Convulsió a la política local de Gandia pel resultat de les primàries de Compromís

G. CABANILLES       

Mai unes primàries a Compromís de Gandia havien generat una convulsió al conjunt del sistema polític local com les que este divendres 15 de juny han servit per a designar a Josep Alandete com a candidat a l’alcaldia per esta formació. Alandete es va imposar a la regidora Alicia Izquierdo per uns cinc punts de diferència, el que mostra també l’existència de dos blocs ben igualats i definits a Compromís. 

Això, que en teoria només havia de preocupar a Compromís, ha generat inquietuds i esperances a la resta de l’espectre polític local. Inquietud d’una banda perquè Alandete és Bloc en estat pur i no massa partidari de la fòrmula de Més Gandia amb la que Compromís ha compartit candidatura amb altres forces polítiques per a fer regidors a persones com Nahuel González i Xavier Ródenas, que res tenen a vore amb Compromís. I esperança de l’altra banda perquè una dispersió del vot progressista faria somiar a la dreta en retornar al govern local, encara que resta per vore amb quin reequilibri de forces. 

On més preocupació ha generat l’elecció d’Alandete ha estat al PSPV, més fins i tot que al sector de Compromís que ha donat el seu vot a Alicia Izquierdo. Reeditar Més Gandia és una decisió que està en mans de Compromís, i Compromís sembla que està en mans del sector d’Alandete. D’ací a l’hora de presentar les candidatures davant la Junta Electoral veurem tot tipus de pressions, reunions, negociacions, emissaris, i recomanacions de la direcció nacional. 

No cal oblidar el shock que ha causat la victòria d’Alandete en el vora 48% de la militància de Compromís que s’havia decantat per Alicia Izquierdo, una persona que ha demostrat interès i eficàcia en la gestió institucional, i que no obstant no s’ha vist recolzada a la seua pròpia casa. 

El Casal Jaume I com a víctima

DIARI SERPIS  

La debilitat d’un govern en monoria a l’Ajuntament de Gandia ha quedat reflectida amb l’intent de retirada dels pressupostos de 2018 de la subvenció destinada al Casal Jaume I, un ens bàsicament dedicat a activitats culturals que s’ha convertit en víctima política i en l’objecte de la demostració de força de Ciutadans a la corporació municipal. Només la inexplicada absència d’una regidora del PP en el ple en el qual anaven a aprobar-se els pressupostos, ha permés al govern local rebutjar amb el vot de qualitat de l’alcaldessa la moció que havia presentat Ciutadans en eixe sentit. 

Ciutadans demostra amb aquesta exigència que la seua capacitat de condicionar l’acció de govern l’aplica en benefici partidista, en detriment de l’interès general, que és el que hauria de prevaldre entre els qui tenen la capacitat de prendre decisions de govern. Seria bo saber què diría el regidor de Ciutadans, Ciro Palmer, si en un futur Xavier Ródenas es convertira en alcalde de Gandia i decidira retirar la subvenció a la Setmana Santa. 

D’altra banda, la retirada de la subvenció al Casal Jaume I, lluny del que podría semblar una anècdota, amaga al darrere una delicada situació de debilitat d’un govern local que es va deixar caure als braços de Ciutadans amb totes les conseqüències, les que es saben i les que mai es sabran. Si la regidora absent del PP haguera acudit al ple ara el Casal Jaume I seria l’única associació local sense subvenció.

I per últim, les exigències de Ciutadans suposen una decepció. Quan va proclamar que condicionava el vot al pressupost amb la reducció d’inversions pensàvem que la idea genèrica era la de sanejar els comptes municipals, i no atacar als col·lectius desafectes mitjançant l’asfixia económica.

El Casal Jaume I es dedica a promoure activitats culturals, que agradaran o no al regidor de Ciutadans, però sí agraden a una part significativa de la societat gandiana. Ciro Palmer ha tingut l’oportunitat de mostrar-se respectuós i tolerant amb la diversitat i amb els qui tenen altres inquietuds culturals, i l’ha desaprofitada. 

