La necessitat d’un nou sistema de finançament

VICENT MAURI 

Crida pel Finançament Valencià

En els darrers quaranta anys, cap dels parlaments -valencià i espanyol- que han eixit de les diferents eleccions ha situat la reivindicació clara -sense embuts, més enllà de declaracions institucionals- d’una reforma del sistema de finançament autonòmic per al País Valencià que es traduïra en un control total de la fiscalitat i dels ingressos/despeses per part del govern de la Generalitat. Com a màxim, cal reconèixer-ho, s’ha posat damunt la taula la crítica al sistema actual; un sistema que empobreix els valencians i valencianes i que està basat en un espoli fiscal per part de l’estat espanyol al País Valencià.

Davant d’aquesta situació, cal que els valencians i les valencianes donem una resposta contundent i unitària per fer-nos escoltar. Els ciutadans i ciutadanes del País Valencià hem de cridar «Prou!». I demanar solucions duradores a aquest problema que arrosseguem sistèmicament.

Aquest és un problema polític, no és un problema metafísic sense cap repercussió en la vida dels ciutadans i ciutadanes; quan parlem de finançament, quan parlem de qui controla les claus de la caixa, estem parlant d’en què es gastaran els diners que paguem els valencians en forma d’impostos. Estem parlant d’escoles, d’universitats, de professorat, de carreteres i de rodalies, de salaris i pensions. Estem parlant de la nostra qualitat de vida, del nostre estat de benestar: de biblioteques, hospitals, de personal sanitari, de l’atenció a la dependència i centres de dia.

És per tot açò que la Crida pel Finançament i les organitzacions que hi formen part fem una crida a tota la societat civil, associacions, partits polítics, sindicats, etc. a sumar-se a la reivindicació d’un sistema de finançament que, com fan bascs i navarresos, traga el País Valencià del finançament de règim comú i ens permeta recaptar i gestionar els fruits del nostre esforç per poder millorar la nostra vida, i donar un pas endavant cap una societat més lliure, justa i igualitària.

Algèria: Règim! Treu les teves mans del moviment popular

Carta-Declaració política d’Acció d’Esquerra Popular (Algèria)

 Estem al costat de les classes populars en el seu desig de decidir sobre els seus propis assumptes i que no pot haver-hi veritable democràcia si no es té en compte les seves aspiracions específiques.

L’aixecament popular del 22 de febrer de 2019 ha significat un massiu moviment per a recuperar la dignitat. Representa una ruptura important tant en la història d’aquest país com en la del Magrib. S’ha expressat enèrgicament als carrers a favor d’un canvi radical i ha fet trontollar al règim. El moviment ha aconseguit un triomf i ha delimitat el seu territori de manera radical. La dimissió de Bouteflika confirma aquest nou equilibri de poder. No obstant això és una semivictoria que ha de ser preservada i consolidada. Per a la gran majoria de la població, la cerca de la llibertat és inseparable de la cerca de la igualtat.

El moviment del 22 de febrer de 2019 ha de retornar a les classes populars els instruments polítics per a desenvolupar la veritable democràcia!

El moviment popular ha qüestionat tant els objectius com les estructures del sistema polític. Ha denunciat la realitat dels centres de poder, de les regles antidemocràtiques de la vida política i de la presa de decisions. En si mateix, aquest moviment planteja la qüestió de la representació política dels explotats i oprimits. Exigeix un projecte de societat que correspongui al nivell de les lluites socials, dels treballadors, estudiants i joves desocupats, que s’han anat produint al llarg dels anys. En les mobilitzacions quotidianes d’avui, el moviment busca una nova identitat col·lectiva que planteja la necessitat d’un programa polític clar. La tasca prioritària és aprendre de la intifada del 5 d’octubre de 1988, quan la confiscació de la sobirania del moviment popular va ser la base de la forma actual de l’opressió del poder. El sistema viu una profunda crisi amb enfrontaments interns que intenta resoldre enganyant al moviment popular i buscant imposar una transició que salvi al vell règim i restauri les seves pràctiques (corrupció, clientelisme, depredació, etc.). La democràcia per a les classes populars no és la rercerca del consens, que és l’estendard de tots els que van cortejar ahir al règim per a ocupar un escó en les assemblees triades. Encara avui, el consens és el crit de guerra de totes les classes dominants. L’exigència de relacions igualitàries, ancorades en l’inconscient col·lectiu, és la base del somni de la fraternitat, el «Tots som germans! «de la lluita d’alliberament nacional. Per a donar sentit a aquest impuls de fraternitat que reivindica el lema «Tots som iguals! «és necessari acabar amb la unanimitat de façana que impedeix la implicació de les forces reals del moviment i treballar en el reagrupament de les forces populars.

