Reflexions en la Diada del 25 d’abril

ANTONI INFANTE              

Coordindor de Dret a Decidir al País Valencià

Som en un dia que pot donar per a veure el got mig ple o gairebé buit. Hui s’inaugurarà el passeig Guillem Agulló a Vivers. No és l’avinguda Baró de Càrcer o General Urrutia, però ja és un reconeixement, un símbol. Podem remarcar que ja funciona À punt ràdio i que dimecres començarà a emetre en proves la nova TV pública valenciana. Que s’ha revertit la privatització de l’hospital de la Ribera i s’anuncia la possibilitat de fer el mateix a l’hospital de Dénia. Són, segurament, les fites més importants i transcendents dels 3 anys de Govern del Botànic.

Podem dir que hui es fan millor les coses, i que s’ha fet fora bona part de la trama de la corrupció; que al cap de 3 anys de nous governs es respira un altre aire més lliure i més democràtic, però també creiem que s’ha malbaratat en bona part l’actual legislatura en temes cabdals que podríem haver solidificat el canvi i posar les bases per avançar cap a una societat veritablement més democràtica, igualitària i lliure i per a consolidar el País valencià com a subjecte polític.

Des del 2013 venint dient que fer fora el PP era una condició necessària, però que no era una condició suficient.

Perdre aquesta setmana l’alcaldia d’Alacant -a més de ser una tragèdia- és la confirmació d’un doble fracàs, el de l’esquerra alacantina –que ha supeditat, si no anorreat, tot el treball dels moviments socials a la gestió política dels partits al govern de la ciutat– i la d’eixos partits incapaços de crear un marc conceptual propi i allunyat dels valors de la dreta espanyolitzadora, explotadora, especuladora i extractiva.

En l’àmbit de tot el País Valencià s’està caient en les mateixes errades. Una gestió de l’autonomia sense cap projecció del País Valencià com a subjecte polític de drets; amb pocs avanços de cobertures jurídiques per a la defensa i projecció de la llengua, que continua depenent dels esforços de les entitats de la societat civil, amb la coaptació via subvencions de bona part d’eixa societat civil anul·lant les seues potencialitats, i continuant dins els marcs conceptuals que va consolidar el PP. Uns marcs conceptuals que ens mantenen en unes formes socials que només responen als interessos d’una minoria, en una dependència i supeditació a un estat caduc profundament autoritari i antidemocràtic, ancorat al règim del 78 i en uns nivells de democràcia pobra i esquifida on l’extrema dreta continua campant lliure i protegida per les clavegueres de l’estat i amb un sistema econòmic que continua basant-se en la turistificació, l’especulació i la precarietat laboral.

Des de Decidim denunciem que l’Estat està aplicant nous decrets de nova planta en forma de 155 i no només a Catalunya. Des d’ací aprofitem aquest acte d’afirmació valencianista i commemoració de la batalla d’Almansa per a exigir també la immediata derogació del 155, la immediata llibertat de totes les preses i presos polítics i el lliure retorn de les persones exiliades.

La projecció a l’exterior del País Valencià amb els viatges de la Generalitat a Cuba, Xina i el Japó no han sobrepassat la qualitat de delegats comercials de la patronal i malgrat les sentències contra la ZAL, els acords comercials que s’han conegut donen el tema per amortitzat per a major glòria de les grans empreses portuàries i l’oblit vergonyant de la ciutadania de la Punta i per extensió de tota la del cap i casal.

En el tema cabdal de lluita contra l’infrafinançament i l’espoli, els partits del pacte del Botànic no ha entés o no ha volgut entendre quines són les característiques intrínseques de l’estat espanyol. Un estat construït fonamentalment al servei dels interessos d’uns centenars de famílies de l’aristocràcia reconvertida i/o imbricada en l’oligarquia de les empreses de l’Ibex35. Un estat espoliador i extractiu d’allò que algunes historiadores han descrit com l’Espanya assimilada, en referència al País Valencià, Catalunya i Les Illes, i que afecta negativament el conjunt del nostre país i molt especialment la majoria social.

La Generalitat Valenciana no ha entés -o no ha volgut entendre- que el Règim del 78 és una pura continuïtat d’eixa lògica espoliadora i extractiva i s’ha apuntat a unes formes reivindicatives del peix al cove que durant dècades havia practicat la Generalitat Catalana, però que ja s’han demostrat esgotades.

Enviar delegacions de les Corts o de diversos ajuntaments a Madrid, o muntar actes amb la patronal i emplaçar el PP i C,s queda molt bé per a la disputa electoral de curta volada, però és poc útil per poder acabar amb la xacra de l’espoli. Un espoli que ens ha empobrit i ja som un 12% més pobres que la mitjana de l’estat, repercutint directament aquest empobriment en salaris i pensions més baixos, menors cobertures socials, i amb un nivell dels recursos a la sanitat i l’ensenyament molt inferior a les necessitats reals.

