Les notícies falses

G. CABANILLES          

Un perfil de Facebook amb el nom de Whasap-letter dedicat a donar opinions negatives sobre el govern local de Gandia (en especial del PSPV) està donant què parlar simplement pels intents de neutralitzar-lo provinents presumptament de l’òrbita del PSPV local. En nom d’una creuada contra les notícies falses (em resistisc a emprar el terme en anglés), destacats dirigents socialistes locals s’han aplicat en la tasca de desmentir a este i altres perfils de Facebook. La repercussió és tal que fins i tot l’exalcalde del PP Arturo Torró ha hagut d’eixir en un article d’opinió publicat en l’edició comarcal d’un diari de la premsa castellana de València, per desmentir que ell mateix estiga al darrere d’este “molest” perfil de Facebook, i suplica que els responsables desvelen la seua identitat per tal de quedar lliure de tota sospita.

El perfil, per la seua banda, es congratula de la fama que li estan aportant els suposats intents de censurar-lo. Siga o no aixì, el perfil ara per ara anònim (“en breve desvelaremos nuestra identidad”, han dit) no s’ha dedicat a donar cap notícia, i per tant no hauria d’entrar en els objectius de la campanya contra les “fake news” en les que sembla haver-se embolicat el PSPV gandià. En una ullada ràpida només s’hi han pogut vore opinios: que si l’alcaldessa, Diana Morant, és més o menys popular, que si s’ataca la llibertat d’expressió i el dret dels ciutadans a la informació, que si es silencia als mijans no afins, o si el PSPV es dedica a posar o llevar directors de mitjans en funció dels seus interessos.

El grau de popularitat de Diana Morant seria només opinable. Pot disfrutar de més o menys simpaties, però el ben cert és que les opcions que hi ha al PSPV de Gandia tampoc és que vagen a garantir més popularitat que l’actual alcaldessa. El problema del PSPV de Gandia no és Diana Morant, és José Manuel Orengo (i per extensió José Manuel Prieto), Alfredo Boix, i la cohort d’assessors, que tenen col·locats en diferents administracions. No ha tardat ni un parell de setmanes José Manuel Orengo en estrenar el seu nou lloc de treball a una empresa privada per a vore’s acusat des de l’oposició de preparar nous tripijocs per tal d’afavorir a la seua nova empresa amb decisions del Govern valencià. I això arriba amb els antecedents de la frustrada Fundació d’Estudis de l’Administració Local que va intentar posar en marxa Orengo quan encara ocupava responsabilitats públiques, o les investigacions per presumptes casos de finançament il·legal. Que per cert, encara no he pogut esbrinar què hi feia Mc Donald’s pagant factures de Crespo Gomar, a no ser que tinga a vore amb la compra-venda del solar municipal en el que es va instal·lar a Gandia la multinacional dedicada a patrimonialitzar la carn picada a la planxa com la gran aportació dels EE UU a la gastronomia mundial. 

De posar i llevar directors de mitjans, en puc donar fe, i per tant tampoc és qüestió de que el PSPV es pose a rebatre assumptes d’un perfil anònim de Facebook que haurien de considerar banals. Per tant, el que es diu informació en estat pur tampoc és que se n’haja aportat massa. Tanmateix, el perfil promet noves revelacions. Confiem que vagen més enllà de que si el Betlem de 2017 s’ha pagat o no. 

Cap a on va el Brasil?

MIGUEL SORANS           

Unitat Internacional dels Treballadors (UIT-QI)

 

El Brasil representa, després de Veneçuela, el punt més àlgid de la crisi política i social a Amèrica Llatina. L’impactant triomf electoral de l’ultradretà Bolsonaro és l’expressió d’aquesta crisi i del fracàs de l’esquerra reformista llatinoamericana. En particular de Lula, Dilma i el PT que han governat més de 15 anys amb ajustos i corrupció. El triomf de Bolsonaro ha obert tota mena d’incògnites i debats sobre la causa de l’avanç de la ultradreta. Perquè milions, inclosos treballadors i sectors populars, li han donat el vot? Brasil va cap a una dictadura o cap a un nou feixisme?

