El cavall de Troia a l’executiva de Pedro Sánchez

G. CABANILLES          

Diu este dimarts un diari provincial de la València castellana que la consellera de Sanitat, Carmen Montón, “se’n passa de bàndol”, en referència al seu suport a Ximo Puig per a que siga reelegit secretari general del PSPV, després d’haver recolzat a Pedro Sánchez, aparentment en contra de les indicacions del seu mentor Puig. 

 

Jo, no obstant, tinc la meua pròpia teoria i ningú me la fa traure del cap: Carmen Montón era el cavall de Troia de Ximo Puig a la nova executiva federal de Pedro Sánchez, el talp dels susanistes a la direcció federal del PSOE. Una vegada conformada l’executiva de Sánchez, i amb Montón sense cadira a Ferraz, la consellera de Sanitat ha retornat a les seues fidelitats innates. Pense sinzerament que a Pedro Sánchez li ha fet olor el suport incondicional de Carmen Montón. A mi també me’n feia. Era tot tan estrany. La lleialtat de Montón cap a Puig era infrangible, a prova de tot, i des de que la consellera va fer les primeres passes en política. El seu sotmetiment a les maniobres orgàniques de Ximo Puig ha estat sempre tan incondicional que el seu sobtat reclutament per la causa de Sánchez era del tot sorprenent. 

Ara Montón, com la resta de professionals a sou del clan de Puig, està capficada en una defensa a mort del castell, amb arguments tan absurds que el contrincant, Rafa García, no hauria de tenir més maldecap que deixar fer a la gent de Puig. Venjança? Intent de desestabilitzar? Es recorre amb insistència al fet que el PSPV ocupe la presidència de la Generalitat després de vint anys en mans del PP. Potser són il·legítimes les primàries? Passa alguna cosa si Puig es dedica només a l’àmbit institucional? I tant que passa.

Anem a fer un llistat. Altre diari amb pretensions que porta pocs anys a València publica un article en el qual dóna cinc motius pels quals Puig ha de seguir sent secretari general. Jo en puc donar cent per a que no ho siga. Ningú es pregunta a eixe partit els motius de la desafecció de l’electorat, però només cal observar les persones que envolten a Puig en les fotos de suport a la seua campanya “L’esquerra en marxa”. El partit dels militants, dels valencians i les valencianes? El suposat intent de desestabilitzar o enfeblir a Puig és en realitat una lluita a vida o mort per a conservar les potestats orgàniques d’elaborar candidatures, designar senadors territorials, nomenar càrrecs al primer, segon, tercer graó, asseure persones en consells d’administració d’empreses públiques i semipúbliques, en institucions estatutàries, a Estrasburg, a Brussel·les…. i a Nova York si ho ha oficina de la Generalitat.

El president de la diputació de València, Jorge Rodríguez, director de la campanya de Puig, ha declarat que “si es poguera veure o només que poguera semblar que l’Executiva Federal està prenent part per un candidat seria un gravíssim error. Entenc que açò no va a succeir i es va a garantir tota la neteja d’unes primàries en les quals ningú ha de tenir cap suport perquè eixe suport només l’han de donar els militants”. Quina llàstima que Rodríguez no emprara el mateix argument quan Puig va posar tota la maquinària orgànica al servei de Susana Díaz, o quan l’alcalde de Vigo, president de la Federació Española de Municipis, va convocar a toc de corneta als alcaldes a la presentació de la candidatura de Susana Díaz. 

I pel que fa a la Safor, només cal vore la foto de cares que donen suport a Ximo Puig per a albirar els motius de la desafecció electoral cap al PSPV. Diana Morant, qui fins i tot haguera estat una bona candidata a secretària general del PSPV, torna a jugar a la ruleta. 

 

El final de les baronies al PSOE

G. CABANILLES      

El 39 Congrés del PSOE, que es celebra este cap de setmana, certificarà el final de l’etapa de les baronies en el PSOE, un “parèntesi” en la història del partit que es tanca aquest cap de setmana. Ho ha dit l’alcalde de Valladolid i portaveu de l’Executiva socialista, Oscar Puente. Més tard que d’hora, perquè els impresentables papers que hi han jugat durant la campanya de primàries barons com Javier Lambán o García-Page han sigut d’antologia i han avergonyit fins i tot als seus propis acòlits. 

