El viatge de Ximo Puig al Canadà acaba en ridícul polític

G. CABANILLES          

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha tingut l’oportunitat d’acabar el viatge institucional que ha realitzat al Canadà acompanyat d’empresaris i periodistes (els afectes només), amb alguna conclusió que es limitara a la intenció de millorar les relacions comercials dels valencians amb el país nord-americà, o un balanç i una valoració dels objectius aconseguits. Però no, Puig finalitza la missió político-comercial amb un gran ridícul polític que evidencia de nou la manca de fons del personatge.
Puig ha declarat al final del periple que “Canadà constitueix un bon exemple per a Espanya, perquè té una realitat amb diferents sensibilitats nacionals i lingüístiques, i amb el diàleg ha sabut reconduir la crisi independentista de Quebec”. Amb el diàleg i alguna cosa més, perquè el que no ha dit Ximo Puig (anem a suposar que per una distracció) és que al Canadà s’han celebrat dos referendums d’independència del Quèbec, un en 1980 i l’altre en 1995, i en eixa segona ocasió la diferència entre un i altre bàndol va ser mínima (50,58% en contra de la independència, 49,42% a favor).
Estarem d’acord amb Puig, doncs, en què Canadà “constitueix un bon exemple per a Espanya” en esta matèria, i si seguirem el consell de l’exalcalde de Morella, caldria deduir que la millor solució per a la crisi entre Castella i Catalunya (o entre Castella i tot allò que no és Castella) haguera estat la convocatòria legal d’un referendum a la canadenca. Algun periodista malintencionat podria forçar el titular de que Puig demana un referendum legal i pactat per a Catalunya, però coneixent el manual d’estil del president més val deixar-ho en una clavada de pota que tira per terra la discreció amb la que haguera pogut tornar del Canadà.

La pròxima missió comercial la pot fer Ximo Puig a Escòcia, i després de reunir-se amb els fabricants de whisky delectar-nos amb una de les seues reflexions sobre la situació lingüística del gaèlic i les sensibilitat nacionals als Highlands, però no sense documentar-se abans de la forma amb la que anglesos i escocesos han resolt les seues diferències al llarg de la història. 

Altra dona confessa que l’han violada

AMPARO ARIÑO                   
Doctora en Filosofía y Vicepresidenta de AVALL (Associació Valenciana d’Ateus i Lliurepensadors)

“Va confessar que l’havien violada…”. Tal actriu, periodista, secretària… vaja, tal dona, confessa haver patit abusos, assetjament, haver sigut violada en el passat o recentment, per tal director de cinema, productor, etc., vaja, per algú, un home, amb més poder que ella. Resulta habitual en aquests dies llegir i escoltar el relat que inclou l’expressió “confessa haver sigut violada” en els mitjans de comunicació, incloses les xarxes socials. Amb més freqüència encara des que estan eixint a la llum els casos d’assetjament i violència sexual perpetrats per polítics, directors de cinema, personatges famosos, homes en situació de poder en definitiva.
No obstant açò, a ningú se li ocorreria confessar que ha patit un robatori, l’atropellament d’un vehicle, una agressió… Es confessa, és a dir, es reconeix a contracor, allò que avergonyeix. Per açò la víctima d’un delicte no confessa, la víctima denuncia, acusa a l’agressor, al delinqüent, al culpable. Fins i tot quan es pateix una estafa, un engany, quan algú s’ha aprofitat de la nostra bona fe, es parla d’ “haver sigut víctima de”, es denuncia el cas, no es confessa haver-lo patit.
Però des dels valors que la societat patriarcal imperant tracta d’imposar, es vol convèncer a les dones en particular i tots els ciutadans en general que, en el cas dels delictes comesos per homes contra les dones, la vergonya, el deshonor, la culpa, és de la dona, de la víctima i no de l’home agressor. I l’imperi d’aquests valors patriarcals és tan omnímode que transcendeix fins al llenguatge periodístic, moltes vegades sense intenció conscient per part del periodista. El periodista només pretén, segurament, ser i mostrar-se comprensiu amb la vergonya que suposadament ha de sentir la dona violada. Vergonya la víctima? Vergonya de què? Vergonya, oprobi, escarn i condemna social és el que ha de caure sobre l’agressor. El rebuig dels altres homes, l’aïllament social.
Mentre que solidaritat i respecte és el que ha de mostrar una societat justa cap a les víctimes d’eixa barbàrie. O és que per ventura el col·lectiu masculí s’identifica amb els violadors, els agressors i per açò és el seu còmplice des del silenci? Si no és així, ja estan tardant els homes a demostrar-ho, des dels jutjats, des de les comissaries, les universitats, els hospitals, fins i tot des dels més quotidians llocs de trobada, el centre de treball, el bar del cafè del matí o la tertúlia esportiva.
És difícil fer-ho, veritat, benvolguts homes? Els energúmens masclistes són perillosos. I quan posseeixen algun poder social o econòmic encara més. Però, o els declareu la guerra obertament o sou els seus còmplices. A vosaltres us correspon decidir.

