L’atemptat de Barcelona

CARLES MULET        

Senador de Compromís

Estarem dies i setmanes tots i totes en estat de shock pels atemptats de Barcelona, i les rèpliques a baixa escala a Cambrils. Ha tocat molt a prop, qualsevol de nosaltres segur hem estat passejat i segurament més d’una vegada per l’escenari del crim.

L’atemptat no ha estat ara en llocs que veus per la televisió, en ciutats que te sonen d’oïdes, o potser alguna dia de passada van estar prop, ara, com a l’11M de Madrid (ara més prop), són escenaris més quotidians, una ciutat a la que has pogut anar a estudiar, viure, a descobrir, a passejar-la, una ciutat que segurament forma part de tu perquè tindràs alguna vivència en ella. I t’han atemptat en eixe trocet teu. 

Molt hem criticat i ho seguirem fent que sols fem minuts de silenci pels morts en atemptats en la vella Europa, i menyspreem, invisibilitzem i passem dels que cada dia moren en Àsia o Àfrica, són d’una categoria inferior, sembla. Però ara sí, ha estat al costat mateix de casa nostra.

Tots sabem de la responsabilitat occidental de l’existència i “èxit” del fonamentalisme, que fa tremolar a tot el món amb els seus atemptats, però res justifica mai cap assassinat, el llevar-li la vida a ningú i menys encara de manera tant gratuïta i sense sentit, a sang freda i fora de cap conflicte bèl·lic obert.

La reflexió que sempre em faig, és què es pretén amb aquest tipus d’atemptats? Doblegar a qui? Aconseguir quins objectius?.  En altres tipus d’injustificables atemptats seria intentar aconseguir per la pressió uns objectius polítics, però en aquests? Sembrar la por per la por? Això genera un rebuig  i cap possibilitat d’empatia ni suport a les causes ideològiques, polítiques o religioses dels promotors; atemptant en Barcelona, Madrid, o en qualsevol part del món només van a aconseguir un posicionament ferm unànime contra qui promou aquests actes.

No és un problema de religió, les religions són estructures socials creades per interpretar l’existència i intentar donar-li un sentit, per mantindre estructures de control i poder, per organitzar societats, i elles han servit d’excusa al llarg de la història per justificar guerreres, genocidis, repressió, massacres, que res tenen a veure amb l’esperit d’eixes creences.

Fer-nos sentir por és l’objectiu? Segurament també t’hauran aplegat gravacions d’imatges o vídeos dels atemptats, era eixe l’objectiu, que tots els convertirem en propagandistes seus? Estem caient en un parany?

Pretenen que es genere un conflicte obert entre Occident i l’Islam? Òbviament gent amb pocs llums difon ara missatges perillosos de si els assassins estaven cobrant ajuts socials de l’estat espanyol, es criminalitza als refugiats, a les persones que viuen ací que professen l’islam i viuen en respecte, a les mesquites;  no anem bé, tota esta gent també és víctima d’uns pocs desgraciats.

Solucions? Difícil, però deixar-los clar que no van a aconseguir absolutament res amb aquests atemptats, que no van a dividir-nos, que no van a fer-nos creure que és un conflicte religiós, ni territorial, ni cultural, ells no formen part de l’espècie humana, no representen a ningú.

Qui els ven les armes? Qui els ha obert les portes a empoderar-se? Això també caldrà analitzar-ho, no?  Ara està clar que no han hagut armes, però darrere hi ha una organització que ha crescut gràcies a elles. I podríem parlar i parlar i recomanar centenars de lectures i anàlisi, però superen aquestes línies.

Malauradament aquest nou fenomen és global, i ja podem dir que ningú al Món està lluny d’estos atemptats, que atempten contra la dignitat humana, contra tots i totes, ja siga en Madagascar, Filipines, Iran o a Barcelona.

Si algú m’ha de convèncer que té raó en alguna posicionament, ha de ser amb les paraules, mai amb la por.