Les baronies s’han acabat però els barons sembla que no hi estan d’acord. Només cal observar les maniobres del secretari general del PSPV, Ximo Puig, per a retenir el càrrec. Ara pensa amb una secretaria política a l’executiva nacional per tal de disuadir una candidatura alternativa. Puig no ha entès el missatge, o si. Ara es troba desorientat  i qüestionat, una situació que, casualment, ha coincidit amb la ratlla que li han marcat des del Bloc a la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, d’Iniciativa, a qui la coordinadora del Bloc i ara també coportaveu de Compromís, Àgueda Micó ha dit alguna cosa així com que Oltra és el referent públic i visible, però no la líder de Compromís. Els efluvis institucionals.

I no sé si paga la pena arriscar-se a que els problemes de lideratge intern afecten a la gestió del Consell. La impressió cada cop més generalitzada és que Puig està més ocupat amb els embolics interns, en intentar retenir el poder al PSPV, i en salvar als cosins de Gandia, que en la gestió institucional. Res de nou. 
No obstant, per més que Puig negue la realitat, el ben cert és que al 39 Congrés del PSOE 1.035 delegats establiran un model federal del partit, amb una direcció federal que marque l’estratègia i directrius polítiques, enfront dels poders dels líders territorials. Males notícies per a Puig, i també per a Alfred Boix, qui somiava en ocupar la butaca que acaba d’estrenar José Luis Ábalos. 
Óscar Puente ha estat insistent i contundent: “L’etapa, per desgràcia en els últims temps, dels barons ha sigut un parèntesi en el partit que es tanca aquest cap de setmana. El PSOE és un partit federal i al capdavant ha d’estar una direcció federal que marque l’estratègia i directrius polítiques, amb aportacions dels territoris, però no al revés”. I resulta que en eixa direcció federal ni està Puig ni té lloctinents, però prova d’enrocar-se al Palau, perquè la seu en venda de Blanqueries la trepitja ara poc. 
Arran d’aquest missatge ja hi ha qui renuncia a la condició de baró. És el cas d’Idoia Mendia, secretària general dels socialistes bascos, qui ha dit que ella mai s’ha sentit baronessa, per la qual cosa no se sent al·ludida per la qüestió. No li donem idees a Puig.

Manifest contra una nova edició de Gandia Shore

MESA DEL TURISME DE GANDIA    (*)       

Totes les persones que pensem i imaginem Gandia des de l’estima i el respecte, amb independència de les ideologies, el sexe, la procedència o els oficis de cadascú, la volem veure sempre al cim de les ciutats més admirables i admirades de tot arreu. I quan parlem d’ella ho hem de fer sempre també des del respecte i l’educació, en positiu, en tot cas. La nostra Gandia no serà mai una ciutat que accepte resignadament qualsevol imatge ni iniciativa que vinga del desficaci, de la burla, de la irresponsabilitat o l’adulteració. Nosaltres no tolerarem cap iniciativa que embrute el seu nom ni que ens cause vergonya.

Els gandians i gandianes, a més de valencians emprenedors, som i serem sempre fidels a tota una herència secular plena d’orgull i de progrés. Ens avalen segles de treball ben fet i lideratge històric dins i fora del territori valencià. Actualment, la Generalitat Valenciana ha reconegut Gandia la primera Capital  Cultural Valenciana de la història, valorant tota una trajectòria que va des del Segle d’Or Valencià fins ara mateix.

 Hui, tots i totes les que ajudem cada dia a millorar el passat, ens sentim obligats a treballar sincerament per estar a l’alçada de l’herència que hem rebut. Des de la qualitat aconseguida, ens esforcem per arribar a l’excel·lència, lluitem diàriament per aspirar al reconeixement internacional de ciutat singularment atractiva.

La ciutat s’ha incorporat al projecte “Segell de Qualitat en Destí” i ha apostat definitivament per un turisme urbà i sostenible, respectuós amb el medi físic i cultural, familiar, complementari a l’oferta de sol i platja que ens ha donat a conèixer i convertit en referent turístic. Volem ser visitables i visitats tot l’any per raons que valga la pena recordar i tornar novament.

Per això, ni Gandia ni cap habitant seu que l’estime desinteressadament, amb el cor a la mà, permetrà mai cap ofensa ni cap iniciativa que pose en risc tot allò que ens ha costat i està costant-nos tant de guanyar: una imatge amable, digna, atractiva, tranquil·la de la ciutat i la platja capaç de transmetre valors d’identitat, però també d’universalitat, de bones pràctiques i de bons serveis.

