Ser Competitius, article d’opinió de Ferran Segui

Els 40 anys de democràcia amb els diferents governs de la UCD, PP i PSOE ha comportat una visió radial en la concepció d’Estat que té la seua màxima visibilitat en la inversió pública en infraestructures.

Els efectes d’aquesta inversió territorialitzada des d’una concepte radial de l’Estat Espanyol, que prima més la capitalitat que el vessant econòmic, no ha fet més que penalitzar els territoris més dinàmics cap a l’àrea d’influència de Madrid dins del mercat intern espanyol.

És estrany des d’un concepte de mercat únic de l’Estat Espanyol que dos de les comunitats en més vocació exportadora amb un pes industrial important com són el País Valencià i Catalunya no estiguen unides fins ara mateix en infraestructures bàsiques que faciliten l’exportació dels productes cap a Europa així com facilitar la inversió estrangera dins dels seus territoris per la qualitat de les seues comunicacions com evidentment el caràcter històricament emprenedor del seu empresariat el qual ha sigut penalitzat en costos de transport per la nul·la, fins ara, comunicació tant al mercat europeu com l’incipient mercat que s’obri al Magreb i la cada vegada major presència empresarial valenciana i de la resta de l’Estat a Portugal.

En dades del pes dels diferents sectors econòmics s’observa que la indústria al País Valencià està situada en un 17,4 del PIB i del 22,4 del comerç en un mercat de consum que està canviant radicalment per l’aparició de les noves tecnologies i la superació d’un àmbit territorial cada vegada menys localista que necessita bones vies de comunicació per ser més competitiu en un mercat global.

Segons dades del Govern de la Comunitat de Madrid el pes industrial dins del PIB de la comunitat no arriba a l’11 per cent, sent el sector de serveis el qui acapara el gros del PIB regional en un 84,5 % sent la destinació preferida per a la inversió estrangera dins de l’Estat Espanyol.

En dades de pes industrial, la suma de Catalunya i el País Valencià concentren un pes de més del 30 per cent del sector industrial Espanyol que sumant a Andalusia puja vora al 45 per cent sense comptar amb elmenor  pes de la Comunitat de Múrcia.

Partint dels tres corredors finançats per la UE i en una visió econòmica de mercat únic Espanyol és més que necessari superar l’Espanya radial, la qual no ha complit l’efecte multiplicador de creixement i de cohesió sinó més aviat de penalització dels sectors productius de l’Estat la qual cosa redunda en un fals equilibri territorial i una més que minvant política d’igualtat donat que ha deixat d’invertir en els territoris més productius el que comporta menys solidaritat cap a altres territoris.

La unió dels tres corredors, Cantàbric, Central i Mediterrani mitjançant finançament Europeu i una política d’inversió que prime l’econòmic més que el centralisme és un factor de cohesió social, de mercat únic i d’igualtat d’oportunitats.

Superar l’Espanya radial comporta una vertebració territorial de l’Estat, un mercat únic competitiu, genera més recursos per destinar-los a la Solidaritat, no penalitza territoris i facilita la inversió estrangera però sobretot supera la visió d’un Estat més pensat en el segle XIX que no del XXI, pendent d’abordar la més que necessària reforma del sistema de finançament de les CCAA que no ha deixat d’empobrir el País Valencià en els darrers 40 anys de democràcia i 40 de dictadura.

Falta una visió homogènia de l’Estat que supere un model d’inversió en infraestructures arcaic i que penalitza el creixement per favorir la centralitat.

«L’Equilibri» article d’opinió de Ferran Segui, Diplomat en Gestió i Administració Pública

L’EQUILIBRI

El pes de l’economia moderna recau en gran part en una estructura de base sòlida com és la classe mitjana, la socialdemocràcia i els democristians impulsors de l’Estat de Benestar en una Europa democràtica que fugia de la II guerra mundial i de la divisió en dos blocs d’una societat convulsionada per dues guerres mundials, les dues ideologies articulaven estructures socioeconòmiques que eren perfectament aprofitables per ambdues ideologies i feien de motor del creixement econòmic i de drets socials que articularen una classe mitjana que creixia exponencialment i era el nucli gros dels ingressos i finançament dels estats via tributs directes en funció de la renda.

Recents estudis apunten d’una forma clara un recés en les tres darreres dècades del pes social de la classe mitjana en la nostra societat, dades extremadament preocupants que ha donat lloc a un debat sobre la reformulació de l’Estat de Benestar i de la Fiscalitat al nostre Estat.

