completament aclaparada per la desocupació, la pobresa i la fam,  la “democràcia” no pot ser construïda pels responsables de l’antic règim. Els que volen “salvar” la revolució tunisiana han d’enfrontar-se a aquesta realitat. La revolució tunisiana solament podrà salvar-se si es recolza en els seus veritables protagonistes: els treballadors, les dones i els joves.  Els canvis de fons vindran amb la instal·lació d’un altre govern, un govern dels treballadors, la joventut i els sectors populars que trenqui amb l’FMI, amb les multinacionals i les privatitzacions i governi pels de baix. La tasca més urgent és proposar un programa de lluita que vinculi les reivindicacions democràtiques i socials, que apunti a la construcció d’una economia planificada  al servei del poble i que, per a això, proposi l’establiment de comitès locals coordinats per organitzar la lluita en tot el país. Per això cal exigir:

La cancel·lació immediata de tots els acords amb l’FMI!

La suspensió urgent del pagament del deute! Utilitzar les fonts de finançament per crear ocupacions, millorar l’educació i la salut!

La nacionalització sense compensació de tots els establiments públics ja privatitzats!

L’explotació de les terres agrícoles no urbanitzades de l’estat pels treballadors de la regió!

Tornar a obrir sota control obrer les fàbriques i instal·lacions de producció tancades!

L’establiment de comitès populars i independents per lluitar contra la corrupció!

Portar les persones involucrades en corrupció davant els tribunals sota la supervisió d’aquests comitès!

Llibertat per a tots els presos polítics!

EUPV va abocada a la confrontació interna

DIARI SERPIS                        

EUPV va jugar un paper determinant en la persecució de la corrupció en la vuitena legislatura de les Corts (2011-15), i també a la Diputació de València, on va posar al descobert els tripijocs de l’expresident Rus, i no obstant, va quedar sense representació parlamentària a les eleccions autonòmiques de 2015. D’aleshores ençà, la situació interna no ha fet més que empitjorar, fins l’extrem que s’ha hagut de convocar una assemblea extraordinària per a febrer per a ratificar o fer for l’actual coordinador, David Rodríguez.

Escoltant uns i altres no es sap ben bé qui era qui desitjava l’assemblea extraordinària, si els partidaris de Rodríguez o els seus detractors. El sector afí al coordinador, que s’anomena “L’esquerra a l’ofensiva”, afirmen que la convocatòria arriba arran de centenars de signatures de militants donant suport a Rodríguez, i presenten l’assemblea de febrer com una oportunitat de depurar el Consell Polític Nacional, on creuen que no estan ben representades les actuals correlacions de forces. Els detractors preferien una dimissió de Rodríguez i la reposició del càrrec al Consell Polític, órgan que fa pocs mesos va retirar la confiança al coordinador.

“Ara serà la militància la que amb els seus vots decidisca el futur de l’organització”, afirmen des de l’entorn de David Rodríguez. En aquest sentit, afirmen l’aposta ha sigut ferma perquè és el conjunt de de la militància la que vote de manera presencial a la nova direcció. 
En la petició d’Assemblea Extraordinària, hi ha en joc la “necessitat” d’harmonitzar els estatuts d’EUPV amb els de IU (en relació a la presència dels partits polítics integrants en l’òrgan de coordinació, la recuperació dels protocols amb els partits, la representativitat de les comarques, etc), encara que aquesta última proposta no ha sigut aprovada pel CPN en la seua actual composició.
Ara començarà un procés democràtic de consulta amb les bases per a l’elaboració d’una candidatura “el més àmplia i representativa d’EUPV”.
Tal com ha destacat el propi coordinador general d’EUPV, David Rodríguez, “aquesta assemblea ha de significar el primer pas per a posar a l’organització a treballar plenament en els seus objectius, per a mobilitzar a la societat cap a la transformació real, per a combatre la situació d’emergència social que es viu en el País Valencià, i per a aplicar mesures que realment s’enfoquen a la defensa de la classe treballadora, amb una aposta clara per un programa d’esquerres. Allo important no són les individualitats sinó el millor equip de direccio, i que tot està obert”. 
EUPV era l’esperança per als electors de l’esquerra que ja no es senten representats pel PSOE, i que han quedat un tant decebuts amb Podemos en el paper de combatre la situació d’emergència social a través de mesures realment transformadores i en defensa de la classe treballadora.

Però la condició d’extraparlamentari d’EUPV no ha sentat bé a les seues perspectives, per més que Rosa Pérez Garijo s’esforce des de la Diputació amb els tocs de distinció d’esquerra genuina davant un PSOE i un Copromís més ocupats en copar llocs de gerent en empreses públiques i semipúbliques. I si les perspectives d’EUPV ja no eren bones, no cal que parlem si l’assemblea de febrer l’han de resoldre a ganivetades. 