El poder amb tints monàrquics ha caigut i hem de lluitar contra totes les temptacions despòtiques reafirmant les aspiracions de les classes populars i, en el seu si, de les dones i els joves que estan en el centre de l’actual dinàmica de canvi. Hem de treballar per l’autonomia organitzativa d’aquestes forces socials, és a dir, dels treballadors, les dones, els joves i els aturats.

La consigna de la vaga general, que ja ha estat aixecada pels sindicats autònoms, dóna a les classes populars una perspectiva per a organitzar-se com una força independent.

Els partits d’oposició, que sempre han estat integrats en la política del govern, estan tractant d’imposar el seu projecte neoliberal als treballadors i a les classes populars. Els homes de negocis reconeixen les noves circumstàncies i volen defensar els seus privilegis unint-se al moviment. Aquests empresaris de la importació-importació [1], que van malversar recursos nacionals, que van finançar el tercer i quart mandats amb milers de milions  i que es van mobilitzar per a finançar el cinquè mandat, ara prefereixen no cridar l’atenció. Hem d’estar atents. La coartada de l’amenaça externa, per a imposar la gran germanor, és una trampa. La crisi enfronta a forces socials i polítiques locals amb la societat algeriana. Davant aquestes maniobres, els treballadors, els aturats i els pobres han d’afirmar els seus propis objectius. 

Per l’acte-organització dels treballadors!

Els treballadors, les dones, els joves desocupats i els joves han d’organitzar-se en assemblees en els barris, llogarets i ciutats per a discutir com abordar tots els aspectes de la vida quotidiana independentment del poder de l’Estat i dels professionals de la representació política. Aquesta dinàmica d’autoorganització ha de permetre qüestionar l’ordre injust i la camisa de força imposada a la societat i recuperar junts l’espai públic. És l’únic camí cap a l’emancipació social. El camí és llarg però segur, per a aconseguir l’alliberament de cadascun per tots. 

[1]  A Algèria, el terme importació-importació es refereix al fet que els patrons només importen. No exporten res, així que sobrefacturen per a obtenir beneficis a través del banc algerià. És la veritable màfia en el poder.

Pablo Casado es descarta

DIARI SERPIS 

El PSOE i el seu candidat a presidir el Govern, Pedro Sánchez, veuen millorar les seues expectatives electorals, però més per demèrit dels líders de l’actual oposició, Pablo Casado i Albert Rivera, candidats del PP i Ciudadanos.

Casado perd adeptes cada vegada que obri la boca, i sembla obstinat en eixe propòsit. Els estrategs de la factoria FAES, comandada per Aznar, han provat fins i tot a pausar-li la vocalització i, per descomptat, li han rebaixat el to insultant cap al president del Govern, però de res serveix modelar les formes si en el discurs segueix clavant la pota a diari. La proposta de regular la situació administrativa de les dones estrangeres que decidisquen donar en adopció els seus fills ha estat tan irritant com l’absurda forma de desmentir la proposta. Causa incredulitat que un partit polític de les dimensions i recursos del PP comenta errors inexplicables que no fan més que aplanar el camí de Sánchez, qui cada dia troba motius per ajornar la decisió d’embolicar el matalàs de la Moncloa, com li va aconseller Casado. Amb aquestes estratègies del PP, el matalàs de Sánchez guanya en previsió de vida útil. 

A aquests despropòsits s’afigen els nervis que s’han instal·lat a PP i Ciudadanos per l’evolució de les enquestes, el que els fa persistir encara més en els errors. La forma de resoldre les primàries a Ciudadanos ha causat perplexitat, com també la forma de designar un candidat a l’alcaldia de Gandia, o almenys d’intentar-ho. Però potser l’error més infantil l’hem trobat en Casado quan ha demanat subtilment a Vox que retire les candidatures en determinades províncies on la fragmentació del vot de la dreta pot afavorir al PSOE. Amb els ulls com a plats. 