De nou, violència gratuïta entre joves

DIARI SERPIS          

L’escena de set joves aferrissant-se a colps contra altre este diumenge a la fatídica hora d’eixida d’una discoteca a la platja de Gandia és per desgràcia massa habitual a una concentració humana estiuenca d’estes característiques. És estrany la setmana que la Policia Local no ha d’actuar en baralles originades en la seua major part per la ingesta de substàncies tòxiques, i representa la catarsi dels instints més primaris, violència absurda i gratuïta de vegades amb conseqüències fatals, com la recent mort d’un jove de Vilallonga a una baralla a una discoteca de Xaló.

I si els fets en si ja són tristos, més ho és encara que l’oposició municipal (PP) els aprofite com a estratègia per a alimentar la batalla política tot tractant de responsabilitzar al govern local d’una situació que descriuen com de violència inusial i constant. Efectivament els episodis de violència juvenil gratuïta són massa freqüents, però este és un dels espais que hauria de quedar exempt de ser emprat com a arma política . Baralles i agressiona hi ha hagut a tots els llocs amb governs de tots els colors, i allò urgent és eradicar eixes actituds des de la prevenció, la conscienciació, i també la coacció. Els legisladors s’ho han de prendre de debó abans no hàgem de lamentar més desgràcies irreparables, i si a l’espectador d’un esdeveniment esportiu se li prohibeix l’entrada a estadis, potser caldria pensar en l’oportunitat de prohibir l’entrada a establiments o zones d’oci als protagonistes d’escenes de violència. 

Els set autors de l’agressió d’este diumenge a la cantonada dels carrers Navegant i Mallorca saldaran la gesta amb una sanció de mil euros. És l’única que se’ls pot imposar perquè només se’ls pot aplicar l’ordenança municipal de convivència, i ni tan sols s’han creuat denúncies entre agressors i víctima. I encara sort que se’ls ha pogut identificar gràcies a que algú mòbil a la mà va immortalitzar els fets i els va fer virals a les xarxes. Quantes vegades queden impunes les accions d’agressors que escampen sense deixar rastre. 

El PSPV és meu

G. CABANILLES           

Després de l’absurda ponència de desconnexió del PSPV i la patètica sumulació de ruptura amb el PSOE que li van encarregar escenificar al militant gandià Vicent Mascarell en el XIII Congrés Nacional del PSPV, només es pot interpretar que un Ximo Puig alleujat pels resultats de les recents primàries ha intentat transmetre que el PSPV és seu i que ningú gose barrar-li les intencions. La pregunta és si la ponència mascarellana de ruptura amb el PSOE haguera arribat al congrés del PSPV en el cas de que la presidenta andalusa haguera estat elegida secretària general del PSOE. La resposta és no, i per tant Ximo Puig només defensa els interessos del partit de cara a la galeria. Allò que li preval per damunt de tot són els seus interessos, el control del partit, i la potestat d’assignar sous i butaques. Res nou.

El que sí serà nou serà observar de quina forma s’ho fa Puig per a preservar la continuïtat en la professió política d’aquells que en teoria ha sacrificat en aquest XIII Congrés, entre ells el fins ara secretari d’Organització, el gandià Alfred Boix, o el seu cosí José Manuel Orengo (tot i el sobresforç que va fer durant la recollida d’avals), Vicent Sarrià, Joan Calabuig …. És tota una incògnita, però les possibilitats són immenses: d’ací a no res arriba l’hora de fer llistes autonòmiques, es renovaran els representants d’órgans estatutaris, es nomenaran senadors de desginació territorial, i es completaran consells d’dministració en empreses públiques i semipúbliques. Tot un ventall.

Qui sobreviu de moment és el linx de Picanya, Ciprià Císcar, qui ix d’Alacant amb plaça per al Comité Federal. D’altra banda, la representació gandiana als órgans de direcció del PSPV és ben escassa, tret del poder a l’ombra que puguen exercir Boix i Orengo. Només l’alcaldessa, Diana Morant, el propi Boix, els alcaldes de Bellreguard i Benirredrà, i el desafecte Carlos Mengual han clavat el cap a un comité nacional de cent integrants, i on Puig s’ha garantit una proporció que el lliura d’ensurst, sobretot després d’haver-se lliurat de Francesc Romeu. El de Silla ha perdut influències després d’haver-se situat i resituat durant anys ara amb moros i després amb cristians sense lògica ni fonament. 

