El bescantat deute públic. Sí o no?

 

 -Article d’opinió de Ferran Segui Sanmateu

– El bescantat deute públic. Sí o no?

Parlar de deute públic hui en dia és parlar per a un gran sector econòmic i social de mala praxi en la gestió dels recursos públics. «Cal gestionar com gestionen les famílies», qui no ha escoltat o llegit aquesta afirmació, sincerament crec que totes i tots.

Però que hi ha, realment, darrere d’aquesta afirmació. Pensem i fem cas del que fan empreses i ciutadans.

Una empresa o un ciutadà o ciutadana per a invertit o comprar una casa en la gran majoria de casos ha de recórrer a endeutar-se, poques famílies o empreses tenen la suficient capacitat econòmica de fer front a una inversió o la compra d’actius immobiliaris o de qualsevol índole.

Per tant les famílies s’endeuten en la seua gran majoria segons la seua capacitat d’ingressos, per tal en allò que poden tornar d’una forma responsable, totes i tots també sabem que hi ha excepcions a les regles i la responsabilitat familiar de vegades és inassolible.

Hui en dia estem patint una crisi econòmica derivada d’una greu crisi sanitària. Com responen els actors?

Ciutadania

En primer lloc augmenta l’estalvi de les famílies, tindre recursos per si la situació econòmica es complica i fer front a les necessitats bàsiques.

Empreses

La xicoteta i mitjana empresa frena les seues inversions a curt termini, les grans observen perquè s’obri expectatives de compra a bons preus i augmentar la seua quota de mercat, aquestes són les mínimes. En les grans crisi per alguns s’obri un món de possibilitats, per això el veto a determinades operacions per part de l’Estat d’empreses considerades estratègiques.

Parlar per tant de deute de per si no és roí, inclòs és positiu, les Administracions per tant han de tindre deute zero?, depén, és sinònim el deute zero de bona gestió? Depén, és roí endeutar-se, depén.

A hores d’ara s’ha suspés la regla de la despesa, per tant les administracions poden endeutar-se, fins on? Com les famílies i les empreses, en terminis raonables per fer front a aquest deute, és bo en aquests moments que les administracions tiren de deute, no sols és bo sinó que a més a més és estratègic, no només perquè la resta d’actors han frenat la seua despesa sinó que a més a més estimula i millora serveis i infraestructures bàsiques i estratègiques.

En una perspectiva de creixement econòmic i d’activació dels mercats és quan la inversió i la reducció del deute públic ha d’anar minvant per tal d’equilibrar els comptes macroeconòmics.

Per tant, deute no és sinònim de mala praxi de per si, sinó com a motor econòmic i de reactivació dels mercats interns i internacionals, així va passar a la segona guerra mundial en una Europa destrossada i als EUA, bressol del neoliberalisme salvatge que ha imperat en els darrers 30 anys.

MÉS PORT? NO, GRÀCIES!, article d’opinió de Decidim

La consigna més popular de l’ecologisme històric potser aquell de «Nuclear? No, gràcies!» que va omplir els papers i els carrers dels nostres pobles i ciutats des de finals dels anys 70 del passat segle per oposar-se, amb desigual fortuna, a la nuclearització del nostre país.

La pregunta torna avui seguida d’un no redó, tant educat com ferm, però en aquesta ocasió per denunciar les maniobres d’ampliació del Port de València. L’entorn històricament privilegiat de l’horta que envolta la capital del País Valencià es veu de nou amenaçat per un projecte faraònic, en la línia dels moviments especulatius que han destrossat gran part del país i que semblen no tindre aturador en aquesta entrada a la tercera dècada del segle XXI.

Aplegats en la Comissió Ciutat-port, el col·lectiu de col·lectius que aplega El Litoral per al Poble, València Saludable, Acció Ecologista -Agró, Per l’Horta, Ecologistes en Acció i l’Associació de Veïns i Veïnes Natzaret, aquests grups de defensa del medi ambient són els principals protagonistes de la campanya contra l’ampliació del port, un projecte ple d’ombres, innecessari i destructiu segons l’opinió dels diversos experts i la culminació del qual posaria en un greu risc aquest entorn encara amable, malgrat totes les agressions patides, que tots diuen estimar i que pocs respecten.

Aquesta oposició a l’ampliació del port està escampant-se entre els sectors més sensibilitats i conscients. Entre ells Decidim, la Plataforma Pel Dret a Decidir del País Valencià. Per tal de moure el debat i analitzar les raons de tota mena (mediambientals, socials, polítiques, culturals, etc.) per oposar-se a l’ampliació del Port de València, el col·lectiu Decidim l’Horta ha organitzat l’acte anomenat precisament «Més port? No, gràcies».