El futur a mitjà termini és preocupant, els indicadors així ho apunten, la baixada de salaris que ha comportat la darrera crisi econòmica és un motiu, com molts altres, són la precarització del mercat laboral, les noves tecnologies, la funció d’un estat social i el seu finançament via impostos directes, la baixa natalitat, l’edat de jubilació, etc.

Tot aquest debat ideològic ha de tindre dos punts de vista clars que han d’obtindre una resposta adequada per garantir l’equilibri en un Estat Modern que fuja dels Estats Fallits, un és el mercat laboral i l’altre els salaris. Des de l’OCDE, FMI, estudis dels principals Bancs de l’Estat Espanyol i Internacionals, sindicals, etc., veuen en preocupació el finançament de les jubilacions i la recaptació via impostos en una societat on la classe mitjana perd pes enfront de les rendes més altes i al contrari les rendes més baixes, és a dir l’Estat pot recaptar menys degut a la pèrdua de pes de la classe que consumeix i nodreix l’Estat via Impostos, el desplaçament de l’equilibri es troba en diversos factors risc, potencialment perillosos per a un Estat Social, democràtic i de dret que garantisca la igualtat d’oportunitats.

L’Estat Espanyol es troba a l’inici d’un canvi social, la baixa natalitat comportarà que no hi haja mà d’obra qualificada i suficient per a cobrir les necessitats del mercat laboral, ho anuncien els darrers governs a l’Estat Espanyol tant del PSOE com del PP i el pagament de les pensions quan les generacions «Baby Boom» es jubilen i l’augment de l’esperança de vida trastocaran encara més la viabilitat d’una economia social.

Que ha de veure aquests canvis en la classe mitjana?, no podem caure en una substitució del mercat laboral de nacionals per immigrants que produïsquen una baixa de sou, no per la viabilitat del sistema de pensions, sinó pel mateix equilibri de la societat i de l’Economia macroeconòmica interna del nostre Estat.

Cal articular polítiques que recuperen salaris dignes per a la classe mitjana que fomenten la natalitat i el consum, bàsic per a una Economia Moderna.

Fiscalitat diferenciada i progressiva que ajuden a la consolidació d’una classe mitjana i l’augment del seu pes en la població, i això com es fa?

Reformulant completament l’IRPF, adequant el tipus impositiu modulant-lo en funció a la cada vegada més difícil decisió de ser pare, l’educació obligatòria Tec d’acord amb un augment dels impostos indirectes i de les rendes superiors.

La falta d’ingressos seria compensada en un augment de la base de la classe mitjana i en un augment del consum, una descompensació radical comportarà la possibilitat d’un Estat fallit però sobretot generarà desigualtat donat què la sanitat, la cobertura social, la dependència, no serien garantides per un Estat Social la qual cosa posaria en fallida el principi d’igualtat i d’oportunitats.

«Una nova Revolució?» article d’opinió de Ferran Segui Sanmateu. (Gent de Guardamar)

UNA NOVA REVOLUCIÓ?

Als darrers anys al País Valencià està sofrint una constant pèrdua de terreny agrícola, tant de secà com de regadiu. L’abandonament de la terra de cultiu es deu en gran mesura a tres factors, un el preu, la gestió del minifundi incapaç d’adaptar la seua gestió als constants augments dels costos de producció i la tercera la dificultat de mantindre una renda agrària que facilita el relleu generacional.

Estem davant d’un problema estructural amb nombrosos efectes socioeconòmics, com potser la gestió del territori, despoblament alarmant en zones d’interior per falta de polítiques que incidisquen en la renda agrària, la seua especialització el rendiment econòmic així com noves plagues que comporta l’abandonament del camp.

Cal articular polítiques en diferents vies d’actuació, la principal des d’un punt de vista productiu és la creació de la figura del gestor del territori, que coordine la riquesa i la potencialitat de sòl, com bé apuntava l’eurodiputat per Compromís en l’anterior legislatura a la UE Jordi Sebastià, quines serien les funcions d’un gestor territorial?, des del meu punt de vista, el primer la col·laboració de les diferents associacions agràries per mantindre la producció del sòl.

Com s’hauria de fer?. Estudiant el territori per adaptar el cultiu a les potencialitats de la terra amb la finalitat d’intentar concentrar la producció i facilitar en la mesura del possible, si és procedent, la transformació de cultiu per fer competitiva la gestió.