Perdre el nord li passa a qualsevol

MARC CABANILLES            

President Agrupació Ciutadana Arc Iris de Simat

No es pot parlar del xalet (i tampoc de quasi res), perquè no hi ha pensaments coherents, no hi ha unes pautes d’actuació assentades.

No es pot parlar del xalet (ni de quasi res) perquè falten idees ben afermades, perquè s’opina en funció d’interessos, amistats, ambicions, perspectives o militància.

No es pot parlar del xalet ( i de res), perquè no sabem escoltar, creiem que alçant la veu tenim la raó, i perquè sempre tractem d’imposar en compte  de convèncer.

I així no hi ha discussió possible, i si no hi ha discussió tampoc hi ha debat, i sense debat mai va a haver-hi ni enteniment ni confiança.

Un exemple.

Tots expliquem meravelles de la forma de vida senzilla, austera, que porta Pepe Múgica, fins i tot de la que portava quan era president d’Uruguai. Ara, ja retirat de tota activitat política, totes considerem que eixa actitud és PÚBLICA i a més, constitueix un patrimoni que serveix d’exemple a milions de persones que diem voler canviar el món.

En canvi, en el tema del xalet, afectant a dos càrrecs públics de total rellevància i en actiu, tot es redueix a un tema PRIVAT, i per tant, no es pot ni esmentar.

Si no mesurem tot amb la mateixa vara, estem davant un diàleg de sords sense discussió possible, ni opinions que valga la pena exposar i debatre.

I eixe “no mesurar amb la mateixa vara” pot portar a perdre el nord fins i tot quan et dius Pablo Iglesias.

El xic diu recolzar a l’alcalde de Cadis en la construcció de vaixells de guerra per a Aràbia Saudita o en la concessió de la medalla de la ciutat a no sé què verge, perquè segons ell, en accedir a l’alcaldia es deixa de ser anticapitalista. En realitat, el que ens està dient Pablo, és que quan ell va accedir a ser diputat, va deixar de ser antisistema, va deixar de ser indignat i va deixar de representar la 15M, i per tant, no hi ha res que dir ni opinar sobre el xalet. Punt.

Una altra cosa. Ell sap que el referèndum sobre la seua continuïtat és trampós i ho té guanyat. I ho sap perquè avui en dia, per desgràcia, la majoria de la gent necessita d’un líder que contínuament diga que ha de fer-se, quin camí prendre, quina tàctica aplicar, quan i a qui votar. Ja va passar amb Felipe González quan va dir allò del marxisme o jo, i curiosament, sent el Psoe un partit marxista, van optar per ell. Doncs ho mateixet.

I tot açò passa perquè hi ha molta “avantguarda” acostumada a anar per la vida demanant que la gent avale les seues decisions, sense cap interès en què siga la gent qui prenga les seues pròpies decisions, en comptes de limitar-se a avalar les dels altres.

Ara vindran els de la bena en els ulls a dir que menys parlar de Pablo, i més de la corrupció. Parlar de la corrupció, si només és parlar, no serveix de res. Si açò fóra una societat normal, la corrupció s’acabaria amb els jutges i amb la gent en el carrer. Però de normal, no té res.

Tot política vella, però de la vella, vella.

 

 

 

A un any de les eleccions ens cal més Compromís

XAVIER VILA          

Corrent Bloc i País

 

Ja estem a només un any d’eleccions, els mitjans de comunicació i l’actitud bel·ligerant de la resta de partits polítics ens recorden que ja ha començat  la batalla electoral. Només hem de recordar per exemple, el web ridícul que va obrir i tancar en tres dies el PPCV de Boning per a fer denúncies anònimes al professorat valencià o la baralla del fem amb el PSOE de Jorge Rodríguez a nivell comarcal i local.