Ciutadans, el comodí de Ximo Puig

G. CABANILLES           

No és la primera vegada que el grup parlamentari de Ciutadans a les Corts s’ofereix al president de la Generalitat, Ximo Puig, per a traure’l de dificultats. Ja ho va fer quan PSPV, Compromís i Podem negociaven el pacte de govern, i ho ha tornat a fer ara quan Podem està posant condicions per a l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat de 2018. 

No es descarta que al final PSPV i Compromís acaben aprovant els pressupostos amb el suport de Ciutadans. Els terminis s’esgoten i ja han aprovat la llei d’acompanyament amb els no adscrits, ex del partit taronja. 

Tot aquest escenari ratifica el paperot de Podem a les Corts Valencianes una vegada entrem al tram final de la legislatura i en any electoral. Semblava que el suport extern i incondicional de Podem al Pacte del Botànic havia quedat enrere amb l’arribada d’Antonio Estañ a la secretaria general de Podem en substitució d’Antonio Montiel. Estañ, però, ha comprovat a la primera ocasió que la fidelitat no és recíproca. La taxa turística, que hi figura entre les exigències de Podem, era inicialment innegociable. Ara, però, el discurs es suavitza i Estañ deixa caure que tampoc la negativa a contemplar eixa proposta farà trontollar el pacte. 

I encara resulta més incomprensible que Ciutadans faça de crossa cada vegada que Ximo Puig té un problema. Els motius del grup parlamentari que dirigeix Mari Carmen Sánchez semblen viscerals, no hi ha exigències en forma de partides pressupostàries, i l’únic objectiu sembla el de combatre la capacitat d’influència de qui ells consideren extremistes, separatistes, antisistema, bolxevics, chavistes…, encara que amb eixe objectiu hagen de tapar-se el nas per aprovar-li els pressupostos a Ximo Puig. Però després d’haver estat utilitzats pel PSPV en les negociacions per a la formació del Consell per tal de rebaixar els fums de Mónica Oltra, no s’entèn que es presten de nou a ser utilitzats. I el PP d’espectador. 

Declaració institucional del ple de Gandia sobre el model de finançament

Declaració institucional aprovada pel ple de Gandia

amb el suport de PSPV, Més Gandia i Ciutadans

L’actual sistema de finançament autonòmic és del 2009. Eixe model va suposar un avanç respecte del sistema anterior (el del 2002), perquè totes les comunitats autònomes van rebre més recursos. La Comunitat Valenciana va ser la segona que més va millorar, però el desfasament acumulat era tan gran que la millora va ser insuficient.

Hui, pràcticament totes les comunitats estan curtes de recursos, especialment la nostra, que en els últims anys s’ha situat com la que menys recursos per habitant ha rebut

Davant de l’escassetat de diners, la Generalitat concentra la despesa en sanitat, educació i polítiques socials, encara que no arriba a aconseguir la mitjana de les autonomies de règim comú. La resta de competències (política industrial, polítiques actives d’ocupació, infraestructures d’àmbit autonòmic, etc.) patixen la falta de recursos

La Comunitat Valenciana no gasta més que la mitjana. De fet, la despesa per càpita en sanitat i educació ha sigut inferior a la mitjana durant els últims anys, i ha estat molt per davall de la mitjana en altres apartats.

A més, el balafiament i la ineficiència dels governs del Partit Popular en la Generalitat van provocar que eixa despesa, inferior a la mitjana, es traduïra en uns nivells d’inversions i serveis públics pitjors que els que s’haurien pogut aconseguir si la despesa s’haguera gestionat bé.

És a dir, la mala gestió dels governs del PP va ser responsable, fonamentalment, de què els valencians i les valencianes tinguérem pitjors nivells de prestacions públiques que els que hauríem pogut gaudir si els mateixos diners que es van gastar s’hagueren administrat millor i s’hagueren destinat a atendre les verdaderes necessitats del poble valencià.

Per tant, la principal raó del dèficit pressupostari i el deute públic de la Generalitat no és l’excés de despesa, sinó la falta d’ingressos del Sistema de Finançament Autonòmic.

Durant els últims anys, i en compte de reformar el Sistema de Finançament Autonòmic perquè els governs autonòmics reberen més diners per a sufragar les seues competències, el govern d’Espanya ha desplegat un programa de préstecs (a través del Fons de Liquiditat Autonòmica –FLA– i figures semblants) que, a diferència de les transferències del sistema de finançament no és una participació reglada de les autonomies en el conjunt dels ingressos públics, sinó una cessió de diners d’una Administració a altres que comporta obligació de reembossament i pagament d’interessos.

D’altra banda, la falta de diners no és excusa per a eludir la reforma del Sistema de Finançament Autonòmic: El govern d’Espanya ha tingut recursos per al que ha volgut (rescatar bancs i autopistes de peatge, rebaixar impostos a rendes altes i grans empreses, eximir del pagament d’impostos als que havien defraudat durant anys –mitjançant una amnistia fiscal inconstitucional–).