Altres de les funcions que hauria de tindre el Gestor és coordinar les figures dels bancs de terres que han sorgit per intentar donar solució a l’abandonament del conreu facilitant la informació entre propietari i llogater de la terra, això com la d’ajudar a la comercialització del producte, o les fanecades destinades a conreu ecològic, etc.

Un canvi substancial en les polítiques agràries a la UE que done solució real i efectiva a un problema diferenciador al País Valencià com és el minifundi. Els principis bàsics en la UE es basen en la solidaritat entre territoris, doncs bé, fem efectiu un dels principis fundacionals de la UE, la solidaritat garantida pels Tribunals Europeus. El canvi de model sols serà possible amb la coordinació de les diferents Comissaries Polítiques de la UE, l’agrària, la mediambiental i la comissaria Europea de Política regional, amb tres finalitats concretes, garantir el conreu en un sòl productiu, el factor paisatgístic i mediambiental, com a element enfront del canvi climàtic i protecció d’espècies que donen un plus al conreu com és el cas per exemple de les abelles, i tercer garantir la renda agrària, el canvi de cultiu en el seu cas per ser més competitius als diferents mercats tant interns com externs i la creació de centres especialitzats per a transformar el producte com factor de creixement econòmic en les zones que pateixen el despoblament.

Aquesta reflexió que pretén obrir un debat ha de comptar inexorablement amb la col·laboració constant entre les Administracions Públiques, el sector privat i com no les associacions i sindicats agraris, que done inici a un lobby socioeconòmic dins de la UE que puga posar, dins de la Comissió Europea, els problemes immediats, la peculiaritat i elements diferenciadors d’una part del sector productiu de la mediterrània europea que garantisca en gran part el subministrament de productes de qualitat, sostenibles els quals abasteixen als territoris del nord de la UE, d’acord amb un preu just que cobrisca els costos de producció i que consolide una renda agrària que facilite la professionalització del sector, el paisatge, la biodiversitat i ser un motor potent front al canvi climàtic al qual ens ha portat la irracionalitat humana, fem que aquesta revolució comence a visualitzar-se com una vertadera oportunitat.

Ferran Seguí Sanmateu. Gent de Guardamar

Una candidatura unitària de progrés valenciana

Decidim, emplaça a totes les forces de progrés a defensar els interessos del poble valencià.

La nova convocatòria d’eleccions a l’àmbit estatal està provocant greus conseqüències al País Valencià.

La crisi política oberta per la demanda de retallades de 450 milions d’euros per part del govern central, resolta temporalment amb un nou préstec del FLA, n’és una clara mostra. És a dir, la crisi de flux monetari s’ha solucionat perquè el govern del PSOE (en funcions) ha decidit cobrar interés per donar els diners que són legítimament nostres i que no arriben excusant-se en el fet que no s’ha format govern a Madrid.

El País Valencià va decidir democràticament un govern progressista en les eleccions del passat abril, es va formar un govern del Botànic 2, que
tenia com a tasca primordial solucionar les emergències del país. La majoria de les forces polítiques i del conjunt de la societat valenciana tenen clar que aquestes emergències socials, ecològiques i territorials del País Valencià no poden suportar per més temps un bloqueig
polític de l’Estat, alhora que creix la consciència que tenim dret a decidir com a poble sobre els nostres recursos i els nostres drets, dret que ha de ser respectat independentment de qui controle el govern estatal.

Per això, emplacem a totes les forces polítiques valencianes a estudiar la possibilitat de conformar una candidatura unitària de progrés  valenciana de cara a la nova convocatòria d’eleccions en l’àmbit estatal. Una candidatura que, tot i mantindre les proporcions escaients, incorpore totes les forces polítiques que volen defensar els interessos socials valencians i persones significatives de la societat civil de l’àmbit acadèmic, econòmic, sindical, feminista i ecologista, sempre comprometent-se a garantir l’estricta fidelitat als interessos de la majoria del nostre
poble.

Aquesta candidatura hauria de dotar-se d’un programa de mínims al voltant dels grans problemes que hem d’afrontar com a societat: infrafinançament, deute i espoli; defensa d’un nou model econòmic i d’infraestructures en consonància amb la Declaració d’Emergència Climàtica; recuperació dels drets laborals, socials, sanitaris i de cobertura social que s’han perdut en l’última dècada; increment i aplicació efectiva de totes les mesures contra la violència de gènere i un programa que garantisca veritablement la igualtat de drets de totes les persones i garantia dels drets lingüístics dels 5 milions de valencians i valencianes.

