Solidaritat o Arbitrarietat? DEUTE HISTÒRIC

Des d’una perspectiva històrica els valencians i valencianes patim un greu desequilibri econòmic des d’un doble vessant econòmica, finançament i inversió territorialitzada per part del govern de l’Estat.

Les comunitats autònomes en gran mesura liderada per l’esquerra política va engegar als anys 80 la descentralització de l’Estat i l’assoliment de competències pròpies sense entrar en la via valenciana que va ser reforçada per una llei de transferències per al seu encaix en el marc constitucional.

La il·lusió i sobretot voler gestionar competències va comportar en nombrosos casos negociacions amb l’Estat amb connotacions molt negatives per a gestions polítiques posteriors, s’adquirien competències però moltes vegades sense les transferències de recursos econòmics suficients per a poder millorar la gestió.

Amb les diferents lleis de finançament aprovades pels diferents governs tant del PSOE com del PP no s’ha fet més que empobrir la societat valenciana que recordem està per davall de la mitja espanyola en la renda i aporta més recursos dels que rep.

Aquesta situació durant els darrers 30 anys no ha fet més que crear dèficit. Dèficit que colpeja directament en les polítiques socials i com no directament als fonaments del motor econòmic del territori valencià. A més i cal afegir la manca d’inversions per part de l’Estat al País Valencià que no fa mes que agreujar les diferencies amb la resta de comunitats.

Andalusia, Extremadura i Galícia en diversos graus s’han vist reconegudes per l’Estat en l’anomenat dèficit històric. I els valencians i valencianes hem de preguntar si el reconeixement del deute històric és un procediment reglat o arbitrari? La resposta és clau, ja que pot ser tant política com judicial per demanar amb base a l’article 9.3 la prohibició a la interdicció del poder públic i sobretot la seguretat jurídica, és a dir a la mateixa problemàtica la mateixa solució per a tots.

L’article 14 parla del principi d’igualtat dels ciutadans, cosa que evidentment no succeeix al País Valencià, no podem ser iguals que la resta per la simple raó que aportem més del que rebem i s’inverteix prou menys que el pes poblacional del País Valencià respecte al total de l’Estat.

Solidaritat o arbitrarietat?

El reconeixement dels deutes històrics ha de ser un procediment reglat doncs l’arbitrarietat és inconstitucional, des d’un punt polític COMPROMÍS, i les seues diferents denominacions anteriors, ha liderat, lidera i liderarà que l’Estat reconega explícitament que té un deute històric, agreujat durant els darrers 40 anys, des d’un punt de vista jurídica, és necessari, en el cas que no es reconega el finançament que pertoca als valencians, la interposició d’un recurs de constitucionalitat.

Ni podem ni devem permetre empobrir als valencians i valencianes, ni som millors ni pitjors, tal com diu l’article 14 sols volem ser iguals doncs gestionar.

Sabem i millorem el benestar i la seguretat en temps difícils, sols la solidaritat que equival a ser justos pot equilibrar un sistema pervers, massa vegades tapat per disciplines de partit.

Ferran Seguí. Gent de Guardamar-COMPROMÍS

Joan Carles I, Alfonso Guerra, Martín Villa i els vells oficis.

– Article d’opinió de Carles Mulet, senador de Compromís.

Hi ha oficis que amb el pas del temps i els radicals canvis socials i tecnològics, s’han perdut inexorablement, alguns d’ells els podem veure en llibres d’història, en museus etnològics o en fires costumistes.

Existien en la seua època (crec que ara no), l’ofici dels palanganers, que, amb llibrell en mà i tovallola o drap en una altra, netejaven les parts més íntimes de les dones explotades sexualment i els seus clients, abans i/o després de l’activitat contractada.

Un altre ofici, antic, és el que en anglés es va denominar “Groom of the Stool”, una privilegiada ocupació professional que des del 1500 fins al 1700, segons comptes les xarxes, els monarques atorgaven a la noblesa triada, per a tindre la tasca de netejar acuradament les posadores del rei o reina, després d’expulsar els aliments digerits.

Desconec si en l’actualitat aquestes dues professions existeixen. Però continuen existint dones explotades sexualment (encara que siga per elles mateixes) i continuen existint monarques (sí, en ple 2020, i a Europa també). També existeixen monarques amb afició a contractar o tindre tarifa plana de la primera activitat. La qual ens pot costar als súbdits que el seu harem visca a cos de reina, en edificis i amb seguretat de l’Estat, i ací et pague amb fons reservats el teu silenci, ací et done un programa de cuina en una televisió autonòmica, ací et done 65 milions d’euros d’una mossegada, etc. El cap de l’Estat (el cap sobre la qual es diposita la corona, concret), que hereta el càrrec per la gràcia divina, que representa els valors tradicionals de la família catòlica, apostòlica i romana, també hereta la incontinència sexual i la hipocresia màxima… que allà cadascú amb les seues febres, però que no les carregue mai a l’erari públic.

Em vaig del tema, si existeixen prostitutes i si existeixen monarca, i si existeixen monarques que usen de prostitutes, existeixen palanganers i “neta culets del rei”? (traducció lliure del “Groom of the Stoll”)?

No sé, però, canviant de tema, justament he llegit ara que 70 ex-alts càrrecs públics, han promogut un manifest a favor de la “presumpció d’innocència” de Joan Carles I, exministres, expresidents autonòmics i gent de la vella faràndula política començant per Alfonso Guerra, passant per «gira jaquetes» com el ministre Corbacho, gent d’extrema dreta del PSOE com Juan Carlos Rodríguez Ibarra, personatges com  Jaime Mayor Oreja, Esperanza Aguirre, la sinistra Luisa Fernanda Rudi o Rodolfo Martín Villa, el franquista acusat de crims de lesa humanitat requerit per la justícia argentina, el millor de cada casa.