Per tot això, El Govern d’Espanya ha d’assumir les seues responsabilitats, iniciant immediatament la reforma del sistema de finançament autonòmic i buscant mecanismes de compensació per a ajudar a les autonomies que, com la nostra, han rebut menys recursos en el passat i acumulen més deutes.

La qualitat del nostre sistema educatiu i de la nostra assistència sanitària, la cobertura del nostre sistema d’atenció a la dependència i dels nostres serveis socials, les nostres polítiques actives d’ocupació, la nostra política industrial, el desenvolupament de les infraestructures autonòmiques, el suport al nostre sector agrari, la promoció de la nostra cultura…, depenen que tinguem tants recursos com tenen altres Administracions autonòmiques per a impulsar eixes polítiques.

En esta línia d’actuació el passat 7 de setembre del 2017, el president de la Generalitat, Ximo Puig, va plantejar al president del Govern un decàleg de propostes per a dur a terme una reforma del sistema de finançament que garantisca la suficiència financera de les comunitats autònomes i els permeta exercir la seua missió fonamental, que és el manteniment i desenvolupament de l’Estat del benestar. 

El decàleg advoca per un gran acord polític en què s’incloguen tots els partits amb representació parlamentària i tots els territoris per a aconseguir que hi haja singularitat entre territoris i igualtat entre ciutadans, que és el gran objectiu.

El nou acord d’Estat sobre finançament ha de contemplar quatre pilars fonamentals. En primer lloc, basar-se en la suficiència de recursos perquè les comunitats autònomes desenvolupen de manera adequada les seues funcions, ja que, són les que assumeixen la despesa en educació, sanitat i serveis socials i les que, en gran part, han patit més esta crisi fiscal.

En segon lloc, l’assignació de recursos a les comunitats autònomes ha de fer-se des de l’equitat interterritorial, atenent a criteris de necessitat transparents, basat en la població i les seues característiques.

El tercer element de l’acord passa per reforçar l’autonomia fiscal de les comunitats autònomes, de manera que els seus compromisos de despesa vagen acompanyats per la responsabilitat de demandar recursos als seus contribuents sense que es produïsca dumping fiscal.

Finalment, un Quart pilar ha de contemplar com recuperar l’equilibri pressupostari i la normalitat financera, posant fi als mecanismes extraordinaris de finançament, com és el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), que està sent un instrument que només aporta major endeutament sense donar solució definitiva. 

Així mateix hi ha una part de l’infrafinançament, vinculada al deute, que ha de ser assumida pel conjunt de l’Estat. De no mutualitzar-se eixe endeutament, es prolongarà cap al futur la discriminació patida en el passat.

Acordar un nou model de finançament abans que concloga 2017 és absolutament necessari per a garantir la viabilitat de les institucions d’autogovern valencià i per a accedir a un nivell de serveis públics equiparable al de la resta dels espanyols.

Reclamem que El Govern d’Espanya assumisca la seua responsabilitat que impulse la reforma del sistema de finançament autonòmic, que és responsabilitat seua perquè el Govern té la majoria de vots en el Consell de Política Fiscal i Financera. Sembla que hi ha interés a allargar els mecanismes de finançament tipus el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) perquè permeten que El Govern condicione a les comunitats autònomes i que El Govern d’Espanya discrecionalment sobre quants diners presta a cada comunitat i en quines condicions ho fa.

La Comunitat Valenciana ingressa 1.300 milions d’euros menys a l’any respecte a la mitjana del conjunt d’Espanya. Si el model continua en 2018, eixe dèficit creixerà a 1.600 milions, és a dir, cada minut que passe la Comunitat perdrà 3.000 euros.

L’exigència d’un finançament just no és un tema de partits polítics sinó un problema que afecta el conjunt de la societat valenciana, es tracta d’una reivindicació històrica, en la que no volem ser més que ningú però tampoc menys.

Per si no fóra poca la marginació que pateix la Comunitat Valenciana a causa de l’infrafinançament, a ella s’uneix l’històric dèficit en inversions que ha patit la nostra Comunitat. Des de l’any 2012, els valencians i valencianes hem rebut 2.300 milions d’euros menys respecte a la mitjana en els Pressupostos Generals de l’Estat. Les inversions en territori valencià s’han enfonsat. Les inversions consignades en els PGE per al 2017 són les més baixes en molts anys, molt inferiors a les dels últims anys de govern socialista, i fins i tot a les que es preveien en altres pressupostos del Partit Popular.

I esta falta d’inversions repercuteix en la productivitat, la generació d’ocupació i les possibilitats de creixement econòmic i desenvolupament social de la nostra Comunitat i de Gandia

Amb un adequat finançament i una justa assignació d’inversions territorialitzades, en el nostre municipi es podrien construir els col·legis i els centres de salut que encara estan pendents, i millorar les connexions amb les comarques de l’interior.