El debat està centrat en perquè triomfa algú com Bolsonaro, una figura d’ultradreta, neofeixista, amb un equip envoltat d’exmilitars que reivindiquen la dictadura de 1964.  Bolsonaro triomfa no només perquè té un vot tradicional de sectors de dreta de classe alta i mitjana alta sinó que ha guanyat amb un ampli suport de sectors de la classe treballadora i de pobres de les faveles urbanes. Bolsonaro ha tingut 57.800.000 de vots i Haddad del PT només 47.000.000. Són més de 10 milions de vots de diferència.

El vot a Bolsonaro ha expressat, encara que de forma totalment equivocada, l’odi i la ruptura de milions de treballadors amb Lula i el PT. Aquest vot representa el rebuig als anys de govern del PT contra el poble treballador i en benefici de les multinacionals, del capital financer i dels grans propietaris de terres. Al seu torn, també ha expressat el rebuig i la ruptura amb tots els partits tradicionals burgesos. El Partit del Moviment Democràtic Brasiler (PMDB), partit històric de la burgesia – post dictadura i aliat del PT (Témer va ser vicepresident de Dilma) – va treure el 2% dels vots a la primera volta. El Partit de la Social Democràcia Brasilera (PSDB), el partit de l’expresident  Fernando Henrique Cardozo, va treure el 4,5%. O sigui que han quedat esmicolats.  Al seu torn, el PT a la primera volta va rebre cops molt durs com el de Dilma que va intentar ser escollida senadora, però va quedar en quart lloc i no va entrar al Senat. Malgrat aquests cops, el PT va arribar a la segona volta.

Bolsonaro va guanyar a la majoria dels estats, especialment en els grans estats industrials i més polititzats. Va guanyar als estats de Sant Paulo, Mina Gerais, Rio Gran do Sud i Rio de Janeiro amb una mitjana del 65% dels vots. Va guanyar al cordó industrial de l’ABC de Sant Paulo, base obrera històrica de Lula i el PT. El PT va guanyar als estats més pobres i menys habitats del nord-est.

El vot de milions de treballadors a Bolsonaro expressa un clar retrocés polític i ideològic i ha obert un debat en l’avantguarda mundial sobre la causa d’aquest gir electoral.

Els dirigents del PT i de l’esquerra llatinoamericana, que durant aquests anys han donat suport als governs pseudoprogresistes de Chávez-Maduro, dels Kirchner, d’Evo Morales o de Daniel Ortega, atribueixen aquesta derrota a una suposada “ona conservadora” de les masses. En el cas del Brasil, aquesta ona s’hauria iniciat amb les jornades de juny del 2013 quan milions de persones van sortir a lluitar contra un augment de les tarifes de transport i contra l’augment del cost de vida. Això va passar sota el govern de Dilma-Témer-PT. Aleshores, el PT va qualificar a aquesta protesta com “incentivada” per la “dreta” i que havia obert el camí al suposat “cop de 2016”. En realitat la rebel·lió popular del 2013 va ser una genuïna protesta de masses contra el govern ajustador de Dilma. El PT ha afamat al poble i ha aplicat augments de tarifes mentre feia faraònics estadis de futbol per al mundial amb pactes corruptes amb Odebrecht. A causa de l’odi popular a Dilma, el parlament burgès va fer la maniobra de treure a Dilma de la presidència. No va haver-hi cap “cop”. Però la crisi política i social no es va aturar. Témer va arribar a tenir el 2% de popularitat i va patir una vaga general en 2017. D’aquest repudi de les masses sorgeix el fenomen Bolsonaro.