Costa defensar la presumpció d’innocència de qui durant uns 40 anys ha sigut irresponsable davant la justícia, i del qual únicament es debat ara si els seus delictes han prescrit o no, o si gaudeix encara de la inviolabilitat davant la justícia perquè no és rei en actiu.

Solament he pogut llegir les notícies sobre el manifest i no el manifest en si, no sé si aquesta gent defensa la presumpció d’innocència dels crims d’elefants i ossos emborratxats per a ser assassinats a tirs pel monarca (en cap moment he parlat del seu germà), del cost a les arques públiques que ens ha costat la seua incontinència sexual, dels negocis que durant dècades han pogut permetre grans beneficis a costa del càrrec públic ostentat, del qual segurament l’incident últim de les últimes comissions dels règims petroliers àrabs són la punta de l’iceberg. Recomane llegir el llibre “Un Rei, colp a colp: biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó”, publicat fa unes dues dècades, per si queden dubtes de l’honorabilitat d’aquesta persona.

Voler ara defensar l’indefensable, la trajectòria d’una persona que s’han dedicat esforços titànics a blanquejar, d’atribuir-li un paper modèlic en la transició quan els més acreditats i independents historiadors apunten justament en direcció contrària; en lloc de “salvador de la democràcia” com a instigador o còmplice del 23 F (ho podeu consultar en centenars d’articles en les xarxes).

Si el paper d’aquesta persona ha sigut purament simbòlic, quin protagonisme polític se li vol atribuir?, què ha fet per la democràcia espanyola una persona que, segurament, o presumptament ha tingut més preocupació a pastar una fortuna com la que té i que no quadra amb les grans assignacions de diners públics, que no a treballar per i per als seus “súbdits”. Quina legitimitat i exemplaritat de qui va ser imposat i nomenat hereu del dictador, i sobre el qual no es va poder votar directament, ni si volíem monarquia, ni si volíem borbons? El mateix Adolfo Suarez va reconéixer que se’ns va empaquetar als borbons en el lot perquè davant una consulta a la ciutadania no s’haguera aprovat ni borratxo acceptar la monarquia.

Després hem tingut 40 anys d’emblanquiment, exalçament, propaganda, per a fer-nos passar a aquesta persona com un rei exemplar, “trempat”, milers de republicans només de boca convertits en juancarlistes, era el pacte del règim del 78, no moure massa les andròmines perquè tot continue igual, però ni per aquestes, al final l’evidència ha sigut inocultable, i el monarca, com els seus borbons predecessors, amb el botí ple, ha optat per fugir d’Espanya i ha optat justament per un règim que segons Amnistia Internacional “sotmet a persones detingudes, algunes d’elles estrangeres, a reclusió arbitrària, tortura i desaparició forçada. També restringeixen la llibertat d’expressió, empresonen en condicions terribles a persones crítiques amb el govern. Les dones continuen estant discriminades en la legislació i en la pràctica. Els tribunals continuen imposant condemnes a mort” .

Davant l’escàndol públic d’aquest calibre, un rei enxampat in fraganti, fugit, Quina necessitat d’aquests presumptes decrèpits amb alta responsabilitat política antany, de victorejar la figura d’una persona posada en qüestió amb aquesta gravetat? Perquè segurament, perquè el que estiga ara mateix en dubte és el mateix règim del 78, el tripijoc infame, el fet de ser conscients del que passava i mirar cap a un altre costat a canvi d’omplir el mateix pap, el republicanisme asimptomàtic del PSOE còmplice dels abusos d’una monarquia corrupta (encara que solament siga èticament, corrupta), ells i elles, els del manifest, no defensen a Joan Carles de Borbó, intenten defensar-se a ells com a còmplices d’una classe política còmplice dels abusos del sistema, personatges infames com Martín Villa o Rudi, caricatures de si mateixos com Guerra, segurament, amb aquest manifest per a reivindicar la generació del silenci, de l’amnèsia, fan un flac favor al borbó, intenten fer-li-ho a ells mateixos.

No estaria malament que aquests autoinculpats en la defensa del borbó, en un gest de solidaritat, aportaren a les arques públiques el que haja pogut evadir el seu venerat.

Imagine que serà el mateix de qui ha exercit de palanganer o Groom of the Stool, a aquests també els agradarà reivindicar la seua ocupació, però ja veus que vaig d’un tema a un altre amb massa facilitat.

BNG. «Un exemple a tindre en compte». Article d’opinió d’Andreu Banyuls

BNG. «Un exemple a tindre en compte»

L’èxit del Bloc Nacionalista Gallec a les eleccions autonòmiques a Galícia el diumenge passat, ocupant el segon lloc davant del PSOE. I multiplicant el seu resultat anterior, és el premi a l’esforç continuat, sense renunciar als seus orígens ni a la identificació permanent amb els sectors nacionalistes gallecs.

Ha estat un exemple d’un treball ben fet, amb esforç i sense deixar-se seduir pels «possibles» beneficis immediats. El fet de mantindre la identificació «nacionalista» és evident que no ha impedit l’èxit electoral del BNG, al contrari.

Al País Valencià, és fals que dir-se «nacionalista», siga negatiu políticament, i és el fet diferencial més clarificador davant el partit estatal PSOE. Partit que manté el mal finançament al nostre País, que no accepta el deute històric estatal i que és responsable de mantindre-nos amb un sistema electoral que perjudica clarament els drets de representació dels valencians.

Si el Nacionalisme Valencià renuncia a una clara identificació amb el País, no guanyarà res i el ciutadà posat, a elegir entre dos semblants, acabarà preferint al que manté la seua imatge i té la força del govern a l’estat.