 

La professió periodística: Un poc, només un poc millor

VICTORIA PREGO   

Presidenta de l’Associació de la Premsa de Madrid

El nou Informe Anual de la Professió Periodística ens torna a oferir un retrat ajustadíssim de la situació en què es troba el nostre ofici tenint en compte dades recaptades al llarg d’enguany, 2017. La bona notícia és que el nombre d’aturats, almenys dels periodistes que s’inscriuen en el Servei Públic d’Ocupació a la recerca de treball, segueix disminuint des de 2012 i 2013, quan es van aconseguir els becs més alts des que es registren aquestes dades. Clar que, tenint en compte de l’elevadíssim nombre de facultats de Ciències de la Informació que existeixen avui a Espanya, no és d’estranyar que no només els periodistes veterans vagen a l’atur víctimes de la crisi econòmica i de la crisi de model de comunicació, sinó que els joves tinguen extraordinàries dificultats per a trobar treball. Prou dir que el nombre de matriculats en tota Espanya en el grau de Periodisme en la Universitat espanyola va aconseguir l’any passat la xifra de 22.000, la qual cosa, com diu el propi Informe, evidencia el grau de desajustament que la Universitat té amb el mercat, on les empreses redueixen cada vegada més les seues plantilles i els mitjans digitals es posen en peus amb equips molt reduïts. De tota manera, i comm a consol, afegim que l’increment d’alumnes matriculats ha disminuït i enguany ha sigut de menys del 3 % enfront d’un quasi 9 % de l’any passat. Però el curs 2016-2017 van eixir de les facultats ni més ni menys que 3 000 titulats en Periodisme i, per molt optimistes que vulguem ser, és innegable que el món de la comunicació, sumades totes les variables, no pot absorbir eixa xifra de llicenciats any rere any. 
D’altra banda, l’escena segueix sent bàsicament la mateixa encara que amb alguns matisos canviants que acabaran per modificar amb el temps d’una manera substancial el retrat de la professió. Em referisc al creixent nombre de periodistes que treballen en règim d’autònoms i que previsiblement seguirà augmentant amb el pas dels anys en la mesura en què es multiplique el nombre de mitjans digitals xicotets o mitjans i vaja decreixent el pes numèric dels grans mitjans tradicionals en paper o en versió digital. I aquesta nova realitat, que és encoratjadora perquè obri extraordinàriament les perspectives laborals dels periodistes –encara que no només en aquest aspecte concret–, té una traducció negativa o, almenys, inquietant, i és la del desemparament radical en el qual se sumeix un periodista autònom pel que fa a la seua capacitat de defensa davant una denúncia o una querella motivada per una informació que haja publicat.
En un altre temps ja passat, quan la immensa majoria dels periodistes estaven contractats per l’empresa de comunicació i pertanyien a la plantilla, els professionals estaven coberts pels serveis jurídics del seu periòdic, de la seua emissora de ràdio o de la seua cadena de televisió, que s’encarregava de pagar als lletrats de la seua defensa i que, en el cas d’una condemna, assumia els costos econòmics al fet que el mitjà haguera sigut condemnat. En el cas dels autònoms, eixa protecció, eixe sòl de seguretat, ha desaparegut i a la incertesa de la seua precària condició laboral ha de sumar la rigorosa solitud a la qual s’enfronta  a l’hora d’haver d’assumir la seua responsabilitat civil davant una condemna judicial. Aquesta és una de les novetats que s’està obrint pas amb cada vegada major força en la realitat de la professió periodística i que, com dic, acabaran per modificar substancialment la realitat de l’exercici del periodisme. Aquest Informe de la Professió Periodística a Espanya s’ocupa amb  detall dels autònoms i les seues circumstàncies. I fa també focus d’una manera detallada en un altre aspecte molt rellevant que està canviant –molt més per la base que per la cúspide– el perfil de la professió. Em referisc a la presència de les dones en l’ofici. Per a començar, les dades diuen que són aclaparant majoria, més de dos terços, les dones que es llicencien en Periodisme enfront de només un terç dels homes i que està més o menys igualada la presència de tots dos sexes entre els qui exerceixen la professió. En realitat, hi ha un lleu predomini dels homes però res que resulte molt significatiu. Però, i en açò no han canviat absolutament gens les coses en els últims anys, la total i indiscutible primacia dels homes en els llocs directius es manté inalterada amb el pas del temps.