Hi seran convidats Pau Monasterio i Josep Gavaldà, membres de la Comissió Ciutat-Port, els quals mantindran un col·loqui obert a través de la plataforma Jitsi amb tots els qui hi vulguen connectar el dijous 4 de març a les 18.30 h.

La pilota, com se sol dir, està a la teulada de la ciutadania, de tots els valencians i valencianes. Perquè només una acció conjunta i decidida podrà fer arrere un projecte que podria hipotecar el nostre present i el nostre futur, que és també el del nostre país, el nostre medi ambient.

Presentació i debat en línia, dijous 5 a les 18,30 h.

Per a participar, cal escriure un correu a horta@peldretadecidir.com. Decidim!

La Política Industrial paradigma de Canvi al Territori Valencià

– Article d’opinió de Ferran Segui Sanmateu

Des de la I revolució industrial fins hui en dia la política industrial ha experimentat un llarg camí de superació fins a arribar a ple segle XXI en un paradigma de Canvi al País Valencià.

No és menys cert que al País Valencià durant els darrers anys la política industrial ha sigut superada per la política de Serveis, Turisme i tot el sector econòmics satèl·lits que l’engloben.

Des de la perspectiva del mercat laboral el pes total industrial respecte al global no ha parat de disminuir, amb una renda del voltant del 10 per cent de mitja superior a la resta de sector econòmics.

Durant els darrers sis anys, la perspectiva del pes i l’anomenat procés de reindustrialització no ha fet més que posar els elements necessaris per a recuperar un pes històric de la indústria valenciana respecte a l’Estat Espanyol i també molt superior al d’altres territoris europeus.

La indústria valenciana és líder en molts sectors econòmics, amb un pes important en el mercat exterior, la qual cosa fa més que competitiva la marca de producte valencià molt reconeguda en diversos estats o continents de l’anomenat mercat global…

Des de la perspectiva d’un mercat competitiu que conjuga qualitat de producte amb preu, són diverses línies des que s’està actuant.

Una primera línia en la millora dels polígons industrials, la qual cosa redunda en una reducció de costos indirectes entre altres, la millora de les infraestructures estratègiques siga corredor mediterrani, alliberament AP-7, etc., una xarxa interior com exterior de captació de mercats o de millora de posicionament i com no R+D+I.

Sens dubte la col·laboració publicoprivada ha de ser essencial, en aquesta última línia de posicionament global és important la implicació de la Universitat, del suport de la Generalitat Valenciana amb línies de subvenció per la implantació de les noves tecnologies i com no la constant adaptació del teixit empresarial i l’aposta ferma per la diferenciació en qualitat en mercats competitius agressius.

Aquest conjunt de polítiques dirigides per reforçar el sector industrial valencià que recordem és una de les tres primeres comunitats dins de l’Estat amb un important pes industrial no sols millorarà el pes sinó que a més a més servirà per a incentivar tota una sèrie de mesures complementàries per fer la nostra economia més dinàmica i amb un pes inferior fins ara respecte del sector serveis.

Solidaritat o Arbitrarietat? DEUTE HISTÒRIC

Des d’una perspectiva històrica els valencians i valencianes patim un greu desequilibri econòmic des d’un doble vessant econòmica, finançament i inversió territorialitzada per part del govern de l’Estat.

Les comunitats autònomes en gran mesura liderada per l’esquerra política va engegar als anys 80 la descentralització de l’Estat i l’assoliment de competències pròpies sense entrar en la via valenciana que va ser reforçada per una llei de transferències per al seu encaix en el marc constitucional.

La il·lusió i sobretot voler gestionar competències va comportar en nombrosos casos negociacions amb l’Estat amb connotacions molt negatives per a gestions polítiques posteriors, s’adquirien competències però moltes vegades sense les transferències de recursos econòmics suficients per a poder millorar la gestió.

Amb les diferents lleis de finançament aprovades pels diferents governs tant del PSOE com del PP no s’ha fet més que empobrir la societat valenciana que recordem està per davall de la mitja espanyola en la renda i aporta més recursos dels que rep.

Aquesta situació durant els darrers 30 anys no ha fet més que crear dèficit. Dèficit que colpeja directament en les polítiques socials i com no directament als fonaments del motor econòmic del territori valencià. A més i cal afegir la manca d’inversions per part de l’Estat al País Valencià que no fa mes que agreujar les diferencies amb la resta de comunitats.