Amb aquests arguments, el PT i l’esquerra reformista llatinoamericana volen eludir la seva responsabilitat en el sorgiment de Bolsonaro i pretenen donar-li la culpa a la gent “que s’ha tornat conservadora”.  Ha estat el fracàs dels falsos models “nacionals i populars” o de l’anomenat “socialisme del segle XXI” de Chávez-Maduro, el que ha portat aquesta confusió en el vot de milions de treballadors i sectors populars. Governs que no trenquen amb les multinacionals i el capital financer i que apliquen retallades al poble. Bolsonaro només s’explica per l’odi i el rebuig popular que han provocat els governs del PT. Les masses no es fan “conservadores” o de “dreta” sinó que – pel seu rebuig als partits del sistema capitalista, siguin liberals o de la falsa esquerra – de forma equivocada busquen castigar amb el seu vot i cauen en els paranys electorals de la ultradreta populista. Alguna cosa similar està passant amb el vot a Salvini a Itàlia o a Le Pen a França. No podem minimitzar aquest vot equivocat i perillós. Però, en el cas de Brasil, no creiem que sigui un vot consolidat i estable a la ultradreta. Les coses són més contradictòries. Els treballadors que han votat a Bolsonaro tenen l’expectativa que s’acabi amb la corrupció, amb la inseguretat  i que millori el seu nivell de vida. Res d’això succeirà. Què passarà quan no es compleixin aquestes expectatives? El primer a tenir en compte és que al Brasil la classe obrera no està derrotada. El poble, igual que ha castigat al PT, pot acabar castigant als carrers a Bolsonaro.

Es va cap a un règim dictatorial o neofeixista?

Bolsonaro és un polític d’ultradreta o neofeixista. Però una altra cosa és explicar que, des del dia 1 de gener de 2019 – quan assumeixi el govern ultrar-reaccionari de Bolsonaro – hi haurà un règim nou, dictatorial o neofeixista.  Bolsonaro vol acabar amb la crisi política i social imposant un pla d’explotació superior a l’actual, amb repressió i desconeixent les llibertats democràtiques. Podrà fer-ho?  Caldrà veure si el moviment de masses l’hi permet. La classe treballadora i els sectors populars no han estat derrotats als carrers. Bolsonaro només ha guanyat unes eleccions. En 2017 la classe obrera brasilera va fer una vaga general històrica, a més va haver-hi centenars de vagues. El moviment de dones  i de la joventut, amb la seva mobilització per “Ela Nao”, ha mostrat la seva decisió de resistència. Per realitzar un canvi de règim dictatorial s’ha de derrotar al poble treballador. I això es veurà en les properes lluites. Nosaltres donarem suport a la mobilització obrera i popular per derrotar els plans de Bolsonaro.

Dia internacional de la violència cap a les dones

PLATAFORMA PEL DRET A DECIDIR            

 

Com cada 25 de novembre, hem d’alçar un crit contra les violències masclistes, amb un record especial per a les 89 víctimes assassinades a l’estat espanyol des de l’1 de gener de 2018 fins 17 de novembre (feminicidio.net).  Nou d’aquestes morts han estat al País Valencià.

Aquesta és la màxima expressió, dins del sistema patriarcal, dins d’un conjunt de violències que es desenvolupen a tots els àmbits de la vida de les dones: al món laboral, a casa, al carrer, als espais d’oci, etc, i que s’agreugen encara més davant de situacions com la precarització i l’empobriment, la migració, la fugida de la guerra, el viatge i la recerca de refugi, el racisme, la xenofòbia, la tracta…

El 25 de novembre coincideix amb diversos exemples que ens mostren fins a quin punt està arrelada socialment la cultura de la violació.  La ideologia masclista cosifica les dones, devalua la seua voluntat, qüestiona les seues veus i fins i tot les culpabilitza de les violències de les quals són víctimes.  Bona part dels mitjans de comunicació participen en el desenvolupament d’aquesta cultura de la violació, i fins i tot el sistema judicial multiplica la victimització de les dones agredides amb qüestionables procediments i sentències que, molt sovint, mostren el biaix ideològic de les persones que haurien de garantir l’impartició de justícia.  

