La farsa del judici contra Catalunya

VICENT FERNÁNDEZ I CAPILLA   

Coordinador de Bloc i País

El procés judicial que ha començat este dimarts al Tribunal Suprem i que ha fet seure en la banqueta dels acusats membres d’un govern democràticament electe que no han fet cap altra cosa que no siga donar veu al poble per decidir el seu futur, és una farsa judici polític i ànsia venjativa.

La imparcialitat del judici està més que desacreditada, ja que la justícia de quatre estats europeus com Alemanya, Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit han rebutjat en reiterades ocasions l’extradició dels acusats que són en l’exili: no es pot començar un judici a unes persones que en altre país de la Unió Europea estarien en llibertat.

Així, l’únic que busca aquest procés és escarment i venjança, quan, a més, la pena ja s’ha imposat, amb més d’un any de presó preventiva sense judici, i tot això al dictat d’uns jutges col·locats pel PP i una acusació particular exercida per una formació política com Vox, que s’autoqualifica ella sola.

A més, Puigdemont ni tan sols està acusat en aquesta farsa, perquè Alemanya va negar-ne l’extradició. És a dir, el ‘cabecilla de la rebelión’ ni tan sols és acusat i els seus subordinats estan en presó preventiva: un esperpent que degrada més encara la credibilitat de la justícia espanyola”

Faig una crida a resoldre problemes polítics a través de la política i el diàleg, així com a abandonar d’una vegada per totes la via de la represió i la venjança.

Ningú plora per la marxa de la tenda de matalassos

DIARI SERPIS         

No cal que el coordinador general d’Urbanisme de Gandia busque culpables en el PP per la renúncia d’una tenda de matalassos a instal·lar-se a Gandia, ni que inste als populars a presentar una proposta de modificació del Pla General d’Ordenació Urbana. En teoria el govern local hauria de disposar de la majoria suficient per a modificar els usos al polígon industrial Sanxo Llop, però no ho fa perquè els seus socis, Més Gandia, no estan disposats a generar més zones comercials als afores de Gandia.

Les rodalies de la ciutat estan sobresaturades, el xicotet comerç està al límit, i el centre de la ciutat s’està despoblant. No calien més zones comercials pels voltants, Gandia està sobresaturada. Per tant, que ningú plore la marxa de la tenda de matalassos a Llíria. Els comerciants tradicionals respiren, el centre de Gandia guanya temps i vida, i Sanxo Llop es pot destinar a altres usos, en especial dotacions. 

Davant les eleccions del 26-M

VICENT XAVIER VILA                
Compromís
 
El 26 de maig hi haurà -com a mínim- eleccions municipals i europees, dos àmbits electorals aparentment tant distanciats, però tant relacionats en la pràctica, sinó recordem com està el sector de la taronja al País Valencià i el motiu, tractats d’Europa amb tercers països obviant, de nou, uns dels motors econòmics més importants de les valencianes i valencians i amb el beneplàcit de PP, Cs i psoe que han votat en contra de la protecció de la nostra taronja i per tant en contra dels nostres llauradors i productors i les seues famílies amb tot el que això comporta.
Perquè no m’agrada la contra sistemàtica i si que m’agrada construir, em vaig fer militant del Bloc ara fa més de 16 anys convençut que el valencianisme polític, progressista i ecologista, amb l’estima per la nostra terra era una de les millors opcions entre el ventall polític municipal, hui al 2019 com molta gent, estic totalment convençut que Compromís és la millor opció no només municipal, també pel País Valencià i per la representació de valencianes i valencians a l’Estat espanyol i a Europa.
Ara, en 44 anys i amb certa experiència vital i amb un panorama estatal i Europeu amb el que tenim, amb el fantasma del feixisme passejant de nou per les nostres terres, amb presos polítics, amb la dreta i el auto denominat centre rellegint el discurs de la por, d’atacar a diferents sectors minoritaris o oprimits, als més febles i desfavorits de la població, en definitiva de tornar a proposar entre línies models del període d’entreguerres del segle passat, al remat, d’allò excloent, de les fronteres i els murs, em reafirme en allò constructiu, en allò propositiu.
Per tant estic #afavor de la igualtat d’oportunitats per a dones i homes, siguen immigrants o nascuts ací, tinguen el color de pell que tinguen i parlen la llengua que parlen, estic #afavor d’un model educatiu que eduque en la igualtat, en la integració, en la coeducació, per tant estic #afavor de l’escola pública, l’única que pot garantir-ho, estic #afavor d’A punt, la tele i la ràdio valenciana, tant necessària per conèixer i estar al dia de les nostres coses, estic #afavor d’un món per a totes i tots, on els xiquets estiguen educats per a no ser un perill per a les xiquetes, les dones del futur, #afavor al remat d’escoltar a totes les veus, #afavor de l’acord, #afavor de les coses ben fetes, amb el període de temps pertinent, #afavor del treball coral, plural, dels lideratges compartits i el treball compartit, #afavor de no repetir els errors del passat.
Si tu també vols construir, proposar, escoltar, coordinar, ajudar, integrar, comptar, sumar… es que també estàs #afavor del #compromís necessari que cal per portar endavant totes estes declaracions d’intencions, comptem amb tu?