Andalusia, Extremadura i Galícia en diversos graus s’han vist reconegudes per l’Estat en l’anomenat dèficit històric. I els valencians i valencianes hem de preguntar si el reconeixement del deute històric és un procediment reglat o arbitrari? La resposta és clau, ja que pot ser tant política com judicial per demanar amb base a l’article 9.3 la prohibició a la interdicció del poder públic i sobretot la seguretat jurídica, és a dir a la mateixa problemàtica la mateixa solució per a tots.

L’article 14 parla del principi d’igualtat dels ciutadans, cosa que evidentment no succeeix al País Valencià, no podem ser iguals que la resta per la simple raó que aportem més del que rebem i s’inverteix prou menys que el pes poblacional del País Valencià respecte al total de l’Estat.

Solidaritat o arbitrarietat?

El reconeixement dels deutes històrics ha de ser un procediment reglat doncs l’arbitrarietat és inconstitucional, des d’un punt polític COMPROMÍS, i les seues diferents denominacions anteriors, ha liderat, lidera i liderarà que l’Estat reconega explícitament que té un deute històric, agreujat durant els darrers 40 anys, des d’un punt de vista jurídica, és necessari, en el cas que no es reconega el finançament que pertoca als valencians, la interposició d’un recurs de constitucionalitat.

Ni podem ni devem permetre empobrir als valencians i valencianes, ni som millors ni pitjors, tal com diu l’article 14 sols volem ser iguals doncs gestionar.

Sabem i millorem el benestar i la seguretat en temps difícils, sols la solidaritat que equival a ser justos pot equilibrar un sistema pervers, massa vegades tapat per disciplines de partit.

Ferran Seguí. Gent de Guardamar-COMPROMÍS

Joan Carles I, Alfonso Guerra, Martín Villa i els vells oficis.

– Article d’opinió de Carles Mulet, senador de Compromís.

Hi ha oficis que amb el pas del temps i els radicals canvis socials i tecnològics, s’han perdut inexorablement, alguns d’ells els podem veure en llibres d’història, en museus etnològics o en fires costumistes.

Existien en la seua època (crec que ara no), l’ofici dels palanganers, que, amb llibrell en mà i tovallola o drap en una altra, netejaven les parts més íntimes de les dones explotades sexualment i els seus clients, abans i/o després de l’activitat contractada.

Un altre ofici, antic, és el que en anglés es va denominar “Groom of the Stool”, una privilegiada ocupació professional que des del 1500 fins al 1700, segons comptes les xarxes, els monarques atorgaven a la noblesa triada, per a tindre la tasca de netejar acuradament les posadores del rei o reina, després d’expulsar els aliments digerits.

Desconec si en l’actualitat aquestes dues professions existeixen. Però continuen existint dones explotades sexualment (encara que siga per elles mateixes) i continuen existint monarques (sí, en ple 2020, i a Europa també). També existeixen monarques amb afició a contractar o tindre tarifa plana de la primera activitat. La qual ens pot costar als súbdits que el seu harem visca a cos de reina, en edificis i amb seguretat de l’Estat, i ací et pague amb fons reservats el teu silenci, ací et done un programa de cuina en una televisió autonòmica, ací et done 65 milions d’euros d’una mossegada, etc. El cap de l’Estat (el cap sobre la qual es diposita la corona, concret), que hereta el càrrec per la gràcia divina, que representa els valors tradicionals de la família catòlica, apostòlica i romana, també hereta la incontinència sexual i la hipocresia màxima… que allà cadascú amb les seues febres, però que no les carregue mai a l’erari públic.

Em vaig del tema, si existeixen prostitutes i si existeixen monarca, i si existeixen monarques que usen de prostitutes, existeixen palanganers i “neta culets del rei”? (traducció lliure del “Groom of the Stoll”)?

No sé, però, canviant de tema, justament he llegit ara que 70 ex-alts càrrecs públics, han promogut un manifest a favor de la “presumpció d’innocència” de Joan Carles I, exministres, expresidents autonòmics i gent de la vella faràndula política començant per Alfonso Guerra, passant per «gira jaquetes» com el ministre Corbacho, gent d’extrema dreta del PSOE com Juan Carlos Rodríguez Ibarra, personatges com  Jaime Mayor Oreja, Esperanza Aguirre, la sinistra Luisa Fernanda Rudi o Rodolfo Martín Villa, el franquista acusat de crims de lesa humanitat requerit per la justícia argentina, el millor de cada casa.