Les dades publicades en les taules d’aquest Informe ho demostren de manera taxativa. Ací cal detenir-se per a denunciar aquesta realitat que amaga un tracte discriminatori de fet i que reprodueix el fenomen universal segons el qual la presència femenina en l’àmbit laboral està assentada, però el seu accés als alts llocs de responsabilitat segueix sent excepcional. En el periodisme no es produeix, afortunadament, la major de les discriminacions tantes vegades denunciada i mai resolta segons la qual les dones cobren menys que els homes en igualtat de llocs de treball. Hi ha, açò sí, menys dones que homes amb contractes indefinits, i més dones que homes amb contractes per obra. Queda, doncs, de manifest que també en l’exercici del periodisme la batalla per la igualtat real entre homes i dones està lluny d’haver acabat. 
Un altre dels aspectes canviants en el món del periodisme és el nombre creixent de professionals que es dediquen a la comunicació dins d’empreses o d’institucions públiques o privades o directament en agències especialitzades en comunicació. Cada vegada són més les mitjanes i xicotetes empreses que contracten a periodistes perquè s’encarreguen de la seua comunicació cap a l’exterior. Aquest fenomen, que s’ha obert pas amb una força inusitada en el món del periodisme i que obri unes perspectives laborals amplíssimes als llicenciats, va ser durant molts anys una pràctica pròpia de les grans empreses, però és ja quasi un fenomen universal. I en aquest àmbit s’inverteixen les tornes: no només són majoria des de fa anys les dones que es dediquen a aquesta activitat, sinó que també ho són les que ocupen llocs de responsabilitat.
No cal dir que el periodisme espanyol, de la mateixa manera que el periodisme de tot Occident, segueix enfrontant-se a amenaces molt serioses, com són la crisi de la seua pròpia credibilitat, l’auge premeditat de la invasió de les notícies falses amb la finalitat de confondre a la població de les societats lliures i democràtiques i el descrèdit de la professió d’informar en el que militen els populismes de diferent signe que ocupen avui un espai important en la vida política dels països del nostre entorn i també en el nostre. Enmig d’aquesta crisi, els periodistes que creuen en la seua professió i que saben que sense informació lliure no hi ha democràcia tindran, tindrem, que seguir batallant per a sobreviure i per a impedir que el lliure exercici de la llibertat d’informació no quede ofegat perquè en eixa aposta es juguen també les llibertats públiques que garanteix tot Estat de dret digne de tal nom.

El viatge de Ximo Puig al Canadà acaba en ridícul polític

G. CABANILLES          

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha tingut l’oportunitat d’acabar el viatge institucional que ha realitzat al Canadà acompanyat d’empresaris i periodistes (els afectes només), amb alguna conclusió que es limitara a la intenció de millorar les relacions comercials dels valencians amb el país nord-americà, o un balanç i una valoració dels objectius aconseguits. Però no, Puig finalitza la missió político-comercial amb un gran ridícul polític que evidencia de nou la manca de fons del personatge.
Puig ha declarat al final del periple que “Canadà constitueix un bon exemple per a Espanya, perquè té una realitat amb diferents sensibilitats nacionals i lingüístiques, i amb el diàleg ha sabut reconduir la crisi independentista de Quebec”. Amb el diàleg i alguna cosa més, perquè el que no ha dit Ximo Puig (anem a suposar que per una distracció) és que al Canadà s’han celebrat dos referendums d’independència del Quèbec, un en 1980 i l’altre en 1995, i en eixa segona ocasió la diferència entre un i altre bàndol va ser mínima (50,58% en contra de la independència, 49,42% a favor).
Estarem d’acord amb Puig, doncs, en què Canadà “constitueix un bon exemple per a Espanya” en esta matèria, i si seguirem el consell de l’exalcalde de Morella, caldria deduir que la millor solució per a la crisi entre Castella i Catalunya (o entre Castella i tot allò que no és Castella) haguera estat la convocatòria legal d’un referendum a la canadenca. Algun periodista malintencionat podria forçar el titular de que Puig demana un referendum legal i pactat per a Catalunya, però coneixent el manual d’estil del president més val deixar-ho en una clavada de pota que tira per terra la discreció amb la que haguera pogut tornar del Canadà.

La pròxima missió comercial la pot fer Ximo Puig a Escòcia, i després de reunir-se amb els fabricants de whisky delectar-nos amb una de les seues reflexions sobre la situació lingüística del gaèlic i les sensibilitat nacionals als Highlands, però no sense documentar-se abans de la forma amb la que anglesos i escocesos han resolt les seues diferències al llarg de la història. 

Altra dona confessa que l’han violada

AMPARO ARIÑO                   
Doctora en Filosofía y Vicepresidenta de AVALL (Associació Valenciana d’Ateus i Lliurepensadors)