Les estratègies empresarials per a la Safor

RAFAEL JUAN            

President de FAES (Federació d’Associacions Empresarials de la Safor)

Discurs en la XVIII gala dels Premis FAES (23-10-2017)

En els pròxims mesos es compliran 8 anys que va començar la nostra marxa en aquest gran projecte que és FAES (Federació d’Associacions Empresarials de la Safor), i esta és, per tant, la meua última oportunitat de ser el vostre representant en la nostra Trobada Anual.
Sembla que va ser ahir, però portem tots aquests anys desitjant que la nostra economia millore amb l’esperança que moltes persones que encara no han trobat ocupació en la nostra comarca puguen fer-ho. Perquè la recuperació econòmica que va començar fa uns anys arribe a tota la nostra societat i tornem a ser un territori pròsper i capaç de generar una economia justa per a tots.
Els mateixos anys que portem reclamant unes infraestructures que ens igualen a altres territoris i que ens permeten competir en les mateixes condicions, perquè la comarca industrial que vam ser en el segle passat puga tornar a ser-ho, perquè vegem de nou com la indústria torna a tenir un paper important en el creixement de la Safor.
La comissió organitzadora de la Gala, no podia haver triat un escenari més adequat per a aquest moment (el campus de la Universitat Politècnica), perquè el talent és l’ingredient més important perquè la nostra economia cresca i es desenvolupe com esperem, i l’Aula Magna de la UPV a Gandia és el símbol del talent més important que tenim en la nostra comarca.
No és el moment de fer balanç ni tan sols a mi em correspon fer-ho, però sí és el moment d’agrair a tots els qui heu col·laborat durant tot este temps, en el qual els nostres associats han travessat una etapa molt difícil. M’ha permès comprovar que la Federació és gran per les persones que la integreu, i que ho heu fet molt fàcil. Sou el millor record que m’emporte d’una etapa que ha sigut excepcional en la meua vida, tant a nivell personal com a professional.
Aquests anys, a més, han coincidit amb el naixement de la 4ª Revolució Industrial, una nova època en què la transformació de la nostra societat porta un ritme vertiginós, en el qual els canvis estan succeint a tal velocitat que arriba a generar una sensació de pànic en les societats avançades com la nostra. La por mai ha sigut un bon conseller, i la nostra societat, amenaçada per esta transformació, està prenent decisions que tracten de posar fre als canvis sense adonar-nos que la transformació digital ens porta a un món sense fronteres.
Estem vivint una revolució que està transformant tots els sectors i afecta a totes les empreses. En les dècades passades, l’estratègia era el pilar fonamental per al creixement de les organitzacions, i la planificació era la base en què es recolzava l’estratègia, en un entorn predictible en el qual vivíem. Podíem planificar les nostres organitzacions amb la certesa que adoptant les millors pràctiques del nostre sector i exercint les accions programades obtindríem el resultat pressupostat.
Hui el futur és impredictible i la planificació s’ha convertit en una loteria, adoptar les millors pràctiques és una garantia de fracàs, perquè no suposa més que adaptar-se a un model que probablement està esgotat. Per tot açò, la formulació d’una estratègia estable per a les nostres empreses és impossible, i ens haurem de basar a identificar possibles escenaris futurs per als quals hàgem d’estar preparats.
La millor estratègia consisteix que siguem nosaltres mateixos el motor del canvi en la nostra societat o en el nostre sector empresarial. Buscant com ser més creatius i assumint el canvi com un element clau per a la transformació de les nostres empreses i del nostre territori. Es tracta no només de no tenir aversió o rebuig al canvi sinó de ser els seus promotors, assumint-lo com una cosa habitual.
Es tracta d’aparcar les nostres diferències i que els agents socials, institucions públiques, sindicats i empresaris aprofitem el que ens uneix, que són els recursos potents que té la nostra comarca i generem espais que ajuden a compartir coneixement i a desenvolupar nous projectes, empreniment i innovació.
Si d’alguna cosa estem segurs és que no fer-ho és un malbaratament que no hem de permetre’ns, la nostra comarca va ser un exemple de desenvolupament econòmic en el segle passat i pot i deu tornar a ser-ho.
La Federació ha recorregut un important camí des del seu inici i hui podem dir que el projecte associatiu empresarial ha aconseguit una àmplia representació en la comarca de la Safor i s’ha consolidat. No és per casualitat, ho hem construït entre tots, per la qual cosa vull agrair d’una manera especial, la labor de la presidenta i presidents que han presidit la Federació des de la seua constitució en 1999.
Igualment vull reconèixer l’intens treball dels membres de la Junta Directiva que m’han acompanyat durant aquests anys i la col·laboració dels presidents i presidentes de les associacions en el dia a dia de la nostra organització. Mereixen esment especial els organitzadors de la Trobada Empresarial, comissió presidida per Oscar Ferrairó.
Un any més agrair al president de Foment d’Agricultura, Indústria i Comerç de Gandia, Joaquín Bernabeu i als meus companys i membres de la seua Junta Directiva la seua estreta cooperació amb FAES.
Com no, el nostre agraïment als patrocinadors de l’esdeveniment: Banc Santander, ESIC, Excelentísimo Ajuntament de Gandia, Les Províncies i Escola Politècnica Superior de Gandia, i a totes les empreses col·laboradores.
El nostre especial agraïment a la Confederació Empresarial Valenciana, al seu president i amic Salvador Navarro, així com a Pilar Gutiérrez, per la seua estreta col·laboració, pel seu acolliment en el Comitè Executiu de la CEV, en la seua Junta Directiva i en les diferents Comissions de treball a les quals assisteixen empresaris de la nostra Federació. No puc més que agrair i felicitar a Salvador Navarro pel gran treball que ha realitzat perquè la Confederació Empresarial Valenciana siga hui una confederació sanejada, eficient i representativa de tots els empresaris de la Comunitat Valenciana. 
Per a acabar, citaré unes paraules d’un bon amic, Fernando Sánchez Salinero, del seu últim llibre ‘Story Coaching’ en el qual ens descriu els cinc elements que condueixen a l’èxit: Actitud, Talent, Coneixement, Perseverança i Caritat.
L’actitud perquè transforma la realitat, són les ulleres de colors que ens fan veure el que ens ocorre de manera diferent. Cada matí tenim l’opció d’alçar-nos i escollir l’actitud per a la resta del dia.
El segon element és trobar com és el nostre propi talent, el que tots tenim i conrear-lo.
El tercer és el coneixement que van acumular els que ens van precedir, i se’ns brinda a nosaltres per al nostre desenvolupament.
La perseverança és el quart element. Perquè el secret moltes vegades no és com ho faig, sinó quantes vegades ho faig. Beethoven ho va resumir en una frase: “El geni es compon del dos per cent de talent i del noranta-huit per cent de perseverant aplicació”
I finalment la caritat, perquè cap èxit es construeix sense repartir, encara que es faça des del més fred egoisme. Al final, et vas adonant que com més pes portes, més lent avances, i que donar és la forma d’alleugerir la càrrega.