Costa defensar la presumpció d’innocència de qui durant uns 40 anys ha sigut irresponsable davant la justícia, i del qual únicament es debat ara si els seus delictes han prescrit o no, o si gaudeix encara de la inviolabilitat davant la justícia perquè no és rei en actiu.

Solament he pogut llegir les notícies sobre el manifest i no el manifest en si, no sé si aquesta gent defensa la presumpció d’innocència dels crims d’elefants i ossos emborratxats per a ser assassinats a tirs pel monarca (en cap moment he parlat del seu germà), del cost a les arques públiques que ens ha costat la seua incontinència sexual, dels negocis que durant dècades han pogut permetre grans beneficis a costa del càrrec públic ostentat, del qual segurament l’incident últim de les últimes comissions dels règims petroliers àrabs són la punta de l’iceberg. Recomane llegir el llibre “Un Rei, colp a colp: biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó”, publicat fa unes dues dècades, per si queden dubtes de l’honorabilitat d’aquesta persona.

Voler ara defensar l’indefensable, la trajectòria d’una persona que s’han dedicat esforços titànics a blanquejar, d’atribuir-li un paper modèlic en la transició quan els més acreditats i independents historiadors apunten justament en direcció contrària; en lloc de “salvador de la democràcia” com a instigador o còmplice del 23 F (ho podeu consultar en centenars d’articles en les xarxes).

Si el paper d’aquesta persona ha sigut purament simbòlic, quin protagonisme polític se li vol atribuir?, què ha fet per la democràcia espanyola una persona que, segurament, o presumptament ha tingut més preocupació a pastar una fortuna com la que té i que no quadra amb les grans assignacions de diners públics, que no a treballar per i per als seus “súbdits”. Quina legitimitat i exemplaritat de qui va ser imposat i nomenat hereu del dictador, i sobre el qual no es va poder votar directament, ni si volíem monarquia, ni si volíem borbons? El mateix Adolfo Suarez va reconéixer que se’ns va empaquetar als borbons en el lot perquè davant una consulta a la ciutadania no s’haguera aprovat ni borratxo acceptar la monarquia.

Després hem tingut 40 anys d’emblanquiment, exalçament, propaganda, per a fer-nos passar a aquesta persona com un rei exemplar, “trempat”, milers de republicans només de boca convertits en juancarlistes, era el pacte del règim del 78, no moure massa les andròmines perquè tot continue igual, però ni per aquestes, al final l’evidència ha sigut inocultable, i el monarca, com els seus borbons predecessors, amb el botí ple, ha optat per fugir d’Espanya i ha optat justament per un règim que segons Amnistia Internacional “sotmet a persones detingudes, algunes d’elles estrangeres, a reclusió arbitrària, tortura i desaparició forçada. També restringeixen la llibertat d’expressió, empresonen en condicions terribles a persones crítiques amb el govern. Les dones continuen estant discriminades en la legislació i en la pràctica. Els tribunals continuen imposant condemnes a mort” .

Davant l’escàndol públic d’aquest calibre, un rei enxampat in fraganti, fugit, Quina necessitat d’aquests presumptes decrèpits amb alta responsabilitat política antany, de victorejar la figura d’una persona posada en qüestió amb aquesta gravetat? Perquè segurament, perquè el que estiga ara mateix en dubte és el mateix règim del 78, el tripijoc infame, el fet de ser conscients del que passava i mirar cap a un altre costat a canvi d’omplir el mateix pap, el republicanisme asimptomàtic del PSOE còmplice dels abusos d’una monarquia corrupta (encara que solament siga èticament, corrupta), ells i elles, els del manifest, no defensen a Joan Carles de Borbó, intenten defensar-se a ells com a còmplices d’una classe política còmplice dels abusos del sistema, personatges infames com Martín Villa o Rudi, caricatures de si mateixos com Guerra, segurament, amb aquest manifest per a reivindicar la generació del silenci, de l’amnèsia, fan un flac favor al borbó, intenten fer-li-ho a ells mateixos.

No estaria malament que aquests autoinculpats en la defensa del borbó, en un gest de solidaritat, aportaren a les arques públiques el que haja pogut evadir el seu venerat.

Imagine que serà el mateix de qui ha exercit de palanganer o Groom of the Stool, a aquests també els agradarà reivindicar la seua ocupació, però ja veus que vaig d’un tema a un altre amb massa facilitat.