L’èxit del Nacionalisme Valencià no estarà a arribar, sinó en fer el camí paral·lel al que està fent la societat, els resultats de Galícia i el País Basc, són un clar senyal que hi ha un canvi important en la sensibilitat dels ciutadans, que renega de les maniobres per amagar la veritat de les propostes, i la identitat real dels partits. Amb el descrèdit actual de la classe política, plantejar clarament el que som, sense por, sense més renuncies és la millor opció per un canvi de cicle que ja s’endivina.

Andreu Banyuls, secretari d’acció política de Bloc i País, corrent majoritària del Bloc.

La Sortida a la Crisi del Coronavirus, és dir Sí al principi de Solidaritat de la UE

La Sortida a la Crisi del Coronavirus, és dir Sí al principi de Solidaritat de la UE

Els indicadors econòmics a curt termini són demolidors. Afrontem una crisi d’enorme impacte que tindrà conseqüència directa en el mercat laboral com en la creació de noves empreses. Qüestions claus per reactivar el sector econòmic i modular amb inversió privada de sectors econòmics que poden ser estratègics a mitjà i llarg termini.

L’acabament de la I guerra mundial va provocar enormes deutes als Estats. El pagament de la reconstrucció dels diferents estats que van lluitar durant la contingència bèl·lica va provocar dues coses, la creació de la República de Weimar i l’aparició del moviment NAZI.

La república Weimar va durar poc dins del context històric del segle XX, però el moviment NAZI breu també en el temps va provocar la II guerra mundial i la destrossa econòmica per segona vegada d’una Europa que va veure com en el termini de 30 anys es destrossava literalment econòmicament com socialment.

Acabada la II guerra mundial es va produir una disjuntiva, actuar com en la I guerra Mundial i imposar sancions a una Alemanya ja dividida en dos estats o un programa expansiu de construcció d’infraestructures que potenciara i reactivar l’economia i fora un factor de cohesió social en nombrosos Estats de la vella Europa.

L’Estat Espanyol i la seua macroeconomia es veu en una disjuntiva com són les transferències o crèdits a tornar en el temps. Aquest va ser un factor clau a molt curt termini.

L’Europa social i de mercat únic ha d’actuar des de l’òptica de reconstrucció de l’economia on prime la col·laboració amb la qual cosa l’ajuda es necessària i urgent per part de la Comissió europea.

Aquesta ajuda ha de ser majoritàriament basada en via de transferència, des d’un concepte macro, estimulant l’economia de Portugal, Itàlia, França i l’Estat Espanyol. No es tracta sols de la reactivació del mercat interior, sinó a més a més les economies dels estats anomenats frugal, doncs el mercat interior està directament relacionat i supera fronteres dins d’una Europa econòmica, cohesionada pel principi de solidaritat.

Els frugals no valoren el moviment del Front Nacional a França, tanmateix a Itàlia i els moviments incipients a l’Estat Espanyol. Una eventual victòria dels partits polítics antieuropeus pot provocar la caiguda de la visió general de la dècada del 60 del segle passat d’una Europa de pau i de col·laboració econòmica i que té el seu exponent al segle XXI amb la UE.

Europa ha de ser conscient que en aquest moment toca una política expansiva. Que servisca de motor econòmic davant una crisi que pot ser breu en el temps però enormement intensa en el mercat laboral a curt i mitjà termini.

Una política basada en crèdits és demolidora a llarg termini, els Estats i els partits antieuropeus tindran una raó en el seu ideari polític d’una Europea disseminada i sense cohesió social. Keynes és l’opció. L’altra opció donaria pas a l’expansió de l’extrema dreta que vol tornar a un Estat ple en les seues competències i provocar la desaparició de la UE.

La vella o no tant vella «Socialdemocràcia» opinió de Ferran Segui Sanmateu

Els valors d’una societat, els seus pilars homogenis i vertebradors són posats a examen periòdicament. L’Europa no s’entén sense l’Estat de Benestar, l’Europa dels valors, de la igualtat i de la protecció social és sinònim de Socialdemocràcia.

L’Estat de benestar sorgit després de la II guerra mundial, va ser l’Europa de la dignificació social com a conjunt de població, la dictadura de Franco va retardar i impossibilita que durant vora 40 anys els drets socials i col·lectius i la manca d’un estat de benestar fora sinònim d’un valor social conjunt.

L’aparició del neoliberalisme salvatge i la dictadura del preu com a element de consum, ha comportat una retallada de drets socials que durant més de 40 anys tant la socialdemocràcia com els democristians compartien.

La Societat és sòlida allí on la socialdemocràcia és forta i la dreta s’engloba baix el paraigua dels democristians i no ha sigut suplantada per la dictadura del preu i del capital.

Les dos darreres crisi, l’especulativa i la provocada pel COVID 19, ha colpejat directament, en el cas del País Valencià, a una part amplia de la societat que en el primer cas va veure retallada tota classe de drets socials amb baixada de salaris i que va pagar les desfetes del sector bancari i immobiliari.

En la present crisi del coronavirus i en un govern del pacte del Botànic que venia recuperant drets, com la sanitat universal, la renda garantida, la dependència, una educació de qualitat, encara la crisi sense deixar ningú enrere, rescatan a les persones i les empreses després de tres mesos de confinament i reforçant els pilars del benestar com són l’Educació, la Sanitat i els drets socials.

Durant els darrers anys, el País Valencià s’ha convertit en la segona comunitat amb un pes industrial més fort dins de l’estat espanyol, la segona més exportadora i bolcada cap a l’exterior, la tercera en inversió estrangera, tot allò en polítiques de finançament que impossibiliten estar en la mitja en renda a l’Estat espanyol, i sent la segona comunitat amb menys recursos per habitants i la tercera per la cua en inversió.