Alguns de vosaltres podreu pensar que és prompte per a parlar d’eleccions quan falta encara un any. Però res més lluny de la realitat…

Per un costat, a nivell del País Valencià es jugarà la continuïtat o el fracàs del canvi que vam començar en 2015 quan vam tirar al Partit Popular de la majoria de les institucions del nostre país, gràcies a la feina de molta gent, barri a barri, poble a poble, comarca a comarca, que va aconseguir que Compromís fóra el protagonista del canvi valencià.

El PP no pot ni deu tornar a governar, té oberts moltíssims processos judicials  complexos en els que els màxims responsables de l’època Camps estan implicats. Per a que ens fem una idea de la magnitud de la tragèdia, casos de corrupció valencians ja condemnats tenim: cas Fabra, cas Blasco i cas Hernández Mateo; i casos en fase d’investigació o judici: cas Taula, cas Fórmula 1, cas Palau de les Arts, cas Gürtel, Nóos, Brugal, Canal 9,  Emarsa,  Terra Mítica,  Foc,  Martínez,  IVAM i cas Acuamed…

Però la ciutadania tampoc no es pot deixar enganyar per la suposada novetat de Ciudadanos, un partit on han acabat militants de UPyD, dels menys d’esquerres crítics del PSOE i del PP i implicades en casos de corrupció, el pitjor del zaplanisme i ripollisme, Cs no és recanvi de res, almenys de caràcter democràtic.  

Per altra banda, a nivell local hem pogut comprovar -altra vegada- el que suposa un govern en majoria absoluta,  sobre tot si es tracta del PP o PSOE.

L’acció de govern de la passada legislatura va estar un èxit per la simbiosi necessària formada per EU, PSOE i Compromís, ja que cadascuna de les tres potes li donava l’equilibri que li cal a un govern realment progressista, que escolta i interacciona amb els seus ciutadans. Fites aconseguides com la reducció del deute, va ser gestionada per Compromís amb Josep Francès i Joan Gilabert, la creació del procés de participació ciutadana “Ontinyent Participa” del que vàrem ser protagonistes actius en la seua creació, el seu manteniment i la seua millora, l’acció política en les regidories d’esports, joventut i educació de Pepe Pla o el canvi de visió més decidit i ecologista de les regidories de Medi Ambient i Agricultura amb exemples com el “meló d’or”, la cooperativa elèctrica SENEO, el passeig de la puríssima o el de Benarrai dels que ara gaudim totes les ontinyentines i ontinyentins gràcies a la feina del que ara és Secretari Autonòmic Fran Quesada.

Al nostre poble la gent va voler votar al grup, volia votar a eixe equip, dels que els tres partits eren protagonistes i que estirant per ací i per allà, donant i cedint per açò o en allò s’aconseguien consensos amb més sintonia per al poble, però com saber qui fa què si tot el mèrit aparentment només se l’emporta un d’ells?.

Ara, amb tot el redit electoral d’eixa feina ben feta entre les tres forces progressistes en mans de la gent de Jorge Rodríguez, si el del PSOE, (perquè sembla que vulguen amagar que són el PSOE, els del 135 i el 155, els de la negació de moció de censura a Rajoy per part de Sánchez i etc…) s’ha demostrat que falta alguna cosa, que no existeix ni la atenció ni la interacció que hi havia abans tot i les mil fotos als mitjans de comunicació. Tot i que vulguen vendre que tot està ben fet i que tot és mèrit d’ells, que tot ve de Diputació o de la Direcció General d’habitatge, recordem que al País Valencià governem junts Psoe i Compromís.

Ara el repte consisteix en reflexionar sobre açò i ser capaços d’entendre que a Ontinyent li cal un govern més obert, un govern amb més Compromís on de veritat totes  les sensibilitats i visions estinguen representades, i això no serà possible si no està Compromís de nou al govern de la capital de la Vall d’Albaida.

Cometrem la mateixa errada de “votar a Mònica Oltra per a València i Jorge per a Ontinyent” deixant així fora a una pota fonamental com Compromís o votarem amb l’objectiu d’aconseguir de nou un govern realment progressista i heterogeni que ens represente a totes i tots?