Aquesta candidatura en clau de país, podria complir la formidable tasca de fer front als reiterats entrebancs jurídics o polítics que acostumen a emprar en contra de les decisions acordades democràticament a les nostres institucions.

Des de Decidim emplacem a partits i entitats a garantir una presència forta a Madrid que denuncie les necessitats que patim i defense els drets
del poble del País Valencià. 

La necessitat d’un nou sistema de finançament

VICENT MAURI 

Crida pel Finançament Valencià

En els darrers quaranta anys, cap dels parlaments -valencià i espanyol- que han eixit de les diferents eleccions ha situat la reivindicació clara -sense embuts, més enllà de declaracions institucionals- d’una reforma del sistema de finançament autonòmic per al País Valencià que es traduïra en un control total de la fiscalitat i dels ingressos/despeses per part del govern de la Generalitat. Com a màxim, cal reconèixer-ho, s’ha posat damunt la taula la crítica al sistema actual; un sistema que empobreix els valencians i valencianes i que està basat en un espoli fiscal per part de l’estat espanyol al País Valencià.

Davant d’aquesta situació, cal que els valencians i les valencianes donem una resposta contundent i unitària per fer-nos escoltar. Els ciutadans i ciutadanes del País Valencià hem de cridar «Prou!». I demanar solucions duradores a aquest problema que arrosseguem sistèmicament.

Aquest és un problema polític, no és un problema metafísic sense cap repercussió en la vida dels ciutadans i ciutadanes; quan parlem de finançament, quan parlem de qui controla les claus de la caixa, estem parlant d’en què es gastaran els diners que paguem els valencians en forma d’impostos. Estem parlant d’escoles, d’universitats, de professorat, de carreteres i de rodalies, de salaris i pensions. Estem parlant de la nostra qualitat de vida, del nostre estat de benestar: de biblioteques, hospitals, de personal sanitari, de l’atenció a la dependència i centres de dia.

És per tot açò que la Crida pel Finançament i les organitzacions que hi formen part fem una crida a tota la societat civil, associacions, partits polítics, sindicats, etc. a sumar-se a la reivindicació d’un sistema de finançament que, com fan bascs i navarresos, traga el País Valencià del finançament de règim comú i ens permeta recaptar i gestionar els fruits del nostre esforç per poder millorar la nostra vida, i donar un pas endavant cap una societat més lliure, justa i igualitària.

Algèria: Règim! Treu les teves mans del moviment popular

Carta-Declaració política d’Acció d’Esquerra Popular (Algèria)

 Estem al costat de les classes populars en el seu desig de decidir sobre els seus propis assumptes i que no pot haver-hi veritable democràcia si no es té en compte les seves aspiracions específiques.

L’aixecament popular del 22 de febrer de 2019 ha significat un massiu moviment per a recuperar la dignitat. Representa una ruptura important tant en la història d’aquest país com en la del Magrib. S’ha expressat enèrgicament als carrers a favor d’un canvi radical i ha fet trontollar al règim. El moviment ha aconseguit un triomf i ha delimitat el seu territori de manera radical. La dimissió de Bouteflika confirma aquest nou equilibri de poder. No obstant això és una semivictoria que ha de ser preservada i consolidada. Per a la gran majoria de la població, la cerca de la llibertat és inseparable de la cerca de la igualtat.

El moviment del 22 de febrer de 2019 ha de retornar a les classes populars els instruments polítics per a desenvolupar la veritable democràcia!

El moviment popular ha qüestionat tant els objectius com les estructures del sistema polític. Ha denunciat la realitat dels centres de poder, de les regles antidemocràtiques de la vida política i de la presa de decisions. En si mateix, aquest moviment planteja la qüestió de la representació política dels explotats i oprimits. Exigeix un projecte de societat que correspongui al nivell de les lluites socials, dels treballadors, estudiants i joves desocupats, que s’han anat produint al llarg dels anys. En les mobilitzacions quotidianes d’avui, el moviment busca una nova identitat col·lectiva que planteja la necessitat d’un programa polític clar. La tasca prioritària és aprendre de la intifada del 5 d’octubre de 1988, quan la confiscació de la sobirania del moviment popular va ser la base de la forma actual de l’opressió del poder. El sistema viu una profunda crisi amb enfrontaments interns que intenta resoldre enganyant al moviment popular i buscant imposar una transició que salvi al vell règim i restauri les seves pràctiques (corrupció, clientelisme, depredació, etc.). La democràcia per a les classes populars no és la rercerca del consens, que és l’estendard de tots els que van cortejar ahir al règim per a ocupar un escó en les assemblees triades. Encara avui, el consens és el crit de guerra de totes les classes dominants. L’exigència de relacions igualitàries, ancorades en l’inconscient col·lectiu, és la base del somni de la fraternitat, el «Tots som germans! «de la lluita d’alliberament nacional. Per a donar sentit a aquest impuls de fraternitat que reivindica el lema «Tots som iguals! «és necessari acabar amb la unanimitat de façana que impedeix la implicació de les forces reals del moviment i treballar en el reagrupament de les forces populars.