El model botànic, amb una forta presència de Compromís al Govern ha possibilitat que el creixement es trasllade a les rendes més baixes i ha suposat un reforç en el qual són els pilars de la socialdemocràcia, l’educació, la sanitat i les polítiques socials.

La Crisi sanitària ha demostrat que una societat és forta si els seus pilars socials són forts i redistribuïts en igualtat en la societat, la socialdemocràcia és la que millor gestiona aquestes polítiques perquè aposta per la societat, un territori on les persones són vives i reclamen uns serveis públics de qualitat i eficaços i eficients.

Els serveis públics són eficients si en ells s’inverteix en recursos humans i econòmics necessaris, tot baix un sistema tributari que ha de ser redistributiu però sobretot socialment just, que aporten el que més tenen d’acord amb els seus ingressos.

A tots els que, majoritàriament, hem aplaudit la gestió pública dels serveis essencials i aquells que han sofrit més directament la crisi saben que aquests es sustenten per la via pressupostaria. La política econòmica ha de vetlar pel sosteniment d’uns sectors públics de qualitat i en això la vella o no tan vella socialdemocràcia és la garant a Europa d’un model econòmic on es mantinguen el principi d’igualtat entre rics i pobres per accedir a uns serveis essencials que ens millora individualment com col·lectivament.

Opinió de Carles Mulet, senador de Compromís: La importància que Felipe González done explicacions al Senat.

En tot el que porte d’activisme social o militància política, l’“ara no toca”, “hi ha coses més importants que aquesta”, i frases similars han servit sempre d’excusa per a esquivar qualsevol tema. Òbviament sempre hi ha temes més importants que uns altres, i per aquesta reducció a l’absurd els éssers humans ens hauríem de limitar a alimentar-nos, procrear, dormir i salvar la pell dels possibles depredadors (com durant el confinament, anem, però durant tota la nostra vida).

L’escala de prioritats no ha de ser la mateixa per a totes les persones, no tots tenim les mateixes circumstàncies, problemes, aspiracions, ideals, i l’acció política pot perfectament diversificar-se. En un mateix ple del Senat, podem estar discutint coses tan importants i que sí que toquen per a alguns com la condemna a Veneçuela (no a l’Aràbia Saudita, Marroc o Israel, clar), de com es trenca ara més mai Espanya, de la defensa dels bous com a emblema nacional, i a vegades fins i tot ens arriba la presa en consideració o votació d’una llei. I no ens produeix cap esquinç cerebral estar debatent sobre 5, 6 o 20 temes diferents (als xicotets ens toca ser multiinstrumentista i estudiar i posicionar-nos en temes dels quals mai havíem imaginat, els grans, poden estar 4 anys sense cap intervenció o anàlisi de cap punt que vaja a ple).

L’ara no toca o no és prioritari és un acte d’arrogància, de paternalisme, d’autoritarisme, “solament jo puc decidir de què toca i que no toca parlar, i si el temps és ara o no”.

Per això, que els qui fa mesos venien a dir que Felipe González tenia les mans tacades de calç viva, ara diuen que no toca per a no distraure, fent un mal retrat. Que malament els ha assegut a aquells que volien assaltar els cels; es van quedar a mig camí assaltant unes butaques ministerials i es dediquen a engolir-se les seues ànsies. Podríem parlar del que deia el ministre Garzón sobre les cases d’apostes i en què s’ha quedat, o anar ministeri per ministeri veient en quin ha quedat aquesta aspiració per canviar les maneres de fer política.

Fa poc, quan explotàvem en Compromís pel maltractament ara també en el repartiment anunciat dels 16.000 milions per a les CCAA no atés un criteri just, també van eixir en tromba veus autoritzades/autoritàries estatges per a dir “ara no toca”. Després el temps ens va donar de nou la raó i es va rectificar el criteri (evidentment no gràcies a la connivència dels ara no toca). De voler ser una alternativa a ser subalterns i justificar l’injustificable.

Que es filtre ara els expedients de la CIA que corroboren el que era una cosa assumida com a verídic, té una importància meridiana, però no nul·la; hi ha mans no solament tacades de calç viva, també de sang. 27 persones assassinades, pel terrorisme d’estat, on Barrionuevo o Rafael Vera van ser acomiadats a la porta del penal amb abraçades del mateix González, per a passar uns dies com a responsables polítics de l’organització terrorista, per a eixir al cap de pocs dies gràcies a un indult vergonyós.

Així és la justícia a Espanya, 27 morts et costen menys dies de presó que una baralla de carrer, com està passant amb els joves d’Alsasua.

La CIA ve ara a evidenciar el que era clar, que l’últim responsable polític era Felipe González Márquez, es va salvar de la condemna i exerceix ara de rondinaire disparant (ara metafòricament) contra les mesures socials del Govern, corroint amb la seua opinió (i no corroint ara amb calç viva) els avanços per a no deixar a les persones més vulnerables arrere.

De la mateixa manera que no s’ha reparat encara tot el mal fet per ETA, i encara que les vides no es poden recuperar, ni el sofriment causat, un pas imprescindible és el reconeixement de l’error, l’assumpció dels fets, la condemna, la petició de perdó i la seua concessió o no, en el cas dels GAL no ha existit mai reconeixement ni petició de perdó, per això, és important que González tinga aquesta oportunitat, de comparéixer davant el Senat, de reconéixer el seu error, i de demanar perdó a les víctimes de la seua decisió política (en el supòsit que el publicat per la CIA siga així, cosa que crec fermament, però no puc demostrar òbviament i he de deixar-lo en un presumpte). Una porta tancada en fals, mai pot ser reparació i reconeixement.