El País Valencià necessita altres polítiques i les necessita amb urgència. No podem confiar gaire en el sistema de partits valencians que tenim en l’actualitat, però pensem que tampoc és el moment de crear a corre-cuita nous artefactes electorals. Creiem que és el moment d’enfortir la societat civil, autònoma, crítica i desacomplexada. En clau de País Valencià. Si hi ha alguna cosa que ens ha ensenyat la revolució democràtica i independentista catalana és que és la societat civil la que ha de marcar el rumb. La que pot fer que partits i sindicats passen de l’esterilitat a la utilitat, de l’autonomisme al sobiranisme i/o l’independentisme; de l’obediència cega als dictats del capital embolcallat en les banderes europees o espanyoles per a posar-se al costat de les necessitats socials.

Sí, necessitem entitats fortes d’eixa societat civil que també hem de fer un seriós esforç en la superació de les misèries heretades i dels llenguatges polítics que no sumen i sí que resten. Unes entitats que han de saber valorar el País Valencià com a subjecte polític sobirà, i ajudar a construir, juntament amb la participació més gran possible, un full de ruta sense cap renuncia però amb un mapa clar que ho faça factible.

Crida pel finançament valencià

VICENT MAURI/ANTONI INFANTE               

Un any més els Pressupostos Generals de l’Estat tornen a marginar greument les valencianes i valencians. Mentre la inversió mitjana de l’estat espanyol se situa en 217 euros per habitant, els valencians i les valencianes, rebem 150 euros per habitant, situant-se a la cua de les inversions de tot l’Estat espanyol.Davant aquesta situació, que es porta repetint els últims 15 anys, i davant la manca de recursos i infraestructures al nostre territori fruit, en gran part pel maltractament financer sostingut a què ens sotmet els governs espanyols, any darrere any.Aquesta situació, unida a un infrafinançament endèmic, que suposa un deute històric, fa que la situació actual del nostre autogovern, siga crítica, i condicione les polítiques del Consell de la Generalitat, també dels ajuntaments valencians, i afecte greument les condicions de vida de les valencianes i valencians, especialment de les treballadores i treballadors i dels sectors socials més castigats per la crisi i les polítiques antisocials i antivalencianes dels governs espanyols. Unes polítiques que també afecten negativament a amples sectors socials d’altres pobles de l’estat.Estem davant d’un estat d’emergència social i de falta de recursos per al nostre territori, a causa d’un sistema finançament profundament injust que ens castiga com a societat, que augmentarà la precarietat i les desigualtats socials que ja sofreixen, especialment, els nostres sectors més desfavorits. Moltes són les necessitats del nostre país, i molts els anys que portem denunciant-les: sense corredor mediterrani, ni infraestructures adients per al creixement, sense sistema financer propi i demanant els nostres diners a Madrid, a tornar amb interessos (en forma del pervers FLA), no podem cobrir les necessitats del nostre territori i de les persones que hi vivim. Per això cal que s’escolte la nostra veu com a poble ací, a Madrid i on calga, per a denunciar l’espoli sistemàtic, que patim històricament, i no ens deixa avançar.Nosaltres volem un futur de benestar, justícia social i llibertat per a la societat valenciana. Som conscients que el problema del finançament valencià, que afecta a tothom qui vivim en aquest territori, necessita la implicació de tots els estrats populars de la nostra societat – treballadors i treballadores, gent aturada, depenent, jubilada, desnonats, estudiants… – i també de les organitzacions sindicals, polítiques, socials, culturals, esportives o festives.Per tot això, considerem que cal donar una resposta contundent, unitària, plural, transversal, sostinguda en el temps, que articule i cohesione tot el territori valencià, del sud al nord, de l’interior a la costa, els pobles i les ciutats, per manifestar el nostre rebuig als Pressupostos Generals de l’Estat d’enguany, denunciar l’espoli sostingut que sofrim i declarar que volem tindre accés a les claus de la caixa per millorar la vida de les valencianes i valencians i construir, entre totes i tots, una societat valenciana més justa i igualitària.

Les Forces Armades i la Setmana Santa

ASSOCIACIÓ VALENCIANA D’ATEUS I LLIUREPENSADORS (AVALL)
 