BNG. «Un exemple a tindre en compte». Article d’opinió d’Andreu Banyuls

BNG. «Un exemple a tindre en compte»

L’èxit del Bloc Nacionalista Gallec a les eleccions autonòmiques a Galícia el diumenge passat, ocupant el segon lloc davant del PSOE. I multiplicant el seu resultat anterior, és el premi a l’esforç continuat, sense renunciar als seus orígens ni a la identificació permanent amb els sectors nacionalistes gallecs.

Ha estat un exemple d’un treball ben fet, amb esforç i sense deixar-se seduir pels «possibles» beneficis immediats. El fet de mantindre la identificació «nacionalista» és evident que no ha impedit l’èxit electoral del BNG, al contrari.

Al País Valencià, és fals que dir-se «nacionalista», siga negatiu políticament, i és el fet diferencial més clarificador davant el partit estatal PSOE. Partit que manté el mal finançament al nostre País, que no accepta el deute històric estatal i que és responsable de mantindre-nos amb un sistema electoral que perjudica clarament els drets de representació dels valencians.

Si el Nacionalisme Valencià renuncia a una clara identificació amb el País, no guanyarà res i el ciutadà posat, a elegir entre dos semblants, acabarà preferint al que manté la seua imatge i té la força del govern a l’estat.

L’èxit del Nacionalisme Valencià no estarà a arribar, sinó en fer el camí paral·lel al que està fent la societat, els resultats de Galícia i el País Basc, són un clar senyal que hi ha un canvi important en la sensibilitat dels ciutadans, que renega de les maniobres per amagar la veritat de les propostes, i la identitat real dels partits. Amb el descrèdit actual de la classe política, plantejar clarament el que som, sense por, sense més renuncies és la millor opció per un canvi de cicle que ja s’endivina.

Andreu Banyuls, secretari d’acció política de Bloc i País, corrent majoritària del Bloc.

La Sortida a la Crisi del Coronavirus, és dir Sí al principi de Solidaritat de la UE

La Sortida a la Crisi del Coronavirus, és dir Sí al principi de Solidaritat de la UE

Els indicadors econòmics a curt termini són demolidors. Afrontem una crisi d’enorme impacte que tindrà conseqüència directa en el mercat laboral com en la creació de noves empreses. Qüestions claus per reactivar el sector econòmic i modular amb inversió privada de sectors econòmics que poden ser estratègics a mitjà i llarg termini.

L’acabament de la I guerra mundial va provocar enormes deutes als Estats. El pagament de la reconstrucció dels diferents estats que van lluitar durant la contingència bèl·lica va provocar dues coses, la creació de la República de Weimar i l’aparició del moviment NAZI.

La república Weimar va durar poc dins del context històric del segle XX, però el moviment NAZI breu també en el temps va provocar la II guerra mundial i la destrossa econòmica per segona vegada d’una Europa que va veure com en el termini de 30 anys es destrossava literalment econòmicament com socialment.

Acabada la II guerra mundial es va produir una disjuntiva, actuar com en la I guerra Mundial i imposar sancions a una Alemanya ja dividida en dos estats o un programa expansiu de construcció d’infraestructures que potenciara i reactivar l’economia i fora un factor de cohesió social en nombrosos Estats de la vella Europa.

L’Estat Espanyol i la seua macroeconomia es veu en una disjuntiva com són les transferències o crèdits a tornar en el temps. Aquest va ser un factor clau a molt curt termini.

L’Europa social i de mercat únic ha d’actuar des de l’òptica de reconstrucció de l’economia on prime la col·laboració amb la qual cosa l’ajuda es necessària i urgent per part de la Comissió europea.

Aquesta ajuda ha de ser majoritàriament basada en via de transferència, des d’un concepte macro, estimulant l’economia de Portugal, Itàlia, França i l’Estat Espanyol. No es tracta sols de la reactivació del mercat interior, sinó a més a més les economies dels estats anomenats frugal, doncs el mercat interior està directament relacionat i supera fronteres dins d’una Europa econòmica, cohesionada pel principi de solidaritat.

Els frugals no valoren el moviment del Front Nacional a França, tanmateix a Itàlia i els moviments incipients a l’Estat Espanyol. Una eventual victòria dels partits polítics antieuropeus pot provocar la caiguda de la visió general de la dècada del 60 del segle passat d’una Europa de pau i de col·laboració econòmica i que té el seu exponent al segle XXI amb la UE.

Europa ha de ser conscient que en aquest moment toca una política expansiva. Que servisca de motor econòmic davant una crisi que pot ser breu en el temps però enormement intensa en el mercat laboral a curt i mitjà termini.