Com sempre, el desenvolupament de mesures i recursos públics contra les violències masclistes no ha estat prioritari.  No han comptat amb la necessària dotació de pressupostos i recursos, ni ha estat portada a tots els àmbits (educació, sanitat, justícia, etc.).  I la situació fa evident que cal convertir en prioritàries aquestes polítiques integrals.

Ens calen mesures efectives per a la prevenció i eradicació de les violències masclistes,  que han de restar assenyalades per sempre com a les greus vulneracions que són contra els drets fonamentals de la meitat de la població, contra el seu dret a decidir.  Aquestes mesures han de partir de les pròpies dones i les organitzacions feministes, han de tindre per objectiu l’apoderament de les dones i han d’estar sempre sotmeses a les seues necessitats específiques.

El 25 de novembre, també tindrem molt presents les dones que han patit persecució política, que estan empresonades o amenaçades de ser-ho pel seu compromís amb el dret a decidir i l’autodeterminació dels pobles, l’exercici ple de la democràcia.

Peña Nieto fa de gendarme de Trump

MOVIMENT AL SOCIALISME

Secció mexicana de la Unitat Internacional dels Treballadors (UIT-QI)

“Mèxic accepta el nostre lideratge, gràcies Mèxic!”. Va ser el missatge de Donald Trump, davant les mesures adoptades pel govern de Peña Nieto respecte a la nombrosa Caravana de més de set mil germans i germanes centreamericans qui fugen de la misèria i la violència al seu país com succeeix en molts països, inclòs el nostre. El seu objectiu és arribar als Estats Units.

La majoria dels migrants són de procedència hondurenya que fugen del seu país per la terrible situació que han viscut des de fa nou anys quan es va produir un cop d’estat. L’actual govern, encapçalat per Juan Orlando Hernández, elegit en 2014, ha estat summament repressor i és acusat d’haver arribat a la presidència de manera fraudulenta. No obstant això, ha comptat amb el reconeixement dels Estats Units. La intromissió de l’imperialisme ianqui a la zona és la que ha provocat la misèria i la violència per la qual fugen centenars de milers de centreamericans cada any cap al nord, malgrat els grans riscos que corren.

Davant les amenaces i pressions de l’ultradretà Donald Trump, que ha qualificat als migrants de “criminals”, Peña Nieto ha enviat a un nombrós grup de la Policia Federal, el seu organisme preferit per reprimir. De forma paral·lela buscant dividir-los, els ha tendit el parany d’oferir-los accés a Mèxic en qualitat de refugiats als qui acceptin signar la sol·licitud, que de forma automàtica els barra la possibilitat de continuar la seva migració cap als Estats Units. Més de mil han caigut en el parany, mentre la majoria han decidit no signar i entrar al nostre país de forma “il·legal”, travessant el Riu Suchiate.

Així que Trump no s’ha equivocat en dir que el govern mexicà accepta el seu lideratge: Peña Nieto una vegada més s’ha doblegat a les seves exigències i busca parar a com sigui la Caravana, mentre el govern hondureny ha ordenat tancar la frontera. Per això repudiem públicament la política antiimmigració de Peña Nieto, que el deixa una vegada més, prostrat davant els designis del govern racista dels EUA, jugant el vergonyós paper de gendarme de l’imperialisme nord-americà.

També denunciem la posició d’Andrés Manuel López Obrador, qui pretén congraciar-se amb Trump, contenint la migració cap als EUA amb la promesa de crear llocs de treball pels centreamericans, el mateix que per als mexicans. No obstant això, de cap manera es podrà garantir treball suficient i, sobretot, ben remunerat per als mexicans o els migrants centreamericans, sense trencar amb aquest model neoliberal. Aquesta és l’essència de “l’entesa” entre Trump i el pròxim president. Per aquest motiu el nord-americà es va referir als “líders de Mèxic”.