Això m’impedeix poder afirmar públicament que Felipe González ha sigut un terrorista (és a dir, ha exercit el terrorisme d’Estat), ho puc pensar i sempre ho he pensat, i ho pense, però no puc dir-ho públicament per què no tinc manera de demostrar-ho, i la publicació dels documents de la CIA aprofundeixen en aquesta teoria.

Per això crec important que l’expresident comparega en seu parlamentària, tenim molt a preguntar-li, sé que pot servir de poc perquè pot vendre la versió que vulga, sense assumir cap responsabilitat, i quedar en res, però constarà en publicacions oficials les nostres preguntes, es resolguen o no. Que això de la CIA no aporte res nou? Bé, igual no tenen entitat per a reobrir el cas en l’àmbit judicial però políticament és suficient per a davant un tema que es va tancar en fals es puga fiscalitzar en les Corts Generals.

Si aquesta persona assumira els càrrecs que s’apunten en els documents, renunciara als seus privilegis com a expresident (que tampoc li fan falta, vivint com un rei, sense metàfora, gràcies a les portes giratòries), segurament Espanya faria un pas de gegant a cicatritzar ferides, en una època negra on els uns i els altres van pensar que assassinant es podien aconseguir objectius polítics per legítimes o no que foren aquestes aspiracions. El terrorisme no era la via per a aconseguir objectius polítics, el terrorisme d’estat no era la via per a lluitar contra el terrorisme d’ETA, a ETA li la va véncer amb la mobilització de la ciutadania, no usant els mètodes il·legals i criminals del GAL. Per això, que algú defense ara l’ús indiscriminat d’armes personals com a solució per a no se sap què, els situa en un nivell miserable.

Carles Mulet: «Sobre les pistoles i les drogues de Santiago Abascal»

Carles Mulet: «Sobre les pistoles i les drogues de Santiago Abascal»

– Article d’opinió de Carles Mulet, Senador de Compromís

– «Creu el lladre que tots són de la seua condició»

Ahir feia públic el meu escrit d’empara a la Mesa del Senat per l’obstrucció del Govern a aportar una documentació sol·licitada el gener de 2020, aquesta petició era la memòria o sol·licitud en la qual conste amb tot detall els motius que fonamente que el portaveu de Vox compleix amb l’estipulat en el Reial decret 137/1993, de 29 de gener, pel qual s’aprova el Reglament d’Armes, després que aquest haja fet públic en múltiples entrevistes que disposa d’una arma de tipus B.

Aquesta petició no és nova, ja es va requerir el desembre de 2018, es va tramitar per la Mesa del Senat, i el Govern no la va aportar en dissoldre’s les Corts Generals.

De nou es va exigir el desembre de 2019, el gener de 2020 va passar el filtre de la Mesa del Senat, i el Govern no l’ha aportada; la data límit per a fer-ho era el 3 de març. És a dir, el Govern havia d’haver aportat aquesta documentació abans de l’Estat d’Alarma.

Es dona la circumstància que entre les 700 peticions de documentació formulades per aquest senador des de principi de legislatura, aquesta és de les poques que no s’han respost. Per això vaig procedir de manera telemàtica ahir a demanar l’empara de la Mesa, i vaig tornar a reiterar la petició; no és normal que des de 2018 s’estiga bloquejant aquesta informació, com tampoc és normal que cap dirigent polític faça ostentació de disposar de pistola (en un escenari després d’una dècada de l’anunci de fi d’activitat de l’última banda terrorista operativa, i de la seua dissolució definitiva).

Al costat d’aquesta nota expliquem igualment, que a més de saber si el permís d’armes estava en vigor o no i complia amb els requisits establits, recordàvem que està taxativament prohibit portar armes, concretament en el Congrés: article 101 del reglament del Congrés comporta la suspensió temporal de diputat, quan el Diputat portara armes dins del recinte parlamentari.

La resposta del portaveu de Vox ha sigut la següent: penjar una foto meua on se’m veu al costat de l’impressionant arc romà del meu poble, que convide a tothom a visitar, la següent frase No tinc inconvenient a ser escorcollat en entrar al Congrés«.

És més, veient als socis del Govern de Sánchez i Iglesias, crec que convindria que tots passen un control d’armes i explosius. Seria bo també un control antidroga als diputats abans d’accedir al ple.

El problema no és de ser escorcollat o no, és saber per què el Govern no aporta la documentació sol·licitada, i ha entrat fins a aquesta data amb armes en Congrés o Senat. Les armes i explosius, li reitere el que diu el reglament de totes dues cambres; no es pot usar, però fins al moment únicament Abascal ha fet ostentació de posseir-les.

Controls antidroga

Òbviament pel que a mi respecta, ni entre amb armes a cap lloc (i menys les corts generals) és més, mai he tingut una arma a les meues mans, i no tindria cap problema a passar qualsevol control d’estupefaents avís que els nivells de cafeïna igual sí que salen alts)
I recordar a Abascal que aquesta proposta ja la presentem en 2018

La nostra moció demanava efectuar tests psicotècnics de senadors, a més de controls d’alcohol, drogues i explosius a l’entrada de l’hemicicle, segurament bona part dels membres de Vox en les institucions suspendrien en algun d’ells.

En data de hui, el consum d’alcohol o drogues no està prohibit en el reglament de les cambres. Això sí (la moció era la resposta a la moció del PP sobre una petició individualitzada d’investigació curricular per al cas de Pedro Sánchez, únicament a Sánchez).

Carles Mulet: Per què ens hem quedat bona part del País Valencià en la Fase 0?

Opinió de Carles Mulet, senador de Compromís.