Una política basada en crèdits és demolidora a llarg termini, els Estats i els partits antieuropeus tindran una raó en el seu ideari polític d’una Europea disseminada i sense cohesió social. Keynes és l’opció. L’altra opció donaria pas a l’expansió de l’extrema dreta que vol tornar a un Estat ple en les seues competències i provocar la desaparició de la UE.

La vella o no tant vella «Socialdemocràcia» opinió de Ferran Segui Sanmateu

Els valors d’una societat, els seus pilars homogenis i vertebradors són posats a examen periòdicament. L’Europa no s’entén sense l’Estat de Benestar, l’Europa dels valors, de la igualtat i de la protecció social és sinònim de Socialdemocràcia.

L’Estat de benestar sorgit després de la II guerra mundial, va ser l’Europa de la dignificació social com a conjunt de població, la dictadura de Franco va retardar i impossibilita que durant vora 40 anys els drets socials i col·lectius i la manca d’un estat de benestar fora sinònim d’un valor social conjunt.

L’aparició del neoliberalisme salvatge i la dictadura del preu com a element de consum, ha comportat una retallada de drets socials que durant més de 40 anys tant la socialdemocràcia com els democristians compartien.

La Societat és sòlida allí on la socialdemocràcia és forta i la dreta s’engloba baix el paraigua dels democristians i no ha sigut suplantada per la dictadura del preu i del capital.

Les dos darreres crisi, l’especulativa i la provocada pel COVID 19, ha colpejat directament, en el cas del País Valencià, a una part amplia de la societat que en el primer cas va veure retallada tota classe de drets socials amb baixada de salaris i que va pagar les desfetes del sector bancari i immobiliari.

En la present crisi del coronavirus i en un govern del pacte del Botànic que venia recuperant drets, com la sanitat universal, la renda garantida, la dependència, una educació de qualitat, encara la crisi sense deixar ningú enrere, rescatan a les persones i les empreses després de tres mesos de confinament i reforçant els pilars del benestar com són l’Educació, la Sanitat i els drets socials.

Durant els darrers anys, el País Valencià s’ha convertit en la segona comunitat amb un pes industrial més fort dins de l’estat espanyol, la segona més exportadora i bolcada cap a l’exterior, la tercera en inversió estrangera, tot allò en polítiques de finançament que impossibiliten estar en la mitja en renda a l’Estat espanyol, i sent la segona comunitat amb menys recursos per habitants i la tercera per la cua en inversió.

El model botànic, amb una forta presència de Compromís al Govern ha possibilitat que el creixement es trasllade a les rendes més baixes i ha suposat un reforç en el qual són els pilars de la socialdemocràcia, l’educació, la sanitat i les polítiques socials.

La Crisi sanitària ha demostrat que una societat és forta si els seus pilars socials són forts i redistribuïts en igualtat en la societat, la socialdemocràcia és la que millor gestiona aquestes polítiques perquè aposta per la societat, un territori on les persones són vives i reclamen uns serveis públics de qualitat i eficaços i eficients.

Els serveis públics són eficients si en ells s’inverteix en recursos humans i econòmics necessaris, tot baix un sistema tributari que ha de ser redistributiu però sobretot socialment just, que aporten el que més tenen d’acord amb els seus ingressos.

A tots els que, majoritàriament, hem aplaudit la gestió pública dels serveis essencials i aquells que han sofrit més directament la crisi saben que aquests es sustenten per la via pressupostaria. La política econòmica ha de vetlar pel sosteniment d’uns sectors públics de qualitat i en això la vella o no tan vella socialdemocràcia és la garant a Europa d’un model econòmic on es mantinguen el principi d’igualtat entre rics i pobres per accedir a uns serveis essencials que ens millora individualment com col·lectivament.

Opinió de Carles Mulet, senador de Compromís: La importància que Felipe González done explicacions al Senat.

En tot el que porte d’activisme social o militància política, l’“ara no toca”, “hi ha coses més importants que aquesta”, i frases similars han servit sempre d’excusa per a esquivar qualsevol tema. Òbviament sempre hi ha temes més importants que uns altres, i per aquesta reducció a l’absurd els éssers humans ens hauríem de limitar a alimentar-nos, procrear, dormir i salvar la pell dels possibles depredadors (com durant el confinament, anem, però durant tota la nostra vida).