A més d’aquesta política repressiva i de criminalització, els migrants són vulnerables als grups criminals i a la inseguretat que impera al país. Al cap de pocs dies d’haver entrat la caravana, ja s’han començat a registrar violacions de dones hondurenyes. D’això és responsable el govern mexicà perquè no ha assumit la seva obligació de garantir els seus drets.

Per això és necessari expressar la nostra solidaritat amb els migrants, de repudiar qualsevol expressió xenofòbica i racista, oferir-los ajuda mitjançant la recollida d’aliments i roba – com vam fer durant el tremolor de l’any passat -; acompanyar-los i donar-los suport políticament en contra del govern de Trump i les seves amenaces i denunciant la repressió del govern de Peña Nieto. El poble mexicà ha d’exigir que es garanteixi plenament els seus drets. Això vol dir: dret al lliure trànsit i a la seva seguretat i que s’impulsi una política migratòria que regularitzi la seva situació al país. I una vegada més en la història hem d’exigir la nostra plena independència dels designis nord-americans. El poble ha de dir amb força: Benvinguts a Mèxic! A baix les fronteres capitalistes! Repudiem les amenaces de Trump Suport total als migrants!

9 d’Octubre: Construïm sobirania, fem País Valencià

PLATAFORMA PEL DRET A DECIDIR    

El País Valencià commemora la data del seu naixement com a poble amb la seua Diada Nacional del 9 d’Octubre, val a dir que serà el quart des que en 2015 el PSPV-PSOE i Compromís ocuparen el Consell, després de vint anys on el Partit Popular semblava que mai no perdria el poder sobre les institucions valencianes. Enguany també commemorem el centenari de la Declaració Valencianista de 1918, una fita important  del nostre passat, que cal reivindicar actualitzant el seu legat.

Quan ens situem previsiblement a poc més de mig any de les eleccions locals i autonòmiques toca fer reflexió dels canvis que s’han anat donant des del Pacte del Botànic amb les forces polítiques esmentades i el suport de Podem en l’àmbit parlamentari. Uns canvis que si bé és cert han fet alenar per fi la societat valenciana després de la devastació i malbaratament dels governs del PP, a ulls de Decidim! de moment no arriba al mínim que necessita la nostra societat.

Per una banda cal aplaudir mesures com ara la normalització en l’aplicació de la llei de la dependència, de l’obertura en juny d’À Punt, la ràdiotelevisió dels valencians amb una programació en valencià, així com continguts propis, també per la reivindicació d’un finançament just, pel que fa a la universalització de la Sanitat Pública i el treball per revertir la seua privatització, etc…

Hi ha altres mancances que no s’han afrontat amb la decisió necessària com ara la baixada de la barrera electoral del 5 al 3% per poder tindre presència en les Corts Valencianes, un canvi de llei per a la qual necessitaria una majoria qualificada, d’altra banda els valencians i valencianes encara no podem veure TV3 i IB3 i poder compatir amb catalans i balears també la televisió valenciana, les reivindicacions per un finançament just per al País Valencià s’han anat esvaint, per no parlar de la no reivindicació de l’espoli sistemàtic que pateix el nostre país, ni un mínim canvi en el model econòmic que albire alguna possibilitat de millora en les condicions de vida i treball de la majoria del nostre poble i el respecte i regeneració del medi. Tampoc hem escoltat cap pronunciament a favor de fer respectar el dret a decidir i la democràcia del poble català i de suport a la situació dels presos polítics i exiliats catalans –llevat del president de les Corts, Enric Morera- o la simple normalització de la terminologia ‘País Valencià’.

És cert que tot avanç com s’ha donat s’ha de valorar amb bons ulls, però el canvi polític al nostre territori ha d’anar acompanyat de decisions i reivindicacions valentes. Observem amb preocupació creixent com el final de la legislatura “del canvi” ve acompanyat de tot un allau de PAI’s i nous projectes faraònics en la més pura tradició del totxo i l’especulació. Això no era el canvi que esperava bona part del nostre poble.