En conseqüència, estem convençuts que, tot allò que pose en risc o es desvie dels principis adés esmentats, no ens afavorirà i jugarà en contra nostra. Gandia no pot ni deu tolerar frivolitats o jocs de cap tipus que vagen en contra dels seus interessos generals. Ens hem de protegir davant qualsevol projecte que ens faça recular del nostre compromís i ens condemne a posicions de ridícul o rebuig interior i exterior.

Gandia ja ha superat el gran mal que l’any 2012 li va causar el reality show “Gandia Shore”. Tots nosaltres ens vam alegrar d’aturar la imatge indigna, bruta i analfabeta que aquell programa divulgava. Ara no és hora de recular ni tornar a repetir experiències inacceptables.

Tots i totes vam dir un dia “PROU”, i ara hem de dir “NO” davant la inimaginable possibilitat d’una nova edició d’aquell malson.

(*) Signen la totalitat dels integrans de la Mesa del Turisme de Gandia

Els Verds, davant el Dia Mundial del Medi Ambient

ELS VERDS DEL PAÍS VALENCIÀ    

Els Verds del País Valencià, davant del 5 de juny, Dia Mundial del MediAmbient, volem insistir en la denuncia de la situació crítica que viu el conjunt del nostre planeta, ja reconeguda per tothom com a canvi climàtic, excepte pel President dels EEUU, senyor Trump, que acaba de treure a la seua nació de l’Acord de París (COP21), a la que s’uneix indestriablement els efectes que estan patint la majoria de les classes socials mitjanes i baixes per les mesures que les organitzacions internacionals, la UnióEuropea i els països amb majoria conservadora han aplicat per a que l’eixida de la crisi financera suposara una baixada dels costos socials dels Estats i de la massa salarial dels treballadors, que ha portat a l’aparició d’un nou proletariat encara més pobre, el tancament de xicotetes i mitjanes empreses, la crisi estructural de l’agricultura tradicional i a la manca d’expectatives de futur a curt i mitjà termini a les joves generacions, de les quals, els més preparats i les més preparades no tenen altra opció que anar-se’n a l’estranger, produint-se en aquest moments en Espanya la major fugida de cervells de la seua història.

Quan els desastres ecològics que està provocant el canvi climàtic ens recorden com l’actual model econòmic posa sempre el negoci de les multinacionals per davant dels interessos de les persones i el Planeta, Els Verdsvolem recordar que és urgent un altre model econòmic i social que supere amb garanties de futur l’actual crisi del sistema.

Però, malgrat la política neoliberal que domina la Unió Europea, una bona part dels dirigents europeus, de diferent signe, estant complint els seus compromisos en la reducció d’emissions de CO2 i ja són onze països de la Unió Europea els que han abastat els seus objectius de reducció per a l’any 2020. En canvi, Espanya, no solament és el paradís de la corrupció sinó que, a més a més, dirigits per l’ecoescèptic Rajoy, durant 2016, va augmentar en 1,6% les emissions de CO2 per la crema de combustibles fòssils i estem orfes d’una política seria i transversal de reconversió de la producció i economia espanyola per a millorar la nostra eficiència energètica, estalviar energia i apostar decididament per les energies renovables.

Solament això, la total absència de voluntat decidida en el PP per ser un dels països capdavanters en la lluita contra el canvi climàtic, doncs som un dels països mediterranis que més està patint i patirà més greument de les seues conseqüències, mereix la moció de censura a Rajoy, tot i sumat a la corrupció, a la vergonya de mantenir al Fiscal General de l’Estat i al Ministre de Justícia després de la seua reprovació pel Congrés. Per això, no entendríem que el PSOE, ara novament de Pedro Sánchez per la mobilització de la seua base militant que és d’esquerra, no siga capaç d’arribar a acords amb Podemos i la resta de forces polítiques de l’oposició per aconseguir el final de la nefasta política del PP i de la presidència del senyor Rajoy.

Els Verds del País Valencià tornem a exigir del Govern d’Espanya i de la Generalitat Valenciana, al PP i alPSOE-Compromís que programen el tancament de la Central Nuclear de Cofrents i el desenvolupament d’un Pla d’Estalvi Energètic i d’Energies Alternatives i Renovables per a substituir l’actual energia nuclear que consumeix la societat valenciana.

També, Els Verds exigim a la Generalitat Valenciana que abandone, definitivament, el projecte del PP d’ubicar fins a quatre incineradores de rebutjos de residus en el territori valencià pels seus alts costos econòmics i ambientals així com pel perill real per a la salut de les persones de les seues emissions atmosfèriques i de les cendres resultants de la combustió i centre els seus esforços en promoure la reducció en la generació de residus, la recollida selectiva i el reciclatge, així com paralitze els actuals permisos i elimine definitivament la incineració de residus que està produint-se a les cimenteres valencianes que provoquen perillosos riscos per a la salut dels veïns de les zones on estan ubicades, com és el cas de la Foia de Bunyol.