De Salvini a Bolsonaro i Vox. Què hi ha al darrere de la ultradreta?

CRISTINA MAS                           

Lluita Internacionalista

El triomf del capità Jaïr Bolsonaro a les eleccions del Brasil és l’últim projecte ultrareaccionari que arriba al poder amb un programa xenòfob, masclista, autoritari i neoliberal. La llista és cada cop és llarga: Donald Trump als Estats Units, Matteo Salvini a Itàlia, Recep Tayip Erdogan a Turquia, Víktor Orban a Hongria, Rodrigo Duterte a Filipines, Heinz-Christian Strache a la vicepresidència d’Àustria…. En altres països la ultradreta no ha arribat a tocar poder però té prou pes per marcar l’agenda política: el UKIP al Regne Unit, el Front Nacional a França (11 milions de vots a la segona volta de les presidencials de l’any passat) o Alternativa per Alemanya (92 diputats al Bundestag). Els ritmes i les característiques de l’avanç de la ultradreta depenen de la situació de la lluita de classes a cada país, però és evident que més enllà de les particularitats nacionals hi ha una dinàmica global que hem de saber analitzar i comprendre.

Un capitalisme en crisi

L’auge de la ultradreta avui s’explica en primer lloc per una altra dinàmica global: la crisi sistèmica del capitalisme. Deu anys després de l’esclat de la crisi de 2008, la classe treballadora i els sectors populars només han vist enfonsar-se les seves condicions de vida. I des dels governs, els grans partits – socialdemòcrates o conservadors- quan han respost amb privatitzacions al servei del capital financer, retallades dels serveis públics i de la protecció social, i amb més repressió.

El problema no és nou, és un sistema esgotat en el sentit que només pot créixer sobre la base d’una gran destrucció, i que ho fa amb la rapinya dels recursos del planeta, al dictat dels interessos del capital financer. Lenin ja definia la fase actual com una època de «guerres i revolucions», i justament això és el que estem veient, també amb el conseqüent desplaçament forçat de poblacions que la ultradreta converteix en argument per atiar la por a l’immigrant.Aquesta crisi ha posat al descobert els límits de la democràcia burgesa i les seves institucions, que als ulls de tothom no governen per la majoria sinó en defensa dels interessos del capital financer. Es miri per on es miri, des dels rescats de la banca, fins a les polítiques d’austeritat per salvar el sacrosant pagament del deute dels estats fins a la privatització de la sanitat, els governs –socialdemòcrates i conservadors- governen pels bancs. Són ells els qui dicten les polítiques i no per casualitat sinó perquè tot el sistema econòmic, avui, en depèn, per sobre dels altres components del capital.

Això també porta aparellat el problema de la corrupció, que no és sinó una altra cara d’aquest capitalisme podrit. Això ha suposat una immensa deslegitimació de les institucions de la democràcia burgesa: en aquests anys s’ha vist clar com de res no servia el principi «d’una persona un vot», ni els grans partits tradicionals, ni tan sols els grans aparells sindicals. Creix el rebuig als grans partits i les institucions a través de les quals s’han aplicat les polítiques neoliberals i que ha servit per vehicular la corrupció.

Tot aquest malestar de baix no troba resposta en una «nova esquerra», que s’empantana amb polítiques impossibles de moderació que miren de pal·liar la situació evitant una ruptura per no enfrontarse amb els capitalistes i les institucions de l’estat. L’extrema dreta aprofita el fet que no hi ha una alternativa de l’esquerra a la desesperació obrera i popular per denunciar demagògicament banquers i polítics, la burocràcia de la UE, alentar la por amb la xenofòbia i fent renéixer el gran nacionalisme opressor… Un discurs amplificat per les xarxes socials, amb missatges simples i ràpids, en un moment en què els vells mitjans de comunicació estan tan desacreditats com els partits i les institucions perquè, en mans dels bancs, també han tapat les vergonyes del sistema.

El capital financer i els governs obren la porta

Amb totes les condicions a favor, els projectes d’ultradreta necessiten encara una altra cosa per sortir de la marginalitat: els diners de sectors del capital financer que es preparen aquesta carta per si un dia no en tenen prou amb els aparells de control tradicional. És quan defensen la necessitat d’un lideratge fort davant el caos, la corrupció, la inseguretat, la depauperació de les classes mitjanes i la crisi institucional. És el que en teoria marxista s’anomena bonapartització: un enduriment de l’estat, i la retallada de llibertats democràtiques -drets de reunió, manifestació, expressió, organització- per aplicar els plans de xoc que han de venir.

I no hem d’oblidar que són els mateixos governs (tant socialdemòcrates o com de dreta) els que acceleren aquesta deriva reaccionària amb les seves polítiques. Les lleis d’estrangeria, les mesures d’excepció justificades en l’antiterrorisme, l’exaltació de la unitat nacional, les privatitzacions, les retallades…. normalitzen un discurs i una lògica política que després la ultradreta només ha de portar fins a les últimes conseqüències, dins un marc que s’ha creat des dels partits tradicionals.

Tornem al feixisme?