8 de maig, Dia Internacional del Becari

FERNANDO GÓMEZ GIL              

CEO de Training Experience S.L.

Un any més, celebrem un dia que commemora a un altre col·lectiu incomprès a Espanya: es tracta de gent jove, amb formació superior i idiomes que s’aproxima per primera vegada al mercat de treball sense que formalment la seua activitat estigui considerada una relació laboral.

A Espanya les estadístiques són desoladores: remuneració escassa o nul·la, poques beques, jornades llargues, destinacions inconexes als estudis cursats i negocis que s’aprofiten de l’obligatorietat curricular de les pràctiques per treure diners a la part més indefensa del mercat de treball.

Fernando Gómez, CEO de Training Experience, destaca que en el propi idioma, la paraula “becari” fa referència al terme “beca”: subvenció que rarament reben els mateixos; mentre que en altres idiomes els termes “trainee”, “tirocinante”, “praktikant”, “stagiaire” al·ludeixen directament a l’entrenament o l’estada a l’empresa:

Una plaça de pràctiques, s’ha de cobrir en vistes al futur de l’empresa, ja que la captació de jove talent, sobretot si ve d’un altre país, és clau en la projecció internacional i en l’adaptació a un mercat canviant i ultracompetitiu.

Per fortuna, alguna cosa està canviant en la concepció clàssica del becari que tenim a casa nostra, gràcies en part a la incorporació dècades enrere de les pràctiques dins el programa Erasmus. En l’estudi d’impacte sobre aquest programa publicat per la Comissió Europea el 2014, apareix que el 64% dels empresaris enquestats donava major responsabilitat als titulats amb experiència internacional. A més l’informe també destaca que el 77% dels antics alumnes Erasmus, una dècada més tard tenia una feina amb components de direcció i una taxa d’atur un 23% inferior respecte als que no.

La crisi va limitar la capacitat d’internacionalització i inversió en I+D de molts negocis clàssics, i gran quantitat d’empreses de base tecnològica van aprofitar els avantatges de comptar amb programes europeus i amb això, han redefinit el concepte de pràctiques com una tasca de captació i formació de talent, que a més facilita la conciliació entre formació, treball i estudis, generant unes vacants de qualitat que potencien l’ocupabilitat internacional dels nous graduats, alhora que l’empresa amortitza el temps invertit en la mentorització i incorpora aquesta sàlvia nova al seu model de negoci.

El gran repte per a la següent dècada, és que als huits de maig vinents, quan tornem a tractar sobre becaris, parlem d’una altra realitat, ja que si Espanya no assimila aquest talent quant és la primera destinació d’estudiants Erasmus: estarem desaprofitant aquest primer contacte amb el treball qualificat, cosa que els països de referència del nostre entorn sí que fan i que repercuteix positivament en la seua economia, la seua demografia i en tota la seua estructura social.

En Training Experience com agència de reclutament, fa anys que treballen sota els estàndards de qualitat de la UE, donant suport SaaS a centres acadèmics de tot el món per enllaçar el millor talent internacional amb empreses espanyoles i de la resta d’Europa. A més, també col·laboren amb programes pilot governamentals com el “Currículum Anònim” per eliminar barreres d’entrada al mercat laboral i assessoren gratuïtament a estudiants i acabats de graduar en l’obtenció d’ajudes i beques com Erasmus +, Eurodissey, les Marie Curie i recentment les PICE de Cámara València entre d’altres.