Els Verds del País Valencià cridem a totes les formacions verdes, a tot el teixit social ecologista i defensor dels valors ecosocials i cívics, a totes les persones que aspiren a una societat amb democràcia real i participativa, on no càpiga la corrupció política i econòmica, on els drets de la ciutadania, dels pobles i de les espècies naturals siguen respectats, on l’economia estiga al servei de les persones, de totes les persones, conservant el Planeta per a les futures generacions a fer un gran acord verd que canvie l’actual crisi econòmica, ecològica i política en un futur d’esperança i de pau per a la Terra i la gent.

El Reial Club Nàutic de Gandia

DIARI SERPIS              

L’exercici de redempció que el Reial Club Nàutic de Gandia (RCNG) havia practicat els darrers anys sembla que no ha estat suficient per a evitar que l’Autoritat Portuària de València haja descartat a l’entitat social que ha gestionat el port esportiu durant més de mig segle en el procés de renovació de la concessió del port esportiu. Ara venen els laments i les protestes. 

Durant dècades el Reial Club Nàutic ha actuat com una entitat exclusiva, excloent, endògena, on el sistema de socis i quotes havia posat al servei de qui podia pagar-ho unes instal·lacions que, no oblidem, s’hi ubiquen en un espai públic. Es mirava de reüll i per damunt del muscle a qui en feia ús sense la condició de soci. Centenars de places d’aparcament exclusives per a socis, piscina, gimnàs, infraestructures per a esports nàutics, salons i altres instal·lacions reservades en un lloc privilegiat. 

Només als darrers anys, tot veient la proximitat del final de la concessió, el RCNG havia engegat, només en aparença, un tímid procés d’obertura, escenificat amb un chill out obert al públic amb accés des del passeig marítim, però la barrera seguia a l’entrada. Only members. L’intent més nítid de conservar la concessió va ser la presentació d’un projecte per renovar les instal·lacions valorat en sis milions d’euros, però mantenint el sistema de socis i quotes. 

El RCNG no se n’ha adonat a temps que potser el gran públic vol disfrutar en les mateixes condicions i oportunitats d’un espai públic quan ho desitge, tenir l’oportunitat d’aparcar al mateix recinte amb un sistema rotatori i universal, i triar el moment per fer-ne ús sense tenir l’obligació d’estar subjecte a un pagament inicial d’inscripció i un sistema anual de quotes. És l’essència del projecte que ha presentat la mercantil Alcara, virtual adjudicatària de la concessió, a qui se li retrau que no és altruista, una obvietat, d’altra banda, com tampoc són altruistes els concessionaris que exploten els quiosquets de la platja, el restaurant de la boca del dic nord, o el chill out Varadero. Han arribat nous temps que el RCNG no ha sabut albirar amb antelació. 

Arribats ací, el millor que podria passar és que el RCNG i Alcara signaren la pau, i que el nou concessionari se n’avinguera a aprofitar l’experiència del club social en la gestió del port esportiu, que donara l’oportunitat als treballadors de consevar els llocs, afavorira la continuïtat dels clubs esportius, i, encara que no en tindria cap obligació, que d’alguna manera compensara als socis per tots els anys que han estat pagant. La resta és una batalla que el RCNG sembla que té perduda, i la va perdre fa anys. 

Dos anys del canvi

CARLES MULET              

Senador de Compromís

 

Els feus inexpugnables, ajuntament de Castelló, de València o Alacant, la Diputació de València, o la Generalitat, on amb l’acord de govern o investidura entre Compromís, PSOE i les marques locals de Podemos, van iniciar una nova etapa en el País Valencià.

Sembla per tant, tot una vida, i també que va ser ahir; i ja ens posem en l’equador d’eixe canvi; encara que és cert que les investidures es van allargar al mes següent. El 22 de juliol, també a nivell personal, vaig gaudir d’eixos aires de canvi i vaig ser triat per les Corts Valencianes com a primer senador que tenia Compromís. I sí han passat coses des d’aquells dies.