Totes ens referim col·loquialment a la ultradreta com a feixista, perquè volem aïllar-la i deixar clar el nostre rebuig. Però realment estem parlant d’un retorn al feixisme com el dels anys 20 i 30? És un debat obert dins l’esquerra i és important precisar els conceptes, perquè no podrem guanyar si no sabem a què ens enfrontem. El feixisme és una forma particular d’autoritarisme que no es distingeix per la seva brutalitat (hi ha dictadures militars igualment sanguinàries i repressores) sinó perquè és un règim de combat al qual la burgesia recorre quan es veu acorralada per una amenaça revolucionària. I té bàsicament dues característiques que el distingeixen: la seva capacitat de mobilització de les masses petitburgeses i el fet que imposa un mètode de guerra civil contra les organitzacions de la classe treballadora. És el que Trotsky va definir com «l’extirpació de tots els elements de la democràcia proletària dins la societat burgesa». No és l’opció preferent de la burgesia, precisament perquè aquesta necessitat permanent de mobilització el converteix en un règim de xoc que no pot perdurar molts anys: el feixisme és un moviment amb certa autonomia al qual les burgesies van recórrer mentre no podien reconduir la situació a formes de dominació més estables de tipus dictatorial.

No creiem que el feixisme estigui a l’ordre del dia, sinó que anem a règims cada cop més durs, de tipus bonapartista, i per això preferim parlar d’extrema dreta o de feixistització del discurs polític.

La radiografia europea

Des de fa uns vint anys la ultradreta a Europa viu un auge electoral sense precedents des dels anys 30. A les últimes eleccions al Parlament Europeu, el 2014, l’extrema dreta es va imposar al Regne Unit (amb el UKIP), Dinamarca (el Partit del Poble Danès) i França (Front Nacional). El 2016 el Partit de la Llibertat d’Àustria va estar a punt de guanyar les presidencials i després de les legislatives de 2017 va entrar al govern juntament amb la dreta. El setembre del mateix any, Alternativa per Alemanya va col·locar 92 diputats al Bundestag. A França Marine Le Pen va perdre les presidencials davant Macron, però amb 11 milions de vots a la segona volta, el doble que el seu pare el 2002. La llista dels que toquen ja poder es complerta amb Matteo Salvini, ministre de l’Interior i home fort d’Itàlia, i Víctor Orbán, que va guanyar les eleccions de l’abril a Hongria.

Més enllà de les particularitats de cada país, tots ells comparteixen elements clau del seu discurs: la crítica a unes elits corruptes, traïdores i paràsites; la denúncia estructures de la democràcia burgesa; el gran nacionalisme, o un discurs ètnic o identitari; el fonamentalisme religiós (es parla molt del radicalisme islàmic però menys de l’ultracatòlic com el Tea Party, del suport de l’església evangèlica a Bolsonaro, o del sionisme dels ultraortodoxos al govern israelià); la glorificació del poble com un tot homogeni, esborrant les diferències de classe; la construcció de l’enemic exterior: (ja sigui l’immigrant, el musulmà, el jueu). En molts casos també hi ha masclisme, homofòbia, exaltació de la família tradicional i rebuig al dret a l’avortament. Tot plegat embolcallat darrere un gran líder salvador.

La particularitat espanyola

A l’estat espanyol encara no tenim grups d’ultradreta amb un impacte electoral tan significatiu. El que hem vist és un gir ultra del PP i de Ciutadans, sobretot pel que fa a la qüestió catalana i a la immigració. Aquesta excepció espanyola s’explica per la impunitat amb què es va tancar la transició al règim del 78. Mai hi va haver una ruptura amb el franquisme, que va néixer com un moviment feixista (amb la Falange com a instrument de mobilització de masses) i que va consolidar-se en el poder com una dictadura burocràtico-militar bonapartista. La monarquia va ser la línia de continuïtat que va preservar l’aparell de l’estat i Alianza Popular (i després el PP) la línia de continuïtat política per blanquejar el Movimiento. A diferència d’altres estats europeus- fora de petits grups (Democracia Nacional, España 2000, Falange…)- la ultradreta no s’organitza per fora sinó com una ala del PP. No ha estat fins ara, amb la crisi i l’inici del procés de descomposició que del PP, que sorgeix VOX. El seu míting amb milers d’assistents a Vista Alegre (Madrid) és tot un senyal d’alarma.

Combatre-la al carrer i als barris

Hi ha un sector de l’esquerra que ens diu que davant el gir cap a l’extrema dreta el que hem de fer és aferrar-nos a les institucions burgeses. Aquesta explicació confon els termes històrics i la seqüència causa-efecte. El gir cap a l’extrema dreta sorgeix perquè aquestes institucions burgeses han sigut l’instrument per l’empobriment i la repressió. La polarització social que imposa la crisi i el rebuig popular a governs i institucions són la base del seu intent de canalitzar l’odi popular fora d’aquestes institucions. Es per això que defensar-les, amb l’argument de que el que ve és pitjor seria un error. Una altra cosa és la defensa de totes i cadascuna de les llibertats democràtiques: aquí és on cal un front comú i unitat d’acció. Però per fer front a la ultradreta cal aixecar un altre camí per la ruptura popular amb unes institucions caduques.