“Va confessar que l’havien violada…”. Tal actriu, periodista, secretària… vaja, tal dona, confessa haver patit abusos, assetjament, haver sigut violada en el passat o recentment, per tal director de cinema, productor, etc., vaja, per algú, un home, amb més poder que ella. Resulta habitual en aquests dies llegir i escoltar el relat que inclou l’expressió “confessa haver sigut violada” en els mitjans de comunicació, incloses les xarxes socials. Amb més freqüència encara des que estan eixint a la llum els casos d’assetjament i violència sexual perpetrats per polítics, directors de cinema, personatges famosos, homes en situació de poder en definitiva.
No obstant açò, a ningú se li ocorreria confessar que ha patit un robatori, l’atropellament d’un vehicle, una agressió… Es confessa, és a dir, es reconeix a contracor, allò que avergonyeix. Per açò la víctima d’un delicte no confessa, la víctima denuncia, acusa a l’agressor, al delinqüent, al culpable. Fins i tot quan es pateix una estafa, un engany, quan algú s’ha aprofitat de la nostra bona fe, es parla d’ “haver sigut víctima de”, es denuncia el cas, no es confessa haver-lo patit.
Però des dels valors que la societat patriarcal imperant tracta d’imposar, es vol convèncer a les dones en particular i tots els ciutadans en general que, en el cas dels delictes comesos per homes contra les dones, la vergonya, el deshonor, la culpa, és de la dona, de la víctima i no de l’home agressor. I l’imperi d’aquests valors patriarcals és tan omnímode que transcendeix fins al llenguatge periodístic, moltes vegades sense intenció conscient per part del periodista. El periodista només pretén, segurament, ser i mostrar-se comprensiu amb la vergonya que suposadament ha de sentir la dona violada. Vergonya la víctima? Vergonya de què? Vergonya, oprobi, escarn i condemna social és el que ha de caure sobre l’agressor. El rebuig dels altres homes, l’aïllament social.
Mentre que solidaritat i respecte és el que ha de mostrar una societat justa cap a les víctimes d’eixa barbàrie. O és que per ventura el col·lectiu masculí s’identifica amb els violadors, els agressors i per açò és el seu còmplice des del silenci? Si no és així, ja estan tardant els homes a demostrar-ho, des dels jutjats, des de les comissaries, les universitats, els hospitals, fins i tot des dels més quotidians llocs de trobada, el centre de treball, el bar del cafè del matí o la tertúlia esportiva.
És difícil fer-ho, veritat, benvolguts homes? Els energúmens masclistes són perillosos. I quan posseeixen algun poder social o econòmic encara més. Però, o els declareu la guerra obertament o sou els seus còmplices. A vosaltres us correspon decidir.

Ciutadans, el comodí de Ximo Puig

G. CABANILLES           

No és la primera vegada que el grup parlamentari de Ciutadans a les Corts s’ofereix al president de la Generalitat, Ximo Puig, per a traure’l de dificultats. Ja ho va fer quan PSPV, Compromís i Podem negociaven el pacte de govern, i ho ha tornat a fer ara quan Podem està posant condicions per a l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat de 2018. 

No es descarta que al final PSPV i Compromís acaben aprovant els pressupostos amb el suport de Ciutadans. Els terminis s’esgoten i ja han aprovat la llei d’acompanyament amb els no adscrits, ex del partit taronja. 

Tot aquest escenari ratifica el paperot de Podem a les Corts Valencianes una vegada entrem al tram final de la legislatura i en any electoral. Semblava que el suport extern i incondicional de Podem al Pacte del Botànic havia quedat enrere amb l’arribada d’Antonio Estañ a la secretaria general de Podem en substitució d’Antonio Montiel. Estañ, però, ha comprovat a la primera ocasió que la fidelitat no és recíproca. La taxa turística, que hi figura entre les exigències de Podem, era inicialment innegociable. Ara, però, el discurs es suavitza i Estañ deixa caure que tampoc la negativa a contemplar eixa proposta farà trontollar el pacte. 

I encara resulta més incomprensible que Ciutadans faça de crossa cada vegada que Ximo Puig té un problema. Els motius del grup parlamentari que dirigeix Mari Carmen Sánchez semblen viscerals, no hi ha exigències en forma de partides pressupostàries, i l’únic objectiu sembla el de combatre la capacitat d’influència de qui ells consideren extremistes, separatistes, antisistema, bolxevics, chavistes…, encara que amb eixe objectiu hagen de tapar-se el nas per aprovar-li els pressupostos a Ximo Puig. Però després d’haver estat utilitzats pel PSPV en les negociacions per a la formació del Consell per tal de rebaixar els fums de Mónica Oltra, no s’entèn que es presten de nou a ser utilitzats. I el PP d’espectador. 

Declaració institucional del ple de Gandia sobre el model de finançament

Declaració institucional aprovada pel ple de Gandia

amb el suport de PSPV, Més Gandia i Ciutadans

L’actual sistema de finançament autonòmic és del 2009. Eixe model va suposar un avanç respecte del sistema anterior (el del 2002), perquè totes les comunitats autònomes van rebre més recursos. La Comunitat Valenciana va ser la segona que més va millorar, però el desfasament acumulat era tan gran que la millora va ser insuficient.

Hui, pràcticament totes les comunitats estan curtes de recursos, especialment la nostra, que en els últims anys s’ha situat com la que menys recursos per habitant ha rebut

Davant de l’escassetat de diners, la Generalitat concentra la despesa en sanitat, educació i polítiques socials, encara que no arriba a aconseguir la mitjana de les autonomies de règim comú. La resta de competències (política industrial, polítiques actives d’ocupació, infraestructures d’àmbit autonòmic, etc.) patixen la falta de recursos

La Comunitat Valenciana no gasta més que la mitjana. De fet, la despesa per càpita en sanitat i educació ha sigut inferior a la mitjana durant els últims anys, i ha estat molt per davall de la mitjana en altres apartats.