Aplegar a llocs nous, noves maneres d’haver de treballar, nous companys, noves situacions. Anar obrint calaixos i veient factures per pagar, “empastres”, coses sense resoldre, la caixa buida i amb obligacions indefugibles. La frustració de no poder fer les coses en l’ordre i urgència que veuries “normal”, veure que des de fora les coses semblen sempre més fàcil; haver-te de centrar en tota la gestió diària immediata que els teues predecessors no van fer per la pura ineptitud i passotisme habitual; vore que vols fer coses noves però no tens ja no diners per fer allò que tu vols, sinó per pagar les malifetes dels que estaven abans.

És molt complicat, haver de pagar una hipoteca absurda, que no és responsabilitat teua, i no tindre ni per pagar ja no la quota d’amortització, sinó ni els interessos; com pots pensar aleshores en anar més enllà?, com vas a poder complir amb el teu programa, les teues promeses?; això sumat a un Govern Central que si bé abans ja ens feia passar pel forat amb uns pressupostos restrictius, injustos, maltractadors, i que a més a més no els executava, ara vol fer-te patir encara més perquè eres per a ell una espècie de govern hostil, no eres dels seus, i no te pot donar ales no siga cas que el teu exemple s’escampe….

I encara així,… el canvi. Penseu tot el que s’ha avançat en tant poc de temps en totes les àrees, com tenim un govern autonòmic que pensa per fi en les persones i no en deliris de grandesa que ens ha arruïnat; com s’estan donant passos de gegant.

Segurament, molta gent estarà queixosa perquè no s’està avançant tot el que s’esperava; però valdria la pena fer una recés, i mirar d’on venim, i en el què ens hem trobat. Per fer una anàlisi positiva del què han estat estos governs del canvi, segurament caldrà mirar-ho amb molta perspectiva, no sols al final d’esta legislatura, sinó en anys futurs, i poder comparar amb fredor què ha suposat anys llargs de govern del PP, i què han suposat els anys dels governs del canvi, que esperem que siguen molts anys.

Quins canvis es podran fer quan per fi es puga treballar sense hipoteques i rèmores i ja coneixent el terreny com toca, quins canvis socials i avanços no ens podran ja tornar a fer enrere després de tants de retrocessos. Com haurà millorat la vida de les persones després de tant d’anys de maltractes.

Una idea que crec que ja ningú posa en dubte, és que aquella vella frase feta de que ” la dreta governa millor”, ja no és que ningú se la creu, sinó que es pot prendre com un insult a la intel·ligència.

Estem fent, encara que no ho semble, un bell camí del qual amb el temps, la perspectiva, i el resultat en els anys, anem a estar tots i totes orgullosos, fins i tot, qui no haja votat per les forces del canvi.

Dos anys són res i són molt, però d’ací a dos més, parlem i a vore què n’opines.

Alguns només apel·len a la unitat quan perden

G.CABANILLES            

La incontestable victòria de Pedro Sánchez a les primàries del PSOE només ha merescut un twitt del president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, felicitant al guanyador, apel·lant a la unitat, i anunciant que va a seguir “traballant pels valencians”, com si algú haguera pensat que la victòria de Pedro Sánchez implicava deixar de treballar pels valencians des de la Generalitat. Es pot pensar, no obstant, que Puig havia estat ara fa uns mesos treballant per a ell i els seus amb l’aposta per Susana Díaz, i ara reprèn la tasca de treballar pels valencians.

Alguns només apel·len a la unitat quan perden, i Puig n’és un expert en la readaptació, la metamorfosi política, i la reubicació. Durant els anys que Joan Ignasi Pla va ocupar la secretaria general del PSPV, Ximo Puig era el secretari general en l’ombra, o en la penombra. Mai va perdre l’ocasió d’influir, de resituar estratègicament els seus pels despatxos del voltant de Pla, i de convertir-se en el secretari general de facto. Quan al 2008 va perdre el congrés nacional contra l’ingenu Jorge Alarte, va fer el mateix. Després de l’abatiment inicial, va apel·lar a la unitat, va convéncer Alarte de que el millor per a ell era integrar el lermisme en la nova executiva, i va acabar per assassinar al d’Alaquàs, fins que per fi, al congrés d’Alacant de 2012 Ximo Puig guanya un congrés, una victòria que gairebé li costa un problema de salut quan durant el recompte de vots va patir un desmai que va obligar a cridar a tots els metges de la sala. Ahí ja no s’hi va apel·lar a la unitat. Pel mig va apostar per Carme Chacón i va perdre.