Al remat, les coses estan on Ximo Puig volia que estigueren, i no li ha resultat massa costós, només ha hagut de cedir un terç del poder orgànic, sense incerteses a la vista i la via lliure per al pròxim repartiment de prebendes. No sé si els militants es poden considerar en condicions de rebre l’enhorabona. Tot es vorà en els resultats de les pròximes eleccions autonòmiques i locals. De moment, a Gandia els sondejos no pinten massa bé per a Diana Morant, qui té a Lorena Milvaques fent-li un avançament per l’esquerra, en una estampa anàloga a la de Ximo Puig, qui no sap encara per quin costat l’avançarà Mónica Oltra. 

Subvenció de promoció del valencià als mitjans: falta de respecte o professionalitat?

VICENT XAVIER VILA                  

Secretariat del corrent Bloc i País

 

Bloc i País, corrent organitzat del BLOC, va presentar una proposta de resolució per al debat en el Consell Nacional de la formació nacionalista el passat dissabte 1 de juliol on s’instava el partit a demanar al Consell que es retirara la subvenció als mitjans que fan una traducció automàtica sense revisar del castellà al valencià en la seua web. 

Es justifica aquesta iniciativa per la falta de respecte i professionalitat que es demostra amb traduccions ridícules que són la riota diària a les xarxes amb casos esperpèntics com, per exemple, ‘Vaig Pelar’ per l’astre brasiler del futbol Pelé o “Gambeta de l’Illa” pel cantador flamenc Camarón de la Isla, entre moltes altres”.

Aquests casos són producte d’aplicar la traducció automàtica sense revisar a la versió en castellà del diari, ja que no discrimina entre noms propis o la circumstància gramatical de les oracions. Una subvenció pública s’ha de justificar per uns criteris de bé públic i queda clar que no s’està aplicant, més quan la riota a les xarxes és generalitzada amb pàgines que es dediquen a recopilar els casos de traduccions surrealistes que es donen cada dia. 

Així doncs,  des de BiP afirmen que no es pot rebre diners públics per fomentar la lectura en valencià quan s’està fent tot el contrari. En un primer moment, quan es varen produir aquests casos, molts vàrem pensar que es tractaria de problemes dels començaments, però ja ha passat més d’un any i no es veu cap millora ni, pitjor encara, cap intenció de millora. Cosa que fa pensar que l’únic interès que hi havia per fer la versió en valencià era cobrar la subvenció sense criteris professionals ni de dignificació lingüística.

Perquè hi haja una garantia de compliment d’aquests criteris professionals, la proposta de resolució de BLOC i País demanava, en consonància amb els criteris del Consell per a atorgar aquestes ajudes públiques, que només se subvencionen continguts creats en valencià i no les traduccions; es millore la fiscalització de la justificació de les ajudes en tot allò referent a l’assessorament tècnic lingüístic mentre s’exigeix un mínim de correcció de les publicacions, i siga un requisit la contractació de personal amb perfil professional específic adient en totes les opcions (ràdio, televisió, premsa escrita i premsa digital).

Sis anys de Compromís a Tavernes

EVA PALOMARES     

Portaveu del PP a l’Ajuntament de Tavernes

Sis anys donen per a molt. Però amb el Govern de Compromís sembla que no siga suficient. Passem l’equador d’aquesta segona legislatura amb una imatge de Tavernes abandonada. Estrenàvem legislatura amb els passos de vianants encara per pintar però amb una flamant pantalla gegant de prop de 3.000 euros per a seguir la sessió d’investidura de Jordi Juan com a alcalde. I des de llavors fins ara mai havíem vist els carrers, els camins i les instal·lacions tan abandonades com en estos últims anys. Mai la platja havia tingut jardins que recordaren la selva, per la seua falta de manteniment, llambordes pels quals cresquera l’herba, ni un escaló de més de dos metres en cap de les nostres platges. 

Els veïns de Tavernes paguem cada vegada més impostos amb Compromís, no obstant açò, en sis anys no han sabut obrir la piscina, ni construir la depuradora, ni redactar el projecte de col·lector de la platja, ni aconseguir la reforma de l’IES Jaume II el Just, ni acostar l’estació del tren a Borderia, com prometien. Tenim un alcalde que és diputat en les Corts Valencianes però no ha aconseguit res per a Tavernes malgrat tenir línia directa amb els membres del Govern Valencià. No solament és l’alcalde que menys ha portat al municipi, és l’únic que ha votat en les Corts en contra d’infraestructures per a Tavernes en les Corts. 