De nou, com ve succeint durant dècades, les banderes espanyoles onejaren a mitja asta en els aquarteraments militars i el Ministeri de Defensa, en senyal de duel per la mort de Crist. Així mateix, militars de diverses armes participaran en diversos centenars d’actes religiosos.
Segons la Constitució (art. 16), Espanya és un país aconfessional (que no laic), i per tant, no s’hauria de prestar especial atenció a cap confessió religiosa.
A més, el reial decret 684/2010, determina que l’ensenya onejarà a mitja asta en les Forces Armades (FF.AA.), exclusivament quan es decreten dies de dol nacional, quan moren militars en acte de servei i quan mor el rei, la reina o l’hereu, però no per a commemorar la mort de Crist.
Esgrimeix la ministra de Defensa que “la celebració de festivitats religioses per les FF.AA. forma part de la nostra cultura”. Si per “formar part de la nostra cultura”, la ministra entén la quantitat d’anys que les FF.AA. porten ballant l’aigua a la secta catòlica, hauríem de concloure que el masclisme causant de la marginació i feminicidis o la Inquisició que va durar segles, també formen part de la nostra cultura.
Des d’AVALL, que com a ateus considerem les religions com a meres superxeríes màgiques, sense cap base real ni científica, considerem que aquesta intromissió de la religió en les institucions i actuacions de l’Estat, suposen una greu fallida de la convivència, que hauria de basar-se en tres pilars fonamentals:
  • El respecte mutu.
  • La igualtat de tracte a les idees i creences (inclòs el dret a no creure).
  • La neutralitat de l’espai públic davant aquestes idees i creences. 
Tot el que no siga respectar aquests principis bàsics, suposa una postura arrogant i intimidadora d’una part de la societat enfront d’una altra.
Denunciem la idea recurrent de justificar tot, apel·lant a la tradició, sense tenir en compte que les úniques tradicions que mereix la pena conservar són aquelles que uneixen, no que separen, aquelles que afavoreixen la convivència, no que la pertorben, aquelles que garanteixen la dignitat, no que la destrueixen.
L’única explicació a aquestes actuacions reaccionàries i arrogants, és que provenen d’una visió de l’Estat plagada d’actituds nostàlgiques de la dictadura passada, intentant uniformitzar vida i pensaments, sense espai per al dissenso, que és considerat com un atac o persecució.
En AVALL, ens oposem a aquest intent d’imposar, coste el que coste, una visió particular de la societat, recorrent a tradicions retrògrades i caduques, recorrent a la por amb la llei mordassa, recolzats en una judicatura copada per  l’Opus Dei o repartint privilegis mitjançant multitud de subvencions, exempcions d’impostos o inmatriculació de propietats.

Ximo Puig diu que ell no hi era en aquella època

G. CABANILLES    

La insistència del secretari general del PSPV i president de la Generalitat, Ximo Puig, en assenyalar que els fets que investiguen diversos jutjats en relació a un presumpte finançament il·legal del seu paratit van passar “fa deu anys”, i els seus intents de desmarcar-se de l’equip que en aquella època dirigia el PSPV, resulta especialment patètic.

Joan Ignasi Pla va ser secretari general i candidat a la Presidència per obra i gràcia del clan lermista i l’assentiment explícit de Ximo Puig. D’altra forma Pla mai haguera arribat a la secretaria general, ni haguera optat a ser president. Va ser un secretari general per obra i gràcia de Ximo Puig i Cia., sotmès als seus designis, i lligat amb la corda curta. No oblidem que el secretari d’Organització amb Joan Ignasi Pla era Vicent Sarrià, qui competeix amb José Manuel Orengo per encapçalar el rànquing de llepons de l’excap de gabinet de Lerma, exalcalde de Morella, exportaveu a la Diputació de Castelló, exportaveu a les Corts Valencianes, exdiputat al Congrés, i ara president de la Generalitat. Justament Sarrià, qui ara té cadira al consell de les empreses semipúbliques involucrades en la presumpta trama. 

En eixa tasca de lligar curt a Pla tampoc estava lluny l’exregidor de Gandia i ara portaveu adjunt a les Corts Alfredo Boix, qui després de la tronadora dimissió d’Ignasi Pla arran d’unes obres a la cuina de sa casa, va assumir les tasques d’Organització en una gestora que no va tindre més paper que aplanar el camí de la infructuosa candidatura de Puig a la secretaria general en 2008. Per a desgràcia dels socialistes valencians, eixe congrés el va guanyar Jorge Alarte, perquè d’haver guanyat Puig haguera desaparegut definitivament de l’escena política amb una derrota a les autonòmiques de 2011, com li va passar a Alarte. 

Ja li estarà costant a Ximo Puig erigir-se com l’essència del procedir recte i anunciar sancions exemplars per als dirigents d’aquella època en el cas de que es demostren il·lícits penals, però ell està disposat, i ho ha demostrat renunciant a acudir a la boda de la filla de Josep Cataluña este diumenge de Resurecció. Ho veig vindre, en el pitjor dels casos Puig tractarà de sobreviure a aquesta crisi, llançara als lleons als seus llepons si cal, i sense cap dubte optarà a la reelecció. 

Els fets que es relaten als informes judicials sobre el presumpte finançament il·legal del PSPV eren coneguts per molta gent. Els coneixia tot el PP, que ha esperat el moment oportú per fer-los púbics en l’inici de la cursa per les autonòmiques de 2019; i els coneixia fins i tot un diari provincial, que no ha començat a publicar-los fins que no ha tingut més remei, per darrere de les revelacions del diari El Mundo. És la dansa de les hipocresies. 

La presumpta trama de finançamenet il·legal té epicentre a Gandia. L’extinta empresa de Comunicació Crespo Gomar, noms com els d’Orengo, Boix, José Ramón Tiller, Toni Gomar, Alberto Gomar, la filla, el gendre, el local de la Federació de Futbol a Gandia….