Si Ximo Puig no sap llegir el resultat de les primàries d’este diumenge a la federació valenciana (confie que almenys Susana Díaz haja guanyat a l’agrupació de Morella), té un problema. El dubte serà ara vore quina maniobra de recomposició s’inventa, perquè això sí, en guanyar eleccions no, però en la supervivència orgànica Puig és un mestre, com ho són els seus incondicionals del cla de Gandia, Alfred Boix, José Manuel Orengo, i tota la tirallonga d’assessors que el morellà ha situat al Palau per indiciació dels seus lloctinents saforencs, que damunt van arrossegar a l’alcaldessa de Gandia, Diana Morant, a una batalla perduda, i no serà perquè no la vam advertir.

Crida l’atenció, d’altra banda, que el PP de Gandia s’haja instal·lat en la broma des de la nit de diumenge sobre l’aposta perdedora de l’agrupació socialista de Gandia, amb tota clase de memes per les xarxes socials, quan una de les coses que pot passar amb la victòria de Pedro Sánchez és que el nou secretari general del PSOE siga candidat a president del Govern en una hipotètica moció de censura a Mariano Rajoy. Llavors se’ls anirà la gana de riure. 

 

La guerra dels endollats

G. CABANILLES            

El PP de Gandia ha tirat mà de roda de premsa per denunciar la contractació de “quatre nous endollats” a l’Ajuntament de Gandia de la mà de Més Gandia. Tres dels nous endollats no ho són. Dos d’ells, Juan Luis Alía i Ingasi Minyana, substituiran dos companys que per diversos motius han renunciat al seu nomenament com a personal eventual, i la tercera, la professora d’Economia Àngels Durà, compleix tots els requisits per ocupar un lloc al Consell d’Administració de Caixa Ontinyent, un lloc que a més no comporta retribució (sí dietes i assistències).

En això té raó Més Gandia quan qualifica de “falses i infundades” les acusacions del Partit Popular, una formació que, d’altra banda, és la menys indicada per a donar consells sobre l’ús dels recursos públics.

No obstant, Més Gandia ha d’anar en compte amb la quarta suposada endollada,  l’especialista en patrimoni Isabel Canet, a qui esta coalició atribueix un “reconegut prestigi”. És cert que no està en nòmina l’Ajuntament de Gandia, i que realitza treballs puntuals per a una empresa que assessora de forma externa al departament de Patrimoni. El que hauria de mirar Més Gandia és que l’empresa d’Isabel Canet té una estranya propensió a ser contractada per institucions que controla Compromís. En aquesta ocasió l’escriptora simatera, candidata en la posició número deu de la llista de Més Gandia en les passades eleccions municipals, cobrarà 9.680 euros per un contracte menor que s’ha d’executar en el termini de sis mesos, un periode poc generòs per a catalogar un patrimoni com el de la ciutat de Gandia.

Compromís s’erigeix amb garant de la perfecció pel que fa a l’aplicació de l’honradesa i honestedat en l’exercici de la política, i seria una llàstima que determinades pràctiques amenaçaren la seua puresa espiritual i política. No oblidem que les advocades excompanyes de despatx d’altre il·lustre militant de Compromís, el director general d’Urbanisme, Josep Lluís Ferrando (casualment també de Simat), encara estan prestant els serveis jurídics que Ferrando prestava abans del seu nomenament a diversos ajuntaments en matèria d’urbanisme. I és clar, es repetia la propensió entre els ajuntaments de Compromís a contractar a Josep Lluís Ferrando. 

Diu Més Gandia que la catalogació, regulació, protecció i conservació del patrimoni històric era una assignatura pendent de l’Ajuntament i un compromís electoral de Més Gandia, i en això estan, posant-hi molts esforços des de la regidoria que dirigeix Xavier Ródenas. Però si la catalogació del patrimoni és un assumpte tan important i mereix tants esforços per a Més Gandia, haguera quedat millor que la regidoria de Xavier Ródenas, en compte d’un contracte menor, s’haguera rascat un poc més la butxaca i haguera tret a concurs eixa catalogació. I si Isabel Canet és la més capacitada i fa l’oferta més avantatjosa, per suposat atorgar-li el contracte.

Més Gandia ha d’anar en compte. D’ací a dos anys hi ha eleccions i els votants de Compromís i Més Gandia són moltíssim menys indulgents que els del PP. 

 

Manifest de l’Ajuntament de Gandia en el Dia contra la LGTBIfòbia

 

Hui, 17 de maig, recordem que en 1990 l’Assemblea General de l’Organització Mundial de la Salut va eliminar l’homosexualitat de la llista de malaltiesmentals.