 

Sang, suor i llàgrimes per a la nova versió de Més Gandia

DIARI SERPIS 

Quan Josep Alandete va guanyar les primàries l’estiu passat i es va convertir en el candidat de Compromís a l’alcaldia de Gandia, una de les seues primeres proclames va ser la convicció de que la formació suma més en solitari que amb la fòrmula de la coalició, i es va remetre a la comparativa de les darreres eleccions locals i autonòmiques a la ciutat de Gandia. Just el 50 per cent del seu partit pensa igual que ell, tal com ha quedat reflectit amb l’empat a la darrera assemblea local entre partidaris i detractors de la reedició de la coalició més Gandia.

Al PSPV miren amb expectació aquest debat a la seua esquerra, però el motiu és una incògnita.  D’una banda es pot pensar que de la reedició de Més Gandia depén en bona part que la socialista Diana Morant puga revalidar el càrrec d’alcaldessa, però també es pot pensar que Compromís en solitari puga obtenir el temut «un vot més que el PSPV» i reclame l’alcaldia. La perspectiva, per a Josep Alandete, és nítida. Compromís pot obtenir millor resultat en solitari, sense perjudicar les opcions d’obtenir representació de la resta de partits que formaven Més Gandia, i l’única opció de que Compromís supere en vots al PSPV i hi haja opcions d’accedir a l’alcaldia és concorrent en solitari. D’ahí parteixen les calculades reticències de Compromís a concórrer en coalició. L’aposta, no obstant, és arriscada. Si la resta de partits de l’actual Més Gandia queda fora de la corporació poden quedar milers de vots sense representació. 

També hi ha cert cansament a Compromís pel fet que el PSPV preserve eternament les seues sigles i es quede al marge de coalicions d’esquerra, com si no anara amb ells. Això era comprensible fa uns anys quan Compromís era minoritari, però a hores d’ara la formació valencianista mira per igual als socialistes, i més encara a la Safor. 

La farsa del judici contra Catalunya

VICENT FERNÁNDEZ I CAPILLA 

Coordinador de Bloc i País

El procés judicial que ha començat este dimarts al Tribunal Suprem i que ha fet seure en la banqueta dels acusats membres d’un govern democràticament electe que no han fet cap altra cosa que no siga donar veu al poble per decidir el seu futur, és una farsa judici polític i ànsia venjativa.

La imparcialitat del judici està més que desacreditada, ja que la justícia de quatre estats europeus com Alemanya, Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit han rebutjat en reiterades ocasions l’extradició dels acusats que són en l’exili: no es pot començar un judici a unes persones que en altre país de la Unió Europea estarien en llibertat.

Així, l’únic que busca aquest procés és escarment i venjança, quan, a més, la pena ja s’ha imposat, amb més d’un any de presó preventiva sense judici, i tot això al dictat d’uns jutges col·locats pel PP i una acusació particular exercida per una formació política com Vox, que s’autoqualifica ella sola.

A més, Puigdemont ni tan sols està acusat en aquesta farsa, perquè Alemanya va negar-ne l’extradició. És a dir, el ‘cabecilla de la rebelión’ ni tan sols és acusat i els seus subordinats estan en presó preventiva: un esperpent que degrada més encara la credibilitat de la justícia espanyola»

Faig una crida a resoldre problemes polítics a través de la política i el diàleg, així com a abandonar d’una vegada per totes la via de la represió i la venjança.

Ningú plora per la marxa de la tenda de matalassos

DIARI SERPIS 

No cal que el coordinador general d’Urbanisme de Gandia busque culpables en el PP per la renúncia d’una tenda de matalassos a instal·lar-se a Gandia, ni que inste als populars a presentar una proposta de modificació del Pla General d’Ordenació Urbana. En teoria el govern local hauria de disposar de la majoria suficient per a modificar els usos al polígon industrial Sanxo Llop, però no ho fa perquè els seus socis, Més Gandia, no estan disposats a generar més zones comercials als afores de Gandia.

Les rodalies de la ciutat estan sobresaturades, el xicotet comerç està al límit, i el centre de la ciutat s’està despoblant. No calien més zones comercials pels voltants, Gandia està sobresaturada. Per tant, que ningú plore la marxa de la tenda de matalassos a Llíria. Els comerciants tradicionals respiren, el centre de Gandia guanya temps i vida, i Sanxo Llop es pot destinar a altres usos, en especial dotacions.