L’altre debat té a veure amb qui situem com a enemic: són fonamentalment els grups feixistes? És el que ens plantegem per exemple cada 12 d’Octubre Barcelona on cada any convoquen la seva concentració. Però mentre uns centenars de neonazis es manifesten allà, fa anys que PP, Ciutadans, Societat Civil Catalana i altres plataformes arrosseguen milers de persones en mobilitzacions per la Hispanitat al centre de la ciutat. Pensem que són els estats i les polítiques dels governs els qui aplanen el camí per la irrupció de l’extrema dreta i finalment del feixisme. La llei d’estrangeria i les expulsions en calent, sentències com la de la Manada o el discurs contra Catalunya del PP, Ciutadans i el PSOE generen l’espai sobre el qual la ultradreta es construeix, i només ha de presentar-se com el que de debò està disposat a aplicar la mateixa política fins al final. Per això, la tasca central avui és lluitar contra aquestes polítiques i els governs de torn responsables, pel dret d’autodeterminació i la resta de llibertats democràtiques, contra la monarquia, pels plens drets dels treballadors i treballadores migrats. Aturant aquestes polítiques aturem la ultradreta.

I això només es pot fer plantejant polítiques que donin respostes reals als problemes de la gent i necessàriament han de ser de ruptura: perquè no es poden satisfer les necessitats socials mentre es continuï pagant el deute als bancs, no es pot acabar l’atur sense retallar el temps de treball sense reducció de sou, no es pot sortir de la crisi sense nacionalitzar la banca i no es pot resoldre el pro- blema de la corrupció i dels drets dels pobles sense trencar amb el règim del 78.

Queda encara un quart problema en l’acció transformadora i és a qui ens adrecem i on treballem. La majoria de l’esquerra ha abandonat el treball a les fàbriques, als barris obrers, que molts donen per perduts a l’onada taronja. No! Sense anar a la base, a treballar cada dia colze a colze buscant respostes de fons als problemes reals no es pot combatre una ultradreta que, si ningú l’atura, s’empassa la nostra gent.

Si la citricultura fóra una multinacional americana…

G. CABANILLES          

Quan Ford va anunciar retallades de personal a totes les factories d’Europa, el president de la Generalitat, Ximo Puig va moure Roma i Santiago per intentar que Almussafes en quedara al marge. Seria bo quantificar les ajudes públiques que la multinacional nord-americana del motor ha rebut de la Generalitat des que va decidir instalar-se a la vora de l’Albufera. Ningú ha eixit a protestar per la crisi de demanda automobilística, ni les places s’han omplit amb concentracions, però la maquinària institucional es va posar de seguida en marxa.

Este dimarts milers de persones han eixit al carrer arreu de les comarques citricultores valencianes per protestar per la crisi d’un sector que perd rendibilitat any rere any per decisions que es prenen a Brusel·les. Algunes de les prostestes, com ara la de Nules, a la Plana Baixa, han estat ben nombroses, però a la Generalitat no se li ha escoltat més que admetre la gravetat de la crisi i solidaritzar-se amb els llauradors. 

Els afectats es mereixerien, si més no, que Puig dedicara el mateix temps i diners que els que va dedicar en fer un viatge a Londres per a entrevistar-se amb l’ambaixador espanyol i mostrar-se preocupat pel Brexit. Ja poden arribar turistes britànics als hotels de Benidorm, que mai es deixaran tants diners com els que ha aportat el conreu de la taronja a les llars valencianes. 

Puig hauria de posar a treballar d’una vegada al seu delegat per a les relacions amb la UE, Joan Calabuig, i reivindicar la revisió dels acords amb els països extracomunitaris productors de taronges com a mínim amb la mateixa insistència que reivindicava un canvi de model de finançament mentre el president del Govern era del PP. 

Però Puig, a més de que és de secà, es creu estadista, i està més preocupat per demostrar que el Consell de Ministres es pot reunir a Alacant sense provocar reaccions al·lèrgiques que per solventar la greu crisi de la citricultura.

Puig sap de sobra, però tant li fa (i si no té a Vicent Soler per a preguntar-li), que qui està ofegant al llaurador són les grans cadenes de distribució, que tenen nom i cognoms de multinacional, com la Ford. Lidl, Carrefour, etc. Són estes companyies les que estan comprant cítrics fóra de la UE i els magatzems locals no són més que això, magatzems, actuen com a simples contenidors de les compres de les multinacionals. O algú creu que la taronja de Sud-àfrica la porta la cooperativa d’Alcàsser?

Però no toquem a Lidl i Carrefour. Valga’m Déu la que li ha caugut al director general de Comerç per posar-li un twitt al grup inversor britànic Intu. 

Puig té feina. Primer prendre’s de debó l’assumpte de la taronja, oblidar-se de les grans teories de política territorial, agafar la pancarta i demanar rebutjar l’acord signat pel Parlament Europeu per a la importació de cítrics de Sud-àfrica, demanar  reciprocitat de la normativa europea fitosanitària i laboral de les produccions agrícoles d’altres països, i altres mesures per a impedir que milers de tones de collita es queden a l’arbre. Si no hi ha ingressos no hi ha impostos, i si no hi ha impostos la Ford no podrà rebre la seua estrena anual. 