Els empresaris diuen prou

G. CABANILLES            

Els empresaris de l’anomenat Arc Mediterrani han dit prou a la manca d’inversions en infraestructures, i ho han fet emprant uns termes que si arriben a eixir d’algú de la CUP li envien els antidisturbis. No és la primera vegada que milers d’empresaris fan una trobada per reivindicar, en concret, celeritat amb el Corredor Mediterrani. La de Madrid d’esta setmana ha estat la quarta, després de les celebrades a Murcia, Almeria i Tarragona. 

Al cap i a la fi, en l’essència les queixes dels empresaris s’assemblen molt a les que a la llarga han fet esclatar els catalans, i en menor terme els valencians, on sembla que la gran mobilització per a reivindicar un “finançamente just” segueix endavant, probablement sense el suport del PP. 

Els empresaris reunits esta setmana a Madrid han dit que s’ha de posar fi a l’Espanya radial, i que s’ha d’invertir d’una vegada en l’Espanya circular per fer el país més competitiu. Fins i tot les associacions empresarials han engegat iniciatives per a conscienciar a la societat civil de tota Espanya de la necessitat d’invertir a la “perifèria”, com ara la campanya de recollida de signatures #QuieroCorredor, per a donar a conèixer la infraestructura i sumar suports. Aquesta campanya ja porta més de 12.000 signatures a hores d’ara. 

Els origens de tot plegat cal situar-los, necessàriament, en una constant dominació de la cultura prominent a la Península sobre la resta, i en un ancestral sotmetiment cultural i econòmic. Ahí rau tot, i cadascú esclata a la seua manera, uns en rebel·lia i altres seguint els procediments reglats. Qui no ho vullga vore seguirà generant tensió. 

No és la independència, és la injustícia

TERESA GARCÍA              

Diputada de Compromís a les Corts Valencianes

Que la configuració de l’Estat Espanyol està fent aigües ha quedat i quedarà palesa la pròxima tardor de forma inequívoca. Que la Constitució Espanyola s’ha quedat petita, també.Degradació de gris d’èpoques superades per a aquells que hem crescut en democràcia.

El que ocorre a Catalunya n’és una mostra, però quedar-se amb l’anàlisi frontista que va des dels “desafiaments sobiranistes il·legals” als escorcolls de la Guàrdia Civil d’impremtes i mitjans de comunicació “al més pur estil franquista” seria caure en el folklore o en la teatralitat que acompanya aquesta crisi de les institucions.

El desig legítim del poble català de decidir democràticament què vol ser i com vol organitzar-se no s’alimenta de l’independentisme ni del somni de la nació catalana; descansa, principalment, sobre la injustícia de la pèssima organització del sistema del benestar de l’Estat Espanyol i d’una no menys deficient organització de la seua estructura territorial, de la qual els i les valencianes també som un clar exemple de discriminació. Només cal pegar una ullada a publicació de les balances fiscalsper adonar-se’n.