Falsa participació

Estos dos anys de legislatura hem patit a un Govern de Compromís que es descobria amb la seua falsa participació, amb consultes populars incomplides, amb reunions de barri les propostes del qual s’han quedat en paper mullat. Han aconseguit desmotivar a la població amb la participació. A pesar que un Ajuntament és l’administració més pròxima al ciutadà, amb Compromís s’ha convertit en la més llunyana. Mai hem tingut a un alcalde que viu a València. Mai hem tingut un alcalde que no rep als veïns. Mai abans havíem vist que un Ajuntament dirigira les queixes dels seus veïns a l’Administració de l’Estat per a resoldre-les. Açò l’estem vivint ara. 

Incompliments del Govern

I l’incompliment de la paraula de Compromís arriba des dels fets fins a la ejemplariedad en la gestió. Encara no hem vist cap foto del nostre alcalde sol·licitant a Infraestructures que portara l’estació de tren a Bordería, com prometien en el seu programa electoral. I respecte a la transparència l’actual Govern destaca per l’opacitat en el moment de lliurar informació i dades a l’oposició. La falsa transparència de Compromís s’ha fet més evident amb la negativa a sotmetre’s a una comissió per a investigar les irregularitats que es denuncien en la policia.

En aquests dos últims anys d’esta legislatura hem vist clarament com governa Compromís. Decisions improvisades, despeses innecessàries, escassetat d’inversions, i en cas d’haver-les, innecessàries i problemàtiques com les mega voreres del carrer La Barca o les illetes i la mini redona de la carretera, despesa destacada en propaganda, recursos per a contractar a empreses de regidors… són només una mostra. Ha empitjorat la qualitat de vida dels veïns malgrat pujar contribució un altre 8% més en aquest últim any fins a aconseguir el 24% en sis anys d’alcaldia de Compromís.

Dos anys reclamant qualitat en la gestió

En estos dos anys de legislatura el Partit Popular de Tavernes ha denunciat els abusos del Govern com l’ús del vehicle de policia, amb xofer pagat per l’Ajuntament,  per part de l’alcalde per a traslladar-se de sa casa a València a Tavernes, els viatges a Mèrida i Atapuerca del nostre alcalde amb despeses públiques duplicats, la pujada de la contribució, l’intent de llevar les armes a la Policia Local, la contractació del sistema d’emissió en directe dels plens a una empresa del regidor de Transparència, les inversions innecessàries com les mega voreres i mini redones, el lamentable estat de voreres, carrers, camins i instal·lacions o la mala il·luminació i la falta de neteja.

El Grup Popular de Tavernes també ha denunciat que Compromís estiguera onze mesos sense prestar en Tavernes el Servei Especialitzat d’atenció a menors en risc o amb mesura jurídica de protecció i a les seues famílies (SEAFI).

Propostes del PP en aquesta legislatura

El Partit Popular ha sigut constructiu en aquests anys i ha oferit propostes de millora al Govern. Però aquest les ha rebutjat, com en el cas de les mini redones, rebaixa d’impostos i taxes, reparació determinats camins de Tavernes que pateixen hui encara importants danys, o la proposta de comissió de recerca per a esclarir les anomalies que se succeeixen en la policia.

En estos anys hem observat el poc que serveixen per a Compromís les propostes per a la millora de qualitat de vida dels veïns de Tavernes, el lluny que viu l’alcalde el dia a dia de la nostra ciutat i el poc que respecta les institucions democràtiques i la Constitució Espanyola amb iniciatives que únicament provoquen i generen divisió entre els ciutadans.

 

El cavall de Troia a l’executiva de Pedro Sánchez

G. CABANILLES          

Diu este dimarts un diari provincial de la València castellana que la consellera de Sanitat, Carmen Montón, “se’n passa de bàndol”, en referència al seu suport a Ximo Puig per a que siga reelegit secretari general del PSPV, després d’haver recolzat a Pedro Sánchez, aparentment en contra de les indicacions del seu mentor Puig. 