Anit ens va caure a tots un calder d’aigua gelada al cap que el Ministre de Sanitat i Fernando Simón, el director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, com dos xiquets de San Ildefonso crescudes, ens va deixar a bona part del territori valencià fora del premi gros de passar a l’anomenada Fase I i quedar-nos com estaven, despagats i indignats i bramant tots per les xarxes.

Com deia pocs minuts després la Consellera de Sanitat, incomprensible aquest suspens quan el mateix examinador ens deia que el nostre treball per passar de grau era de Matrícula d’Honor. La mateixa part de l’administració valenciana, que ha volgut capitalitzar tota la posada en escena, tot el focus mediàtic, havia estat durant els últims dies donant per fet que anàvem tots a passar a la Fase I, que la divisió provincial i provinciana que havia proposat el Ministeri calia canviar-la a les àrees sanitàries i això ens assegurava encara més poder donar un passet més cap a una nova “normalitat” sí, deixar-ho en províncies haguera estat encara pitjor, les zones que ha superat la fase 0 per regla general tenen menys població que les que s’han quedat i hagueren arrossegat a la resta, no haguera eixit ningú aplicant els criteris que es pressuposen, però no sabem).

Veníem del ridícul de les actuacions ministerials, de les contradiccions i rectificacions del que entre els ministres es feien; allò que es deia de matí s’havia de rectificar a les vesprades per altres ministres. Veníem del caos de Madrid, focus de la propagació. Veníem d’anuncis de repartiments injustos dels fons dels 16.000; calia repartir molts més diners a les comunitats que més havien desmantellat la sanitat pública, les que pitjor estaven, les que eren epicentre de l’epidèmia, especialment Madrid, i en segon terme Catalunya. Als valencians, maltractats, infrafinançats, no es tocava quasi res més que la “pedrea” (de diners que també eren nostres) perquè estàvem millor que aquestes comunitats, deia el Gobierno.

Mande?, i ara estem com aquestes comunitats?

Mentre ací es contractaven avions, es gastaven els diners que no tenim (perquè ens fan pagar però no ens tornen el que es pertoca), mentre creàvem tres hospitals de campanya, mentre la gent en la immensa majoria tenia un comportament exemplar, veiem amb estupor el contraexemple de la comunitat de Madrid, fent el ridícul dia sí i dia també. El més greu de tot açò no és que estiguem parlant d’un concurs, és que estem parlant de salvar vides, i de veure com eixim de la pitjor crisi sanitària, social i econòmica que hem vist la majoria en la nostra vida.

El centralisme absurd de sempre ens deia que calia desescalar per províncies, una divisió que no té massa sentit al País Valencià, ¿què tenia a veure Almenara més en comú amb Sorita que no amb Sagunt? ¿Què ha de veure el Racó d’Ademús amb la ciutat de València, ¿Que té a veure Orihuela amb Benimarfull? L’abisme poblacional de les dos realitats del País Valencià, entre l’interior i la franja costanera, calia tindre-la en compte. No per qüestions sentimentals; hi ha pobles on el seu futur penja d’un fil, despoblats i on les poques activitats econòmiques que el mantenen viu més enllà d’una població envellida.

Al final es va optar per departaments sanitaris; és a dir, les zones que depenent d’un hospital concret, i la desescadala s’havia de calcular d’acord amb la capacitat d’aquest departament d’atendre en l’UCI la desescalada i l’Estat d’Alarma era això, no era superar la COVID-19, era garantir que el sistema sanitari no se sature, esperant el miracle de la vacuna per al coronavirus). Les dades que donava la Conselleria, o feia entendre, era que estàvem en tots els departaments complint, religiosament, els requisits per superar la Fase I. SI estem complint el requisit, per què no eixim?, si no estem complint, perquè se’ns ha venut la moto?
I entrar en FASE I no vol dir haver superat la crisi sanitària, estar més curats, era alleugerar un poc el patiment que tot el món està vivint; reprendre certa activitat econòmica de gent que no pot més, certa normalitat perquè anímicament fa falta; que el nostre esforç d’aquests dies es notara.

No conec a ningú que haja vist l’informe que ha remés la conselleria al Ministeri, ni si el Ministeri té per escrit els motius per què denega aquest pas per a bona part del País Valencià, vaig a demanar-ho per via parlamentària, però tinc la sensació que algú no diu la veritat. Entenc que al Ministre ahir li haguera agradat més que a ningú en el món dir que tot l’Estat directament passava a fase 3 i havíem superat la crisi, però tot el món pot entendre que no, que cal ser cauts i garantir la seguretat de les persones. Però alguna cosa falla. Ja vaig haver d’interpel·lar al Ministre de Sanitat en el Senat, i vam coincidir prou; ningú ho està fent malament a propòsit, cap càrrec, encara siga el regidor del poble més menut de l’Estat. No hi ha cap llibre d’instruccions per a lluitar contra aquesta crisi.

Falten veure dades, per analitzar què ha passat. Si partim del fet que ha estat el més sensat, cal veure quines dades ha enviat la Conselleria a Madrid i com i per què ha justificat Madrid que bona part del PV no isquem de la FASE I mentre si ha eixit territoris amb unes dades infinitament pitjors.

No es tracta de superar etapes per aplegar abans a la meta, com han dit tots els dirigents, es tracta de què la gent puga anar deixant de patir menys del fet imprescindible, siga d’on siga. El regust de què tornem a ser la moneda de canvi, de quedar “castigats” a pesar de portar-nos bé se’ns ha quedat en el cos. La sensació de quedar en la classe de recuperació perquè la irresponsable Madrid no es quede a soles, també la mantenim, i són sensacions i sentiments, perquè no tenim cap dada oficial per contrastar. Per això, hem demanat ja per via parlamentària còpia dels informes remesos per totes les CCAA (totes, també el PV, perquè tampoc les he pogut veure a cap lloc) per poder valorar-les amb calma. I còpia també dels informes que avalen la decisió del Ministeri, que imagine seran tècniques i no polítiques; necessite entendre per què quedem relegats en la fase 0, i vull entendre-ho, i espere tindre la justificació que em convença i no quedar ara en cara de bobo més de la que tinc en estat normal).