El sistema del benestar de l’Estat descansa sobre competències autonòmiques i locals. Allò que les administracions públiques, una volta recaptats els impostos, retornen a la ciutadania en forma de serveis universals: educació, sanitat, atenció a la dependència, ocupació, serveis urbans, accés a la cultura, garanties de sostenibilitat i medi ambient, són competència de les autonomies o dels ajuntaments. I tant el sistema autonòmic, com el local, no compten, actualment, amb recursos suficients per tal d’oferir eixos serveis, els quals estan directament relacionats amb els drets humans, la igualtat i la qualitat de vida.

A aquesta mancança de finançament cal afegir-li una pèssima distribució territorial, que fa que les perifèries alimenten un sistema centralitzatque rescata bancs i acontenta als amics, sense que els territoris que aporten puguen rebre el retorn en serveis que els correspondria. Ni en serveis, ni en infraestructures, amb un model territorial radial, que fa que a la perifèria, les autovies siguen de pagament i al centre es rescaten autopistes. Consolidant una estructura centralitzada que respon a una concepció artificial imposada en la dictadura, que no a la realitat econòmica de l’Estat Espanyol.

Es tracta, en el fons, de la competència entre un sistema centralitzat, que acumula recursos i poder en poques mans, o un sistema descentralitzat que els distribueix en forma de serveis a la ciutadania. I es tracta, conseqüentment, de desenvolupar un ordenament jurídic que oferisca garanties i recursos i capacitat de decisió per aquesta descentralització, el que es tradueix en majors cotes de democràcia; o aquell que possibilite la concentració de recursos i de poder de decisió, que es tradueix en major grau d’autoritarisme.

Efectivament, la Constitució del 78 suposà un avanç democràtic respecte d’una dictadura i ha garantit un marc de convivència durant aquestos 40 anys, però s’ha demostrat insuficient quan es tracta de garantir el dret a l’habitatge, ha permès una reforma exprés que prioritza el pagament del deute als bancs a atendre necessitats bàsiques de la ciutadania, i a més a més, impedeix desenvolupar una convivència territorial satisfactòria per a tots aquells pobles i territoris que la van ratificar al seu moment.

El Partit Popular és l’essència d’aquesta constitució antiga i de la concentració de l’Estat, i eixe projecte centralitzador i extractiu continua ité diferents exemples: la llei de sostenibilitat va ser l’intent de segrest de l’autonomia local, la batalla del referèndum és l’intent de no reconèixer el dret d’autodeterminació, i que hem de dir al País Valencià si fins i tot s’han atrevit a tancar la televisió pública?

Davant d’aquesta situació, adobada, amés, amb la podridura de la corrupció, el que no ens podem permetre els ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol és continuar fent seguidisme del PP i no buscar una via de diàleg i organització, que necessàriament no pot estar dirigida ni pilotada pel principal causant de la situació actual que es pateix a Espanya: el PP i Mariano Rajoy.

Si no és així i sense interlocució davant aquestes demandes, cadascú serà lliure de triar de quina manera lluita contra la injustícia de tindre menys metges i menys escoles, estudiar en valencià o informar-se sobre les notícies de la teua comarca.

La societat catalana, amb més o menys encert, ha triat una via i la vol votar.

Parlem de Bloc i País?

VICENT FERNÁNDEZ      

Secretari d’Organització del corrent Bloc i País

Comence una nova etapa en el tema polític, de fet ja fa temps que la vaig començar, però ara ho fet involucrant-me activament als assumptes interns del meu partit. Em defineix a mi mateix com una persona activa (de vegades inclús hiperactiva), amb inquietuds i preocupacions, en definitiva, em mou les ganes de ser útil a la meua gent i l’estima pel meu país.

Aquestes voluntats però, no les he vistes, o almenys, ja no les veig tan a sovint en el tarannà del meu partit. No negaré que, potser, tinc desavinences en l’actual línia de la direcció (allò que s’ha anomenat com el “aparato”), però la casuística dels últims viratges polítics no han deixat lloc a altra possibilitat.

No vaig a repetir totes les actuacions que adés i ara van demostrar que els abanderats de la nova política no es comportaren com a tal. Tots sabem quines són. Però d’una si que en parlaré, una que per a mi fou bastant reiterativa i té molta relació en un dels principis de Goebbels, que és el de fer creure que la discrepància era única. Tots els qui discrepàvem d’alguna actuació érem automàticament etiquetats com “Mayoristes”, és a dir, seguidors de Pere Mayor, i se’ns afegia el Sant Benet, a més, de que érem quatre gats, pocs i mal repartits – eixos són “els de Torrent” o els d’altre lloc, tant se val-. No n’estava d’acord, sabia que la gent del meu partit és plural i amb sentit crític, així que vaig decidir entaular converses amb els pocs contactes polítics que tenia, ja que la meua vida personal i professional estava pràcticament fora d’ella. El resultat de les converses ens feu adonar que hi havia quelcom capciós en els classificats com a “Mayoristes”. I el que passa en estes coses, uns parlem en altres i els altres amb uns -i mira per on- a molts ens havien fet la mateixa jugada, si més no, el mateix etiquetatge.