 

Jo, no obstant, tinc la meua pròpia teoria i ningú me la fa traure del cap: Carmen Montón era el cavall de Troia de Ximo Puig a la nova executiva federal de Pedro Sánchez, el talp dels susanistes a la direcció federal del PSOE. Una vegada conformada l’executiva de Sánchez, i amb Montón sense cadira a Ferraz, la consellera de Sanitat ha retornat a les seues fidelitats innates. Pense sinzerament que a Pedro Sánchez li ha fet olor el suport incondicional de Carmen Montón. A mi també me’n feia. Era tot tan estrany. La lleialtat de Montón cap a Puig era infrangible, a prova de tot, i des de que la consellera va fer les primeres passes en política. El seu sotmetiment a les maniobres orgàniques de Ximo Puig ha estat sempre tan incondicional que el seu sobtat reclutament per la causa de Sánchez era del tot sorprenent. 

Ara Montón, com la resta de professionals a sou del clan de Puig, està capficada en una defensa a mort del castell, amb arguments tan absurds que el contrincant, Rafa García, no hauria de tenir més maldecap que deixar fer a la gent de Puig. Venjança? Intent de desestabilitzar? Es recorre amb insistència al fet que el PSPV ocupe la presidència de la Generalitat després de vint anys en mans del PP. Potser són il·legítimes les primàries? Passa alguna cosa si Puig es dedica només a l’àmbit institucional? I tant que passa.

Anem a fer un llistat. Altre diari amb pretensions que porta pocs anys a València publica un article en el qual dóna cinc motius pels quals Puig ha de seguir sent secretari general. Jo en puc donar cent per a que no ho siga. Ningú es pregunta a eixe partit els motius de la desafecció de l’electorat, però només cal observar les persones que envolten a Puig en les fotos de suport a la seua campanya “L’esquerra en marxa”. El partit dels militants, dels valencians i les valencianes? El suposat intent de desestabilitzar o enfeblir a Puig és en realitat una lluita a vida o mort per a conservar les potestats orgàniques d’elaborar candidatures, designar senadors territorials, nomenar càrrecs al primer, segon, tercer graó, asseure persones en consells d’administració d’empreses públiques i semipúbliques, en institucions estatutàries, a Estrasburg, a Brussel·les…. i a Nova York si ho ha oficina de la Generalitat.

El president de la diputació de València, Jorge Rodríguez, director de la campanya de Puig, ha declarat que “si es poguera veure o només que poguera semblar que l’Executiva Federal està prenent part per un candidat seria un gravíssim error. Entenc que açò no va a succeir i es va a garantir tota la neteja d’unes primàries en les quals ningú ha de tenir cap suport perquè eixe suport només l’han de donar els militants”. Quina llàstima que Rodríguez no emprara el mateix argument quan Puig va posar tota la maquinària orgànica al servei de Susana Díaz, o quan l’alcalde de Vigo, president de la Federació Española de Municipis, va convocar a toc de corneta als alcaldes a la presentació de la candidatura de Susana Díaz. 

I pel que fa a la Safor, només cal vore la foto de cares que donen suport a Ximo Puig per a albirar els motius de la desafecció electoral cap al PSPV. Diana Morant, qui fins i tot haguera estat una bona candidata a secretària general del PSPV, torna a jugar a la ruleta. 

 

El final de les baronies al PSOE

G. CABANILLES      

El 39 Congrés del PSOE, que es celebra este cap de setmana, certificarà el final de l’etapa de les baronies en el PSOE, un “parèntesi” en la història del partit que es tanca aquest cap de setmana. Ho ha dit l’alcalde de Valladolid i portaveu de l’Executiva socialista, Oscar Puente. Més tard que d’hora, perquè els impresentables papers que hi han jugat durant la campanya de primàries barons com Javier Lambán o García-Page han sigut d’antologia i han avergonyit fins i tot als seus propis acòlits. 