L’esquirol

G. CABANILLES                                      

Carretera Simat-Barx, 5 de maig de 2018. Despús-ahir no hi eres, ahir hi vas aparèixer estampat sobre la calçada com una estora, i l’endemà ja no tornaves a ser. Potser algú ha pensat en fer-se un clauer amb la teua cua. Feia temps que no s’hi veien exemplars com tu pels boscos de la Valldigna. Has nascut, has crescut, i has mort sorprés a la carretera sota la roda d’algun vehicle que t’ha desorientat, sense temps a reaccionar, o potser enlluernat per uns focus que se t’apropaven a gran velocitat. Potser t’has ficat tot sol sota la roda fugint espantat del propi soroll d’un motor. Un ésser viu sense maldat, un complicadíssim prodigi d’órgans funcionals i emocionals content i feliç per l’arribada de la primavera, de segur que amb sentiments. Potser tenies fills que t’esperaven amb alguna cosa de menjar. Has mort amb una vida curta i no saps ni com ni perquè, sobre una línia de sòl compacte que serpenteja els boscos entre Simat i Barx.

La natura explota en primavera. Paga la pena conduir com si de sobte anara a creaur-se’ns un ésser viu que no coneix de carreteres, de senyals, ni de passos de vianants, amb especial cura a les carreters de zones rurals i forestals. Paga la pena perdre uns minuts si es pot salvar un esquirol, un teixó, un eriçó, una rabosa, o un porc senglar. Alguns governants, com el regidor de Medi Ambient de Gandia, ja s’han mostrat sensibles amb la quantitat d’animals que moren atropellats, i han pres mesures.  

La sentència de La Manada

EMPAR ARIÑO            

Dona. Doctora en Filosofia i vicepresidenta d’AVALL (Associació Valenciana d’Ateus i Lliurepensadors)

La sentència a “La Manada” que es va fer pública el passat 26 d’abril, ha suscitat la reacció en contra de gran part de la ciutadania. Aquesta sentència serà recorreguda per ambdues parts: acusació i defensa, i és possible que en ella s’acabe reconeixent que en els fets jutjats va haver-hi violacions i no solament (“solament” ?) abusos.Perquè no torne a donar-se un fet tan vergonyós com el d’aquesta sentència, i diria més, perquè no es parle d’abusos sexuals com alguna cosa diguem “menor”, és necessari que concórreguen diverses circumstàncies que no es donen en aquests moments.La més important, la bàsica, és la implicació transversal, és a dir la implicació de tota la societat en la defensa dels drets de les dones, de la seua dignitat com a éssers humans, del respecte que mereixen en igualtat al que tenen els homes en iguals circumstàncies.Per descomptat, és necessari que es revise la situació de la Magistratura i l’accés a la mateixa. Com és necessària una autocrítica dels professionals de la medicina en els seus plantejaments sobre el cos de la dona. Per açò és imprescindible una formació generalitzada de la perspectiva de gènere per a totes les professions i de manera molt especial per a l’exercici de la medicina i tot allò relacionat amb la jurisprudència.

I és que, com bé assenyala Michel Onfray en el seu ”Tratado de Ateología”, en el Dret i en la Medicina és on d’una manera més greu es plasmen els prejudicis d’arrel religiosa sobre la corporeitat humana en general i sobre la condició de la dona en particular. Prejudicis que s’integren en una cosmovisió o visió del món que rebem i acceptem acríticament com a vertadera.Però aquesta revisió crítica dels prejudicis rebuts no serà possible ací i ara, (i em referisc a l’estat espanyol en l’actualitat) mentre no hi haja una separació efectiva entre Església i Estat de manera que el nacional- catolicisme patriarcal (valga la redundància) deixe d’influir en l’educació i formació de xiquets i joves. No oblidem que en una de les arrels del Patriarcat estan les religions monoteistes, les anomenades religions “del llibre”: judaisme, cristianisme i islamisme. Totes coincideixen a considerar a la dona com a inferior a l’home, al que deu submissió. I a l’home com l’únic subjecte que posseeix i pot posseir l’autoritat i el dret.No obstant açò, i desgraciadament, el patriarcat i la visió del món que aquest manté i imposa, va fins i tot més enllà de les creences religioses en les quals clarament es recolza i a les quals utilitza per a mantenir-se. Per açò, no serà veritablement superat mentre els homes no reconeguen la il·legitimitat dels privilegis dels quals han gaudit des de fa mil·lennis, i entenguen que aquests privilegis estan ancestralment basats en el fet de tenir major força física que les dones.