A més, el balafiament i la ineficiència dels governs del Partit Popular en la Generalitat van provocar que eixa despesa, inferior a la mitjana, es traduïra en uns nivells d’inversions i serveis públics pitjors que els que s’haurien pogut aconseguir si la despesa s’haguera gestionat bé.

És a dir, la mala gestió dels governs del PP va ser responsable, fonamentalment, de què els valencians i les valencianes tinguérem pitjors nivells de prestacions públiques que els que hauríem pogut gaudir si els mateixos diners que es van gastar s’hagueren administrat millor i s’hagueren destinat a atendre les verdaderes necessitats del poble valencià.

Per tant, la principal raó del dèficit pressupostari i el deute públic de la Generalitat no és l’excés de despesa, sinó la falta d’ingressos del Sistema de Finançament Autonòmic.

Durant els últims anys, i en compte de reformar el Sistema de Finançament Autonòmic perquè els governs autonòmics reberen més diners per a sufragar les seues competències, el govern d’Espanya ha desplegat un programa de préstecs (a través del Fons de Liquiditat Autonòmica –FLA– i figures semblants) que, a diferència de les transferències del sistema de finançament no és una participació reglada de les autonomies en el conjunt dels ingressos públics, sinó una cessió de diners d’una Administració a altres que comporta obligació de reembossament i pagament d’interessos.

D’altra banda, la falta de diners no és excusa per a eludir la reforma del Sistema de Finançament Autonòmic: El govern d’Espanya ha tingut recursos per al que ha volgut (rescatar bancs i autopistes de peatge, rebaixar impostos a rendes altes i grans empreses, eximir del pagament d’impostos als que havien defraudat durant anys –mitjançant una amnistia fiscal inconstitucional–).

Per tot això, El Govern d’Espanya ha d’assumir les seues responsabilitats, iniciant immediatament la reforma del sistema de finançament autonòmic i buscant mecanismes de compensació per a ajudar a les autonomies que, com la nostra, han rebut menys recursos en el passat i acumulen més deutes.

La qualitat del nostre sistema educatiu i de la nostra assistència sanitària, la cobertura del nostre sistema d’atenció a la dependència i dels nostres serveis socials, les nostres polítiques actives d’ocupació, la nostra política industrial, el desenvolupament de les infraestructures autonòmiques, el suport al nostre sector agrari, la promoció de la nostra cultura…, depenen que tinguem tants recursos com tenen altres Administracions autonòmiques per a impulsar eixes polítiques.

En esta línia d’actuació el passat 7 de setembre del 2017, el president de la Generalitat, Ximo Puig, va plantejar al president del Govern un decàleg de propostes per a dur a terme una reforma del sistema de finançament que garantisca la suficiència financera de les comunitats autònomes i els permeta exercir la seua missió fonamental, que és el manteniment i desenvolupament de l’Estat del benestar. 

El decàleg advoca per un gran acord polític en què s’incloguen tots els partits amb representació parlamentària i tots els territoris per a aconseguir que hi haja singularitat entre territoris i igualtat entre ciutadans, que és el gran objectiu.

El nou acord d’Estat sobre finançament ha de contemplar quatre pilars fonamentals. En primer lloc, basar-se en la suficiència de recursos perquè les comunitats autònomes desenvolupen de manera adequada les seues funcions, ja que, són les que assumeixen la despesa en educació, sanitat i serveis socials i les que, en gran part, han patit més esta crisi fiscal.

En segon lloc, l’assignació de recursos a les comunitats autònomes ha de fer-se des de l’equitat interterritorial, atenent a criteris de necessitat transparents, basat en la població i les seues característiques.

El tercer element de l’acord passa per reforçar l’autonomia fiscal de les comunitats autònomes, de manera que els seus compromisos de despesa vagen acompanyats per la responsabilitat de demandar recursos als seus contribuents sense que es produïsca dumping fiscal.

Finalment, un Quart pilar ha de contemplar com recuperar l’equilibri pressupostari i la normalitat financera, posant fi als mecanismes extraordinaris de finançament, com és el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), que està sent un instrument que només aporta major endeutament sense donar solució definitiva. 

Així mateix hi ha una part de l’infrafinançament, vinculada al deute, que ha de ser assumida pel conjunt de l’Estat. De no mutualitzar-se eixe endeutament, es prolongarà cap al futur la discriminació patida en el passat.

Acordar un nou model de finançament abans que concloga 2017 és absolutament necessari per a garantir la viabilitat de les institucions d’autogovern valencià i per a accedir a un nivell de serveis públics equiparable al de la resta dels espanyols.

Reclamem que El Govern d’Espanya assumisca la seua responsabilitat que impulse la reforma del sistema de finançament autonòmic, que és responsabilitat seua perquè el Govern té la majoria de vots en el Consell de Política Fiscal i Financera. Sembla que hi ha interés a allargar els mecanismes de finançament tipus el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) perquè permeten que El Govern condicione a les comunitats autònomes i que El Govern d’Espanya discrecionalment sobre quants diners presta a cada comunitat i en quines condicions ho fa.