Durant tot aquest estat d’Alarma, he intentat sempre tindre un paper constructiu, no podia ser d’altra manera, hem dedicat a posar en evidència mesures o decisions que calia prendre o modificar, i el temps ens ha acabat donant sempre la raó; la polèmica de les perruqueries, falta ajuts autònoms, eixida dels xiquets, ajudes a la cultura, moratòria bancaria hipotecaria i no, ajudes al sector primari… podeu mirar la web de Compromís senat i tindreu un bon resum; crítica propositiva, de mesures que després s’han aplicat sempre; calia escoltar la gent que pitjor ho estava passat i posar el focus per ajudar a accelerar aquestes mesures. En la interpel·lació al ministre crec que va quedar molt clar i ell ho va agrair: https://www.youtube.com/watch?v=ZKcypHDnCsA&t=297s.

Ara, amb el mateix to, crec que la gent que ens governa ens ha de donar explicacions, són decisions que han causat molt de malestar, on la falta de transparència evident no ajuda gens. La gent, el poble valencià, ha mostrat una maduresa inimaginable, una responsabilitat inqüestionable, ha tingut un comportament exemplar en el 99,9999999999% de la seua població, per això, i el mínim que pot fer tant la Consellera com el Ministre, és donar màxima transparència, què es va enviar a Madrid i per què Madrid ha dit que no a bona part del territori. O se’ns explica bé, o ens quedarem que ens han pres el pèl.

Sector Primari o Principal?, article d’opinió de Ferran Segui Sanmateu

Des d’un concepte econòmic a la ramaderia i l’agricultura se’ls considera sector primari, des d’un vessant macroeconòmic aquells Estats que tenen un sector primari destacat se’ls són anomenats «Estats Desenvolupats», donat què, el sector industrial i el sector serveis tenen un pes més marcat al PIB i que són els que indiquen el desenvolupament social i econòmic de l’Estat.

La teoria de les necessitats de Maslow, marca a la seua base com a prioritat absoluta entre altres bàsiques el que és comú a tots els mortals independentment del seu nivell econòmic: el menjar, beure aigua, etc.

Fa aproximadament un mes els llauradors i ramaders van eixir al carrer per demanar preus justos, els productors de béns observen com venen el seu producte sense cap mena de guany i inclòs per davall del preu de cost, els quals no han parat de pujar durant els darrers anys el què provoca l’abandonament de la ramaderia, la terra, etc. com és el cas per exemple de la taronja.

Als finals de la dècada dels anys 40 i la meitat la dècada dels 50, el NODO obria els seus informatius informant com el règim Franquista exportava, trencant el bloqueig polític al qual les democràcies Europees van sotmetre a l’Estat Espanyol, era fàcil veure vaixells de taronja, trens plens de fruita, etc.

El model de minifundi en el cas valencià i el bon preu de la taronja com altres productes possibilitaren la creació d’una família Mitjana valenciana i la qual cosa facilitava accedir en garanties a l’educació i a un sistema sanitari completament destrossats per la guerra civil i la postguerra. A partir de 1959 i els posteriors plans d’estabilització dels diferents governs franquistes degut en gran mesura a l’obertura per part dels Estats Europeus provoquen el començament d’un canvi exponencial en el pes dels altres dos sectors, l’industrial però sobretot el sector serveis.

Avui el pes del sector primari valencià dins de l’Estat espanyol està situat en un 8 per cent amb una superfície del 4,6 respecte de l’Estat. Amb un pes del 2’3 per cent del PIB valencià quan a principis de l’any 1980 suposava el 6’5 segons la Cambra de Comerç Valenciana.

La renda agrària valenciana en els darrers 10 anys no ha fet menys que retrocedir, hui en dia en dades del 2019 respecte a l’any 2018 la renda agrària espanyola ha baixat vora un 9 per cent i comparant la valenciana amb la renda agrària de Múrcia segons La Unió és de vora un 34 per cent inferior. A què és degut? Minifundi, augment de costos, manca de professionalització al sector amb menys joves al camp, maquinària antiga, canvi climàtic, tractats europeus, etc.

L’Estat Espanyol junt amb França sols els que posseeixen la renda agrària més importants dins de la UE, en articles anteriors em posicionava clarament en un canvi radical de la política agrària comú, no s’entén, com els principis de solidaritat i de mercat únic, de col·laboració entre Estats i la política de manteniment de la renda agrària que sí que es manté i augmenta segons les dades de la UE però que afecten greument a l’economia espanyola i sobretot a la valenciana.

La terrible crisi sanitària que estem patint ha demostrat no sols que el nostre sector primari és important sinó que és necessari per a garantir no sols una necessitat bàsica com és el menjar sinó com a capacitat econòmica i de manteniment de llocs de feina.

Activitats importants dins del sector primari com potser la pesca, que ha vist caure terroríficament la seua venda al consumidor, necessiten ajudes directes al sector, una per les rendes inferior i segon pel mateix manteniment de la flota, de vegades envellida per l’augment de costos i la pèrdua de benefici.

Si som europeus, ens creiem Europa i apostem pel benestar de la societat homogènia en conjunt la reforma del mercat únic passa per la reforma d’un mercat únic de proximitat, que vol dir això? Que garantia a mínim el preu de cost i acceptar les importacions en funció del mercat europeu, no fer això comporta pèrdua irremeiable de conreu però sobretot de renda agrària i accelera el canvi climàtic.