D’aquesta manera, un conjunt de militants del BLOC (més de 100 inicialment), i en pocs mesos de marge de treball, decidirem reunir-nos en aquell dinar de Nadal de 2015; on ens reunírem una cinquantena de militants que compartíem inquietuds i motivacions similars.

Després de diversos contactes, decidirem donar suport a Rafa Carbonell i a la seua candidatura de 2016, en la qual sí em vaig involucrar personalment (sense massa èxit, tot siga dit). El resultat del congrés ja el sabem, un pacte entre les dos candidatures. Personalment, tot i no veure-hi amb bons ulls aquesta nova bicefàlia, una part de la nova l’executiva estava conformava per gent de la candidatura a la que vaig donar suport; per tant, calia confiar-hi. Esperàvem una bona comunió entre les distintes vessants i perspectives del nostre partit, per dur endavant un projecte de país que ens fora propi i aglutinador.

Tanmateix, encara que s’haja volgut vendre que hi havia unitat, aquesta ha estat prostituïda de mode infame. No estic desvetllant cap secret. Duverger senyalava que en un sistema majoritari hi haurà dos candidats(grups) aspirant al poder, això no es pot evitar. No se pot estar d’acord en tot, però ha d’haver-hi, necessàriament, doncs som del mateix partit, una línia pròpia de treball, espais de treball propis i comuns per tal de poder avançar i en açò deixeu-me citar també a Pzeworski, que ens indicava que per a que hi haja una real democràcia cal haver competència, i amb possibilitats reals. Potser fou aquest el problema, la falta de displicència en el discurs de l’altre, o potser el costant menyspreu en les propostes que eren alienes; tanmateix la incapacitat d’ambdós postures en buscar unió que no imposició ens ha portat a la situació actual.

Dit això, després del congrés, vam veure que la suposada “nostra” (a la que havíem donat suport durant la campanya) part de l’executiva no acabava d’organitzar-se com a nosaltres volíem, o, si més no, com a un grup de gent, més bé pareixia una suma d’individualitats. Així que decidirem reunir-nos en Torrent per veure quin era el camí a seguir després d’aquest desencant.

Els qui ens vam reunir, vam decidir constituir-nos en corrent i organitzar-nos com nosaltres pensàvem que seria millor per al nostre partit. D’aquesta manera, es va decidir quin equip de treball seria l’encarregat d’executar el projecte i es creà una executiva provisional, on entraren tots els qui volgueren.

Continuarem treballant i organitzarem una altra assemblea a Xilxes, amb la mateixa executiva provisional (que era l’encarregada de treballar els estatuts, el Congrés, etc.), i amb uns estatuts. Comptàvem també amb els requisits que els estatuts del BLOC requerien acomplerts. Hi havia un però, doncs el sentir de la gent que s’havia sumat al nou projecte era distint perquè hi havia gent que pensava que ens havíem de llançar ja i donar a conèixer el corrent, i per altre costat, hi havia gent que pensava que podíem esperar fins al següent Consell Nacional. Al final prevalgué la primera opció i el 23 de maig del 2017 ens vam constituir a Guardamar de La Safor com a corrent. El congrés resultà un enriquidor exercici de participació, d’intercanvi, d’exposicions en pla d’igualtat, de debat positiu i de suma de les aportacions. Fou també en aquests moments on s’instaura el primigeni secretariat, on obertament s’hi podia presentar qualsevol amb ànims de treballar i d’aportar.

El secretariat, posteriorment s’ha hagut d’ampliar donat el nombre d’adhesions rebudes pel corrent. Ningú ens va dir que havíem de fer, ho vam decidir nosaltres. Tothom pot parlar, aportar, debatre, dissentir, afirmar o negar, però sempre en pro del BLOC, el nostre partit i del nostre País Valencià. Som o no som un experiment de democràcia radical?

L’atemptat de Barcelona

CARLES MULET        

Senador de Compromís

Estarem dies i setmanes tots i totes en estat de shock pels atemptats de Barcelona, i les rèpliques a baixa escala a Cambrils. Ha tocat molt a prop, qualsevol de nosaltres segur hem estat passejat i segurament més d’una vegada per l’escenari del crim.

L’atemptat no ha estat ara en llocs que veus per la televisió, en ciutats que te sonen d’oïdes, o potser alguna dia de passada van estar prop, ara, com a l’11M de Madrid (ara més prop), són escenaris més quotidians, una ciutat a la que has pogut anar a estudiar, viure, a descobrir, a passejar-la, una ciutat que segurament forma part de tu perquè tindràs alguna vivència en ella. I t’han atemptat en eixe trocet teu. 

Molt hem criticat i ho seguirem fent que sols fem minuts de silenci pels morts en atemptats en la vella Europa, i menyspreem, invisibilitzem i passem dels que cada dia moren en Àsia o Àfrica, són d’una categoria inferior, sembla. Però ara sí, ha estat al costat mateix de casa nostra.