Les baronies s’han acabat però els barons sembla que no hi estan d’acord. Només cal observar les maniobres del secretari general del PSPV, Ximo Puig, per a retenir el càrrec. Ara pensa amb una secretaria política a l’executiva nacional per tal de disuadir una candidatura alternativa. Puig no ha entès el missatge, o si. Ara es troba desorientat  i qüestionat, una situació que, casualment, ha coincidit amb la ratlla que li han marcat des del Bloc a la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, d’Iniciativa, a qui la coordinadora del Bloc i ara també coportaveu de Compromís, Àgueda Micó ha dit alguna cosa així com que Oltra és el referent públic i visible, però no la líder de Compromís. Els efluvis institucionals.

I no sé si paga la pena arriscar-se a que els problemes de lideratge intern afecten a la gestió del Consell. La impressió cada cop més generalitzada és que Puig està més ocupat amb els embolics interns, en intentar retenir el poder al PSPV, i en salvar als cosins de Gandia, que en la gestió institucional. Res de nou. 
No obstant, per més que Puig negue la realitat, el ben cert és que al 39 Congrés del PSOE 1.035 delegats establiran un model federal del partit, amb una direcció federal que marque l’estratègia i directrius polítiques, enfront dels poders dels líders territorials. Males notícies per a Puig, i també per a Alfred Boix, qui somiava en ocupar la butaca que acaba d’estrenar José Luis Ábalos. 
Óscar Puente ha estat insistent i contundent: “L’etapa, per desgràcia en els últims temps, dels barons ha sigut un parèntesi en el partit que es tanca aquest cap de setmana. El PSOE és un partit federal i al capdavant ha d’estar una direcció federal que marque l’estratègia i directrius polítiques, amb aportacions dels territoris, però no al revés”. I resulta que en eixa direcció federal ni està Puig ni té lloctinents, però prova d’enrocar-se al Palau, perquè la seu en venda de Blanqueries la trepitja ara poc. 
Arran d’aquest missatge ja hi ha qui renuncia a la condició de baró. És el cas d’Idoia Mendia, secretària general dels socialistes bascos, qui ha dit que ella mai s’ha sentit baronessa, per la qual cosa no se sent al·ludida per la qüestió. No li donem idees a Puig.

Manifest contra una nova edició de Gandia Shore

MESA DEL TURISME DE GANDIA    (*)       

Totes les persones que pensem i imaginem Gandia des de l’estima i el respecte, amb independència de les ideologies, el sexe, la procedència o els oficis de cadascú, la volem veure sempre al cim de les ciutats més admirables i admirades de tot arreu. I quan parlem d’ella ho hem de fer sempre també des del respecte i l’educació, en positiu, en tot cas. La nostra Gandia no serà mai una ciutat que accepte resignadament qualsevol imatge ni iniciativa que vinga del desficaci, de la burla, de la irresponsabilitat o l’adulteració. Nosaltres no tolerarem cap iniciativa que embrute el seu nom ni que ens cause vergonya.

Els gandians i gandianes, a més de valencians emprenedors, som i serem sempre fidels a tota una herència secular plena d’orgull i de progrés. Ens avalen segles de treball ben fet i lideratge històric dins i fora del territori valencià. Actualment, la Generalitat Valenciana ha reconegut Gandia la primera Capital  Cultural Valenciana de la història, valorant tota una trajectòria que va des del Segle d’Or Valencià fins ara mateix.

 Hui, tots i totes les que ajudem cada dia a millorar el passat, ens sentim obligats a treballar sincerament per estar a l’alçada de l’herència que hem rebut. Des de la qualitat aconseguida, ens esforcem per arribar a l’excel·lència, lluitem diàriament per aspirar al reconeixement internacional de ciutat singularment atractiva.

La ciutat s’ha incorporat al projecte “Segell de Qualitat en Destí” i ha apostat definitivament per un turisme urbà i sostenible, respectuós amb el medi físic i cultural, familiar, complementari a l’oferta de sol i platja que ens ha donat a conèixer i convertit en referent turístic. Volem ser visitables i visitats tot l’any per raons que valga la pena recordar i tornar novament.

Per això, ni Gandia ni cap habitant seu que l’estime desinteressadament, amb el cor a la mà, permetrà mai cap ofensa ni cap iniciativa que pose en risc tot allò que ens ha costat i està costant-nos tant de guanyar: una imatge amable, digna, atractiva, tranquil·la de la ciutat i la platja capaç de transmetre valors d’identitat, però també d’universalitat, de bones pràctiques i de bons serveis.