Reflexions en la Diada del 25 d’abril

ANTONI INFANTE              

Coordindor de Dret a Decidir al País Valencià

Som en un dia que pot donar per a veure el got mig ple o gairebé buit. Hui s’inaugurarà el passeig Guillem Agulló a Vivers. No és l’avinguda Baró de Càrcer o General Urrutia, però ja és un reconeixement, un símbol. Podem remarcar que ja funciona À punt ràdio i que dimecres començarà a emetre en proves la nova TV pública valenciana. Que s’ha revertit la privatització de l’hospital de la Ribera i s’anuncia la possibilitat de fer el mateix a l’hospital de Dénia. Són, segurament, les fites més importants i transcendents dels 3 anys de Govern del Botànic.

Podem dir que hui es fan millor les coses, i que s’ha fet fora bona part de la trama de la corrupció; que al cap de 3 anys de nous governs es respira un altre aire més lliure i més democràtic, però també creiem que s’ha malbaratat en bona part l’actual legislatura en temes cabdals que podríem haver solidificat el canvi i posar les bases per avançar cap a una societat veritablement més democràtica, igualitària i lliure i per a consolidar el País valencià com a subjecte polític.

Des del 2013 venint dient que fer fora el PP era una condició necessària, però que no era una condició suficient.

Perdre aquesta setmana l’alcaldia d’Alacant -a més de ser una tragèdia- és la confirmació d’un doble fracàs, el de l’esquerra alacantina –que ha supeditat, si no anorreat, tot el treball dels moviments socials a la gestió política dels partits al govern de la ciutat– i la d’eixos partits incapaços de crear un marc conceptual propi i allunyat dels valors de la dreta espanyolitzadora, explotadora, especuladora i extractiva.

En l’àmbit de tot el País Valencià s’està caient en les mateixes errades. Una gestió de l’autonomia sense cap projecció del País Valencià com a subjecte polític de drets; amb pocs avanços de cobertures jurídiques per a la defensa i projecció de la llengua, que continua depenent dels esforços de les entitats de la societat civil, amb la coaptació via subvencions de bona part d’eixa societat civil anul·lant les seues potencialitats, i continuant dins els marcs conceptuals que va consolidar el PP. Uns marcs conceptuals que ens mantenen en unes formes socials que només responen als interessos d’una minoria, en una dependència i supeditació a un estat caduc profundament autoritari i antidemocràtic, ancorat al règim del 78 i en uns nivells de democràcia pobra i esquifida on l’extrema dreta continua campant lliure i protegida per les clavegueres de l’estat i amb un sistema econòmic que continua basant-se en la turistificació, l’especulació i la precarietat laboral.

Des de Decidim denunciem que l’Estat està aplicant nous decrets de nova planta en forma de 155 i no només a Catalunya. Des d’ací aprofitem aquest acte d’afirmació valencianista i commemoració de la batalla d’Almansa per a exigir també la immediata derogació del 155, la immediata llibertat de totes les preses i presos polítics i el lliure retorn de les persones exiliades.

La projecció a l’exterior del País Valencià amb els viatges de la Generalitat a Cuba, Xina i el Japó no han sobrepassat la qualitat de delegats comercials de la patronal i malgrat les sentències contra la ZAL, els acords comercials que s’han conegut donen el tema per amortitzat per a major glòria de les grans empreses portuàries i l’oblit vergonyant de la ciutadania de la Punta i per extensió de tota la del cap i casal.

En el tema cabdal de lluita contra l’infrafinançament i l’espoli, els partits del pacte del Botànic no ha entés o no ha volgut entendre quines són les característiques intrínseques de l’estat espanyol. Un estat construït fonamentalment al servei dels interessos d’uns centenars de famílies de l’aristocràcia reconvertida i/o imbricada en l’oligarquia de les empreses de l’Ibex35. Un estat espoliador i extractiu d’allò que algunes historiadores han descrit com l’Espanya assimilada, en referència al País Valencià, Catalunya i Les Illes, i que afecta negativament el conjunt del nostre país i molt especialment la majoria social.