L’alcaldessa de Gandia, Diana Morant, té ara l’última oportunitat de soltar llast, desvincular-se’n, i demostrar que té criteri, autonomia i suports suficients per a fer el seu camí polític. Ja va perdre una opotunitat quan per ordre de Puig i Orengo es va posicionar en contra de Pedro Sánchez en la seua pugna amb Susana Díaz. Potser no tindrà més oportunitats. 

L’abat, l’independentisme i la premsa

G. CABANILLES          

Que a hores d’ara un representant de l’Església Catòlica, com ara l’abat de Gandia, Ángel Saneugenio, critique en públic les polítiques d’igualtat de les administracions públiques, no hauria de ser notícia. No obstant, gran part de la premsa se n’ha fet ressò de l’article que ha publicat Saneugenio a la revista de la Setmana Santa de Gandia i ha contribuït de forma excepcional a que les reflexions del sacerdot hagen adquirit una difusió que ni ell mateix haguera aconseguit fent una tirada extra de fulles parroquials. 

La premsa ha buscat la polèmica i el primer en picar l’ham ha estat el regidor de Més Gandia Nahuel González (Esquerra Unida). Però el més graciós ha estat la reacció a la reacció que ha expressat el PP mitjançant una nota antològica, dos dels paràgrafs de la qual reproduïsc:

“Nahuel González radicaliza su posición virando hacia el comunismo más extremo y atroz del leninismo, en un intento de separarse de Més Gandia”. (sic)

“…el comunismo es una ideología que en su vertiente leninista provocó en el período de noviembre de 1917 a enero de 1924 más de un millón de personas asesinadas por motivos políticos o religiosos. Entre 300.000 y 500.000 cosacos asesinados. Cientos de miles de trabajadores y campesinos asesinados por hacer huelgas. 240,0000 muertos en la represión de la rebelión de Tambov. Más de 50.000 prisioneros de guerra blancos ejecutados. Entre 3,9 millones y 7,75 millones de muertos por hambrunas entre rusos, kazajos y tártaros…”. (sic)

És evident que el PP busca en les crítiques de Nahuel González a l’abat, generar remordiments de consciència en el regidor de Ciutadans que va donar el govern local a PSPV i Més Gandia,  Ciro Palmer, qui a més és delegat de l’alcaldessa per a assumptes relacionats amb la Setmana Santa. 

Però si el comunicat del PP relatiu al conflicte amb l’abat és antològic, no ho és menys el que ha emés en relació als esdeveniments que es viuen a Catalunya: “El Partido Popular de Gandia emite la presente nota de prensa para realizar una defensa cerrada del orden constitucional y la defensa de la unidad del Reino de España, ante la permisividad de Ciudadanos Gandia con sus socios de gobierno de Bloc-Compromís (Més Gandia). Y es que los populares consideran que Palmer consiente que la independencia campe por Gandia”. Tot perquè Compromís s’ha posicionat en contra de la forma amb la que el Govern està afrontant la crisi catalana. 

Aquests fets, però, han deixat altres episodis per a ficar en un marc, com ara la portada del diari Las Provincias d’este 27 de maig, en la que tracta de minvar la importància d’una concentració a les portes de la Delegació del Govern en València en protesta per l’empresonament de polítics catalans. “Valencia da la espalda al independentismo”, amb foto d’un grup de manifestants que, si bé el diari calcula en 400, semblen ser-ne alguns més. Això és acolorir núvols. En tot cas, a l’independentisme se li haurà donat l’esquena a Jaén, o Ciudad Real, però no és convenient menysprear el fet que molts valencians pensen que els fets de Catalunya són un nou episodi del secular domini i sotmetiment que la cultura castellana infringeix a la resta de cultures de la Península, i les garrotades de l’1-O les van sentir com a pròpies. 

I el PP de Gandia també ha trobat en este fangar un motiu per a clavar zitzània entre Més Gandia i el regidor de Ciutadans, Ciro Palmer, però allò més recomanable, si desitja tenir èxit en esta tasca, seria canviar de responsable de comunicació. 

Puig, Falles i un nou afront a Pedro Sánchez

G. CABANILLES                

Ximo Puig ha excusat la seua assistència a l’Escola de Bon Govern del PSOE amb el fet que coincideix amb els dies grans de Falles.  El PSOE pretenia escenificar amb l’Escola de Bon Govern la unitat interna del partit, però de seguida s’hi han confirmat absències: la de l’exsecretari general Alfredo Pérez Rubalcaba i la del president d’Astúries, Javier Fernández, i també les de l’expresident Felipe González i el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig. Un nou afront a Pedro Sánchez. Si pensava el ressuscitat que anava a tenir una secretaria general pacífica és que no coneix als de Susana.