La Comunitat Valenciana ingressa 1.300 milions d’euros menys a l’any respecte a la mitjana del conjunt d’Espanya. Si el model continua en 2018, eixe dèficit creixerà a 1.600 milions, és a dir, cada minut que passe la Comunitat perdrà 3.000 euros.

L’exigència d’un finançament just no és un tema de partits polítics sinó un problema que afecta el conjunt de la societat valenciana, es tracta d’una reivindicació històrica, en la que no volem ser més que ningú però tampoc menys.

Per si no fóra poca la marginació que pateix la Comunitat Valenciana a causa de l’infrafinançament, a ella s’uneix l’històric dèficit en inversions que ha patit la nostra Comunitat. Des de l’any 2012, els valencians i valencianes hem rebut 2.300 milions d’euros menys respecte a la mitjana en els Pressupostos Generals de l’Estat. Les inversions en territori valencià s’han enfonsat. Les inversions consignades en els PGE per al 2017 són les més baixes en molts anys, molt inferiors a les dels últims anys de govern socialista, i fins i tot a les que es preveien en altres pressupostos del Partit Popular.

I esta falta d’inversions repercuteix en la productivitat, la generació d’ocupació i les possibilitats de creixement econòmic i desenvolupament social de la nostra Comunitat i de Gandia

Amb un adequat finançament i una justa assignació d’inversions territorialitzades, en el nostre municipi es podrien construir els col·legis i els centres de salut que encara estan pendents, i millorar les connexions amb les comarques de l’interior.

Les estratègies empresarials per a la Safor

RAFAEL JUAN            

President de FAES (Federació d’Associacions Empresarials de la Safor)

Discurs en la XVIII gala dels Premis FAES (23-10-2017)