La Generalitat Valenciana no ha entés -o no ha volgut entendre- que el Règim del 78 és una pura continuïtat d’eixa lògica espoliadora i extractiva i s’ha apuntat a unes formes reivindicatives del peix al cove que durant dècades havia practicat la Generalitat Catalana, però que ja s’han demostrat esgotades.

Enviar delegacions de les Corts o de diversos ajuntaments a Madrid, o muntar actes amb la patronal i emplaçar el PP i C,s queda molt bé per a la disputa electoral de curta volada, però és poc útil per poder acabar amb la xacra de l’espoli. Un espoli que ens ha empobrit i ja som un 12% més pobres que la mitjana de l’estat, repercutint directament aquest empobriment en salaris i pensions més baixos, menors cobertures socials, i amb un nivell dels recursos a la sanitat i l’ensenyament molt inferior a les necessitats reals.

El País Valencià necessita altres polítiques i les necessita amb urgència. No podem confiar gaire en el sistema de partits valencians que tenim en l’actualitat, però pensem que tampoc és el moment de crear a corre-cuita nous artefactes electorals. Creiem que és el moment d’enfortir la societat civil, autònoma, crítica i desacomplexada. En clau de País Valencià. Si hi ha alguna cosa que ens ha ensenyat la revolució democràtica i independentista catalana és que és la societat civil la que ha de marcar el rumb. La que pot fer que partits i sindicats passen de l’esterilitat a la utilitat, de l’autonomisme al sobiranisme i/o l’independentisme; de l’obediència cega als dictats del capital embolcallat en les banderes europees o espanyoles per a posar-se al costat de les necessitats socials.

Sí, necessitem entitats fortes d’eixa societat civil que també hem de fer un seriós esforç en la superació de les misèries heretades i dels llenguatges polítics que no sumen i sí que resten. Unes entitats que han de saber valorar el País Valencià com a subjecte polític sobirà, i ajudar a construir, juntament amb la participació més gran possible, un full de ruta sense cap renuncia però amb un mapa clar que ho faça factible.

Crida pel finançament valencià

VICENT MAURI/ANTONI INFANTE               

Un any més els Pressupostos Generals de l’Estat tornen a marginar greument les valencianes i valencians. Mentre la inversió mitjana de l’estat espanyol se situa en 217 euros per habitant, els valencians i les valencianes, rebem 150 euros per habitant, situant-se a la cua de les inversions de tot l’Estat espanyol.Davant aquesta situació, que es porta repetint els últims 15 anys, i davant la manca de recursos i infraestructures al nostre territori fruit, en gran part pel maltractament financer sostingut a què ens sotmet els governs espanyols, any darrere any.Aquesta situació, unida a un infrafinançament endèmic, que suposa un deute històric, fa que la situació actual del nostre autogovern, siga crítica, i condicione les polítiques del Consell de la Generalitat, també dels ajuntaments valencians, i afecte greument les condicions de vida de les valencianes i valencians, especialment de les treballadores i treballadors i dels sectors socials més castigats per la crisi i les polítiques antisocials i antivalencianes dels governs espanyols. Unes polítiques que també afecten negativament a amples sectors socials d’altres pobles de l’estat.Estem davant d’un estat d’emergència social i de falta de recursos per al nostre territori, a causa d’un sistema finançament profundament injust que ens castiga com a societat, que augmentarà la precarietat i les desigualtats socials que ja sofreixen, especialment, els nostres sectors més desfavorits. Moltes són les necessitats del nostre país, i molts els anys que portem denunciant-les: sense corredor mediterrani, ni infraestructures adients per al creixement, sense sistema financer propi i demanant els nostres diners a Madrid, a tornar amb interessos (en forma del pervers FLA), no podem cobrir les necessitats del nostre territori i de les persones que hi vivim. Per això cal que s’escolte la nostra veu com a poble ací, a Madrid i on calga, per a denunciar l’espoli sistemàtic, que patim històricament, i no ens deixa avançar.Nosaltres volem un futur de benestar, justícia social i llibertat per a la societat valenciana. Som conscients que el problema del finançament valencià, que afecta a tothom qui vivim en aquest territori, necessita la implicació de tots els estrats populars de la nostra societat – treballadors i treballadores, gent aturada, depenent, jubilada, desnonats, estudiants… – i també de les organitzacions sindicals, polítiques, socials, culturals, esportives o festives.Per tot això, considerem que cal donar una resposta contundent, unitària, plural, transversal, sostinguda en el temps, que articule i cohesione tot el territori valencià, del sud al nord, de l’interior a la costa, els pobles i les ciutats, per manifestar el nostre rebuig als Pressupostos Generals de l’Estat d’enguany, denunciar l’espoli sostingut que sofrim i declarar que volem tindre accés a les claus de la caixa per millorar la vida de les valencianes i valencians i construir, entre totes i tots, una societat valenciana més justa i igualitària.