En conseqüència, estem convençuts que, tot allò que pose en risc o es desvie dels principis adés esmentats, no ens afavorirà i jugarà en contra nostra. Gandia no pot ni deu tolerar frivolitats o jocs de cap tipus que vagen en contra dels seus interessos generals. Ens hem de protegir davant qualsevol projecte que ens faça recular del nostre compromís i ens condemne a posicions de ridícul o rebuig interior i exterior.

Gandia ja ha superat el gran mal que l’any 2012 li va causar el reality show “Gandia Shore”. Tots nosaltres ens vam alegrar d’aturar la imatge indigna, bruta i analfabeta que aquell programa divulgava. Ara no és hora de recular ni tornar a repetir experiències inacceptables.

Tots i totes vam dir un dia “PROU”, i ara hem de dir “NO” davant la inimaginable possibilitat d’una nova edició d’aquell malson.

(*) Signen la totalitat dels integrans de la Mesa del Turisme de Gandia

Els Verds, davant el Dia Mundial del Medi Ambient

ELS VERDS DEL PAÍS VALENCIÀ    

Els Verds del País Valencià, davant del 5 de juny, Dia Mundial del MediAmbient, volem insistir en la denuncia de la situació crítica que viu el conjunt del nostre planeta, ja reconeguda per tothom com a canvi climàtic, excepte pel President dels EEUU, senyor Trump, que acaba de treure a la seua nació de l’Acord de París (COP21), a la que s’uneix indestriablement els efectes que estan patint la majoria de les classes socials mitjanes i baixes per les mesures que les organitzacions internacionals, la UnióEuropea i els països amb majoria conservadora han aplicat per a que l’eixida de la crisi financera suposara una baixada dels costos socials dels Estats i de la massa salarial dels treballadors, que ha portat a l’aparició d’un nou proletariat encara més pobre, el tancament de xicotetes i mitjanes empreses, la crisi estructural de l’agricultura tradicional i a la manca d’expectatives de futur a curt i mitjà termini a les joves generacions, de les quals, els més preparats i les més preparades no tenen altra opció que anar-se’n a l’estranger, produint-se en aquest moments en Espanya la major fugida de cervells de la seua història.

Quan els desastres ecològics que està provocant el canvi climàtic ens recorden com l’actual model econòmic posa sempre el negoci de les multinacionals per davant dels interessos de les persones i el Planeta, Els Verdsvolem recordar que és urgent un altre model econòmic i social que supere amb garanties de futur l’actual crisi del sistema.

Però, malgrat la política neoliberal que domina la Unió Europea, una bona part dels dirigents europeus, de diferent signe, estant complint els seus compromisos en la reducció d’emissions de CO2 i ja són onze països de la Unió Europea els que han abastat els seus objectius de reducció per a l’any 2020. En canvi, Espanya, no solament és el paradís de la corrupció sinó que, a més a més, dirigits per l’ecoescèptic Rajoy, durant 2016, va augmentar en 1,6% les emissions de CO2 per la crema de combustibles fòssils i estem orfes d’una política seria i transversal de reconversió de la producció i economia espanyola per a millorar la nostra eficiència energètica, estalviar energia i apostar decididament per les energies renovables.

Solament això, la total absència de voluntat decidida en el PP per ser un dels països capdavanters en la lluita contra el canvi climàtic, doncs som un dels països mediterranis que més està patint i patirà més greument de les seues conseqüències, mereix la moció de censura a Rajoy, tot i sumat a la corrupció, a la vergonya de mantenir al Fiscal General de l’Estat i al Ministre de Justícia després de la seua reprovació pel Congrés. Per això, no entendríem que el PSOE, ara novament de Pedro Sánchez per la mobilització de la seua base militant que és d’esquerra, no siga capaç d’arribar a acords amb Podemos i la resta de forces polítiques de l’oposició per aconseguir el final de la nefasta política del PP i de la presidència del senyor Rajoy.