També podria exigir al Govern Espanyol, ara que s’ha esvaït la demanda del model de finançament, l’aplicació de la clàusula de salvaguarda per a la citricultura, reclamar el suport del Govern a les parts afectades per la crisi del sector citrícola valencià, i sol·licitar l’aplicació de mesures compensatòries pertinents als productes afectats, especialment la retirada de cítrics en fresc. No ho farà. 

 

 

Les notícies falses

G. CABANILLES          

Un perfil de Facebook amb el nom de Whasap-letter dedicat a donar opinions negatives sobre el govern local de Gandia (en especial del PSPV) està donant què parlar simplement pels intents de neutralitzar-lo provinents presumptament de l’òrbita del PSPV local. En nom d’una creuada contra les notícies falses (em resistisc a emprar el terme en anglés), destacats dirigents socialistes locals s’han aplicat en la tasca de desmentir a este i altres perfils de Facebook. La repercussió és tal que fins i tot l’exalcalde del PP Arturo Torró ha hagut d’eixir en un article d’opinió publicat en l’edició comarcal d’un diari de la premsa castellana de València, per desmentir que ell mateix estiga al darrere d’este “molest” perfil de Facebook, i suplica que els responsables desvelen la seua identitat per tal de quedar lliure de tota sospita.

El perfil, per la seua banda, es congratula de la fama que li estan aportant els suposats intents de censurar-lo. Siga o no aixì, el perfil ara per ara anònim (“en breve desvelaremos nuestra identidad”, han dit) no s’ha dedicat a donar cap notícia, i per tant no hauria d’entrar en els objectius de la campanya contra les “fake news” en les que sembla haver-se embolicat el PSPV gandià. En una ullada ràpida només s’hi han pogut vore opinios: que si l’alcaldessa, Diana Morant, és més o menys popular, que si s’ataca la llibertat d’expressió i el dret dels ciutadans a la informació, que si es silencia als mijans no afins, o si el PSPV es dedica a posar o llevar directors de mitjans en funció dels seus interessos.

El grau de popularitat de Diana Morant seria només opinable. Pot disfrutar de més o menys simpaties, però el ben cert és que les opcions que hi ha al PSPV de Gandia tampoc és que vagen a garantir més popularitat que l’actual alcaldessa. El problema del PSPV de Gandia no és Diana Morant, és José Manuel Orengo (i per extensió José Manuel Prieto), Alfredo Boix, i la cohort d’assessors, que tenen col·locats en diferents administracions. No ha tardat ni un parell de setmanes José Manuel Orengo en estrenar el seu nou lloc de treball a una empresa privada per a vore’s acusat des de l’oposició de preparar nous tripijocs per tal d’afavorir a la seua nova empresa amb decisions del Govern valencià. I això arriba amb els antecedents de la frustrada Fundació d’Estudis de l’Administració Local que va intentar posar en marxa Orengo quan encara ocupava responsabilitats públiques, o les investigacions per presumptes casos de finançament il·legal. Que per cert, encara no he pogut esbrinar què hi feia Mc Donald’s pagant factures de Crespo Gomar, a no ser que tinga a vore amb la compra-venda del solar municipal en el que es va instal·lar a Gandia la multinacional dedicada a patrimonialitzar la carn picada a la planxa com la gran aportació dels EE UU a la gastronomia mundial. 

De posar i llevar directors de mitjans, en puc donar fe, i per tant tampoc és qüestió de que el PSPV es pose a rebatre assumptes d’un perfil anònim de Facebook que haurien de considerar banals. Per tant, el que es diu informació en estat pur tampoc és que se n’haja aportat massa. Tanmateix, el perfil promet noves revelacions. Confiem que vagen més enllà de que si el Betlem de 2017 s’ha pagat o no. 

Cap a on va el Brasil?

MIGUEL SORANS           

Unitat Internacional dels Treballadors (UIT-QI)

 

El Brasil representa, després de Veneçuela, el punt més àlgid de la crisi política i social a Amèrica Llatina. L’impactant triomf electoral de l’ultradretà Bolsonaro és l’expressió d’aquesta crisi i del fracàs de l’esquerra reformista llatinoamericana. En particular de Lula, Dilma i el PT que han governat més de 15 anys amb ajustos i corrupció. El triomf de Bolsonaro ha obert tota mena d’incògnites i debats sobre la causa de l’avanç de la ultradreta. Perquè milions, inclosos treballadors i sectors populars, li han donat el vot? Brasil va cap a una dictadura o cap a un nou feixisme?

El debat està centrat en perquè triomfa algú com Bolsonaro, una figura d’ultradreta, neofeixista, amb un equip envoltat d’exmilitars que reivindiquen la dictadura de 1964.  Bolsonaro triomfa no només perquè té un vot tradicional de sectors de dreta de classe alta i mitjana alta sinó que ha guanyat amb un ampli suport de sectors de la classe treballadora i de pobres de les faveles urbanes. Bolsonaro ha tingut 57.800.000 de vots i Haddad del PT només 47.000.000. Són més de 10 milions de vots de diferència.