Des de Decidim! apostem en la nostra Diada per donar una resposta a les persones desocupades, els nostres joves que han de trobar oportunitats als països europeus, les persones que necessiten la reparació i justícia de la Memòria Històrica, dels treballadors i treballadores precàries, de les dones, del nostre malmés ecosistema…

Construir sobirania és necessari per superar aquestes mancances i fer el País Valencià que tots i totes volem, un país inclusiu, democràtic i lliure on les possibilitats de viure de la nostra gent estiguen garantides.

Els Verds decidirem la nostra estratègia electoral pensant en Gandia

ELS VERDS GANDIA         

Davant de les diferents notícies sorgides en els mitjans de comunicació on es parla de les possibles aliances per a les properes eleccions locals, Els Verds de Gandia volem fer públiques les següents puntualitzacions:

1. Els Verds de Gandia, assemblea local de la Federació d’Els Verds, es presentarà a les properes eleccions locals, autonòmiques i europees, que coincideixen en la data si no hi ha convocatòria anticipada de les autonòmiques, i, en eixe marc polític, prendran posició sobre possibles processos unitaris o presentar-se en solitari. Cosa que encara no s’ha fet i que està pendent de converses en diferents àmbits territorials, d’Estat i de País Valencià. La nostra organització local, ara, està encetant el procés d’elaboració del programa electoral i d’anàlisi de la gestió de l’actual govern municipal de PSOEMés Gandia.

2. En l’àmbit de Gandia, Els Verds no van participar en la coalició Més Gandia en les passades eleccions i, fins ara, Esquerra Unida no s’ha adreçat a Els Verds per a conéixer quina és la nostra opinió al voltant de participar o no en una possible renovació o ampliació de la mateixa. Els Verds no necessitem que algú d’altre partit parle per nosaltres, ni que propose a Compromís la nostra participació en una coalició que no va ser la nostra sense haver-nos preguntat abans si volem o no pertànyer o si voldríem o no que Més Gandia es repetira amb els mateixos components o d’altres diferents.

3. En el moment que Els Verds acordem quina és la nostra posició entrarem en contacte directament amb els partits que considerem doncs, amb la majoria, tenim unes magnífiques relacions des de fa anys i, per tant, no ens calen intermediaris aliens a nosaltres, ni per a parlar amb Compromís i els partits que hi pertanyen ni amb altres com Podem o altres més, per tal d’encetar un procés unitari que, de donar-se, sempre serà per enllestir un programa electoral en el marc de l’esquerra verda valenciana, pensant en Gandia, la seua gent i el seu territori i per a fer una important renovació de la manera de fer política municipal.

4. A més, Els Verds hem estat molt crítics amb algunes decisions que membres de Més Gandia han compartit amb el PSOE -com ho és, per exemple, la creació d’una nova taxa dintre del preu de l’aigua- que seran motiu de reflexió i anàlisi davant de la preparació i definició de l’estratègia electoral que, finalment, aprove el nostre partit des de la nostra independència i sobirania política.

Ximo Puig torna a prendre el pèl a Compromís

DIARI SERPIS           

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha demostrat de nou una habilitat especial en assumptes fol·liculars en haver pres el pèl a Compromís en allò relatiu al futur de la legislatura. No fa ni dues setmanes que Podem exigia una reunió de la comissió de seguiment del Pacte del Botànic arran del desacord en públic entre la vicepresidenta, Mònica Oltra, i la nova companyera sentimental del president, la consellera de Justícia, Gabriela Bravo. I no fa ni una setmana de la celebració d’eixa reunió de la comissió de seguiment, en la qual Puig va dir que la legislatura anava a esgotar-se i descartava un avançament electoral. Així li ho va prometre, a més, personalment, al líder de Podem, l’ingenu Antonio Estañ, qui assegut al sofà de la sala de recepcions del Palau, es va creure tot allò que eixia de la boca del president, sense haver après encara que Puig farà allò que li vinga en gana i allò que més li convinga sense el mínim escrúpol. És el que ha estat fent tota la seua vida. 