Els Verds del País Valencià tornem a exigir del Govern d’Espanya i de la Generalitat Valenciana, al PP i alPSOE-Compromís que programen el tancament de la Central Nuclear de Cofrents i el desenvolupament d’un Pla d’Estalvi Energètic i d’Energies Alternatives i Renovables per a substituir l’actual energia nuclear que consumeix la societat valenciana.

També, Els Verds exigim a la Generalitat Valenciana que abandone, definitivament, el projecte del PP d’ubicar fins a quatre incineradores de rebutjos de residus en el territori valencià pels seus alts costos econòmics i ambientals així com pel perill real per a la salut de les persones de les seues emissions atmosfèriques i de les cendres resultants de la combustió i centre els seus esforços en promoure la reducció en la generació de residus, la recollida selectiva i el reciclatge, així com paralitze els actuals permisos i elimine definitivament la incineració de residus que està produint-se a les cimenteres valencianes que provoquen perillosos riscos per a la salut dels veïns de les zones on estan ubicades, com és el cas de la Foia de Bunyol.

Els Verds del País Valencià cridem a totes les formacions verdes, a tot el teixit social ecologista i defensor dels valors ecosocials i cívics, a totes les persones que aspiren a una societat amb democràcia real i participativa, on no càpiga la corrupció política i econòmica, on els drets de la ciutadania, dels pobles i de les espècies naturals siguen respectats, on l’economia estiga al servei de les persones, de totes les persones, conservant el Planeta per a les futures generacions a fer un gran acord verd que canvie l’actual crisi econòmica, ecològica i política en un futur d’esperança i de pau per a la Terra i la gent.

El Reial Club Nàutic de Gandia

DIARI SERPIS              

L’exercici de redempció que el Reial Club Nàutic de Gandia (RCNG) havia practicat els darrers anys sembla que no ha estat suficient per a evitar que l’Autoritat Portuària de València haja descartat a l’entitat social que ha gestionat el port esportiu durant més de mig segle en el procés de renovació de la concessió del port esportiu. Ara venen els laments i les protestes. 

Durant dècades el Reial Club Nàutic ha actuat com una entitat exclusiva, excloent, endògena, on el sistema de socis i quotes havia posat al servei de qui podia pagar-ho unes instal·lacions que, no oblidem, s’hi ubiquen en un espai públic. Es mirava de reüll i per damunt del muscle a qui en feia ús sense la condició de soci. Centenars de places d’aparcament exclusives per a socis, piscina, gimnàs, infraestructures per a esports nàutics, salons i altres instal·lacions reservades en un lloc privilegiat. 

Només als darrers anys, tot veient la proximitat del final de la concessió, el RCNG havia engegat, només en aparença, un tímid procés d’obertura, escenificat amb un chill out obert al públic amb accés des del passeig marítim, però la barrera seguia a l’entrada. Only members. L’intent més nítid de conservar la concessió va ser la presentació d’un projecte per renovar les instal·lacions valorat en sis milions d’euros, però mantenint el sistema de socis i quotes. 

El RCNG no se n’ha adonat a temps que potser el gran públic vol disfrutar en les mateixes condicions i oportunitats d’un espai públic quan ho desitge, tenir l’oportunitat d’aparcar al mateix recinte amb un sistema rotatori i universal, i triar el moment per fer-ne ús sense tenir l’obligació d’estar subjecte a un pagament inicial d’inscripció i un sistema anual de quotes. És l’essència del projecte que ha presentat la mercantil Alcara, virtual adjudicatària de la concessió, a qui se li retrau que no és altruista, una obvietat, d’altra banda, com tampoc són altruistes els concessionaris que exploten els quiosquets de la platja, el restaurant de la boca del dic nord, o el chill out Varadero. Han arribat nous temps que el RCNG no ha sabut albirar amb antelació. 

Arribats ací, el millor que podria passar és que el RCNG i Alcara signaren la pau, i que el nou concessionari se n’avinguera a aprofitar l’experiència del club social en la gestió del port esportiu, que donara l’oportunitat als treballadors de consevar els llocs, afavorira la continuïtat dels clubs esportius, i, encara que no en tindria cap obligació, que d’alguna manera compensara als socis per tots els anys que han estat pagant. La resta és una batalla que el RCNG sembla que té perduda, i la va perdre fa anys.