El vot a Bolsonaro ha expressat, encara que de forma totalment equivocada, l’odi i la ruptura de milions de treballadors amb Lula i el PT. Aquest vot representa el rebuig als anys de govern del PT contra el poble treballador i en benefici de les multinacionals, del capital financer i dels grans propietaris de terres. Al seu torn, també ha expressat el rebuig i la ruptura amb tots els partits tradicionals burgesos. El Partit del Moviment Democràtic Brasiler (PMDB), partit històric de la burgesia – post dictadura i aliat del PT (Témer va ser vicepresident de Dilma) – va treure el 2% dels vots a la primera volta. El Partit de la Social Democràcia Brasilera (PSDB), el partit de l’expresident  Fernando Henrique Cardozo, va treure el 4,5%. O sigui que han quedat esmicolats.  Al seu torn, el PT a la primera volta va rebre cops molt durs com el de Dilma que va intentar ser escollida senadora, però va quedar en quart lloc i no va entrar al Senat. Malgrat aquests cops, el PT va arribar a la segona volta.

Bolsonaro va guanyar a la majoria dels estats, especialment en els grans estats industrials i més polititzats. Va guanyar als estats de Sant Paulo, Mina Gerais, Rio Gran do Sud i Rio de Janeiro amb una mitjana del 65% dels vots. Va guanyar al cordó industrial de l’ABC de Sant Paulo, base obrera històrica de Lula i el PT. El PT va guanyar als estats més pobres i menys habitats del nord-est.

El vot de milions de treballadors a Bolsonaro expressa un clar retrocés polític i ideològic i ha obert un debat en l’avantguarda mundial sobre la causa d’aquest gir electoral.

Els dirigents del PT i de l’esquerra llatinoamericana, que durant aquests anys han donat suport als governs pseudoprogresistes de Chávez-Maduro, dels Kirchner, d’Evo Morales o de Daniel Ortega, atribueixen aquesta derrota a una suposada “ona conservadora” de les masses. En el cas del Brasil, aquesta ona s’hauria iniciat amb les jornades de juny del 2013 quan milions de persones van sortir a lluitar contra un augment de les tarifes de transport i contra l’augment del cost de vida. Això va passar sota el govern de Dilma-Témer-PT. Aleshores, el PT va qualificar a aquesta protesta com “incentivada” per la “dreta” i que havia obert el camí al suposat “cop de 2016”. En realitat la rebel·lió popular del 2013 va ser una genuïna protesta de masses contra el govern ajustador de Dilma. El PT ha afamat al poble i ha aplicat augments de tarifes mentre feia faraònics estadis de futbol per al mundial amb pactes corruptes amb Odebrecht. A causa de l’odi popular a Dilma, el parlament burgès va fer la maniobra de treure a Dilma de la presidència. No va haver-hi cap “cop”. Però la crisi política i social no es va aturar. Témer va arribar a tenir el 2% de popularitat i va patir una vaga general en 2017. D’aquest repudi de les masses sorgeix el fenomen Bolsonaro.

Amb aquests arguments, el PT i l’esquerra reformista llatinoamericana volen eludir la seva responsabilitat en el sorgiment de Bolsonaro i pretenen donar-li la culpa a la gent “que s’ha tornat conservadora”.  Ha estat el fracàs dels falsos models “nacionals i populars” o de l’anomenat “socialisme del segle XXI” de Chávez-Maduro, el que ha portat aquesta confusió en el vot de milions de treballadors i sectors populars. Governs que no trenquen amb les multinacionals i el capital financer i que apliquen retallades al poble. Bolsonaro només s’explica per l’odi i el rebuig popular que han provocat els governs del PT. Les masses no es fan “conservadores” o de “dreta” sinó que – pel seu rebuig als partits del sistema capitalista, siguin liberals o de la falsa esquerra – de forma equivocada busquen castigar amb el seu vot i cauen en els paranys electorals de la ultradreta populista. Alguna cosa similar està passant amb el vot a Salvini a Itàlia o a Le Pen a França. No podem minimitzar aquest vot equivocat i perillós. Però, en el cas de Brasil, no creiem que sigui un vot consolidat i estable a la ultradreta. Les coses són més contradictòries. Els treballadors que han votat a Bolsonaro tenen l’expectativa que s’acabi amb la corrupció, amb la inseguretat  i que millori el seu nivell de vida. Res d’això succeirà. Què passarà quan no es compleixin aquestes expectatives? El primer a tenir en compte és que al Brasil la classe obrera no està derrotada. El poble, igual que ha castigat al PT, pot acabar castigant als carrers a Bolsonaro.

Es va cap a un règim dictatorial o neofeixista?