El cap del Consell, Ximo Puig, ha comunicat a la direcció del PSOE que no podrà desplaçar-se a l’Escola de Bon Govern per coincidir amb els dies grans de les Falles de València. Però a qui se li ocorren eixes dates, quan Ximo Puig té previst de fa temps vestir de brusa i recórrer tres dies els carrers de València fent esclatar masclets? És clar, no anava a patrimonialitzar Mónica Oltra el fervor faller. 
Puig havia sigut inclòs per l’organització de les jornades en una taula redona amb la resta de presidents autonòmics socialistes en la vesprada del dissabte 17 de març per a parlar de l’Espanya autonòmica. La mateixa taula de la qual s’ha descartat Javier Fernández, que es troba molt distanciat de l’actual direcció del partit. Quina llàstima, sense les profundíssimes teories de Puig sobre el federalisme com a solució al guirigall, la taula redona perdrà  consistència sense remei. 
Felipe González, per la seua part, va parlar amb el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, el dimecres passat per a comunicar-li que un viatge privat a Portugal li impedia impartir la classe magistral que l’organització de les jornades li havia adjudicat sobre ‘Aportació de la socialdemocracia a la construcció europea’. Sense González, eixa part del programa s’anul·larà.
El propi Pedro Sánchez ha restat transcendència a aquestes absències i remarca que des del dinar que va mantenir fa unes setmanes amb Felipe González, la relació entre ells s’ha canalitzat després de la deterioració patida en 2016, quan González va reconèixer haver-se sentit enganyat per Sánchez, qui li va prometre que s’abstindria en la investidura de Mariano Rajoy amb tal de no forçar unes terceres eleccions.
Pendent de confirmar encara està la presidenta d’Andalusia, Susana Díaz. Sí es compta en canvi amb els dirigents d’Extremadura, Guillermo Fernández Encalla; Aragó, Javier Lambán; Balears, Francina Armengol; i Castella-la Manxa, Emiliano García-Page.
Aquesta Escola de Bon Govern es desenvoluparà entre els pròxims 15 a 18 de març en el districte madrileny de Villaverde. A través de classes magistrals, conferències i diversos tallers, pretén formar als quadres socialistes de cara a les pròximes cites electorals i servir d’aparador per a cares poc conegudes que es presentaran a eixos comicis. 

 

Repectar les idees?

MARC CABANILLES       

President de l’Associació Valenciana  d’Ateus i Lliurepensadors

Només un 36% dels estats del món ( 71 dels 194 existents) castiguen les ofenses a la religió, segons la Comissió de Llibertat Religiosa Internacional (USCIRF, en les seves sigles en anglès), i Espanya, reserva espiritual d’occident, és un d’ells. Formem part, doncs, d’un selecte grup de països liderats per Iran, Pakistan, Iemen, Somàlia i Qatar, que posen límits a la llibertat d’expressió quan s’utilitza per criticar la religió, contra les recomanacions de la majoria dels organismes internacionals que defensen els drets humans.

En el codi penal espanyol, segueixen existint diversos articles que tipifiquen com a delicte, l’ofensa als sentiments religiosos, i baix eixa genèrica denominació, es contempla l’insult religiós, l’escarn, la profanació, i d’amagat també, la blasfèmia, que ja havia desaparegut com a delicte en 1988.

Se segueix confonent el concepte de “pecat” amb el de “delicte”, cosa que sembla més pròpia d’altres èpoques quan se sancionaven comportaments que es consideraven que anaven contra la religió, com desobeir el mandat diví de santificar les festes treballant els diumenges, o el fet de posar música comercial en setmana santa.

I aquest delicte està en el codi penal des de 1995 gràcies, una vegada més, als socialistes que van impulsar la seva redacció. En què estarien pensant quan van aprovar aquest codi penal, amb constància, a més, de grans celebracions ? A l’efecte de repressió, de què serveix denunciar el Concordato, si no es modifica el Codi Penal?

Ni tan sols l’esquerra, sembla tenir clar que el respecte i la protecció, es deu a les persones no a les seves idees. Els titulars de drets (en aquest cas protecció i respecte) són els creients. Demanar respecte a les idees, és com demanar respecte als colors: No hauríem de barrejar-los perquè això és una falta de respecte a cada color individual. La ciència i la filosofia hagueren mort fa temps si hagueren respectat les idees, si no les hagueren criticat, esmicolat, ridiculitzat.

L’obstinació de polítics, jutges i creients, a protegir i respectar les idees en comptes de les persones, implica que aquestes idees no poden ser criticades, ni rebutjades, no les post contradir, no es poden catalogar de falses o de superxeries.

Igual que els defensors d’unes idees tenen dret a expressar-les i defensar-les, els qui pensen que aquestes idees són falses, perjudicials o simples ximpleries, tenen el mateix dret a criticar-les, rebutjar-les, contradir-les o ridiculitzar-les.

I clar, quan passen els segles, i algunes idees no es poden discutir, ni analitzar, ni criticar, ni posar en evidència, el resultat és el que estem veient, la repressió i el dogmatisme avancen, mentre la llibertat i el lliurepensament retrocedeixen.

Clarament, la persistència d’aquests delictes en el Codi Penal suposa un pretext per limitar el dret de la ciutadania a expressar amb total llibertat les seves opinions. Si un grup de gent (en aquest cas els creients) necessiten unes lleis que els protegeixen de la crítica, s’hauria de fer el mateix amb els seguidors d’un equip de futbol que se senten ofesos pels seguidors de l’equip rival, o els militants d’un partit polític.