Com a consumidor i, en aquest cas, com a opinador ens demostra com dos dels pilars inherents a l’ésser humà entre molts altres com és el menjar, la sanitat entre altres s’han convertit com a garants del benestar, sols ens resta com a societat dependre dels nostres error i articular mecanismes Europeus garants del sector primari i com no d’un Estat de Benestar atacat directament pel neoliberalisme salvatge que hem patit i patim.

Sobre l’herència real. Article d’opinio de Carles Mulet

L’actual monarca acaba d’emetre un comunicat en el qual “amb la finalitat d’observar una conducta íntegra, honesta i transparent” vol trencar amarres amb el seu predecessor, és a dir, que considera, com ho és, que la conducta de Juan Carlos ha sigut corrupta, deshonesta i térbola, per aplicar els antònims als termes emprats.

Anunciar que Felipe renuncia “a l’herència de Don Juan Carlos que personalment li poguera correspondre, així com a qualsevol actiu, inversió o estructura financera l’origen de la qual, característiques o finalitat puguen no estar d’acord amb la legalitat o amb els criteris de rectitud i integritat que regeixen la seua activitat institucional i privada i que han d’informar l’activitat de la Corona, és a dir, reconeix que el monarca emèrit ha actuat de manera il·legal i deshonestedat i corrupció, però clar, malgrat existir aquesta herència il·legal, el rei és irresponsable davant la justícia, un delinqüent sense delicte imputable. Però que major herència il·legítima, corrupta, i deshonesta que la mateixa Corona?, renunciarà també Felipe a aquesta part de l’herència? (pregunta òbviament retòrica).

El comunicat deixa clar que els fons de la Fundació Lucum poden ser únicament part de la herència, a saber quines sorpreses més poden veure’s (o silenciar-se)
Com a gran mesura, el Rei Don Juan Carlos deixa de percebre l’assignació que té fixada en els Pressupostos de la Casa Reial, uns 189.000 euros, que òbviament, per a algú que pot regalar per la cara 65 milions d’euros a una concubina, o del qual segons Forbes pasta una fortuna de més de 2300 milions d’euros, és xavalla prescindible. El pressupost de la Casa Reial supera cada any amb escreix els 8 milions d’euros, però el sou del monarca està per davall dels 250.000 euros a l’any. Ja m’expliques com pastes aquesta fortuna amb aquest salari.

Curiós també que la Casa Reial reconega que des del 5 de març de 2019 era coneixedora dels fons il·legals dels negocis de Juan Carlos, i que Felipe era beneficiari d’aquests fons il·legals de la “Fundació Lucum”, però esperen quasi un any per a prendre mesures, i justament el dia que es decreta a Espanya l’Estat d’Alerta, el millor dia perquè aquesta decisió quede el més eclipsada possible; perquè el més important que constata aquest acte és que Felip VI reconeix que Joan Carles I és un corrupte, ell renuncia a aquesta part de l’herència solament a aquesta part), i el seu pare queda lliure de qualsevol repercussió judicial. Perquè cal recordar, Què poder tenia Juan Carlos per a pastar diners de manera il·legal?, Perquè ser rei d’Espanya i el poder i influències que li comportava el càrrec.

Juan Carlos no és un cas aïllat, no és una poma podrida, és un Borbó. Si Pilar de Borbó operava en paradisos fiscals com el de Panamà, si la infanta Cristina, ja sabem, no s’assabentava del que feia el seu marit robant a mans plenes, si destacats borbons es van acollir a l’amnistia fiscal del Montoro per a blanquejar els seus tripijocs, es demostra que Juan Carlos ha actuat com un borbó més, intocable, impune, immune, sense cap responsabilitat penal, mentre la Fiscalia a Ginebra investiga les seues corrupteles ací pau i silenci, i de pas Felipe sembla tallar amarres amb el seu antecessor a pesar que l’únic motiu que té aquesta persona per a ser cap de l’Estat és haver sigut el primer fill home, del corrupte (és a dir, per herència, masclista, però herència).

Perquè molt bé, Felipe renúncia a l’herència, Qui l’heretarà?, les infantes Elena o Cristina, Urdangarin?, Corina o els seus fills?, els fills bastards? Són els fons Fundació Lucum els únics tripijocs i negocis bruts en els quals Felipe és hereu? I si aquesta herència de diners pastats de manera il·legal la cobrara ja Felipe i la destinara a l’emergència social actual? Perquè molt bé renunciar a part de l’herència, però aquesta si no la cobra Felipe altres butxaques els cobraran.

L’art. 991 Codi Civil ho deixa clar, «Ningú podrà acceptar ni repudiar [una herència] sense estar cert de la mort de la persona a qui haja d’heretar i del seu dret a l’herència» art 816 “Tota renúncia o transacció sobre la legítima futura entre el qual la deu i els seus hereus forçosos és nul·la, i aquests podran reclamar-la quan muira aquell; però hauran de portar a col·lació el que hagueren rebut per la renúncia o transacció”.

Des de Felip V fins hui, una família embolicada en casos greus de corrupció, una estirp de lladres; que han usat el poder per a saquejar i enriquir-se a costa dels seus súbdits. Juan Carlos va arribar al poder com a hereu del dictador Franco, aquest va acceptar el llegat i ha sigut el més fidel hereu del genocida; aquesta herència ha sigut traspassada a Felipe, que la va assumir sense cap problema. I mentrestant, en les Corts Generals ens veten qualsevol pregunta que afecta la Corona encara que siga tangencialment; demostrat pel seu propi fill que Juan Carlos és un corrupte, però no preguntes per ell en les Corts Generals.

Carles Mulet
Senador de Compromís