Un pas important en la lluita per la igualtat real entre totes les persones, però cal seguir avançant perquè la LGTBIfòbia encara continua vigent.

Assetjament escolar i discriminació cap a les persones lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals; camps de concentració per a homes gais o bisexuals en Txetxènia;agressions físiques a persones pel fet de ser lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals, transgènere o intersexuals; països que sancionen l’homosexualitat i la transsexualitat amb penes privatives de llibertat i, fins i tot, amb la mort; i en els col·legis, el bullying LGTBIfòbic és el principal motiu dels alumnes per a plantejar-se el suicidi.

Volem que totes i tots, ciutadania, ajuntaments, sindicats, entitats socials, formacions polítiques, mostren públicament el seu rebuig cap a la violació dels Drets Humans que segueixen patint les persones LGTBI.

Des de Gandia, ens volem sumar a eixe rebuig amb el compromís polític i social contra la discriminació i la seua conseqüència: els delictes d’odi. Cal desenvolupar mesures pedagògiques per a previndre eixes agressions físiques i verbals, perseguir a aquells que agredeixen i protegir a les víctimes.

Des de Gandia, ens sumem a l’exigència que, el mateix que en 1990 es va despatologitzar la homosexualitat, d’una vegada per totes la Organització Mundial de la Salut despatologitze la transsexualitat.

Enguany, en el Dia contra la LGTBIfòbia, demanem que s’aprove la Llei d’Igualtat LGTBI que fa unes dues setmanes es va presentar al Congrés dels Diputats per al seu debat parlamentari.

El seu objectiu és el que avui ens  uneix, és a dir, desenvolupar i garantir els drets de les persones LGTBI eradicant les situacions de discriminació i, així, assegurar que en l’Estat espanyol es puga viure la diversitat afectiva, sexual i familiar amb plena llibertat.

Això és el que cridem des de Gandia perquè, malgrat els avanços aconseguits, la realitat que ens envolta justifica la necessitat d’una Llei estatal amb sancions administratives davant accions o omissions que no constituïsquen ilícit penal.

Com s’assenyala des de la Federació Estatal LGTB, la LGTBIfòbiaés un problema social i humanitari de primer ordre que és necessari combatre. I si estem d’acord què l’Estat democràtic de Dret ha de combatre la discriminació  i les conductes i idees que alimenten l’odi contra el col·lectiu LGTBI, cal dotar-nos de eïnes eficaces; i les ferramentes de l’Estat de Dret no han funcionat fins ara.

No oblidem que la LGTBIfòbia qüestiona drets fonamentals, com són el dret a la dignitat i a la integritat física i moral, entre d’altres.

En el Manifest publicat des de la Federació Estatal LGTB, es recorda que la igualtat i la llibertat de totes les persones, independentment de la seua orientació sexual o identitat de gènere, són drets fonamentals reconeguts per la Declaració Universal dels DretsHumans, la Carta Europea de Drets Humans i la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea.

Malgrataixò, l’homosexualitat està penalitzada en 72 països amb sanció de tractament psiquiàtric forçat, presó, treballs forçats de per vida o la mort.

Volem fer-nos ressò de les demandes realitzades des de la Federació Estatal LGTB:

  • Aprovació de la Llei per la igualtat de les persones LGTB i contra la discriminació per orientació sexual o identitat de gènere, que està a la Mesa del Congrés.
  • Posada en marxa d’un Pacte Social contra la discriminació per VIH i Sida.
  • Compliment dels acords europeus en matèria d’asil i refugi per aquelles persones que ho demanden per ser perseguides dins el col·lectiu de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals.
  • Que l’Estat espanyol dedique fons a la Cooperació Internacional en defensa de les llibertats del col·lectiu LGTBI.

Des de Gandia, ens sumem a la campanya de Lambda i cridem que el món ha de ser un Espai Lliure de LGTBIfòbia;lliure d’odi, por i prejudicis on totes les persones tinguem un lloc segur per ser qui desitgem ser.

Coms’assenyala des de la Federació Estatal LGTB, per una societat plena, democrática i diversa, on capiem totes i tots.