Davant les eleccions del 26-M

VICENT XAVIER VILA 
Compromís
El 26 de maig hi haurà -com a mínim- eleccions municipals i europees, dos àmbits electorals aparentment tant distanciats, però tant relacionats en la pràctica, sinó recordem com està el sector de la taronja al País Valencià i el motiu, tractats d’Europa amb tercers països obviant, de nou, uns dels motors econòmics més importants de les valencianes i valencians i amb el beneplàcit de PP, Cs i psoe que han votat en contra de la protecció de la nostra taronja i per tant en contra dels nostres llauradors i productors i les seues famílies amb tot el que això comporta.
Perquè no m’agrada la contra sistemàtica i si que m’agrada construir, em vaig fer militant del Bloc ara fa més de 16 anys convençut que el valencianisme polític, progressista i ecologista, amb l’estima per la nostra terra era una de les millors opcions entre el ventall polític municipal, hui al 2019 com molta gent, estic totalment convençut que Compromís és la millor opció no només municipal, també pel País Valencià i per la representació de valencianes i valencians a l’Estat espanyol i a Europa.
Ara, en 44 anys i amb certa experiència vital i amb un panorama estatal i Europeu amb el que tenim, amb el fantasma del feixisme passejant de nou per les nostres terres, amb presos polítics, amb la dreta i el auto denominat centre rellegint el discurs de la por, d’atacar a diferents sectors minoritaris o oprimits, als més febles i desfavorits de la població, en definitiva de tornar a proposar entre línies models del període d’entreguerres del segle passat, al remat, d’allò excloent, de les fronteres i els murs, em reafirme en allò constructiu, en allò propositiu.
Per tant estic #afavor de la igualtat d’oportunitats per a dones i homes, siguen immigrants o nascuts ací, tinguen el color de pell que tinguen i parlen la llengua que parlen, estic #afavor d’un model educatiu que eduque en la igualtat, en la integració, en la coeducació, per tant estic #afavor de l’escola pública, l’única que pot garantir-ho, estic #afavor d’A punt, la tele i la ràdio valenciana, tant necessària per conèixer i estar al dia de les nostres coses, estic #afavor d’un món per a totes i tots, on els xiquets estiguen educats per a no ser un perill per a les xiquetes, les dones del futur, #afavor al remat d’escoltar a totes les veus, #afavor de l’acord, #afavor de les coses ben fetes, amb el període de temps pertinent, #afavor del treball coral, plural, dels lideratges compartits i el treball compartit, #afavor de no repetir els errors del passat.
Si tu també vols construir, proposar, escoltar, coordinar, ajudar, integrar, comptar, sumar… es que també estàs #afavor del #compromís necessari que cal per portar endavant totes estes declaracions d’intencions, comptem amb tu?

De Salvini a Bolsonaro i Vox. Què hi ha al darrere de la ultradreta?

CRISTINA MAS 

Lluita Internacionalista

El triomf del capità Jaïr Bolsonaro a les eleccions del Brasil és l’últim projecte ultrareaccionari que arriba al poder amb un programa xenòfob, masclista, autoritari i neoliberal. La llista és cada cop és llarga: Donald Trump als Estats Units, Matteo Salvini a Itàlia, Recep Tayip Erdogan a Turquia, Víktor Orban a Hongria, Rodrigo Duterte a Filipines, Heinz-Christian Strache a la vicepresidència d’Àustria…. En altres països la ultradreta no ha arribat a tocar poder però té prou pes per marcar l’agenda política: el UKIP al Regne Unit, el Front Nacional a França (11 milions de vots a la segona volta de les presidencials de l’any passat) o Alternativa per Alemanya (92 diputats al Bundestag). Els ritmes i les característiques de l’avanç de la ultradreta depenen de la situació de la lluita de classes a cada país, però és evident que més enllà de les particularitats nacionals hi ha una dinàmica global que hem de saber analitzar i comprendre.

Un capitalisme en crisi

L’auge de la ultradreta avui s’explica en primer lloc per una altra dinàmica global: la crisi sistèmica del capitalisme. Deu anys després de l’esclat de la crisi de 2008, la classe treballadora i els sectors populars només han vist enfonsar-se les seves condicions de vida. I des dels governs, els grans partits – socialdemòcrates o conservadors- quan han respost amb privatitzacions al servei del capital financer, retallades dels serveis públics i de la protecció social, i amb més repressió.