La religió, que no deixa de ser una ideologia més, ha de ser objecte de crítica com altres creences polítiques, econòmiques, socials, i per tant, no ha de rebre cap tracte de favor en la llei. A ningú en el seu sa judici, per protegir la ciència, se li ocorreria introduir en el codi penal un delicte contra els sentiments científics.

En un estat aconfessional, les actuacions públiques (polítics, jutges, funcionaris) no han de regir-se per creences irracionals d’una part de la societat, sinó per criteris basats en la raó i que siguen comuns a tota la ciutadania.

 

 

Tavernes trenca la Valldigna

G. CABANILLES                         

No li haguera pressuposat mai a l’alcalde de Tavernes, Jordi Juan, de Compromís, que haguera mancat de l’habilitat política suficient com per a liderar la Valldigna com a territori, com a ens institucional, i com a conjunt de poblacions amb infinitat de llaços i interessos comuns. Era la seua missió, i per contra, el que ha fet ha estat comportar-se com un antieuropeista britànic o un republicà nordamericà. Ha actuat amb poc de tacte, ha menyspreat a la resta de la Valldigna, i ha mostrat un egoisme extrem. Com ha d’haver estat la seua actitut per a que els seus propis companys de Compromís de Simat i Benifairó li hagen dit que prou, que fins ací hem arribat, que s’han acabat les bones formes i que si vol abandonar la Mancomunitat de la Valldigna ho haurà de fer de forma reglamentària, pagant, i amb acords de ple, sense més miraments. Bont vent i bona barca.

El que més estrany resulta és que un alcalde amb pretensions autonòmiques genere una situació com aquesta en el seu territori, que en res l’ajudarà en les seues intencions de fer carrera a la política autonòmica. Ha estat una mala jugada, una maniobra poc intel·ligent, ha mogut la peça equivocada. I més estrany resulta encara que Jordi Juan s’arrisque d’esta forma a perdre recolzaments a l’àmbit local, perquè, és clar, tots els habitants de Tavernes no comparteixen esta forma d’actuar al voltant de les relacions amb Simat i Benifairó. 

Hi ha una cosa en la que Jordi Juan està carregat de raó: la Mancomunitat de la Valldigna no és operativa. No ho ha estat mai, però la seua obligació era fer funcionar la institució, demostrar que era capaç de capgirar la situació, exercir el lideratge valldignenc, fer pinya, anar a una, i fer-se escoltar ací i allà en nom d’un àrea desvertebrada, sense inversions i sense serveis, tot just el contrari del que ha fet Jordi Juan. Va dir que abandonava la Mancomunitat, va emprar el terme “patxutxades” com a utilitat única de l’ens, després va dir que romania quan va vore que era l’única forma d’accedir a les ajudes europees EDUSI, i quan la subvenció europea es va denegar, definitivament va anunciar que deixava la institució comarcal. 

Hi ha pel mig episodis per explicar, com ara el bloqueig que va imposar Tavernes a la permuta d’uns terrenys de la Mancomunitat a Benifairó si els terrenys resultants no estaven a Tavernes.

La Valldigna s’ha trencat a nivell institucional, i ara només resta esperar que les relacions no es deterioren a l’àmbit de les persones. Rescate arran d’açò una conversa de la que vaig ser testimoni entre un farmacèutic de Tavernes i una clienta: la dona retreia a Simat i Benifairó que es queixaren perquè se’ls havia retirat l’atenció pediàtrica a l’estiu per a traslladar-la a la platja de Tavernes, i per tant, simaters i benifaironers s’havien de desplaçar al centre de salut de Tavernes si volien rebre atenció pediàtrica. La resposta del farmacèutic va ser que molt bé, que si venen a comprar a Mercadona, també poden vindre al peditra. Tot un titulat, es suposa, encara que potser només fora un dependent. En fi, eixe és el risc. Si els representants a les institucions acaben d’eixa forma, si estirem del fil ens trobarem el mateix. 

I no serà perquè Tavernes no s’haja beneficiat fins ara en les seues relacions amb la resta de municipis de la Valldigna. Ahí tenim el segon institut d’ESO a Tavernes, quan ben bé haguera pogut ubicar-se a Benifairó o Simat i estalviar a més d’un centenar d’adolescents viatges diaris en autobús o vehicles particulars. El segon institut s’hi va construir a Tavernes sense que Simat ni Benifairó posaren objecció. És el cas més flagrant, però no l’únic. Bé que va saber negociar Tavernes en solitari les indemnitzacions pel pas de l’alta tensió, per exemple, i de segur que acaba aconseguint d’algun lloc els 40 milions que demana en nom de la Valldigna per a una cosa que en diuen “laminar el riu Vaca” i que en realitat consisteix a esmenar una irregularitat urbanística amb diners de tots. 

Jordi Juan ha perdut l’oportunitat de ser el líder que pretén ser. I d’ací a no res es celebra el Dia de la Valldigna, caldrà estar atent a la hipòcrita desfilada de torxes. 

Com podem “salvar” la revolució tunisiana?