L’escala de prioritats no ha de ser la mateixa per a totes les persones, no tots tenim les mateixes circumstàncies, problemes, aspiracions, ideals, i l’acció política pot perfectament diversificar-se. En un mateix ple del Senat, podem estar discutint coses tan importants i que sí que toquen per a alguns com la condemna a Veneçuela (no a l’Aràbia Saudita, Marroc o Israel, clar), de com es trenca ara més mai Espanya, de la defensa dels bous com a emblema nacional, i a vegades fins i tot ens arriba la presa en consideració o votació d’una llei. I no ens produeix cap esquinç cerebral estar debatent sobre 5, 6 o 20 temes diferents (als xicotets ens toca ser multiinstrumentista i estudiar i posicionar-nos en temes dels quals mai havíem imaginat, els grans, poden estar 4 anys sense cap intervenció o anàlisi de cap punt que vaja a ple).

L’ara no toca o no és prioritari és un acte d’arrogància, de paternalisme, d’autoritarisme, “solament jo puc decidir de què toca i que no toca parlar, i si el temps és ara o no”.

Per això, que els qui fa mesos venien a dir que Felipe González tenia les mans tacades de calç viva, ara diuen que no toca per a no distraure, fent un mal retrat. Que malament els ha assegut a aquells que volien assaltar els cels; es van quedar a mig camí assaltant unes butaques ministerials i es dediquen a engolir-se les seues ànsies. Podríem parlar del que deia el ministre Garzón sobre les cases d’apostes i en què s’ha quedat, o anar ministeri per ministeri veient en quin ha quedat aquesta aspiració per canviar les maneres de fer política.

Fa poc, quan explotàvem en Compromís pel maltractament ara també en el repartiment anunciat dels 16.000 milions per a les CCAA no atés un criteri just, també van eixir en tromba veus autoritzades/autoritàries estatges per a dir “ara no toca”. Després el temps ens va donar de nou la raó i es va rectificar el criteri (evidentment no gràcies a la connivència dels ara no toca). De voler ser una alternativa a ser subalterns i justificar l’injustificable.

Que es filtre ara els expedients de la CIA que corroboren el que era una cosa assumida com a verídic, té una importància meridiana, però no nul·la; hi ha mans no solament tacades de calç viva, també de sang. 27 persones assassinades, pel terrorisme d’estat, on Barrionuevo o Rafael Vera van ser acomiadats a la porta del penal amb abraçades del mateix González, per a passar uns dies com a responsables polítics de l’organització terrorista, per a eixir al cap de pocs dies gràcies a un indult vergonyós.

Així és la justícia a Espanya, 27 morts et costen menys dies de presó que una baralla de carrer, com està passant amb els joves d’Alsasua.

La CIA ve ara a evidenciar el que era clar, que l’últim responsable polític era Felipe González Márquez, es va salvar de la condemna i exerceix ara de rondinaire disparant (ara metafòricament) contra les mesures socials del Govern, corroint amb la seua opinió (i no corroint ara amb calç viva) els avanços per a no deixar a les persones més vulnerables arrere.

De la mateixa manera que no s’ha reparat encara tot el mal fet per ETA, i encara que les vides no es poden recuperar, ni el sofriment causat, un pas imprescindible és el reconeixement de l’error, l’assumpció dels fets, la condemna, la petició de perdó i la seua concessió o no, en el cas dels GAL no ha existit mai reconeixement ni petició de perdó, per això, és important que González tinga aquesta oportunitat, de comparéixer davant el Senat, de reconéixer el seu error, i de demanar perdó a les víctimes de la seua decisió política (en el supòsit que el publicat per la CIA siga així, cosa que crec fermament, però no puc demostrar òbviament i he de deixar-lo en un presumpte). Una porta tancada en fals, mai pot ser reparació i reconeixement.

Això m’impedeix poder afirmar públicament que Felipe González ha sigut un terrorista (és a dir, ha exercit el terrorisme d’Estat), ho puc pensar i sempre ho he pensat, i ho pense, però no puc dir-ho públicament per què no tinc manera de demostrar-ho, i la publicació dels documents de la CIA aprofundeixen en aquesta teoria.

Per això crec important que l’expresident comparega en seu parlamentària, tenim molt a preguntar-li, sé que pot servir de poc perquè pot vendre la versió que vulga, sense assumir cap responsabilitat, i quedar en res, però constarà en publicacions oficials les nostres preguntes, es resolguen o no. Que això de la CIA no aporte res nou? Bé, igual no tenen entitat per a reobrir el cas en l’àmbit judicial però políticament és suficient per a davant un tema que es va tancar en fals es puga fiscalitzar en les Corts Generals.