Dit i fet. Només uns dies després Ximo Puig ha deixat clar en una entrevista publicada diumenge 9 de setembre en el diari que ha vetllat tota la vida pels seus interessos personals i polítics, que allò que va dir després de la reunió de la comissió de seguiment no s’havia de prendre al peu de la lletra, que ell convocarà eleccions si li va bé a ell i el seu partit, i que eixa decisió no hauria d’enterbolir les possibilitats de renovar el Pacte del Botànic després de les eleccions. Traduint, Ximo Puig li està dient a Mónica Oltra que convocarà eleccions si li convé, però que no s’enutge si la maniobra perjudica les perspectives electorals de Compromís. 

Oltra ja no sap si les decisions les pren Puig o Gabriela Bravo, perquè l’anunci sembla la més freda venjança de la consellera de Justícia cap a la vicepresidenta després de la picabaralla que ambdues van protagonitzar a les xarxes socials. 

Es pot recriminar una pancarta feminista?

DIARI SERPIS                 

Mitjans de comunicació de tot arreu, fins i tot l’agència Europa Press, segueixen donant per fet tres dies després que la pancarta que va originar un aldarull durant els concerts del Figatell Sound a Oliva contenia proclames a favor de la independència de Catalunya i de la llibertat de presos polítics. És un fet desmentit per les pròpies imatges, pels testimonis i pels organitzadors. Tanmateix, sembla que la gran majoria dels mitjans necessiten construir la seua realitat. No deixes que la veritat desbarate una bona història, i si els fets es relacionen amb la tensió a Catalunya, més substància. Estem parlant de mitjans suposadament seriosos, d’aquells que es reivindiquen com l’essència del periodisme davant el soroll de les xarxes.  

Vaja per davant que qualsevol tipus d’agressió està despullada de justificació, però recriminar una pancarta amb un contingut contrari a les agressions masclistes s’assembla més a una exhibició d’intolerància i un atac a la llibertat d’expressió, que no a una indignació per un missatge inapropiat en un espai públic. 

Un acte públic, però organitzat per l’associació Joves d’Oliva en Moviment (JOM), que té el seu públic, els seus gustos, les seues preferències i els seus estils musicals, i cadascú és lliure d’acudir. Ningú pot pensar que cap dels fidels del Figatell Sound acudira al sopar d’estiu del PP a l’espai públic de la plaça de la Marina del Grau de Gandia. 

La JOM, no obstant, ha condemnat “de manera imperdonable tot tipus de violència dins de les seues activitats”, i ha defensat que “la seua associació sempre ha sigut pacífica i respectuosa, i en cap cas se senten representats ni donen suport a aquest tipus de comportaments”.
L’organització juvenil també ha defensat “la llibertat d’expressió, sempre dins dels límits del respecte cap a la llibertat d’expressió dels altres”. JOM ha explicat que “el missatge de la pancarta, de caràcter feminista i en contra de la violència masclista, ha sigut malinterpretat”.
Durant els sis anys de Figatell Soundmai s’havia registrat cap baralla o agressió dins dels recintes d’aquesta magnitud.

En contra d’un avançament electoral

ROSA PÉREZ GARIJO    

Coordinadora d’EUPV

Davant l’escenificació del PSPV i Compromís d’una possible ruptura del govern del Botànic, Esquerra Unida demana responsabilitat a les dues formacions polítiques per a abandonar la política partidista i centrar-se en els interessos reals dels valencians.

EUPV considera un despropòsit l’avançament electoral que no obeeix ni a causes tècniques ni a una pèrdua de la majoria parlamentària i alerta que ni els electors del PSPV ni de Compromís entendrien que es posara en risc aquesta majoria després de vint anys de corrupció del Partit Popular a la Generalitat Valenciana

Estem preocupats per les darreres notícies que parlen d’un possible avançament electoral al territori valencià. Un govern el que ha d’estar és preocupat pels interessos valencians i dur endavant els projectes que encara estan en marxa. A més a més, és irresponsable parlar d’una convocatòria d’eleccions anticipades en funció d’interessos partidistes. El Consell el que ha de fer és esgotar la legislatura i acabar eixos projectes que estan pendents.