GÖRKEM DURU                    

Lluita Internacionalista

A Tunísia, set anys després de la revolució de 2011, va començar una nova revolta el gener de 2018. Les masses tunisianes, les exigències econòmiques i socials de les quals no han canviat de cap manera però que les seves condicions de vida s’han deteriorat cada vegada més des de la revolució, han tornat als carrers amb el lema “treball, pa i una vida digna” contra els plans d’austeritat que el Govern d’Unitat Nacional està tractant d’engegar en el marc de l’acord amb l’FMI sobre el pagament del deute i l’augment dels preus i els impostos.

L’any passat, en signar amb l’FMI un acord per quatre anys, el govern va acceptar el programa de pagament del deute i la limitació de la despesa pública. Després de la revolució, el deute ha augmentat un 56% en set anys a causa que els governs van acordar pagar el deute de l’enderrocada dictadura de Ben Ali. Al país on el dèficit comercial va aconseguir els 6.500 milions de dòlars, el dinar tunisià no va perdre el seu valor a causa de l’elevada inflació. Les xifres oficials de desocupació han seguit augmentant. La taxa de desocupació ha augmentat al 16%. La taxa de desocupació entre els joves titulats ha aconseguit el 30%. Els preus dels productes de consum i la gasolina van pujar un 9% el passat mes de desembre. Així doncs, es van donar les condicions per a una nova revolta espontània de treballadors tunisians pobres.

Més enllà d’aquest marc, hi ha tres factors més que han aixecat la ira del poble tunisià. La primera és la llei adoptada el passat mes de setembre per iniciativa del govern per concedir l’amnistia als funcionaris implicats en la corrupció del règim de Ben Ali. Com a resultat d’aquesta legislació, la majoria d’aquestes persones corruptes han tornat als seus treballs i alguns d’ells van ser assignats a ocupacions “tecnòcrates” al govern. El segon factor que va provocar el descontentament del poble tunisià va ser el fet que tots els governs que han arribat al poder després de la revolució han utilitzat àmpliament un dels instruments més importants d’explotació de l’antic règim, a saber, la corrupció i el nepotisme. Recentment, els comentaris del president Essebsi sobre que el poder executiu del govern hauria d’enfortir-se revisant la constitució de la revolució i restablint el sistema presidencial van ser un atac fonamental a les llibertats conquistades de la revolució de 2011.

Tots aquests factors han impulsat la mobilització espontània dels treballadors, dones i joves tunisians. La mort d’una persona com a resultat d’una violenta intervenció policial i militar ha portat a l’extensió de manifestacions en més de deu ciutats. Fins avui, més de 800 manifestants han estat detinguts per la policia. Les dues organitzacions simbòliques del moviment obrer i l’esquerra tunisiana, la UGTT i el Front Popular, han demostrat una vegada més el seu caràcter reformista. La UGTT, recentment guardonada amb el Premi Nobel pel seu paper en la “transició democràtica” postrevolucionària, simplement va demanar al govern que prengués mesures econòmiques contra la pobresa en lloc de mobilitzar la seva pròpia base durant les manifestacions. El Front Popular, que des de la revolució s’ha limitat a defensar les llibertats conquistades, que ha ajornat la transformació econòmica i social i que segueix reivindicant encara una revolució per etapes, malgrat haver cridat a les masses a sortir al carrer amb el lema “Tunísia salva la seva revolució”, ha preferit, en lloc de proposar un programa de lluita per sortir de la crisi econòmica i conquistar el poder, intentar empènyer al govern cap enrere i fer que retrocedeixi.

El govern, per salvar la situació, va declarar que anava a augmentar el pressupost per a les famílies de baixos ingressos en 70 milions de dòlars i proporcionar atenció mèdica gratuïta als ciutadans afectats per la crisi econòmica, pretén calmar a les masses i reprimir les manifestacions. Però aquestes mesures disten molt de ser suficients per satisfer les demandes dels treballadors tunisians que fa set anys que lluiten per “treball, pa i una vida digna”.

Llibertats democràtiques sense pa, com fer-ho?

En primer lloc, cal assenyalar que la insurrecció revolucionària de 2011 va començar amb el mateix lema que ara: “treball, pa i una vida digna”. Després de la brutal intervenció de les forces policials del dictador, la insurrecció va prendre un caràcter antigovernamental.  S’intenta ara detenir la lluita en l’etapa de conquestes democràtiques, encara que des de l’inici sempre ha estat una lluita contra el capitalisme i la política neoliberal. La causa principal d’aquesta situació és el fet que l’esquerra tunisiana i les organitzacions sindicals no han proposat un programa que vinculi les reivindicacions democràtiques i socials per sortir del sistema.

En aquest context, els set governs que han estat en el poder des de la revolució, mentre col·laboraven amb l’imperialisme, han posat l’accent en la “transició democràtica” però segueixen governant per a les multinacionals i els acords amb l’FMI.  I segueixen usant la repressió contra el poble.  Continuen amb les privatitzacions i altres formes d’atacs socials i han preparat la destrucció de les condicions de vida. I quan han pensat que eren prou poderosos, també intenten atacar les llibertats democràtiques. És en aquest context on han d’abordar-se la corrupció, la tornada dels antics funcionaris del règim dictatorial i el debat sobre el sistema presidencial.