El problema no és nou, és un sistema esgotat en el sentit que només pot créixer sobre la base d’una gran destrucció, i que ho fa amb la rapinya dels recursos del planeta, al dictat dels interessos del capital financer. Lenin ja definia la fase actual com una època de «guerres i revolucions», i justament això és el que estem veient, també amb el conseqüent desplaçament forçat de poblacions que la ultradreta converteix en argument per atiar la por a l’immigrant.Aquesta crisi ha posat al descobert els límits de la democràcia burgesa i les seves institucions, que als ulls de tothom no governen per la majoria sinó en defensa dels interessos del capital financer. Es miri per on es miri, des dels rescats de la banca, fins a les polítiques d’austeritat per salvar el sacrosant pagament del deute dels estats fins a la privatització de la sanitat, els governs –socialdemòcrates i conservadors- governen pels bancs. Són ells els qui dicten les polítiques i no per casualitat sinó perquè tot el sistema econòmic, avui, en depèn, per sobre dels altres components del capital.

Això també porta aparellat el problema de la corrupció, que no és sinó una altra cara d’aquest capitalisme podrit. Això ha suposat una immensa deslegitimació de les institucions de la democràcia burgesa: en aquests anys s’ha vist clar com de res no servia el principi «d’una persona un vot», ni els grans partits tradicionals, ni tan sols els grans aparells sindicals. Creix el rebuig als grans partits i les institucions a través de les quals s’han aplicat les polítiques neoliberals i que ha servit per vehicular la corrupció.

Tot aquest malestar de baix no troba resposta en una «nova esquerra», que s’empantana amb polítiques impossibles de moderació que miren de pal·liar la situació evitant una ruptura per no enfrontarse amb els capitalistes i les institucions de l’estat. L’extrema dreta aprofita el fet que no hi ha una alternativa de l’esquerra a la desesperació obrera i popular per denunciar demagògicament banquers i polítics, la burocràcia de la UE, alentar la por amb la xenofòbia i fent renéixer el gran nacionalisme opressor… Un discurs amplificat per les xarxes socials, amb missatges simples i ràpids, en un moment en què els vells mitjans de comunicació estan tan desacreditats com els partits i les institucions perquè, en mans dels bancs, també han tapat les vergonyes del sistema.

El capital financer i els governs obren la porta

Amb totes les condicions a favor, els projectes d’ultradreta necessiten encara una altra cosa per sortir de la marginalitat: els diners de sectors del capital financer que es preparen aquesta carta per si un dia no en tenen prou amb els aparells de control tradicional. És quan defensen la necessitat d’un lideratge fort davant el caos, la corrupció, la inseguretat, la depauperació de les classes mitjanes i la crisi institucional. És el que en teoria marxista s’anomena bonapartització: un enduriment de l’estat, i la retallada de llibertats democràtiques -drets de reunió, manifestació, expressió, organització- per aplicar els plans de xoc que han de venir.

I no hem d’oblidar que són els mateixos governs (tant socialdemòcrates o com de dreta) els que acceleren aquesta deriva reaccionària amb les seves polítiques. Les lleis d’estrangeria, les mesures d’excepció justificades en l’antiterrorisme, l’exaltació de la unitat nacional, les privatitzacions, les retallades…. normalitzen un discurs i una lògica política que després la ultradreta només ha de portar fins a les últimes conseqüències, dins un marc que s’ha creat des dels partits tradicionals.

Tornem al feixisme?

Totes ens referim col·loquialment a la ultradreta com a feixista, perquè volem aïllar-la i deixar clar el nostre rebuig. Però realment estem parlant d’un retorn al feixisme com el dels anys 20 i 30? És un debat obert dins l’esquerra i és important precisar els conceptes, perquè no podrem guanyar si no sabem a què ens enfrontem. El feixisme és una forma particular d’autoritarisme que no es distingeix per la seva brutalitat (hi ha dictadures militars igualment sanguinàries i repressores) sinó perquè és un règim de combat al qual la burgesia recorre quan es veu acorralada per una amenaça revolucionària. I té bàsicament dues característiques que el distingeixen: la seva capacitat de mobilització de les masses petitburgeses i el fet que imposa un mètode de guerra civil contra les organitzacions de la classe treballadora. És el que Trotsky va definir com «l’extirpació de tots els elements de la democràcia proletària dins la societat burgesa». No és l’opció preferent de la burgesia, precisament perquè aquesta necessitat permanent de mobilització el converteix en un règim de xoc que no pot perdurar molts anys: el feixisme és un moviment amb certa autonomia al qual les burgesies van recórrer mentre no podien reconduir la situació a formes de dominació més estables de tipus dictatorial.