El poder amb tints monàrquics ha caigut i hem de lluitar contra totes les temptacions despòtiques reafirmant les aspiracions de les classes populars i, en el seu si, de les dones i els joves que estan en el centre de l’actual dinàmica de canvi. Hem de treballar per l’autonomia organitzativa d’aquestes forces socials, és a dir, dels treballadors, les dones, els joves i els aturats.

La consigna de la vaga general, que ja ha estat aixecada pels sindicats autònoms, dóna a les classes populars una perspectiva per a organitzar-se com una força independent.

Els partits d’oposició, que sempre han estat integrats en la política del govern, estan tractant d’imposar el seu projecte neoliberal als treballadors i a les classes populars. Els homes de negocis reconeixen les noves circumstàncies i volen defensar els seus privilegis unint-se al moviment. Aquests empresaris de la importació-importació [1], que van malversar recursos nacionals, que van finançar el tercer i quart mandats amb milers de milions  i que es van mobilitzar per a finançar el cinquè mandat, ara prefereixen no cridar l’atenció. Hem d’estar atents. La coartada de l’amenaça externa, per a imposar la gran germanor, és una trampa. La crisi enfronta a forces socials i polítiques locals amb la societat algeriana. Davant aquestes maniobres, els treballadors, els aturats i els pobres han d’afirmar els seus propis objectius. 

Per l’acte-organització dels treballadors!

Els treballadors, les dones, els joves desocupats i els joves han d’organitzar-se en assemblees en els barris, llogarets i ciutats per a discutir com abordar tots els aspectes de la vida quotidiana independentment del poder de l’Estat i dels professionals de la representació política. Aquesta dinàmica d’autoorganització ha de permetre qüestionar l’ordre injust i la camisa de força imposada a la societat i recuperar junts l’espai públic. És l’únic camí cap a l’emancipació social. El camí és llarg però segur, per a aconseguir l’alliberament de cadascun per tots. 

[1]  A Algèria, el terme importació-importació es refereix al fet que els patrons només importen. No exporten res, així que sobrefacturen per a obtenir beneficis a través del banc algerià. És la veritable màfia en el poder.

Pablo Casado es descarta

DIARI SERPIS 

El PSOE i el seu candidat a presidir el Govern, Pedro Sánchez, veuen millorar les seues expectatives electorals, però més per demèrit dels líders de l’actual oposició, Pablo Casado i Albert Rivera, candidats del PP i Ciudadanos.

Casado perd adeptes cada vegada que obri la boca, i sembla obstinat en eixe propòsit. Els estrategs de la factoria FAES, comandada per Aznar, han provat fins i tot a pausar-li la vocalització i, per descomptat, li han rebaixat el to insultant cap al president del Govern, però de res serveix modelar les formes si en el discurs segueix clavant la pota a diari. La proposta de regular la situació administrativa de les dones estrangeres que decidisquen donar en adopció els seus fills ha estat tan irritant com l’absurda forma de desmentir la proposta. Causa incredulitat que un partit polític de les dimensions i recursos del PP comenta errors inexplicables que no fan més que aplanar el camí de Sánchez, qui cada dia troba motius per ajornar la decisió d’embolicar el matalàs de la Moncloa, com li va aconseller Casado. Amb aquestes estratègies del PP, el matalàs de Sánchez guanya en previsió de vida útil. 

A aquests despropòsits s’afigen els nervis que s’han instal·lat a PP i Ciudadanos per l’evolució de les enquestes, el que els fa persistir encara més en els errors. La forma de resoldre les primàries a Ciudadanos ha causat perplexitat, com també la forma de designar un candidat a l’alcaldia de Gandia, o almenys d’intentar-ho. Però potser l’error més infantil l’hem trobat en Casado quan ha demanat subtilment a Vox que retire les candidatures en determinades províncies on la fragmentació del vot de la dreta pot afavorir al PSOE. Amb els ulls com a plats. 