Bolsonaro és un polític d’ultradreta o neofeixista. Però una altra cosa és explicar que, des del dia 1 de gener de 2019 – quan assumeixi el govern ultrar-reaccionari de Bolsonaro – hi haurà un règim nou, dictatorial o neofeixista.  Bolsonaro vol acabar amb la crisi política i social imposant un pla d’explotació superior a l’actual, amb repressió i desconeixent les llibertats democràtiques. Podrà fer-ho?  Caldrà veure si el moviment de masses l’hi permet. La classe treballadora i els sectors populars no han estat derrotats als carrers. Bolsonaro només ha guanyat unes eleccions. En 2017 la classe obrera brasilera va fer una vaga general històrica, a més va haver-hi centenars de vagues. El moviment de dones  i de la joventut, amb la seva mobilització per “Ela Nao”, ha mostrat la seva decisió de resistència. Per realitzar un canvi de règim dictatorial s’ha de derrotar al poble treballador. I això es veurà en les properes lluites. Nosaltres donarem suport a la mobilització obrera i popular per derrotar els plans de Bolsonaro.

Dia internacional de la violència cap a les dones

PLATAFORMA PEL DRET A DECIDIR            

 

Com cada 25 de novembre, hem d’alçar un crit contra les violències masclistes, amb un record especial per a les 89 víctimes assassinades a l’estat espanyol des de l’1 de gener de 2018 fins 17 de novembre (feminicidio.net).  Nou d’aquestes morts han estat al País Valencià.

Aquesta és la màxima expressió, dins del sistema patriarcal, dins d’un conjunt de violències que es desenvolupen a tots els àmbits de la vida de les dones: al món laboral, a casa, al carrer, als espais d’oci, etc, i que s’agreugen encara més davant de situacions com la precarització i l’empobriment, la migració, la fugida de la guerra, el viatge i la recerca de refugi, el racisme, la xenofòbia, la tracta…

El 25 de novembre coincideix amb diversos exemples que ens mostren fins a quin punt està arrelada socialment la cultura de la violació.  La ideologia masclista cosifica les dones, devalua la seua voluntat, qüestiona les seues veus i fins i tot les culpabilitza de les violències de les quals són víctimes.  Bona part dels mitjans de comunicació participen en el desenvolupament d’aquesta cultura de la violació, i fins i tot el sistema judicial multiplica la victimització de les dones agredides amb qüestionables procediments i sentències que, molt sovint, mostren el biaix ideològic de les persones que haurien de garantir l’impartició de justícia.  

Com sempre, el desenvolupament de mesures i recursos públics contra les violències masclistes no ha estat prioritari.  No han comptat amb la necessària dotació de pressupostos i recursos, ni ha estat portada a tots els àmbits (educació, sanitat, justícia, etc.).  I la situació fa evident que cal convertir en prioritàries aquestes polítiques integrals.

Ens calen mesures efectives per a la prevenció i eradicació de les violències masclistes,  que han de restar assenyalades per sempre com a les greus vulneracions que són contra els drets fonamentals de la meitat de la població, contra el seu dret a decidir.  Aquestes mesures han de partir de les pròpies dones i les organitzacions feministes, han de tindre per objectiu l’apoderament de les dones i han d’estar sempre sotmeses a les seues necessitats específiques.

El 25 de novembre, també tindrem molt presents les dones que han patit persecució política, que estan empresonades o amenaçades de ser-ho pel seu compromís amb el dret a decidir i l’autodeterminació dels pobles, l’exercici ple de la democràcia.

Peña Nieto fa de gendarme de Trump

MOVIMENT AL SOCIALISME

Secció mexicana de la Unitat Internacional dels Treballadors (UIT-QI)

“Mèxic accepta el nostre lideratge, gràcies Mèxic!”. Va ser el missatge de Donald Trump, davant les mesures adoptades pel govern de Peña Nieto respecte a la nombrosa Caravana de més de set mil germans i germanes centreamericans qui fugen de la misèria i la violència al seu país com succeeix en molts països, inclòs el nostre. El seu objectiu és arribar als Estats Units.

La majoria dels migrants són de procedència hondurenya que fugen del seu país per la terrible situació que han viscut des de fa nou anys quan es va produir un cop d’estat. L’actual govern, encapçalat per Juan Orlando Hernández, elegit en 2014, ha estat summament repressor i és acusat d’haver arribat a la presidència de manera fraudulenta. No obstant això, ha comptat amb el reconeixement dels Estats Units. La intromissió de l’imperialisme ianqui a la zona és la que ha provocat la misèria i la violència per la qual fugen centenars de milers de centreamericans cada any cap al nord, malgrat els grans riscos que corren.

Davant les amenaces i pressions de l’ultradretà Donald Trump, que ha qualificat als migrants de “criminals”, Peña Nieto ha enviat a un nombrós grup de la Policia Federal, el seu organisme preferit per reprimir. De forma paral·lela buscant dividir-los, els ha tendit el parany d’oferir-los accés a Mèxic en qualitat de refugiats als qui acceptin signar la sol·licitud, que de forma automàtica els barra la possibilitat de continuar la seva migració cap als Estats Units. Més de mil han caigut en el parany, mentre la majoria han decidit no signar i entrar al nostre país de forma “il·legal”, travessant el Riu Suchiate.

Així que Trump no s’ha equivocat en dir que el govern mexicà accepta el seu lideratge: Peña Nieto una vegada més s’ha doblegat a les seves exigències i busca parar a com sigui la Caravana, mentre el govern hondureny ha ordenat tancar la frontera. Per això repudiem públicament la política antiimmigració de Peña Nieto, que el deixa una vegada més, prostrat davant els designis del govern racista dels EUA, jugant el vergonyós paper de gendarme de l’imperialisme nord-americà.