Les Forces Armades i la Setmana Santa

ASSOCIACIÓ VALENCIANA D’ATEUS I LLIUREPENSADORS (AVALL)
 
De nou, com ve succeint durant dècades, les banderes espanyoles onejaren a mitja asta en els aquarteraments militars i el Ministeri de Defensa, en senyal de duel per la mort de Crist. Així mateix, militars de diverses armes participaran en diversos centenars d’actes religiosos.
Segons la Constitució (art. 16), Espanya és un país aconfessional (que no laic), i per tant, no s’hauria de prestar especial atenció a cap confessió religiosa.
A més, el reial decret 684/2010, determina que l’ensenya onejarà a mitja asta en les Forces Armades (FF.AA.), exclusivament quan es decreten dies de dol nacional, quan moren militars en acte de servei i quan mor el rei, la reina o l’hereu, però no per a commemorar la mort de Crist.
Esgrimeix la ministra de Defensa que “la celebració de festivitats religioses per les FF.AA. forma part de la nostra cultura”. Si per “formar part de la nostra cultura”, la ministra entén la quantitat d’anys que les FF.AA. porten ballant l’aigua a la secta catòlica, hauríem de concloure que el masclisme causant de la marginació i feminicidis o la Inquisició que va durar segles, també formen part de la nostra cultura.
Des d’AVALL, que com a ateus considerem les religions com a meres superxeríes màgiques, sense cap base real ni científica, considerem que aquesta intromissió de la religió en les institucions i actuacions de l’Estat, suposen una greu fallida de la convivència, que hauria de basar-se en tres pilars fonamentals:
  • El respecte mutu.
  • La igualtat de tracte a les idees i creences (inclòs el dret a no creure).
  • La neutralitat de l’espai públic davant aquestes idees i creences. 
Tot el que no siga respectar aquests principis bàsics, suposa una postura arrogant i intimidadora d’una part de la societat enfront d’una altra.
Denunciem la idea recurrent de justificar tot, apel·lant a la tradició, sense tenir en compte que les úniques tradicions que mereix la pena conservar són aquelles que uneixen, no que separen, aquelles que afavoreixen la convivència, no que la pertorben, aquelles que garanteixen la dignitat, no que la destrueixen.
L’única explicació a aquestes actuacions reaccionàries i arrogants, és que provenen d’una visió de l’Estat plagada d’actituds nostàlgiques de la dictadura passada, intentant uniformitzar vida i pensaments, sense espai per al dissenso, que és considerat com un atac o persecució.
En AVALL, ens oposem a aquest intent d’imposar, coste el que coste, una visió particular de la societat, recorrent a tradicions retrògrades i caduques, recorrent a la por amb la llei mordassa, recolzats en una judicatura copada per  l’Opus Dei o repartint privilegis mitjançant multitud de subvencions, exempcions d’impostos o inmatriculació de propietats.