Estem també preocupats a EUPV per com podria afectar els valencians un avançament electoral injustificat, ja que la societat valenciana podria entendre que aquesta decisió és fruit del pur càlcul electoral. L’objectiu de president Puig sembla ser el d’aprofitar l’efecte Moncloa de Pedro Sánchez i l’impuls que li han donat els últims baròmetres electorals deixant com a segon plat l’execució de polítiques socials que els valencians fa anys que reclamen.

Encara queden moltes coses per fer, per millorar i per rectificar i que els votants del bipartit esperen que es facen o almenys es comencen en aquests últims mesos de legislatura. És més, estem molts convençuts de què encara queda molt de temps per davant per a aprofundir en polítiques socials i consideren que les eleccions autonòmiques haurien de ser quan toquen, en maig de 2019, junt amb les eleccions europees i les eleccions municipals.

El futur del nacionalisme al País Valencià

ANDREU BANYULS               

Coordinador d’Acció Política de Bloc i País (corren del BNV)

En el desenvolupament del nacionalisme polític al País Valencià des de la transició s’ha passat per etapes ben diferenciades. En un primer moment la creació del PSPV va suposar l’aparició d’una gran il·lusió, tot i que en aquells moments la inseguretat dels resultats de les primeres eleccions, feien creïble la presència del nacionalisme valencià a les institucions autonòmiques. Si aquelles expectatives s’hagueren complit, o la constància en l’esforç i una visió de futur hagués presidit les següents actuacions molt possiblement el nostre esdevenir polític hagués estat ben diferent i molt més positiu. Deixant de banda els detalls, veiem com ha quedat la situació:

1-   Quan es va crear UPV es va produir la unificació del nacionalisme polític existent.

2-   Quan es va crear el BLOC es va produir de nou la unificació del nacionalisme.

3-   Quan es va crear Compromís fou un pacte electoral (i així ha quedat de moment) entre una força nacionalista valenciana, un partit ecologista i els escindits d’Esquerra Unida, (Iniciativa) que sempre i sistemàticament s’han desmarcat de qualsevol vel·leïtat nacionalista.

UPV i el BLOC foren creats amb una voluntat d’estabilitat i continuïtat, i tots els seus components mantenien una visió de futur pel País Valencià, més o menys similar. Tanmateix, la creació de Compromís i el seu funcionament actual fan evident, com a mínim, que la visió consensuada del futur del País Valencià que es reflectia en declaracions i actuacions en UPV i al BLOC dels primers anys ha desaparegut. Possiblement no es comprendria l’aparició del BiP sense recordar com quan davant d’unes eleccions generals en el BLOC es va dur a referèndum de la militància la possibilitat de pactar amb Podemos, i com guanyant que no es pactés,  després de maniobres  impròpies d’un partit que teòricament defensa el funcionament de baix cap a d’alt, el pacte es va produir.

Ens trobem doncs, de nou davant d’un escenari semblant en part al que és va produir quan el PSPV es va integrar al PSOE. Quan són els partidaris d’utilitzar les actuacions tàctiques necessàries en cada moment per aconseguir el poder i/o mantenir-se en ell, els que decideixen el nostre futur quasi de manera completament independent d’una estratègia a més llarg termini, que  basada en el treball  i la constància  fera possible arribar aconseguir el País que volem.

Des de Bloc i País proposem que comence un treball sistemàtic i constant  per avançar en la definició del País Valencià que volem i sobre quina és la millor estratègia per aproximar-nos si més no, al País que volem aconseguir. Avui al País Valencià hi funcionen moltes organitzacions valencianistes, que de segur estan interessades en treballar per un projecte com aquest o al menys molt semblant, la nostra aproximació a elles per buscar punts de coincidència i consens en moltes de les idees al respecte seria un dels primers passos a mamprendre.