No creiem que el feixisme estigui a l’ordre del dia, sinó que anem a règims cada cop més durs, de tipus bonapartista, i per això preferim parlar d’extrema dreta o de feixistització del discurs polític.

La radiografia europea

Des de fa uns vint anys la ultradreta a Europa viu un auge electoral sense precedents des dels anys 30. A les últimes eleccions al Parlament Europeu, el 2014, l’extrema dreta es va imposar al Regne Unit (amb el UKIP), Dinamarca (el Partit del Poble Danès) i França (Front Nacional). El 2016 el Partit de la Llibertat d’Àustria va estar a punt de guanyar les presidencials i després de les legislatives de 2017 va entrar al govern juntament amb la dreta. El setembre del mateix any, Alternativa per Alemanya va col·locar 92 diputats al Bundestag. A França Marine Le Pen va perdre les presidencials davant Macron, però amb 11 milions de vots a la segona volta, el doble que el seu pare el 2002. La llista dels que toquen ja poder es complerta amb Matteo Salvini, ministre de l’Interior i home fort d’Itàlia, i Víctor Orbán, que va guanyar les eleccions de l’abril a Hongria.

Més enllà de les particularitats de cada país, tots ells comparteixen elements clau del seu discurs: la crítica a unes elits corruptes, traïdores i paràsites; la denúncia estructures de la democràcia burgesa; el gran nacionalisme, o un discurs ètnic o identitari; el fonamentalisme religiós (es parla molt del radicalisme islàmic però menys de l’ultracatòlic com el Tea Party, del suport de l’església evangèlica a Bolsonaro, o del sionisme dels ultraortodoxos al govern israelià); la glorificació del poble com un tot homogeni, esborrant les diferències de classe; la construcció de l’enemic exterior: (ja sigui l’immigrant, el musulmà, el jueu). En molts casos també hi ha masclisme, homofòbia, exaltació de la família tradicional i rebuig al dret a l’avortament. Tot plegat embolcallat darrere un gran líder salvador.

La particularitat espanyola

A l’estat espanyol encara no tenim grups d’ultradreta amb un impacte electoral tan significatiu. El que hem vist és un gir ultra del PP i de Ciutadans, sobretot pel que fa a la qüestió catalana i a la immigració. Aquesta excepció espanyola s’explica per la impunitat amb què es va tancar la transició al règim del 78. Mai hi va haver una ruptura amb el franquisme, que va néixer com un moviment feixista (amb la Falange com a instrument de mobilització de masses) i que va consolidar-se en el poder com una dictadura burocràtico-militar bonapartista. La monarquia va ser la línia de continuïtat que va preservar l’aparell de l’estat i Alianza Popular (i després el PP) la línia de continuïtat política per blanquejar el Movimiento. A diferència d’altres estats europeus- fora de petits grups (Democracia Nacional, España 2000, Falange…)- la ultradreta no s’organitza per fora sinó com una ala del PP. No ha estat fins ara, amb la crisi i l’inici del procés de descomposició que del PP, que sorgeix VOX. El seu míting amb milers d’assistents a Vista Alegre (Madrid) és tot un senyal d’alarma.

Combatre-la al carrer i als barris

Hi ha un sector de l’esquerra que ens diu que davant el gir cap a l’extrema dreta el que hem de fer és aferrar-nos a les institucions burgeses. Aquesta explicació confon els termes històrics i la seqüència causa-efecte. El gir cap a l’extrema dreta sorgeix perquè aquestes institucions burgeses han sigut l’instrument per l’empobriment i la repressió. La polarització social que imposa la crisi i el rebuig popular a governs i institucions són la base del seu intent de canalitzar l’odi popular fora d’aquestes institucions. Es per això que defensar-les, amb l’argument de que el que ve és pitjor seria un error. Una altra cosa és la defensa de totes i cadascuna de les llibertats democràtiques: aquí és on cal un front comú i unitat d’acció. Però per fer front a la ultradreta cal aixecar un altre camí per la ruptura popular amb unes institucions caduques.