En els pròxims mesos es compliran 8 anys que va començar la nostra marxa en aquest gran projecte que és FAES (Federació d’Associacions Empresarials de la Safor), i esta és, per tant, la meua última oportunitat de ser el vostre representant en la nostra Trobada Anual.
Sembla que va ser ahir, però portem tots aquests anys desitjant que la nostra economia millore amb l’esperança que moltes persones que encara no han trobat ocupació en la nostra comarca puguen fer-ho. Perquè la recuperació econòmica que va començar fa uns anys arribe a tota la nostra societat i tornem a ser un territori pròsper i capaç de generar una economia justa per a tots.
Els mateixos anys que portem reclamant unes infraestructures que ens igualen a altres territoris i que ens permeten competir en les mateixes condicions, perquè la comarca industrial que vam ser en el segle passat puga tornar a ser-ho, perquè vegem de nou com la indústria torna a tenir un paper important en el creixement de la Safor.
La comissió organitzadora de la Gala, no podia haver triat un escenari més adequat per a aquest moment (el campus de la Universitat Politècnica), perquè el talent és l’ingredient més important perquè la nostra economia cresca i es desenvolupe com esperem, i l’Aula Magna de la UPV a Gandia és el símbol del talent més important que tenim en la nostra comarca.
No és el moment de fer balanç ni tan sols a mi em correspon fer-ho, però sí és el moment d’agrair a tots els qui heu col·laborat durant tot este temps, en el qual els nostres associats han travessat una etapa molt difícil. M’ha permès comprovar que la Federació és gran per les persones que la integreu, i que ho heu fet molt fàcil. Sou el millor record que m’emporte d’una etapa que ha sigut excepcional en la meua vida, tant a nivell personal com a professional.
Aquests anys, a més, han coincidit amb el naixement de la 4ª Revolució Industrial, una nova època en què la transformació de la nostra societat porta un ritme vertiginós, en el qual els canvis estan succeint a tal velocitat que arriba a generar una sensació de pànic en les societats avançades com la nostra. La por mai ha sigut un bon conseller, i la nostra societat, amenaçada per esta transformació, està prenent decisions que tracten de posar fre als canvis sense adonar-nos que la transformació digital ens porta a un món sense fronteres.
Estem vivint una revolució que està transformant tots els sectors i afecta a totes les empreses. En les dècades passades, l’estratègia era el pilar fonamental per al creixement de les organitzacions, i la planificació era la base en què es recolzava l’estratègia, en un entorn predictible en el qual vivíem. Podíem planificar les nostres organitzacions amb la certesa que adoptant les millors pràctiques del nostre sector i exercint les accions programades obtindríem el resultat pressupostat.
Hui el futur és impredictible i la planificació s’ha convertit en una loteria, adoptar les millors pràctiques és una garantia de fracàs, perquè no suposa més que adaptar-se a un model que probablement està esgotat. Per tot açò, la formulació d’una estratègia estable per a les nostres empreses és impossible, i ens haurem de basar a identificar possibles escenaris futurs per als quals hàgem d’estar preparats.
La millor estratègia consisteix que siguem nosaltres mateixos el motor del canvi en la nostra societat o en el nostre sector empresarial. Buscant com ser més creatius i assumint el canvi com un element clau per a la transformació de les nostres empreses i del nostre territori. Es tracta no només de no tenir aversió o rebuig al canvi sinó de ser els seus promotors, assumint-lo com una cosa habitual.
Es tracta d’aparcar les nostres diferències i que els agents socials, institucions públiques, sindicats i empresaris aprofitem el que ens uneix, que són els recursos potents que té la nostra comarca i generem espais que ajuden a compartir coneixement i a desenvolupar nous projectes, empreniment i innovació.
Si d’alguna cosa estem segurs és que no fer-ho és un malbaratament que no hem de permetre’ns, la nostra comarca va ser un exemple de desenvolupament econòmic en el segle passat i pot i deu tornar a ser-ho.
La Federació ha recorregut un important camí des del seu inici i hui podem dir que el projecte associatiu empresarial ha aconseguit una àmplia representació en la comarca de la Safor i s’ha consolidat. No és per casualitat, ho hem construït entre tots, per la qual cosa vull agrair d’una manera especial, la labor de la presidenta i presidents que han presidit la Federació des de la seua constitució en 1999.
Igualment vull reconèixer l’intens treball dels membres de la Junta Directiva que m’han acompanyat durant aquests anys i la col·laboració dels presidents i presidentes de les associacions en el dia a dia de la nostra organització. Mereixen esment especial els organitzadors de la Trobada Empresarial, comissió presidida per Oscar Ferrairó.
Un any més agrair al president de Foment d’Agricultura, Indústria i Comerç de Gandia, Joaquín Bernabeu i als meus companys i membres de la seua Junta Directiva la seua estreta cooperació amb FAES.
Com no, el nostre agraïment als patrocinadors de l’esdeveniment: Banc Santander, ESIC, Excelentísimo Ajuntament de Gandia, Les Províncies i Escola Politècnica Superior de Gandia, i a totes les empreses col·laboradores.
El nostre especial agraïment a la Confederació Empresarial Valenciana, al seu president i amic Salvador Navarro, així com a Pilar Gutiérrez, per la seua estreta col·laboració, pel seu acolliment en el Comitè Executiu de la CEV, en la seua Junta Directiva i en les diferents Comissions de treball a les quals assisteixen empresaris de la nostra Federació. No puc més que agrair i felicitar a Salvador Navarro pel gran treball que ha realitzat perquè la Confederació Empresarial Valenciana siga hui una confederació sanejada, eficient i representativa de tots els empresaris de la Comunitat Valenciana. 
Per a acabar, citaré unes paraules d’un bon amic, Fernando Sánchez Salinero, del seu últim llibre ‘Story Coaching’ en el qual ens descriu els cinc elements que condueixen a l’èxit: Actitud, Talent, Coneixement, Perseverança i Caritat.
L’actitud perquè transforma la realitat, són les ulleres de colors que ens fan veure el que ens ocorre de manera diferent. Cada matí tenim l’opció d’alçar-nos i escollir l’actitud per a la resta del dia.
El segon element és trobar com és el nostre propi talent, el que tots tenim i conrear-lo.
El tercer és el coneixement que van acumular els que ens van precedir, i se’ns brinda a nosaltres per al nostre desenvolupament.
La perseverança és el quart element. Perquè el secret moltes vegades no és com ho faig, sinó quantes vegades ho faig. Beethoven ho va resumir en una frase: “El geni es compon del dos per cent de talent i del noranta-huit per cent de perseverant aplicació”
I finalment la caritat, perquè cap èxit es construeix sense repartir, encara que es faça des del més fred egoisme. Al final, et vas adonant que com més pes portes, més lent avances, i que donar és la forma d’alleugerir la càrrega.

Els empresaris diuen prou

G. CABANILLES            

Els empresaris de l’anomenat Arc Mediterrani han dit prou a la manca d’inversions en infraestructures, i ho han fet emprant uns termes que si arriben a eixir d’algú de la CUP li envien els antidisturbis. No és la primera vegada que milers d’empresaris fan una trobada per reivindicar, en concret, celeritat amb el Corredor Mediterrani. La de Madrid d’esta setmana ha estat la quarta, després de les celebrades a Murcia, Almeria i Tarragona. 

Al cap i a la fi, en l’essència les queixes dels empresaris s’assemblen molt a les que a la llarga han fet esclatar els catalans, i en menor terme els valencians, on sembla que la gran mobilització per a reivindicar un “finançamente just” segueix endavant, probablement sense el suport del PP. 

Els empresaris reunits esta setmana a Madrid han dit que s’ha de posar fi a l’Espanya radial, i que s’ha d’invertir d’una vegada en l’Espanya circular per fer el país més competitiu. Fins i tot les associacions empresarials han engegat iniciatives per a conscienciar a la societat civil de tota Espanya de la necessitat d’invertir a la “perifèria”, com ara la campanya de recollida de signatures #QuieroCorredor, per a donar a conèixer la infraestructura i sumar suports. Aquesta campanya ja porta més de 12.000 signatures a hores d’ara. 