Tots sabem de la responsabilitat occidental de l’existència i “èxit” del fonamentalisme, que fa tremolar a tot el món amb els seus atemptats, però res justifica mai cap assassinat, el llevar-li la vida a ningú i menys encara de manera tant gratuïta i sense sentit, a sang freda i fora de cap conflicte bèl·lic obert.

La reflexió que sempre em faig, és què es pretén amb aquest tipus d’atemptats? Doblegar a qui? Aconseguir quins objectius?.  En altres tipus d’injustificables atemptats seria intentar aconseguir per la pressió uns objectius polítics, però en aquests? Sembrar la por per la por? Això genera un rebuig  i cap possibilitat d’empatia ni suport a les causes ideològiques, polítiques o religioses dels promotors; atemptant en Barcelona, Madrid, o en qualsevol part del món només van a aconseguir un posicionament ferm unànime contra qui promou aquests actes.

No és un problema de religió, les religions són estructures socials creades per interpretar l’existència i intentar donar-li un sentit, per mantindre estructures de control i poder, per organitzar societats, i elles han servit d’excusa al llarg de la història per justificar guerreres, genocidis, repressió, massacres, que res tenen a veure amb l’esperit d’eixes creences.

Fer-nos sentir por és l’objectiu? Segurament també t’hauran aplegat gravacions d’imatges o vídeos dels atemptats, era eixe l’objectiu, que tots els convertirem en propagandistes seus? Estem caient en un parany?

Pretenen que es genere un conflicte obert entre Occident i l’Islam? Òbviament gent amb pocs llums difon ara missatges perillosos de si els assassins estaven cobrant ajuts socials de l’estat espanyol, es criminalitza als refugiats, a les persones que viuen ací que professen l’islam i viuen en respecte, a les mesquites;  no anem bé, tota esta gent també és víctima d’uns pocs desgraciats.

Solucions? Difícil, però deixar-los clar que no van a aconseguir absolutament res amb aquests atemptats, que no van a dividir-nos, que no van a fer-nos creure que és un conflicte religiós, ni territorial, ni cultural, ells no formen part de l’espècie humana, no representen a ningú.

Qui els ven les armes? Qui els ha obert les portes a empoderar-se? Això també caldrà analitzar-ho, no?  Ara està clar que no han hagut armes, però darrere hi ha una organització que ha crescut gràcies a elles. I podríem parlar i parlar i recomanar centenars de lectures i anàlisi, però superen aquestes línies.

Malauradament aquest nou fenomen és global, i ja podem dir que ningú al Món està lluny d’estos atemptats, que atempten contra la dignitat humana, contra tots i totes, ja siga en Madagascar, Filipines, Iran o a Barcelona.

Si algú m’ha de convèncer que té raó en alguna posicionament, ha de ser amb les paraules, mai amb la por.

De nou, violència gratuïta entre joves

DIARI SERPIS          

L’escena de set joves aferrissant-se a colps contra altre este diumenge a la fatídica hora d’eixida d’una discoteca a la platja de Gandia és per desgràcia massa habitual a una concentració humana estiuenca d’estes característiques. És estrany la setmana que la Policia Local no ha d’actuar en baralles originades en la seua major part per la ingesta de substàncies tòxiques, i representa la catarsi dels instints més primaris, violència absurda i gratuïta de vegades amb conseqüències fatals, com la recent mort d’un jove de Vilallonga a una baralla a una discoteca de Xaló.

I si els fets en si ja són tristos, més ho és encara que l’oposició municipal (PP) els aprofite com a estratègia per a alimentar la batalla política tot tractant de responsabilitzar al govern local d’una situació que descriuen com de violència inusial i constant. Efectivament els episodis de violència juvenil gratuïta són massa freqüents, però este és un dels espais que hauria de quedar exempt de ser emprat com a arma política . Baralles i agressiona hi ha hagut a tots els llocs amb governs de tots els colors, i allò urgent és eradicar eixes actituds des de la prevenció, la conscienciació, i també la coacció. Els legisladors s’ho han de prendre de debó abans no hàgem de lamentar més desgràcies irreparables, i si a l’espectador d’un esdeveniment esportiu se li prohibeix l’entrada a estadis, potser caldria pensar en l’oportunitat de prohibir l’entrada a establiments o zones d’oci als protagonistes d’escenes de violència. 

Els set autors de l’agressió d’este diumenge a la cantonada dels carrers Navegant i Mallorca saldaran la gesta amb una sanció de mil euros. És l’única que se’ls pot imposar perquè només se’ls pot aplicar l’ordenança municipal de convivència, i ni tan sols s’han creuat denúncies entre agressors i víctima. I encara sort que se’ls ha pogut identificar gràcies a que algú mòbil a la mà va immortalitzar els fets i els va fer virals a les xarxes. Quantes vegades queden impunes les accions d’agressors que escampen sense deixar rastre.