 

Sang, suor i llàgrimes per a la nova versió de Més Gandia

DIARI SERPIS 

Quan Josep Alandete va guanyar les primàries l’estiu passat i es va convertir en el candidat de Compromís a l’alcaldia de Gandia, una de les seues primeres proclames va ser la convicció de que la formació suma més en solitari que amb la fòrmula de la coalició, i es va remetre a la comparativa de les darreres eleccions locals i autonòmiques a la ciutat de Gandia. Just el 50 per cent del seu partit pensa igual que ell, tal com ha quedat reflectit amb l’empat a la darrera assemblea local entre partidaris i detractors de la reedició de la coalició més Gandia.

Al PSPV miren amb expectació aquest debat a la seua esquerra, però el motiu és una incògnita.  D’una banda es pot pensar que de la reedició de Més Gandia depén en bona part que la socialista Diana Morant puga revalidar el càrrec d’alcaldessa, però també es pot pensar que Compromís en solitari puga obtenir el temut «un vot més que el PSPV» i reclame l’alcaldia. La perspectiva, per a Josep Alandete, és nítida. Compromís pot obtenir millor resultat en solitari, sense perjudicar les opcions d’obtenir representació de la resta de partits que formaven Més Gandia, i l’única opció de que Compromís supere en vots al PSPV i hi haja opcions d’accedir a l’alcaldia és concorrent en solitari. D’ahí parteixen les calculades reticències de Compromís a concórrer en coalició. L’aposta, no obstant, és arriscada. Si la resta de partits de l’actual Més Gandia queda fora de la corporació poden quedar milers de vots sense representació. 

També hi ha cert cansament a Compromís pel fet que el PSPV preserve eternament les seues sigles i es quede al marge de coalicions d’esquerra, com si no anara amb ells. Això era comprensible fa uns anys quan Compromís era minoritari, però a hores d’ara la formació valencianista mira per igual als socialistes, i més encara a la Safor. 

La farsa del judici contra Catalunya

VICENT FERNÁNDEZ I CAPILLA 

Coordinador de Bloc i País

El procés judicial que ha començat este dimarts al Tribunal Suprem i que ha fet seure en la banqueta dels acusats membres d’un govern democràticament electe que no han fet cap altra cosa que no siga donar veu al poble per decidir el seu futur, és una farsa judici polític i ànsia venjativa.

La imparcialitat del judici està més que desacreditada, ja que la justícia de quatre estats europeus com Alemanya, Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit han rebutjat en reiterades ocasions l’extradició dels acusats que són en l’exili: no es pot començar un judici a unes persones que en altre país de la Unió Europea estarien en llibertat.

Així, l’únic que busca aquest procés és escarment i venjança, quan, a més, la pena ja s’ha imposat, amb més d’un any de presó preventiva sense judici, i tot això al dictat d’uns jutges col·locats pel PP i una acusació particular exercida per una formació política com Vox, que s’autoqualifica ella sola.

A més, Puigdemont ni tan sols està acusat en aquesta farsa, perquè Alemanya va negar-ne l’extradició. És a dir, el ‘cabecilla de la rebelión’ ni tan sols és acusat i els seus subordinats estan en presó preventiva: un esperpent que degrada més encara la credibilitat de la justícia espanyola»

Faig una crida a resoldre problemes polítics a través de la política i el diàleg, així com a abandonar d’una vegada per totes la via de la represió i la venjança.

Ningú plora per la marxa de la tenda de matalassos

DIARI SERPIS 

No cal que el coordinador general d’Urbanisme de Gandia busque culpables en el PP per la renúncia d’una tenda de matalassos a instal·lar-se a Gandia, ni que inste als populars a presentar una proposta de modificació del Pla General d’Ordenació Urbana. En teoria el govern local hauria de disposar de la majoria suficient per a modificar els usos al polígon industrial Sanxo Llop, però no ho fa perquè els seus socis, Més Gandia, no estan disposats a generar més zones comercials als afores de Gandia.

Les rodalies de la ciutat estan sobresaturades, el xicotet comerç està al límit, i el centre de la ciutat s’està despoblant. No calien més zones comercials pels voltants, Gandia està sobresaturada. Per tant, que ningú plore la marxa de la tenda de matalassos a Llíria. Els comerciants tradicionals respiren, el centre de Gandia guanya temps i vida, i Sanxo Llop es pot destinar a altres usos, en especial dotacions.