L’altre debat té a veure amb qui situem com a enemic: són fonamentalment els grups feixistes? És el que ens plantegem per exemple cada 12 d’Octubre Barcelona on cada any convoquen la seva concentració. Però mentre uns centenars de neonazis es manifesten allà, fa anys que PP, Ciutadans, Societat Civil Catalana i altres plataformes arrosseguen milers de persones en mobilitzacions per la Hispanitat al centre de la ciutat. Pensem que són els estats i les polítiques dels governs els qui aplanen el camí per la irrupció de l’extrema dreta i finalment del feixisme. La llei d’estrangeria i les expulsions en calent, sentències com la de la Manada o el discurs contra Catalunya del PP, Ciutadans i el PSOE generen l’espai sobre el qual la ultradreta es construeix, i només ha de presentar-se com el que de debò està disposat a aplicar la mateixa política fins al final. Per això, la tasca central avui és lluitar contra aquestes polítiques i els governs de torn responsables, pel dret d’autodeterminació i la resta de llibertats democràtiques, contra la monarquia, pels plens drets dels treballadors i treballadores migrats. Aturant aquestes polítiques aturem la ultradreta.

I això només es pot fer plantejant polítiques que donin respostes reals als problemes de la gent i necessàriament han de ser de ruptura: perquè no es poden satisfer les necessitats socials mentre es continuï pagant el deute als bancs, no es pot acabar l’atur sense retallar el temps de treball sense reducció de sou, no es pot sortir de la crisi sense nacionalitzar la banca i no es pot resoldre el pro- blema de la corrupció i dels drets dels pobles sense trencar amb el règim del 78.

Queda encara un quart problema en l’acció transformadora i és a qui ens adrecem i on treballem. La majoria de l’esquerra ha abandonat el treball a les fàbriques, als barris obrers, que molts donen per perduts a l’onada taronja. No! Sense anar a la base, a treballar cada dia colze a colze buscant respostes de fons als problemes reals no es pot combatre una ultradreta que, si ningú l’atura, s’empassa la nostra gent.

Si la citricultura fóra una multinacional americana…

G. CABANILLES 

Quan Ford va anunciar retallades de personal a totes les factories d’Europa, el president de la Generalitat, Ximo Puig va moure Roma i Santiago per intentar que Almussafes en quedara al marge. Seria bo quantificar les ajudes públiques que la multinacional nord-americana del motor ha rebut de la Generalitat des que va decidir instalar-se a la vora de l’Albufera. Ningú ha eixit a protestar per la crisi de demanda automobilística, ni les places s’han omplit amb concentracions, però la maquinària institucional es va posar de seguida en marxa.

Este dimarts milers de persones han eixit al carrer arreu de les comarques citricultores valencianes per protestar per la crisi d’un sector que perd rendibilitat any rere any per decisions que es prenen a Brusel·les. Algunes de les prostestes, com ara la de Nules, a la Plana Baixa, han estat ben nombroses, però a la Generalitat no se li ha escoltat més que admetre la gravetat de la crisi i solidaritzar-se amb els llauradors. 

Els afectats es mereixerien, si més no, que Puig dedicara el mateix temps i diners que els que va dedicar en fer un viatge a Londres per a entrevistar-se amb l’ambaixador espanyol i mostrar-se preocupat pel Brexit. Ja poden arribar turistes britànics als hotels de Benidorm, que mai es deixaran tants diners com els que ha aportat el conreu de la taronja a les llars valencianes. 

Puig hauria de posar a treballar d’una vegada al seu delegat per a les relacions amb la UE, Joan Calabuig, i reivindicar la revisió dels acords amb els països extracomunitaris productors de taronges com a mínim amb la mateixa insistència que reivindicava un canvi de model de finançament mentre el president del Govern era del PP. 

Però Puig, a més de que és de secà, es creu estadista, i està més preocupat per demostrar que el Consell de Ministres es pot reunir a Alacant sense provocar reaccions al·lèrgiques que per solventar la greu crisi de la citricultura.

Puig sap de sobra, però tant li fa (i si no té a Vicent Soler per a preguntar-li), que qui està ofegant al llaurador són les grans cadenes de distribució, que tenen nom i cognoms de multinacional, com la Ford. Lidl, Carrefour, etc. Són estes companyies les que estan comprant cítrics fóra de la UE i els magatzems locals no són més que això, magatzems, actuen com a simples contenidors de les compres de les multinacionals. O algú creu que la taronja de Sud-àfrica la porta la cooperativa d’Alcàsser?

Però no toquem a Lidl i Carrefour. Valga’m Déu la que li ha caugut al director general de Comerç per posar-li un twitt al grup inversor britànic Intu. 