També denunciem la posició d’Andrés Manuel López Obrador, qui pretén congraciar-se amb Trump, contenint la migració cap als EUA amb la promesa de crear llocs de treball pels centreamericans, el mateix que per als mexicans. No obstant això, de cap manera es podrà garantir treball suficient i, sobretot, ben remunerat per als mexicans o els migrants centreamericans, sense trencar amb aquest model neoliberal. Aquesta és l’essència de “l’entesa” entre Trump i el pròxim president. Per aquest motiu el nord-americà es va referir als “líders de Mèxic”.

A més d’aquesta política repressiva i de criminalització, els migrants són vulnerables als grups criminals i a la inseguretat que impera al país. Al cap de pocs dies d’haver entrat la caravana, ja s’han començat a registrar violacions de dones hondurenyes. D’això és responsable el govern mexicà perquè no ha assumit la seva obligació de garantir els seus drets.

Per això és necessari expressar la nostra solidaritat amb els migrants, de repudiar qualsevol expressió xenofòbica i racista, oferir-los ajuda mitjançant la recollida d’aliments i roba – com vam fer durant el tremolor de l’any passat -; acompanyar-los i donar-los suport políticament en contra del govern de Trump i les seves amenaces i denunciant la repressió del govern de Peña Nieto. El poble mexicà ha d’exigir que es garanteixi plenament els seus drets. Això vol dir: dret al lliure trànsit i a la seva seguretat i que s’impulsi una política migratòria que regularitzi la seva situació al país. I una vegada més en la història hem d’exigir la nostra plena independència dels designis nord-americans. El poble ha de dir amb força: Benvinguts a Mèxic! A baix les fronteres capitalistes! Repudiem les amenaces de Trump Suport total als migrants!

9 d’Octubre: Construïm sobirania, fem País Valencià

PLATAFORMA PEL DRET A DECIDIR    

El País Valencià commemora la data del seu naixement com a poble amb la seua Diada Nacional del 9 d’Octubre, val a dir que serà el quart des que en 2015 el PSPV-PSOE i Compromís ocuparen el Consell, després de vint anys on el Partit Popular semblava que mai no perdria el poder sobre les institucions valencianes. Enguany també commemorem el centenari de la Declaració Valencianista de 1918, una fita important  del nostre passat, que cal reivindicar actualitzant el seu legat.

Quan ens situem previsiblement a poc més de mig any de les eleccions locals i autonòmiques toca fer reflexió dels canvis que s’han anat donant des del Pacte del Botànic amb les forces polítiques esmentades i el suport de Podem en l’àmbit parlamentari. Uns canvis que si bé és cert han fet alenar per fi la societat valenciana després de la devastació i malbaratament dels governs del PP, a ulls de Decidim! de moment no arriba al mínim que necessita la nostra societat.

Per una banda cal aplaudir mesures com ara la normalització en l’aplicació de la llei de la dependència, de l’obertura en juny d’À Punt, la ràdiotelevisió dels valencians amb una programació en valencià, així com continguts propis, també per la reivindicació d’un finançament just, pel que fa a la universalització de la Sanitat Pública i el treball per revertir la seua privatització, etc…

Hi ha altres mancances que no s’han afrontat amb la decisió necessària com ara la baixada de la barrera electoral del 5 al 3% per poder tindre presència en les Corts Valencianes, un canvi de llei per a la qual necessitaria una majoria qualificada, d’altra banda els valencians i valencianes encara no podem veure TV3 i IB3 i poder compatir amb catalans i balears també la televisió valenciana, les reivindicacions per un finançament just per al País Valencià s’han anat esvaint, per no parlar de la no reivindicació de l’espoli sistemàtic que pateix el nostre país, ni un mínim canvi en el model econòmic que albire alguna possibilitat de millora en les condicions de vida i treball de la majoria del nostre poble i el respecte i regeneració del medi. Tampoc hem escoltat cap pronunciament a favor de fer respectar el dret a decidir i la democràcia del poble català i de suport a la situació dels presos polítics i exiliats catalans –llevat del president de les Corts, Enric Morera- o la simple normalització de la terminologia ‘País Valencià’.

És cert que tot avanç com s’ha donat s’ha de valorar amb bons ulls, però el canvi polític al nostre territori ha d’anar acompanyat de decisions i reivindicacions valentes. Observem amb preocupació creixent com el final de la legislatura “del canvi” ve acompanyat de tot un allau de PAI’s i nous projectes faraònics en la més pura tradició del totxo i l’especulació. Això no era el canvi que esperava bona part del nostre poble.

Des de Decidim! apostem en la nostra Diada per donar una resposta a les persones desocupades, els nostres joves que han de trobar oportunitats als països europeus, les persones que necessiten la reparació i justícia de la Memòria Històrica, dels treballadors i treballadores precàries, de les dones, del nostre malmés ecosistema…

Construir sobirania és necessari per superar aquestes mancances i fer el País Valencià que tots i totes volem, un país inclusiu, democràtic i lliure on les possibilitats de viure de la nostra gent estiguen garantides.