SIGNEN EL MANIFEST:

 

DepartamentIgualtat, Diversitat i PolítiquesInclusives de l’Ajuntament de Gandia

Fundación Daniela

Mujeres por la Dignidad

www.comunitatgay.com

 

 

 

 

La injustícia marcada

VÍCTOR MANSANET            

Alcalde de Simat (EUPV)

La jerarquia eclesiàstica espanyola intenta commoure les càndides ànimes dels contribuents perquè marquen la «X» en la casella corresponent de la declaració de la renda. Un altre privilegi per a una organització que actua en connivència amb el Govern central i bona part de l’aparell de l’estat, inclosa la Corona, i potser la santa companya d’imputats, jutjats i empresonats del braç secular. Qui marca la casella de l’església participa en una presumpta malversació de fons públics, ja que eixos diners es detrauen de l’impost de l’IRPF, a costa de catòlics, ateus, agnòstics, avortistes, rockers o simples adoradors nocturns.

Marcar amb la «X» l’esmentada casella conculca l’article 31 de la Constitució espanyola, que fixa la contribució a la despesa pública en condicions d’igualtat. Eixe tracte de favor fa que l‘Estat assigne el 0,7% de la recaptació a atendre les despeses d’una institució privada, l’església, la qual cosa atempta contra l’article 14 de la Constitució, el desè manament i la cinquena esmena. Això implica un perjudici del que és públic respecte del privat. No hi ha dret!, perquè amb eixa transferència es rebaixa la inversió en necessitats públiques, com ara escoles, hospitals, serveis socials, infraestructures, medi ambient o promoció d’ocupació, i es fomenta l’adoctrinament en centres educatius concertats ―eufemisme de privat―, una desviació que denuncià ja fa  cinc-cents anys Erasme de Rotterdam en el seu Adagiorum Collectanea: «Aquell menester pontifici per excel·lència, l’ensenyament del  poble, està viciat pel lucre». Les coses no han canviat massa d’aleshores ençà.

En 2016, el Govern va destinar a l’església catòlica vora 13.000 milions d’euros. Per mitjà de l’IRPF, n’ingressa més de 250 milions a l’any, una quantitat escandalosa avalada any rere any per governs del PP, però també del PSOE. Woody Allen pensava que amb aquestes transaccions, déu —si n’hi ha— haja donat una senyal clara per a «dipositar, en nom de l’església, ingents sumes de diners en el soterrani de la banca». On van a parar aquests diners? A les sotanes del clero, als ciris pasquals, a programar i sufragar campanyes propagandístiques contra la llibertat sexual, a afavorir la discriminació i la segregació de gènere, a posar obstacles als avanços científics i a la investigació, amb la qual cosa s’entrebanca la millora de les condicions de vida i salut de la ciutadania. 

La jerarquia eclesial ha perdut l’oremus i el sentit de la paraula «cristià». Està «administrada» principalment per un lobby d’ecònoms la majoria dels quals sostrauen hàbilment de l’Estat injustos beneficis fiscals, exempcions d’impostos (IBI), abusives apropiacions (immatriculacions) i, per a acabar-ho d’adobar, operen amb productes financers, la qual cosa converteix l’església en un autèntic «paradís fiscal», el qual actua amb total impunitat. Aquesta imatge deplorable suggereix el passatge de l’Evangeli segons Mateu, en què Jesucrist recrimina els sacerdots del temple de Jerusalem d’haver convertit aquella casa d’oració en una «cova de lladres».

No només el lobby eclesiàstic contradiu principis constitucionals, sinó que dota l’església d’una imatge desoladora, forjada en la desraó teocràtica i el més ranci clericalisme, estigmatitzada per la complicitat amb una dictadura cruel, sense que això li haja reportat cap remordiment de consciència. L’església catòlica malda per sotmetre el poder —polític, econòmic, celestial— als seus interessos, malgrat que l’article 16 de la Constitució consagra el caràcter aconfessional de l’estat. A més a més, no ha sabut adaptar-se a la realitat, en gran part per culpa d’una casta de prelats als quals el papa Francesc anomena «vanitosos que fan el ridícul», i que ací tenen noms de Roucos i cognoms de Cañizares, Reig Pla o Munilla. Són aquests personatges els que inciten a l’ateisme o, si més no, a l’astènia espiritual.

Des d’una òptica no confessional, de llibertat, convivència democràtica i de justícia social, encoratge els contribuents, sobretot els catòlics, perquè NO marquen la casella d’«assignació tributària a l’església catòlica», ni tampoc la destinada a «fins socials», ja que també se’n beneficia l’església. Em resulta immoral encobrir una injustícia marcada. El que realment seria just és que no hi hagués cap casella per a poder revertir els diners de tothom en inversions públiques, i que l’església fóra finançada pels seus fidels. Això és més adient a la parèmia «al cèsar el que és del cèsar i a déu el que és de déu».