Puig té feina. Primer prendre’s de debó l’assumpte de la taronja, oblidar-se de les grans teories de política territorial, agafar la pancarta i demanar rebutjar l’acord signat pel Parlament Europeu per a la importació de cítrics de Sud-àfrica, demanar  reciprocitat de la normativa europea fitosanitària i laboral de les produccions agrícoles d’altres països, i altres mesures per a impedir que milers de tones de collita es queden a l’arbre. Si no hi ha ingressos no hi ha impostos, i si no hi ha impostos la Ford no podrà rebre la seua estrena anual. 

També podria exigir al Govern Espanyol, ara que s’ha esvaït la demanda del model de finançament, l’aplicació de la clàusula de salvaguarda per a la citricultura, reclamar el suport del Govern a les parts afectades per la crisi del sector citrícola valencià, i sol·licitar l’aplicació de mesures compensatòries pertinents als productes afectats, especialment la retirada de cítrics en fresc. No ho farà. 

 

 

Les notícies falses

G. CABANILLES 

Un perfil de Facebook amb el nom de Whasap-letter dedicat a donar opinions negatives sobre el govern local de Gandia (en especial del PSPV) està donant què parlar simplement pels intents de neutralitzar-lo provinents presumptament de l’òrbita del PSPV local. En nom d’una creuada contra les notícies falses (em resistisc a emprar el terme en anglés), destacats dirigents socialistes locals s’han aplicat en la tasca de desmentir a este i altres perfils de Facebook. La repercussió és tal que fins i tot l’exalcalde del PP Arturo Torró ha hagut d’eixir en un article d’opinió publicat en l’edició comarcal d’un diari de la premsa castellana de València, per desmentir que ell mateix estiga al darrere d’este «molest» perfil de Facebook, i suplica que els responsables desvelen la seua identitat per tal de quedar lliure de tota sospita.

El perfil, per la seua banda, es congratula de la fama que li estan aportant els suposats intents de censurar-lo. Siga o no aixì, el perfil ara per ara anònim («en breve desvelaremos nuestra identidad», han dit) no s’ha dedicat a donar cap notícia, i per tant no hauria d’entrar en els objectius de la campanya contra les «fake news» en les que sembla haver-se embolicat el PSPV gandià. En una ullada ràpida només s’hi han pogut vore opinios: que si l’alcaldessa, Diana Morant, és més o menys popular, que si s’ataca la llibertat d’expressió i el dret dels ciutadans a la informació, que si es silencia als mijans no afins, o si el PSPV es dedica a posar o llevar directors de mitjans en funció dels seus interessos.

El grau de popularitat de Diana Morant seria només opinable. Pot disfrutar de més o menys simpaties, però el ben cert és que les opcions que hi ha al PSPV de Gandia tampoc és que vagen a garantir més popularitat que l’actual alcaldessa. El problema del PSPV de Gandia no és Diana Morant, és José Manuel Orengo (i per extensió José Manuel Prieto), Alfredo Boix, i la cohort d’assessors, que tenen col·locats en diferents administracions. No ha tardat ni un parell de setmanes José Manuel Orengo en estrenar el seu nou lloc de treball a una empresa privada per a vore’s acusat des de l’oposició de preparar nous tripijocs per tal d’afavorir a la seua nova empresa amb decisions del Govern valencià. I això arriba amb els antecedents de la frustrada Fundació d’Estudis de l’Administració Local que va intentar posar en marxa Orengo quan encara ocupava responsabilitats públiques, o les investigacions per presumptes casos de finançament il·legal. Que per cert, encara no he pogut esbrinar què hi feia Mc Donald’s pagant factures de Crespo Gomar, a no ser que tinga a vore amb la compra-venda del solar municipal en el que es va instal·lar a Gandia la multinacional dedicada a patrimonialitzar la carn picada a la planxa com la gran aportació dels EE UU a la gastronomia mundial.

De posar i llevar directors de mitjans, en puc donar fe, i per tant tampoc és qüestió de que el PSPV es pose a rebatre assumptes d’un perfil anònim de Facebook que haurien de considerar banals. Per tant, el que es diu informació en estat pur tampoc és que se n’haja aportat massa. Tanmateix, el perfil promet noves revelacions. Confiem que vagen més enllà de que si el Betlem de 2017 s’ha pagat o no.