Però les condicions de vida del poble tunisià s’han deteriorat tant que la vida s’han fet insuportables. En un país en el qual la gent està completament aclaparada per la desocupació, la pobresa i la fam,  la “democràcia” no pot ser construïda pels responsables de l’antic règim. Els que volen “salvar” la revolució tunisiana han d’enfrontar-se a aquesta realitat. La revolució tunisiana solament podrà salvar-se si es recolza en els seus veritables protagonistes: els treballadors, les dones i els joves.  Els canvis de fons vindran amb la instal·lació d’un altre govern, un govern dels treballadors, la joventut i els sectors populars que trenqui amb l’FMI, amb les multinacionals i les privatitzacions i governi pels de baix. La tasca més urgent és proposar un programa de lluita que vinculi les reivindicacions democràtiques i socials, que apunti a la construcció d’una economia planificada  al servei del poble i que, per a això, proposi l’establiment de comitès locals coordinats per organitzar la lluita en tot el país. Per això cal exigir:

La cancel·lació immediata de tots els acords amb l’FMI!

La suspensió urgent del pagament del deute! Utilitzar les fonts de finançament per crear ocupacions, millorar l’educació i la salut!

La nacionalització sense compensació de tots els establiments públics ja privatitzats!

L’explotació de les terres agrícoles no urbanitzades de l’estat pels treballadors de la regió!

Tornar a obrir sota control obrer les fàbriques i instal·lacions de producció tancades!

L’establiment de comitès populars i independents per lluitar contra la corrupció!

Portar les persones involucrades en corrupció davant els tribunals sota la supervisió d’aquests comitès!

Llibertat per a tots els presos polítics!

EUPV va abocada a la confrontació interna

DIARI SERPIS                        

EUPV va jugar un paper determinant en la persecució de la corrupció en la vuitena legislatura de les Corts (2011-15), i també a la Diputació de València, on va posar al descobert els tripijocs de l’expresident Rus, i no obstant, va quedar sense representació parlamentària a les eleccions autonòmiques de 2015. D’aleshores ençà, la situació interna no ha fet més que empitjorar, fins l’extrem que s’ha hagut de convocar una assemblea extraordinària per a febrer per a ratificar o fer for l’actual coordinador, David Rodríguez.

Escoltant uns i altres no es sap ben bé qui era qui desitjava l’assemblea extraordinària, si els partidaris de Rodríguez o els seus detractors. El sector afí al coordinador, que s’anomena “L’esquerra a l’ofensiva”, afirmen que la convocatòria arriba arran de centenars de signatures de militants donant suport a Rodríguez, i presenten l’assemblea de febrer com una oportunitat de depurar el Consell Polític Nacional, on creuen que no estan ben representades les actuals correlacions de forces. Els detractors preferien una dimissió de Rodríguez i la reposició del càrrec al Consell Polític, órgan que fa pocs mesos va retirar la confiança al coordinador.

“Ara serà la militància la que amb els seus vots decidisca el futur de l’organització”, afirmen des de l’entorn de David Rodríguez. En aquest sentit, afirmen l’aposta ha sigut ferma perquè és el conjunt de de la militància la que vote de manera presencial a la nova direcció. 
En la petició d’Assemblea Extraordinària, hi ha en joc la “necessitat” d’harmonitzar els estatuts d’EUPV amb els de IU (en relació a la presència dels partits polítics integrants en l’òrgan de coordinació, la recuperació dels protocols amb els partits, la representativitat de les comarques, etc), encara que aquesta última proposta no ha sigut aprovada pel CPN en la seua actual composició.
Ara començarà un procés democràtic de consulta amb les bases per a l’elaboració d’una candidatura “el més àmplia i representativa d’EUPV”.
Tal com ha destacat el propi coordinador general d’EUPV, David Rodríguez, “aquesta assemblea ha de significar el primer pas per a posar a l’organització a treballar plenament en els seus objectius, per a mobilitzar a la societat cap a la transformació real, per a combatre la situació d’emergència social que es viu en el País Valencià, i per a aplicar mesures que realment s’enfoquen a la defensa de la classe treballadora, amb una aposta clara per un programa d’esquerres. Allo important no són les individualitats sinó el millor equip de direccio, i que tot està obert”. 
EUPV era l’esperança per als electors de l’esquerra que ja no es senten representats pel PSOE, i que han quedat un tant decebuts amb Podemos en el paper de combatre la situació d’emergència social a través de mesures realment transformadores i en defensa de la classe treballadora.

Però la condició d’extraparlamentari d’EUPV no ha sentat bé a les seues perspectives, per més que Rosa Pérez Garijo s’esforce des de la Diputació amb els tocs de distinció d’esquerra genuina davant un PSOE i un Copromís més ocupats en copar llocs de gerent en empreses públiques i semipúbliques. I si les perspectives d’EUPV ja no eren bones, no cal que parlem si l’assemblea de febrer l’han de resoldre a ganivetades.