Si aquesta persona assumira els càrrecs que s’apunten en els documents, renunciara als seus privilegis com a expresident (que tampoc li fan falta, vivint com un rei, sense metàfora, gràcies a les portes giratòries), segurament Espanya faria un pas de gegant a cicatritzar ferides, en una època negra on els uns i els altres van pensar que assassinant es podien aconseguir objectius polítics per legítimes o no que foren aquestes aspiracions. El terrorisme no era la via per a aconseguir objectius polítics, el terrorisme d’estat no era la via per a lluitar contra el terrorisme d’ETA, a ETA li la va véncer amb la mobilització de la ciutadania, no usant els mètodes il·legals i criminals del GAL. Per això, que algú defense ara l’ús indiscriminat d’armes personals com a solució per a no se sap què, els situa en un nivell miserable.

Carles Mulet: «Sobre les pistoles i les drogues de Santiago Abascal»

Carles Mulet: «Sobre les pistoles i les drogues de Santiago Abascal»

– Article d’opinió de Carles Mulet, Senador de Compromís

– «Creu el lladre que tots són de la seua condició»

Ahir feia públic el meu escrit d’empara a la Mesa del Senat per l’obstrucció del Govern a aportar una documentació sol·licitada el gener de 2020, aquesta petició era la memòria o sol·licitud en la qual conste amb tot detall els motius que fonamente que el portaveu de Vox compleix amb l’estipulat en el Reial decret 137/1993, de 29 de gener, pel qual s’aprova el Reglament d’Armes, després que aquest haja fet públic en múltiples entrevistes que disposa d’una arma de tipus B.

Aquesta petició no és nova, ja es va requerir el desembre de 2018, es va tramitar per la Mesa del Senat, i el Govern no la va aportar en dissoldre’s les Corts Generals.

De nou es va exigir el desembre de 2019, el gener de 2020 va passar el filtre de la Mesa del Senat, i el Govern no l’ha aportada; la data límit per a fer-ho era el 3 de març. És a dir, el Govern havia d’haver aportat aquesta documentació abans de l’Estat d’Alarma.

Es dona la circumstància que entre les 700 peticions de documentació formulades per aquest senador des de principi de legislatura, aquesta és de les poques que no s’han respost. Per això vaig procedir de manera telemàtica ahir a demanar l’empara de la Mesa, i vaig tornar a reiterar la petició; no és normal que des de 2018 s’estiga bloquejant aquesta informació, com tampoc és normal que cap dirigent polític faça ostentació de disposar de pistola (en un escenari després d’una dècada de l’anunci de fi d’activitat de l’última banda terrorista operativa, i de la seua dissolució definitiva).

Al costat d’aquesta nota expliquem igualment, que a més de saber si el permís d’armes estava en vigor o no i complia amb els requisits establits, recordàvem que està taxativament prohibit portar armes, concretament en el Congrés: article 101 del reglament del Congrés comporta la suspensió temporal de diputat, quan el Diputat portara armes dins del recinte parlamentari.

La resposta del portaveu de Vox ha sigut la següent: penjar una foto meua on se’m veu al costat de l’impressionant arc romà del meu poble, que convide a tothom a visitar, la següent frase No tinc inconvenient a ser escorcollat en entrar al Congrés«.

És més, veient als socis del Govern de Sánchez i Iglesias, crec que convindria que tots passen un control d’armes i explosius. Seria bo també un control antidroga als diputats abans d’accedir al ple.

El problema no és de ser escorcollat o no, és saber per què el Govern no aporta la documentació sol·licitada, i ha entrat fins a aquesta data amb armes en Congrés o Senat. Les armes i explosius, li reitere el que diu el reglament de totes dues cambres; no es pot usar, però fins al moment únicament Abascal ha fet ostentació de posseir-les.

Controls antidroga

Òbviament pel que a mi respecta, ni entre amb armes a cap lloc (i menys les corts generals) és més, mai he tingut una arma a les meues mans, i no tindria cap problema a passar qualsevol control d’estupefaents avís que els nivells de cafeïna igual sí que salen alts)
I recordar a Abascal que aquesta proposta ja la presentem en 2018

La nostra moció demanava efectuar tests psicotècnics de senadors, a més de controls d’alcohol, drogues i explosius a l’entrada de l’hemicicle, segurament bona part dels membres de Vox en les institucions suspendrien en algun d’ells.

En data de hui, el consum d’alcohol o drogues no està prohibit en el reglament de les cambres. Això sí (la moció era la resposta a la moció del PP sobre una petició individualitzada d’investigació curricular per al cas de Pedro Sánchez, únicament a Sánchez).