Els origens de tot plegat cal situar-los, necessàriament, en una constant dominació de la cultura prominent a la Península sobre la resta, i en un ancestral sotmetiment cultural i econòmic. Ahí rau tot, i cadascú esclata a la seua manera, uns en rebel·lia i altres seguint els procediments reglats. Qui no ho vullga vore seguirà generant tensió. 

No és la independència, és la injustícia

TERESA GARCÍA              

Diputada de Compromís a les Corts Valencianes

Que la configuració de l’Estat Espanyol està fent aigües ha quedat i quedarà palesa la pròxima tardor de forma inequívoca. Que la Constitució Espanyola s’ha quedat petita, també.Degradació de gris d’èpoques superades per a aquells que hem crescut en democràcia.

El que ocorre a Catalunya n’és una mostra, però quedar-se amb l’anàlisi frontista que va des dels “desafiaments sobiranistes il·legals” als escorcolls de la Guàrdia Civil d’impremtes i mitjans de comunicació “al més pur estil franquista” seria caure en el folklore o en la teatralitat que acompanya aquesta crisi de les institucions.

El desig legítim del poble català de decidir democràticament què vol ser i com vol organitzar-se no s’alimenta de l’independentisme ni del somni de la nació catalana; descansa, principalment, sobre la injustícia de la pèssima organització del sistema del benestar de l’Estat Espanyol i d’una no menys deficient organització de la seua estructura territorial, de la qual els i les valencianes també som un clar exemple de discriminació. Només cal pegar una ullada a publicació de les balances fiscalsper adonar-se’n.

El sistema del benestar de l’Estat descansa sobre competències autonòmiques i locals. Allò que les administracions públiques, una volta recaptats els impostos, retornen a la ciutadania en forma de serveis universals: educació, sanitat, atenció a la dependència, ocupació, serveis urbans, accés a la cultura, garanties de sostenibilitat i medi ambient, són competència de les autonomies o dels ajuntaments. I tant el sistema autonòmic, com el local, no compten, actualment, amb recursos suficients per tal d’oferir eixos serveis, els quals estan directament relacionats amb els drets humans, la igualtat i la qualitat de vida.

A aquesta mancança de finançament cal afegir-li una pèssima distribució territorial, que fa que les perifèries alimenten un sistema centralitzatque rescata bancs i acontenta als amics, sense que els territoris que aporten puguen rebre el retorn en serveis que els correspondria. Ni en serveis, ni en infraestructures, amb un model territorial radial, que fa que a la perifèria, les autovies siguen de pagament i al centre es rescaten autopistes. Consolidant una estructura centralitzada que respon a una concepció artificial imposada en la dictadura, que no a la realitat econòmica de l’Estat Espanyol.

Es tracta, en el fons, de la competència entre un sistema centralitzat, que acumula recursos i poder en poques mans, o un sistema descentralitzat que els distribueix en forma de serveis a la ciutadania. I es tracta, conseqüentment, de desenvolupar un ordenament jurídic que oferisca garanties i recursos i capacitat de decisió per aquesta descentralització, el que es tradueix en majors cotes de democràcia; o aquell que possibilite la concentració de recursos i de poder de decisió, que es tradueix en major grau d’autoritarisme.

Efectivament, la Constitució del 78 suposà un avanç democràtic respecte d’una dictadura i ha garantit un marc de convivència durant aquestos 40 anys, però s’ha demostrat insuficient quan es tracta de garantir el dret a l’habitatge, ha permès una reforma exprés que prioritza el pagament del deute als bancs a atendre necessitats bàsiques de la ciutadania, i a més a més, impedeix desenvolupar una convivència territorial satisfactòria per a tots aquells pobles i territoris que la van ratificar al seu moment.

El Partit Popular és l’essència d’aquesta constitució antiga i de la concentració de l’Estat, i eixe projecte centralitzador i extractiu continua ité diferents exemples: la llei de sostenibilitat va ser l’intent de segrest de l’autonomia local, la batalla del referèndum és l’intent de no reconèixer el dret d’autodeterminació, i que hem de dir al País Valencià si fins i tot s’han atrevit a tancar la televisió pública?

Davant d’aquesta situació, adobada, amés, amb la podridura de la corrupció, el que no ens podem permetre els ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol és continuar fent seguidisme del PP i no buscar una via de diàleg i organització, que necessàriament no pot estar dirigida ni pilotada pel principal causant de la situació actual que es pateix a Espanya: el PP i Mariano Rajoy.

Si no és així i sense interlocució davant aquestes demandes, cadascú serà lliure de triar de quina manera lluita contra la injustícia de tindre menys metges i menys escoles, estudiar en valencià o informar-se sobre les notícies de la teua comarca.

La societat catalana, amb més o menys encert, ha triat una via i la vol votar.